La bicicleta estàtica

Els Reis m'han portat el darrer llibre del Sergi Pàmies que es titula "La bicicleta estàtica". M'agrada la manera d'escriure del Sergi Pàmies, com la del Quim Monzó o l'Empar Moliner, tant la seva manera d'escriure com les seves col.laboracions periodístiques. Són escriptors contemporanis, catalans, irònics, crítics, àcids, circulant entre l'humor, l'absurd, el surrealisme i la crua realitat i, per descomptat, molt bons escriptors.
No tenia ni idea del perquè del títol d'aquest nou llibre i he llegit el que deia l'editor en la contracoberta:

"... Per primera vegada, Pàmies construeix ficcions a partir de materials autobiogràfics, i retrata les dificultats existencials d'uns personatges que, amb una determinació tan absurda com heròica, tenen esma per pedalar sense moure's de lloc..."

Uff!! Quina imatge tan punyent aquesta de pedalar sense moure's de lloc des del punt de vista existencial!!

I llavors he pensat que això és el que deu fer que tanta gent no se senti feliç, atrapats en una rutina que els fa sentir com ratolins corrent a la roda de la seva gàbia sense anar enlloc...
I de fet és veritat que la vida és rutina. Ens llevem a la mateixa hora, anem a la feina i fem sempre les mateixes coses i dinem a la mateixa hora i sopem amb la mateixa gent. I arriba el cap de setmana i fem més o menys les mateixes coses i amb les mateixes persones...

Però jo no sento que no em mogui de lloc, sento que la meva bicicleta va a poc a poc però va fent un camí. A la feina cada dia faig coses diferents i tot sovint m'enriqueixo i em sento realitzat professionalment. A la família, la rutina (que n'hi ha molta, és clar i és lògic i normal) tot sovint es veu esquitxada per sorpreses i projectes que ens fan anar avançant en el nostre camí. En les relacions de tant en tant coneixo persones noves. I amb les que no són noves podem parlar-hi regularment, però no tinc la sensació que la seva companyia m'avorreixi...

I per si tot això fos poc, aquest bloc del "picalapica" em permet anar improvisant i reflexionant en veu alta, amb el gran alicient de saber que hi ha algú a l'altre cantó. I a més a més, de vegades, aquests "algú" em transmeteu que us ha agradat alguna cosa que he escrit, que us ha emocionat, que us ha fet reflexionar... Que bé!!

En fi, desitjo que no us sentiu com el de la bicicleta estàtica i sapigueu trobar sempre les raons per gaudir del passeig de la vida...