Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:
setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa, Reykjavik, Plastilina, Oliveres, Lennon, Arxipèlag, Pedalant, Cadaqués, Guitarrista, Felicitat, Valenta, Tramuntana, Telèfon, Atemptat, Castell de focs, La carretera, Finestra, Piazzolla, Sputnik, Voltor, Núvols, Pluja, Empenta, Companyia, París, Nocturn, ITV, Males herbes, "Ella", Pàrquing, Paüra, Cicatriu, Juguem?, Atzar, Vocació, Pessigolles, Autoestop, La decisió, Confiança, Coincidències, Ultrasons, Instint, Visca la terra, Yoko, ADN, Educació, Houston, Apnea, Fons d'armari, Retirada, Platja, Groc, Senglars, Bslama, Animal de companyia, Subconscient, Discoteca, Identitat, La llei de Murphy, Apagada, L'home del sac, Rambla, Grafiti, Bourbon, Halloween...
DESCANSA EN PAU
L’Elena obre els ulls només un instant. Una foscor absoluta l’embolcalla i la bressola de tal manera que els tanca de seguida i segueix dormint. Però alguna cosa no quadra en aquesta visió fugaç i al cap de poc els torna a obrir. Aquesta negror de vaixell lliscant sobre una immensa taca de petroli en plena nit no és normal. Mira cap a la tauleta de nit i no veu l’hora del despertador. De sobte tot encaixa i pren consciència de la situació: ha marxat el llum. Sonen totes les alarmes i s’aixeca d’una revolada: el respirador!
La mare de l’Elena, la senyora Roser, tota la vida ha arrossegat problemes respiratoris greus que fa un any i mig van acabar requerint la instal·lació d’un respirador artificial al qual viu permanentment connectada. La màquina té unes bateries que li donen un temps d’autonomia si hi ha un tall del subministrament elèctric, però l’Elena no té ni idea de quant fa que ha marxat el llum.
Corre descalça pel passadís a les fosques i irromp a l’habitació de la mare amb l’adrenalina disparada. El silenci dens li posa la pell de gallina i la cobreix d’una por paralitzant, però de seguida reacciona i recorre a ulls clucs la distància que coneix de memòria fins a arribar al llit. La foscor és total. Primer li toca la cara i la fredor li desperta unes sospites que el silenci immòbil d’una boca que ja no respira li ratifica: és morta!
( . . . )
—Nena, on vas? —interroga la senyora Roser a la seva filla, amb una mirada gèlida.
—Ja li vaig dir que anàvem amb la Gemma al cine —contesta l’Elena, ajudant-la a fer memòria.
—Ni parlar-ne. M’has d’acompanyar a la perruqueria. Truca-li i quedeu un altre dia. Avui no pot ser.
—Però si no em necessita per res. Hi pot anar vostè sola perfectament. Per què m’hi fa anar? —protesta, mastegant les paraules i lluitant contra la glopada de ràbia que li puja.
—Mira, maca, ja saps que estic molt malalta i no puc anar sola enlloc. Si em ve un atac necessito tenir-te al costat.
L’Elena es rendeix a desgrat. Gira cua i marxa passadís enllà mentre escup, entre dents:
—Tant de bo li vingui aquest maleït atac d’una vegada...
—Què remugues, nena?
—Res. Vaig a trucar la Gemma.
( . . . )
L’Elena seu al banc del tanatori i per enèsima vegada llegeix el text del recordatori.
Pregueu a Déu per l’ànima de
ROSER MARSINYAC PONS,
vídua de Fèlix Santamans
que ha mort cristianament el dia 23 del corrent a l’edat de 91 anys.
A.C.S.
La seva filla, Elena, nebots, cosins i família tota preguen que la tinguin present en el record i en la pregària.
És l’única persona que surt anomenada al recordatori, l’única família directa que li quedava, l’única que l’ha cuidat amb dedicació exclusiva durant tota una vellesa monopolitzada per la malaltia. Serà un dia llarg. No creu que vingui ningú, però ha de ser allà per si algú té la pensada de passar a donar el condol. Mentrestant xateja amb la seva amiga Gemma:
Gemma: Vols que vingui al tanatori a fer-te companyia?
Elena: Ni se t’acudeixi. Tens milions de coses millors a fer. Si vols anem a sopar juntes quan tanquin. No val la pena que ens veiem aquí.
Gemma: D’acord. Doncs ens veiem després. Una abraçada.
Gemma: Una altra de tornada.
Ha passat tot el matí sola. No ha vingut ningú. Ha sortit a menjar el menú del restaurant de la cantonada i ara està fent el cafè a la terrassa, des d’on es veu la porta d’entrada del tanatori. No té pressa per tornar a passar la tarda tancada en una habitació amb el cadàver de la mare.
Al cap d’una estona veu una vella geperuda que s’acosta pel carrer fent tentines. S’aixeca d’una revolada, paga i camina cap a ella fins que hi coincideix a la porta del tanatori:
—Tieta Lurdes, com es troba?
—Ai, Elena, pobreta, t’acompanyo en el sentiment. Com estàs?
—Ja pot comptar, tieta. Ja sap que estava molt delicadeta, però sempre ve de nou.
—Ja ho pots ben dir, ja. Què va ser? Un infart?
—Sí, sí. Fulminant —contesta l’Elena sense ganes d’explicar que hi va haver una apagada, que la bateria del respirador es va exhaurir i que va morir ofegada per falta d’oxigen. L’infart és més ràpid.
—Que Déu la tingui a la glòria.
—Amén.
Han anat parlant mentre pujaven les escales i recorrien el passadís fins a la sala de vetlla. Hi entren de bracet i la tieta Lurdes va directa cap on està exposat el fèretre.
—Mira-la que maca, sembla que dormi.
—Sí, l’han deixat molt bé. És ben bé ella.
—Oi que es volia incinerar?
—Ho va dir durant molt temps —contesta l’Elena com si fos una pregunta que ja s’esperava—, però al final va canviar d’idea i va dir que l’enterréssim al cementiri del poble dels seus pares, a Gelida.
—Què dius ara? Em deixes ben parada.
—Sí, sí, vam comprar un nínxol i l’enterrarem allà. Va ser la seva última voluntat.
—És clar, és clar.
( . . . )
—Mare, amb el Robert volem anar a passar un cap de setmana a la muntanya. He parlat amb la tieta Lurdes i vindrà aquí per si vostè necessita res. Li sembla bé?
La senyora Roser es queda en silenci com si rumiés la resposta. Com més s’allarga el silenci més s’enfosqueix la mirada de l’Elena.
—Tu creus que la tieta Lurdes no té res millor a fer que venir a cuidar una vella malalta? A la seva edat? Com se’t pot haver acudit aquesta idea?
—Però, mare...
—Ni parlar-ne —l’interromp la senyora Roser amb autoritat—. Ja li pots trucar immediatament i li dius que no fa falta que vingui. Si tan important és que tu i aquest amiguet teu fugiu per rebolcar-vos en una habitació d’hotel, ja m’espavilaré tota sola.
—Mare, és molt injusta amb mi —diu l’Elena amb les llàgrimes agafades a la barana de les parpelles—. Tinc vint-i-cinc anys i no pot pretendre que estigui sempre esclavitzada als peus del seu llit. Quan marxo a treballar està tot el dia sola i no li ha passat mai res. Em sembla que també podria quedar-s’hi un cap de setmana...
—No cal que en parlem més. Faràs el que voldràs. Però sobretot digues-li a la tieta Lurdes que no cal que vingui... Ehem... Encara puc decidir... ehem, ehem... qui vull tenir a casa meva i aquest cap de setmana... ehem, ehem... no li vull. I porta’m la mascareta! Ehem... No veus que m’estic ofegant?
L’Elena marxa corrents a buscar l’oxigen amb els ulls entelats de llàgrimes. Desitjaria veure morta la seva mare per poder alliberar-se d’aquest jou, tot i que sap que després se sent culpable de pensar-ho i ho passa malament. Li col·loca la mascareta i es tanca a l’habitació per trucar el Robert.
—Robert? (...) Sí, acabo de parlar-hi i ha anat molt malament. Haurem de deixar-ho per a més endavant. (...) A mi també em sap molt de greu. (...) No t’enfadis, amor. (...) No es troba bé, li he hagut de portar l’oxigen i no es vol quedar sola. (...) No t’enfadis amb mi. Millor en parlem demà amb més calma... Robert? M’has penjat?
( . . . )
L’Elena ha decidit fer el funeral a la mateixa sala d’actes del tanatori. És la cerimònia més trista que ha vist mai. Ella seu en un dels bancs del davant, amb la Gemma i la tieta Lurdes, una a cada costat. Disseminades en bancs més retirats hi ha tres veïnes de tota la vida. En total sis persones. Ha fet fer cinquanta recordatoris, sabent que hauria de llençar-ne més de la meitat.
Una noia de veu agradable i un to mesurat, a mig camí entre la transcendència i la simpatia, elabora el mateix discurs que fa per cada defunció. Només ha de canviar noms, dates, edats i salpebrar-ho tot de tòpics amables.
En deu minuts ho tenen enllestit i acaben amb una versió enllaunada del Cant dels Ocells. El taüt desapareix entre bastidors i la mestra de cerimònies baixa a donar-li el condol a l’Elena. Li indica que marxi pel passadís central i s’esperi al final de la sala. S’acomiada de les tres veïnes i la tieta Lurdes i es queda amb la Gemma.
—I ara què? Has d’anar a enterrar-la a Gelida?
—Sí, sí. Sortim d’aquí a mitja hora. Tenim temps de fer un cafè.
—Vols que t’hi acompanyi?
—Ja saps que no. No s’ho mereix. Serà un avorriment. I a més, vull estar sola quan la deixi per sempre dins d’aquell forat.
( . . . )
—Elena! Vens o què?
—Ja vaa —arrossega les paraules l’Elena, amb tota parsimònia, presentant-se a l’habitació deu minuts després que l’hagi començat a cridar—. Ha de tenir una mica de paciència. Ho estava preparant tot.
—Per què em tractes així, filla, no veus que soc una pobra invàlida?
—Ai, mare, marona, si la tracto com una reina. Vinga, va, agafi’s fort del meu coll.
I d’una estrebada la traspassa del llit a la cadira de rodes, li col·loca els peus sobre els reposapeus, la tiba per les aixelles per acomodar-la millor i, quan veu que comença a gemegar, li col·loca la cànula nasal i obre el pas de l’ampolla d’oxigen.
—Elena! No m’agrada... Ehem, ehem... com em tractes!
—Ara no parli, mare, que s’ofegarà.
La condueix fins a la taula i col·loca la cadira de rodes al cap de taula. Li posa el tovalló al voltant del coll i destapa la safata.
—Un altre cop espinacs? Saps que no m’agraden i menys així, només bullits.
—Mare, el metge va fer una llista dels aliments més adequats per a la seva malaltia i els espinacs són els primers. N’hauria de menjar cada dia. I com més s’aprofiten les seves propietats és només bullits i amb un raig d’oli. Ho faig pel seu bé. No se’n recorda que a mi no m’agradava la llet i vostè me’n feia beure tres gots cada dia? Esmorzar, berenar i un got calentó abans de dormir. I miri que bé que em va anar! Ara soc una dona forta i sana i li’n dono les gràcies.
La senyora Roser no diu res i només li adreça una mirada dura mentre veu com li omple el plat d’espinacs.
—I ara a menjar-s’ho tot com una bona minyona —li diu mentre li fa una carícia a la galta abans d’anar a l’altra punta de la taula i servir-se un plat d’espaguetis.
( . . . )
—Que vagi molt bé, Elena, avisa’m quan arribis.
—No pateixis, Gemma, estic bé. Serà només un tràmit. T’aviso quan arribi. Gràcies per tot.
El conductor de la funerària li obre la porta i, quan s’ha assegut, li tanca amb respecte, dona la volta i es posa al volant. L’Elena fica la mà dins de la bossa per assegurar-se que no s’ha deixat res i després la deixa reposar al costat dels peus. El cotxe fúnebre comença a circular amb suavitat. Quan surten de Manresa i entren a l’autovia, el conductor se li adreça per primer cop:
—Prefereix estar en silenci o vol que posi alguna música?
—Tu mateix, si no et sap greu jo aclucaré els ulls. Però no em molesta si vols posar música.
—Faci tranquil·la, l’avisaré quan estiguem arribant.
I tot i que no té cap intenció de dormir, acluca els ulls i intenta relaxar-se amb un somriure als llavis. Tota la vida ha estat lligada a la cura de la mare i ara per fi se sent alliberada. Havia pensat moltes vegades en el dia que es moriria i, de fet, en alguna crisi greu amb ingressos a l’UCI semblava que se n’anava, però sempre s’acabava recuperant. En aquelles ocasions havien començat a parlar de la mort i ara recorda aquelles converses.
( . . . )
—Ai, filla, això s’acaba. No duraré gaire. Sobretot, quan em mori, fes que m’incinerin i llanceu les cendres a Sant Jeroni.
—Sí, mare, no pateixi. M’ho ha dit tantes vegades que és impossible que me n’oblidi.
—És que no suportaria estar tancada en un nínxol, esperant que se’m mengin els cucs.
—D’acooord.
—En canvi, les cendres escampades a la natura i amb les vistes tan precioses de la muntanya de Montserrat... Això és molt diferent a estar tancada en un forat a les fosques descomponent-me lentament... Quin fàstic, només de pensar-ho.
( . . . )
Al final acaba adormint-se enmig d’aquells records i la desperta el conductor amb suavitat.
—Senyora Santamans, ja hem arribat. Vaig a buscar l’enterrador, torno de seguida.
L’Elena s’acaba de despertar, agafa la bossa i surt del cotxe perquè li toqui l’aire. Al cap d’un moment veu arribar el conductor amb un treballador que arrossega un carretó. L’operari va avançant pels carrers del cementiri, l’Elena decideix seguir-lo a peu i el cotxe fúnebre tanca la comitiva, esgarrapant lentament la grava amb aquell so tan característic.
Arriben a un racó obac. Arran de terra hi ha un nínxol obert i l’enterrador comença a preparar el morter per segellar la làpida. Quan ho té tot a punt, entre ell i el conductor baixen el taüt del cotxe i el posen sobre uns corrons de fusta per fer-lo rodolar cap a l’interior del nínxol. Un cop dins, presenta la làpida, l’apuntala amb unes fustes i va posant-hi el morter per deixar-la fixada. Al final ho repassa tot amb una brotxa humida i col·loca el ram de flors al davant.
L’enterrador s’acomiada i marxa amb el carretó. El conductor espera instruccions a la porta del cotxe en actitud respectuosa.
—Em pots deixar un moment sola i esperar-me a la sortida, si us plau?
—I tant! Només faltaria! Prengui’s el temps que necessiti.
El cotxe s’allunya lentament i l’Elena queda ben sola. Mira a dreta i esquerra i posa la mà dins de la bossa. S’ajup a tocar de la làpida i clava un llarg clau de ferro al morter fresc, arran de terra, fins que aconsegueix deixar-hi un foradet. S’aixeca i llença el clau en una de les papereres on hi ha rams de flors marcides. A continuació treu un petit pot de vidre de la bossa, en descaragola la tapa i també la deixa a la paperera. Retorna als peus del nínxol, hi deixa el pot de vidre obert arran, prop del foradet que ha fet abans, i ho tapa tot amb el ram de flors.
Amb la feina feta, s’incorpora, dedica una última mirada a la làpida i amb un somriure serè s’acomiada.
—Fins mai més, mare. No sé vostè, però jo ara sí que descansaré en pau.
I amb passes fermes, camina cap a la sortida del cementiri sense girar la vista enrere, mentre el primer dels cucs surt del pot de vidre i va arrossegant-se cap al foradet que ha quedat al morter fresc.
