Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

8 de maig 2014

Només d'entrar hi ha sempre el dinosaure

D’entrada he de dir que m’agraden molt ELS AMICS DE LES ARTS. Els vaig descobrir amb el “Castafiore Cabaret”, em van enganxar totalment amb el “Bed & Breakfast”, vaig continuar militant amb les “Espècies per catalogar” (tot i l’evolució estilística) i ara esperava amb moltes ganes el nou disc.
I el nou disc “NOMÉS D’ENTRAR HI HA SEMPRE EL DINOSAURE” m’agrada molt.

D’entrada perquè les cançons continuen tenint aquell segell propi que fa que siguin petites històries molt ben narrades. Cada cançó és com una petita pel.lícula ben explicada amb aquell punt de poesia, de sorpresa i  d’enginy.
Posats a lloar la capacitat literària de les cançons també m’agrada el registre de llenguatge que utilitzen. Un llenguatge entenedor però salpebrat amb algunes paraules i expressions una mica més cultes (entomar, esparverats, paradigmes, obsolets...) que queden perfectament integrades en el conjunt del missatge. També m’agrada que utilitzin frases fetes típicament catalanes (fer el passarell, no hi ha un pam de net, no les tenia totes, dient-me el nom del porc...).

Musicalment en aquest disc per a mi sobresurten 4 coses:
  • Els teclats del Dani Alegret amb un ampli ventall de registres i sonoritats, destacant l’ús de l’orgue Hammond en algunes cançons.
  • La feina precisa i detallista de la bateria del Ramon Aragall que he descobert en diversos passatges de no pocs temes.
  • Les polifonies dels 4 Amics (tot i que en algunes cançons també hi ha les veus del baixista i el bateria) en força tornades que donen potència, ànima i sensibilitat a les cançons.
  • la pinzellada final que unifica tot el disc i, malgrat la diversitat d’estils i ritmes, li dóna un “segell Amics” amb uns arranjaments, una cura pels detalls musicals i un nivell de qualitat que en cap moment baixa i que imagino que és mèrit del productor Ferran Conangla, a part del bon material que ja li hagin facilitat els 4 compositors de les cançons.

Fa setmanes que el disc va sonant i sonant al nostre cotxe i no ens en cansem. Ens agraden totes les cançons però no vull acabar sense destacar-ne algunes (clicant als títols les podeu escoltar):

MUSEU D’HISTÒRIA NATURAL: Una reflexió sobre la bellesa i el pas del temps, agafant la imatge de la immobilitat dels elements d’un museu. Té uns jocs de veus molt macos quan reciten “Melindaaaa” i la curiositat d’uns fragments on cadascun dels 4 cantants repeteix la mateixa frase un darrere l’altre.

JA NO ENS PASSA: El single és molt potent. És una cançó que quan s’acaba tens ganes de tornar-la a escoltar i això ja em sembla un mèrit molt gran. La lletra és una bona reflexió sobre l’efecte del pas del temps quan deixem de rebre les coses amb la sorpresa i il.lusió de les primeres vegades. Musicalment és molt dinàmica i va creixent rítmicament en cadascuna de les seves 3 parts (primer hi ha un rascat percutiu de les guitarres, després un ritme de bateria sincopat i en la darrera part un ritme molt més discotequer amb el treball de baix i bateria que et fa balancejar el cap irremeiablement). La tornada és enganxosa i s’acaba de cop, deixant-te aquelles ganes de tornar-la a posar.
Molt bona cançó.
I el vídeo, si encara no l'heu vist, també està molt bé.

EL MITE DE PROMETEU: La lletra és molt original. Passa mitja cançó desitjant-li tota la bona sort del món a la parella amb qui acaba de trencar per, després, de cop i volta, desitjar-li que de cop “ho perdi tot” per mortificar-la amb una d’aquelles tornades polifòniques i enganxoses: “Ei! Ara què tal? Oi que fa mal? Oi que fa mal?”. Musicalment té un punt “retro” molt interessant que em recorda algun tema dels 80 (Supertramp, Alan Parsons...).

ELS BONS FOTÒGRAFS: Una altra lletra molt original en que una persona imagina quines persones i sensacions recorreran el seu propi funeral amb preguntes retòriques i un slide de guitarra molt adequat.

L’HIVERN (QUE LA VAN ABDUIR): Una lletra molt descriptiva i detallista que admet diverses interpretacions sobre una separació forçada. Una balada molt dolça i elegant amb una tornada que té un joc de veus preciós: “L’hivern va ser llarg, molt més llarg que cap altre

A MERCÈ D’UN SO: Una lletra descriptiva d’un episodi històric emmarcat en una època medieval. La cançó galopa amb un ritme trepidant i èpic que recorda un atac d’un exèrcit de cavalleria. Hi ha una tornada sense text per deixar-se anar i cantar a cor que vols: “O oooo ooooo ooooo. A aaaa aaaaa aaaaaa

Per no descriure-les totes ho deixo aquí, però us recomano d’escoltar tot el disc perquè estic segur que podeu trobar cançons que us agradin, ja siguin aquestes que jo he destacat o algunes de les altres que també podria haver destacat.
I encara ens falta el millor que és veure com explotaran les possibilitats d’aquest nou repertori en les actuacions en directe, reforçades per la il.luminació, alguns arranjaments instrumentals, els seus divertits comentaris entre cançó i cançó... tinc moltes ganes de concert dels Amics i... falta molt poquet: el 29 de maig al Kursaal!!

Llarga vida als Amics de les Arts!