Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

2 de maig 2014

De mòbils-2: comentaris i debat

En poques hores la darrera notícia "De mòbils" va generar diversos comentaris tant aquí al bloc picalapica com al facebook (on també l'havia enllaçada).
En primer lloc vull agrair tots aquests comentaris (Mònica, Jaume, Txetxu, Roger, Victòria, Carme, Mo i Rat) perquè enriqueixen el debat i permeten que el bloc estigui viu.
He preferit fer una resposta global a tots aquests comentaris en aquesta nova notícia, en comptes d'anar-los contestant d'un en un i espero que no us sàpiga greu.

D'una banda alguns dels comentaris anaven en la línia de fer un cert "mea culpa", compartir el sentit general de l'escrit i agrair la reflexió del meu article. Davant d'això poca cosa puc afegir, estic content que hàgiu trobat útil la meva reflexió i que també us hagi fet reflexionar a vosaltres.

En segon lloc alguns constatàveu els perills reals d'adicció al mòbil. El Txetxu explicava que al Brasil hi ha clíniques de desintoxicació (segurament aquí també n'hi deu haver) i feia una analogia entre aquesta dependència exagerada del mòbil i la de les drogues. De fet a les escoles comencem a tenir casos molt preocupants entre els adolescents: atacs d'ansietat si se'ls requisa el mòbil, súpliques de les famílies perquè els el tornem davant la situació desesperada en què veuen els seus fills, conductes delictives de bons alumnes que són capaços de qualsevol cosa per recuperar el seu mòbil... Així doncs penso que la preocupació per aquesta situació no és exagerada, sobretot quan es constata que aquesta tendència va a l'alça, que els nens cada cop accedeixen al seu smartphone més petits i amb menys control per part dels adults responsables i que en fan un ús abusiu i exagerat que arriba a convertir-lo en gairebé una extensió d'ells mateixos de la qual no són capaços de separar-se.

Davant d'aquest alarmisme, el Jaume mostrava el seu desacord (Jaume, em sembla perfecte que ho facis i no em sap gens de greu, no em sento pas en possessió de la veritat absoluta i la diversitat d'opinions segur que enriquirà el debat). En concret ell comparava algunes de les coses que jo vaig manifestar que em molestaven dels usuaris dels mòbils (jugar on-line, llegir i contestar whatsapps...) quan estan envoltats d'altra gent amb altres activitats que poden suposar una "manca de respecte" similar com per exemple fullejar diaris, dibuixar, corregir exàmens...
Jo mateix he fet alguna d'aquestes activitats envoltat dels meus companys mentre fèiem el cafè i accepto que també són exemples d'autoexclusió dels que t'envolten, però potser hi ha una diferència. En aquests casos de distraccions "tradicionals" ets tu qui s'aïlla dels del teu voltant per fer les teves coses, mentre que en els casos dels telèfons intel.ligents sovint passes a relacionar-te amb persones "virtuals" mentre deixes de banda les persones "reals" que tens al voltant. Potser no sigui tan greu com jo ho pinto, però a mi em sembla més desconsiderat.
De totes formes tot és qüestió de graus i del control que tingui cadascú sobre la situació. A mi em sembla que entre nosaltres encara no estem al "punt de no retorn", però sí que hi ha gent que està perdent el control i que entra en una espiral en que no és capaç de tancar el telèfon "quan vol" perquè li generaria massa ansietat i em sembla que aquests trastorns s'estan començant a catalogar i a tractar perquè realment arriben a ser problemes de salut.

La Mo també feia una reflexió que em va agradar molt quan deia "...quan estic a la muntanya i no tinc cobertura em sembla que estic a la glòria!! gaudeixes millor dels moments!!...". Estic segur que molta gent està perdent la capacitat de gaudir de la realitat física vivint permanentment la virtualitat de l'univers de la seva pantalla tàctil: riem dels acudits que ens envien, apreciem els vídeos amb paisatges i reflexions interesantíssims, ens comuniquem en temps real amb desconeguts pels quals sentim una gran simpatia i estima quan en realitat no sabem res d'ells, descarreguem adrenalina jugant a jocs interactius... Però sovint jo veig coses al meu voltant que la majoria de gent és incapaç de veure perquè estan pendents de la seva pantalla i per a mi això és profundament trist. I no parlo només de bellesa arquitectònica ni paisatgística, sinó de detalls de la vida quotidiana, gestos de les persones que ens envolten...
M'ha passat.
He estat al voltant de persones i he vist alguna cosa sorprenent o entranyable i quan m'he girat per dir-los "Heu vist...?" m'he adonat que estaven pendents de la seva pantalla i no s'havien adonat de res... Hauria d'haver-los enviat un "whats" per fer-los-ho saber...

Finalment la Rat, en un generós atac de sinceritat, apuntava una causa que podria explicar l'augment d'aquesta tendència quan deia "...no és per excusar-me pero en molts moments em sento sola i sort n'he tingut de les converses del whats o facebok...". I aquí caldria tornar a parlar dels graus i del control de la situació. Em sembla fantàstic que en moments de soledat, de tristesa o d'avorriment les converses virtuals, sobretot si són amb amics "reals" que en aquest moment no tenim al voltant, puguin ser una opció i segurament seran un excel.lent recurs. Però si resulta que arribem a un punt que ens pensem que els nostres companys de partides de Candy Crush són amics de l'ànima als quals confiar els nostres secrets i frustracions... potser hi ha alguna cosa que no funciona bé a les nostres vides.
I si realment el gran al·licient de qualsevol activitat que realitzem és poder penjar-ne les fotos a les xarxes socials per començar a comptabilitzar "M'agrada" i comentaris... potser tenim un problema d'autoestima.

En fi, em sembla que totes les masses piquen i indiscutiblement la tecnologia per si sola no és pas bona ni dolenta. Tot depèn de l'ús que en fem. Jo mateix estic segur que d'aquí a un temps acabaré tenint un mòbil d'aquests (sobretot perquè no n'hi haurà pas de cap altre) i no hi estic pas en contra "per se". Només espero continuar allunyat de les actituds perilloses que he comentat en aquests darrers articles i no caure en el parany de viure de la virtualitat.

5 comentaris:

Roger Berenguer Roca ha dit...

Es veritat que la tecnologia ens ajuda, i molt, en la vida quotidiana.. El saber separar quan aquesta tecnologia "realment" ens ha d'ajudar -estàs sol, lluny de casa, necessites fer una consulta vital...- i quan ens "enganxa" perquè si, és la clau de volta dels smartphones.
Jo tinc smartphone també, però no hi he descarregat ni un d'aquests jocs tipus candy crush i tal; reconec que he tingut la immensa sort que "el joc", en el sentit més nociu/addictiu de la paraula, no m'ha enganxat mai. Ja no em deien gran cosa les maquinetes de "marcianitos" en l'època de l'adolescència i ara que a casa tinc la PS2 vella per quan venen els meus nebots, si estan temps sense venir, la màquina va agafant pols i pols!
A part de què, per més grossa que sigui la pantalleta del mòbil, no deixa de ser petita, i els què hi veiem poc ens cansa la vista que no vegis..!

Jaume Serra Soler ha dit...

Reconec que tot aquest món m'apassiona i té un punt addictiu. No nego que, en algunes persones, el seu ús pot ser nociu. Però em sembla que t'ho mires amb un punt de prejudici. Cada vegada que la humanitat ha fet un salt tecnològic, sempre hi ha hagut gent que s'alarmava pels perills de la novetat. Passat el temps, hem anat incorporant els avenços a la nostra vida diària i poca gent trobariem que fos capaç de renunciar-hi. Em sembla que bona part dels mals que podriem adjudicar a l'smartphone ja s'havien dit de la TV fa uns quants anys.

No sé l'altra gent; jo, de jocs, al meu mòbil, em sembla que només n'hi tinc un -apparaulats- i molt sovint jugo amb gent que tinc al costat. En el fons, és com jugar una partida d'scrabble convencional, o escacs o parxís... la diferència només és aparent.

Tornant al començament, té de donar la raó en el fet que les xarxes socials... atrapen. No se m'havia acudit que el fet de buscar "likes" fós per manca d'autoestima, no n'estic segur però, en tot cas, és gratificant, de la mateixa manera que pots sentir quan veus que hi ha gent que llegeix els teus articles al blog i fins i tot generes debat: et sents recompensat.

En el meu cas, de primer em feia molta vergonya que gent que potser no conec pogués llegir les meves entrades al blog, al Facebook, a Twitter o a l'Instagram però després hi ha algú que respon positivament... i puja l'autoestima...

... a veure si tindràs raó!?

Jaume Serra Soler ha dit...

M'adono que en l'escrit anterior repeteixo massa la paraula GENT. Havia d'haver repassat el text, ho sento, m'ha sortit a raig

Eladi Martínez ha dit...

Roger, em sembla que bàsicament estem d'acord.
Gràcies per participar del debat.
Fins aviat.
Eladi

Eladi Martínez ha dit...

Jaume,
segurament tinc un punt de prejudici i obsessió però em preocupa aquesta situació.
Només dues cosetes per no eternitzar el debat:

1.- Sé que molts avenços tecnològics del passat han estat rebuts amb por i prejudicis i després s'han integrat correctament a la quotidianitat. En aquest cas només hi veig un perill afegit: que el portem a sobre i per tant ens pot costar més de desenganxar-nos-en.

2.- A mi també m'agrada rebre visites al meu bloc i rebre comentaris. A tothom. És evident i fins aquí ho considero normal i no pas perillós. Però jo em referia a un funcionament més patològic. Has sentit parlar del FOMO (Fear Of Missing Out)? Et passo un article en el que es parla de quan aquesta dependència del reconeixement social i aquesta obsessió per no perdre pistonada en res ni en cap moment es poden tornar malaltissos:
http://www.lavanguardia.com/estilos-de-vida/20140124/54399460546/miedo-a-la-desconexion.html

I gràcies per participar i enriquir el debat.
A reveure
Eladi