30 de des. 2011

Concerts del 2011

Acabo d'arribar del darrer concert de l'any (Pep Sala repassant en format acústic el repertori de Sau, en motiu del 25è aniversari del grup) i, home de balanços i estadístiques com sóc, no he pogut evitar fer un cop d'ull a tots els concerts als que he assistit aquest 2011.
Són un total de 19 concerts. Tots d'artistes catalans (excepte el d'una orquestra txeca a l'estiu).
La immensa majoria a Manresa, entre Kursaal, Sielu i Voilà (tot i que n'hi hagut un a la Torre Lluvià i un a la sala Stroika) i els altres a Calafell, quan hi passo 15 dies a l'estiu.
A la majoria hi he anat sol, tot i que es consoliden 2 acompanyants (5 vegades m'hi ha acompanyat l'Anna i 4 vegades la meva germana Raquel).

Passem a recordar tots els grups que he escoltat (tenen un enllaç els que van tenir notícia dins del picalapica en el seu moment):
  • 15 de gener: ELS CONVIDATS (concert de comiat)
  • 27 de gener: RAÜL BENÉITEZ
  • 17 de març: EL PAU I LA MARIA
  • 19 de març: MINE! + ROSA LUXEMBURG
  • 6 d'abril: ODD TRIO
  • 7 d'abril: JOAN MASDÉU
  • 29 de juny: MANEL
  • 21 de juliol: PAU VALLVÉ
  • 18 d'agost: INSPIRA
  • 20 d'agost: BERG ORCHESTRA PRAGA
  • 25 d'agost: PAU SAURA
  • 28 d'agost: SPANISH BRASS LUUR METALLS
  • 29 de setembre: ABRIL
  • 20 d'octubre: 4t-1a
  • 27 d'octubre: DAMIÀ OLIVELLA
  • 17 de novembre: LA IAIA
  • 30 de novembre: CELESTE ALÍAS & SANTI CARETA
  • 1 de desembre: 4t-1a
  • 29 de desembre: PEP SALA
Comentaris:
  • En poc més d'un mes vaig anar a veure dos cops els "4t-1a" i les dues vegades m'ho vaig passar molt bé.
  • Vaig "descobrir" alguns artistes que no havia sentit mai en directe i, d'aquests, alguns em van agradar molt i, de fet, em vaig acabar comprant el disc després del concert. Per a mi serien les DESCOBERTES DE L'ANY: els "MINE!", el "PAU VALLVÉ" i els "4t-1a".
  • En altres casos, tot i que no vaig acabar comprant-me el disc, vaig gaudir molt del concert per la seva intensitat, qualitat o feeling entre els artistes i el públic. Seria el cas del comiat d' "ELS CONVIDATS", les versions instrumentals de diferents temes catalans dels "ODD TRIO", les versions clàssiques dels Beatles de la "BERG ORCHESTRA PRAGA", l'espectacle familiar dels "SPANISH BRASS LUUR METALLS", l'entrega total i la qualitat del blues i el soul del "DAMIÀ OLIVELLA" o la impressionant qualitat de la veu de la CELESTE ALÍAS i la guitarra del SANTI CARETA. Em sento afortunat per haver pogut gaudir d'aquests concerts.
Finalment només puc fer que recomanar a tothom la música en directe, amb l'avantatge que actualment Manresa disposa d'una oferta de locals i grups molt àmplia que ens permet gaudir d'excel.lents oportunitats sense haver de desplaçar-nos a gaire distància de casa.
Està a punt d'arribar la nova programació del Kursaal i ja tinc ganes de veure si hi ha algun concert que em faci peça. I regularment vaig rebent la programació de la sala Voilà i del club de la Cançó. O sigui que espero poder continuar assistint a concerts de música en directe, passar bones estones i anar descobrint nous talents.
Us mantindré informats.

28 de des. 2011

Making off de la Nadala 2011

En la darrera notícia d'aquest bloc us mostrava la Nadala 2011 que hem fet a casa aquest any.
Voleu saber tot el seu procés de creació?
Doncs aquí teniu l'explicació i les imatges del "making off".

Com cada any, a mesura que anava avançant el desembre vaig començar a pensar que hauria de fer alguns poemes per a la Nadala familiar. Normalment en faig uns quants i llavors els ensenyo a l'Anna. Normalment no n'hi agrada cap de sencer, però li agrada alguna idea d'aquest, alguna idea de l'altre... I llavors, a partir de les seves propostes reelaboro un nou poema fins que n'acaba sortint el vers definitiu.
Aquest any vaig tenir una idea que em va agradar i vaig fer aquest poema. Era el dia 6-12-11 i el vaig titular "NEU ARTIFICIAL":

Imprimiré poemes en fulls blancs
i pujaré al més alt dels edificis.
Mentre la vista es gronxi a l'horitzó
faré bocins petits amb els poemes.
I algun capvespre fred, que faci hivern,
deixaré que els bocins es precipitin.
La gent alçarà el cap embadalida
davant de la visita inesperada
d'aquella neu estranya i misteriosa.
I pararan les mans per acollir
floquets de neu. I es trobaran papers.
Però es canviarà en els ulls la decepció
per emoció i sorpresa barrejades
si al paperet hi posa "Bon Nadal"
que no sabrà ningú qui ens el desitja.
I als cors hi tornarà un petit caliu,
petita brasa que mantingui viu
l'esperit d'allò que es deia abans "Nadal".

Era un text per acabar de polir i amb un to inadequat per al nostre públic familiar, però la idea m'agradava. La trobava potent i molt visual. Gairebé me l'imaginava com un videoclip, un curtmetratge, un anunci.
Li vaig ensenyar a l'Anna i no el va trobar adequat, però també li va agradar la idea i les possibilitats fotogràfiques. Vaig comprometre'm a fer-ne una adaptació i quan ja ens va agradar a tots dos vam anar per la part gràfica.

Havíem de fotografiar els nens fent veure que retallaven postals i després llençant els bocins enlaire i parant les mans per recollir els "flocs de neu". I una tarda els vam estar fotografiant del dret i del revés. L'Anna va descobrir la funció "ràfaga" a la seva màquina fotogràfica. És a dir, deixes el botó apretat i al cap d'un moment tens 200 fotos del Roc i l'Ona (i no és una exageració), gairebé com si fos el "fotograma a fotograma" d'una pel.lícula.
Després vam muntar la nevada. Papers retallats dins d'un plat. Jo enfilat en una cadira deixant caure els papers i els nens parant les mans i esperant que caiguessin. Després, escombrar el terra, tornar a arreplegar els papers al plat i tornar a repetir. Fins que vam tenir una bona carretada de fotos, confiant que alguna es podria aprofitar.
Al vespre amb els nens ja dormint la foto d'estudi de les mans (que són les meves) que recullen els trossets de paper que diuen "Bon Nadal".
L'endemà amb la idea final ja molt avançada, fer una altra metrallada de primers plans del Roc perquè en cap no havia quedat prou bé (li costa molt somriure de manera natural i sempre acaba fent ganyotes... en això l'Ona és molt més agraïda).

Llavors la composició i el muntatge informàtic, seleccionant els fragments escaients de cada foto i reduint-los a la mida adequada per acabar tenint un fitxer de 1360 x 1800 píxels que a la botiga ens poguessin imprimir sense escapçar cap part. Quadradets petits de 435 píxels, el gran de 906, calcular l'espai que quedava per la foto de les mans i adaptant-la...
Després d'això, cap al Fotoprix, comprar cartolines, retallar, enganxar, ensobrar... Això ja no té secret.
I, el millor, us deixo amb un recull d'imatges divertides del procés.

26 de des. 2011

Nadala 2011

Que tingueu tots unes molt bones festes i que el 2012 sigui tant o més bo que aquest que deixem.

Aquí teniu la nadala familiar d'aquest any: el poema i el muntatge fotogràfic.
I d'aquí un o dos dies, una nova notícia, explicant el MAKING OFF, és a dir, el procés de creació d'aquesta felicitació nadalenca... No us el perdeu!


Trapelles estripant sense maldat
les felicitacions dels anys passats,
posant els bocinets a dins d’un plat
per llençar-los després des del terrat.
- Està nevant! –ens criden esverats.
I jo, de sota estant, paro les mans.
Dos o tres flocs –papers- s’hi han aturat.
Me’ls miro i em sorprenc, emocionat.

La neu artificial, les rialles grans
i el missatge que m’ha deixat l’atzar
em fan pensar que sí, que ja és Nadal.

25 de des. 2011

Nadal amb xarxa

Avui, 24 de desembre, pujava conduint sol cap a casa per la carretera d'Artés. Feia un matí emboirat, gris, fred. Un matí d'hivern. I ha començat a sonar la cançó "Seguirem somiant" de Sopa de Cabra.
És la cançó que Sopa de Cabra va fer com a homenatge al seu guitarrista "Ninyin" Cardona i que, sense ells saber-ho, també me la van fer perquè jo homenatgés el "meu" guitarrista de Nàufrags i amic, Josep Vacas.
Per a mi és una cançó preciosa que em porta inevitablement al record del Josep. I llavors, mentre se m'entelaven els ulls, he pensat en totes les persones que aquestes festes nadalenques troben a faltar alguna persona important que va marxar abans d'hora.
I he pensat que totes aquestes persones trobaven un buit. Un forat. I m'ha vingut al cap la idea d'una xarxa amb tots els seus forats.

Però després he pensat que jo segueixo pensant en el Josep, però no ho faig amb tristesa. Normalment ho faig amb un somriure per totes les coses bones que vam compartir i viure plegats. Amb orgull per tot el que vam aprendre junts. Per a mi el record del Josep és un record positiu, un record de cançons, de rialles i de petons de colors. D'ideals i somnis compartits. El del Josep és un record que no em fa entristir, ni plorar, ni deprimir. El temps que vam caminar plegats i tot el que vaig viure i aprendre en el moment de la seva mort em van fer créixer i ser més persona.. Una miqueta millor.
I llavors he pensat que si havia de pensar en el record dels que ens van deixar com una xarxa potser havia de ser una d'aquelles xarxes que els que fan exercicis de risc a les altures es posen sota els seus peus com a mesura de protecció i seguretat. I m'ha agradat la idea. Els que ens van deixar ens van ensenyar a ser millors, ens fan sentir més segurs i per això els vull imaginar com una xarxa de seguretat que tenim als nostres peus.

Així doncs aquest Nadal amb xarxa no és un Nadal ple de forats per on caure al pou del desànim i la tristor. És un Nadal amb xarxa on caure dolçament sense fer-se mal i tornar-se a aixecar per continuar caminant amb la nostra pròpia força i la que ens vam quedar dels que van haver de marxar abans d'hora.

Bon Nadal a tothom i, si algú no la coneix, aquí teniu la cançó "SEGUIREM SOMIANT" de Sopa de Cabra.

22 de des. 2011

Titulars

Se m'acumulen els temes. Temes que podrien tenir l'espai d'una notícia (i que de fet potser l'acabaran tenint algun dia), però no tinc temps per escriure una notícia llarga. I si espero gaires més dies, ja no tindrà sentit que en parli o sigui que els llenço en forma de titulars:
  • Tornen a fer la campanya "PASTILLAS CONTRA EL DOLOR AJENO". En vaig parlar fa un any (clica per veure la notícia) i segueixo convençut. De fet ja he tornat a comprar pastilles i us encoratjo a fer-ho també. Només amb un euro podem col.laborar a millorar les condicions de vida de gent del tercer món que pateix malalties endèmiques. És una idea enginyosa i solidària. Un vot favorable.
  • Torna a estar de moda la sèrie "POLSERES VERMELLES" de l'Albert Espinosa. D'una banda diverses televisions internacionals n'han comprat els drets i l'emetran (Espanya, Mèxic, Finlàndia...). De l'altra Steven Spielberg ha comprat els drets per fer-ne un remake als Estats Units, a la cadena ABC. I finalment li han donat el Premi Nacional de Comunicació 2011 en la categoria de Televisió. Polseres amunt!!! L'Albert ja està escrivint els guions de la Segona Temporada que es gravaran al 2012.
  • El 23 de desembre s'estrena als cinemes un documental sobre el genial actor i humorista Pepe Rubianes. El documental està realitzat per Manuel Huerga i es titula "PEPE & RUBIANES" (més informació). Es veu que des de la seva mort al març de 2009 els seus amics (Bozzo, Flavià, Serrat, pare Manel... autoproclamats "Las viudas de Rubianes") s'han anat trobant i una d'aquestes trobades serveix de fil argumental per recordar la vida i obra de l'enyorat artista. Fa molt de temps que no vaig al cine (excepte pel.lícules infantils), però intentaré fer una escapada aquestes vacances de Nadal.
Bé, si tingués més temps en parlaria més, però de moment només us puc deixar amb els titulars.
Seguirem informant...

18 de des. 2011

Ja ha arribat el Nadal

La setmana passada que hi va haver tants dies de festa pel Pont de la Puríssima, va arribar el Nadal a casa nostra. Enguany ha estat més puntual que altres anys, però sempre acabem vivint la mateixa litúrgia: baixar les caixes amb tots els guarniments de Nadal i posar el pessebre, muntar l'arbre de Nadal, els llums del balcó i, sobretot, el Pare Nadal del jardí.
No sé quan va començar aquesta "tradició", però suposo que amb l'arribada dels nens perquè abans no recordo que féssim massa decoració nadalenca. El cas és que un bon dia vam decidir fer un ninot a mida natural aprofitant un antic vestit vermell de la meva sogra. Vam posar-lo al jardí, sota l'olivera, en una cadireta de vímet amb les botes de la meva "mili", li vam afegir una cara i un barret i un sac suposadament ple de regals. Després, amb els anys ha anat augmentant el seu atrezzo i ara l'olivera està il.luminada per unes llumetes a les branques, un parell de llums més grans que en pengen amb estrelles i fins i tot té un parell de regals il.luminats a la falda.
Fa patxoca!
I el cas és que els veïns ja s'han acostumat a la seva presència i algun any per aquestes dates hem vist alguna família que venia passejant, s'aturava i ens reclamava:
- Encara no heu posat el Pare Nadal?
O sigui que em fa gràcia pensar que el nostre Pare Nadal ja és una mica una tradició més del calendari nadalenc del barri i alguns veïns esperen la seva presència per venir-lo a mirar amb els nens. Doncs, sí, aquest any, ja ha tornat a arribar, anunciant-nos que s'acosta el Nadal.

I, a part d'explicar-vos aquesta anècdota, el motiu d'aquesta notícia és recomanar-vos de totes totes que feu una ullada a un vídeo deliciós que l'Anna ha penjat al seu bloc "dels nens" on es veuen el Roc i l'Ona en acció muntant l'arbre i el pessebre i en plena esveramenta nadalenca. Als que coneixeu els nostres fills i teniu ganes de veure'ls, estic segur que us encantarà. I als altres, potser també. Per veure'l cliqueu aquí.
Acabo amb un parell de fotos per fer boca, però no us perdeu el vídeo del bloc de l'Anna.





15 de des. 2011

El meu amic va coix i moix

Tinc un amic que és un gran lector d'aquest bloc i fa molts dies que es troba malament. Un dia va fer un sobreesforç i es va fer mal al genoll. Després d'aguantar uns dies amb molèsties va anar al metge i li van fer la baixa. Però abans que estés recuperat, va demanar l'alta voluntària perquè sentia que havia de tornar a l'escola.
Excés de professionalitat? No seré pas jo qui el jutgi aquí. Ell ja sap el que penso.
Però el cas és que cada dia va més coix. I cada dia fa més mala cara. Perquè li fa mal. I perquè el procés s'està allargant molt i està pendent de proves i de visites mèdiques que es dilaten en el temps. I mentrestant li fa mal. I van passant els dies.

Em sap molt de greu, Miles.
I espero que et donin hora ben aviat.
I que trobin exactament quin és el problema que tens al genoll.
I que et diguin qui és el remei que has de seguir.
I que el segueixis.
I que et curis.
I que no vagis coix.
I que no facis mala cara.

Però mentrestant jo vull posar un granet de sorra perquè facis bona cara. L'altre dia que et vaig veure que anaves coix (com el macabre acudit de la il.lustració que espero que t'hagi fet somriure "cojeo...luego existo") em va venir al cap la idea de jugar amb la paraula "COJO" que és com tu ho diries perquè la teva llengua materna és el castellà. Doncs aquí van unes quantes xorrades per fer-te somriure, amic. Això i uns quants petons de colors.

¡Rojo, que te COJO! (polític)
Si no me curo, reCOJO y pá casa. (pràctic)
Si no me curo me aCOJO al convenio y COJO la baja. (laboral)
Esto que me está pasando es aCOJOnante. (apocalíptic)
Si me dan a elegir, esCOJO curarme un poquito cada día a partir de las cinco. (platònic)
Cada día cuando pongo el pie en el suelo, me enCOJO de dolor. (real)

i, sobretot,

Miles, eres un amigo COJOnudo. (de tot cor)

11 de des. 2011

El "Ratoncito Pérez" i la fantasia

Fa unes setmanes al Roc li va caure la primera dent i tots plegats vam tenir clar que aquella nit passaria el "Ratoncito Pérez" a endur-se la dent, que calia posar-la sota el coixí i que alguna cosa hi deixaria a canvi.
No n'havíem parlat prèviament, ni vam tenir gaires dies per preparar-nos, ni teníem cap precedent proper, però aquest personatge fantàstic va instal.lar-se entre nosaltres amb una gran naturalitat.
I va ser maco viure aquella excitació no prevista. La del Roc il.lusionat per saber què trobaria sota el coixí. I la nostra, improvisant què hi posaríem.
Però tot va seguir el guió normal: el Roc es va trobar un paquetet amb una nota manuscrita del Ratoncito Pérez i dins hi havia un conte i 2 paquets de cromos.

Al cap d'una setmana, li va caure la segona dent i en la nota que el Roc li va escriure al Ratoncito, li demanava si li podia deixar alguna cosa per al mal de coll... Ens va emocionar aquella confiança en els poders del seu recent descobert amiguet fantàstic i la candidesa i la inesgotable capacitat d'imaginació i fantasia dels nens.

Com el tió.
Jo mai no havia fet cagar el tió de petit, però amb l'Anna vam decidir que volíem viure aquesta tradició amb els nostres fills. El primer Nadal jo estava tan o més nerviós que els nens (bé, segurament més perquè el Roc era moooolt petit). Veig tanta inconsistència en el muntatge del tió que cada any penso que ens cosiran a preguntes i no podrem respondre-les: Com pot ser que un tronc mengi peles de fruita i després cagui regals? Per què l'hem de picar perquè cagui? Per què quan marxem del menjador no es veu cap volum sota la manta i quan piquem ja és evident que a sota hi ha un munt de regals? Per què tots marxem a cantar a una altra habitació menys l'avi?
Però els menuts no volen fer d'investigadors del C.S.I., ells només volen viure la màgia i la il.lusió d'aquests episodis fantàstics i segueixen el protocol sense qüestionar-se res. Només rebent amb unes pletòriques cares d'alegria i felicitat els regals que els ha cagat el tió... És un moment molt especial que recomano a tothom perquè veure les expressions dels infants en aquells instants no té preu.

Quina sort que tenen els infants de tenir aquesta capacitat de sorprendre's amb la màgia de la fantasia!! Sense analitzar ni qüestionar res del que és inexplicable...
Tant de bo nosaltres poguéssim posar el nostre carnet de l'atur sota el coixí i la fada de l'INEM ens hi deixés una nova feina cada cop que ens quedéssim sense...
O poguéssim posar un ninot que representés la malatia que no ens deixa dormir sota una manta i, després de clavar-li unes quantes bastonades i cantar unes cançons, ens trobéssim el regal de recuperar la salut...
Seria maco, oi?

Però potser si això ens passés, en comptes de gaudir-ho, començaríem a preguntar-nos com ha estat possible, formularíem hipòtesis, descartaríem possibilitats, buscaríem informació que ens donés una raó lògica al que havia passat...
Vet aquí una altra cosa que hem de recuperar de la nostra infantesa: més imaginació, més acceptació de la realitat (sobretot quan és positiva)... I en comptes de fer-nos tantes preguntes, gaudir del moment.
(perdoneu però encara estic sota la influència de la lectura de "El Petit Príncep"...)

8 de des. 2011

Nervis i epidermis

Ara ja estic a punt d'acabar els informes. I a més puc fer-ho tranquil.lament des de casa, aprofitant els 6 dies seguits d'aquest aqüeducte festiu. Però fins ara he passat unes setmanes de molta feina i nervis...

Nervis??
Molta gent es deu sorprendre perquè tinc una fama reconeguda de persona tranquil.la que no es posa mai nerviosa per res.
I és veritat... però és mentida.
M'explico.

A mi no m'imposen situacions que poden provocar el pànic en altres persones, com el fet de parlar (o cantar) en públic o assumir algunes responsabilitats. Tampoc no m'espanten els terminis de les feines que he d'entregar. Intento relativitzar-ho i projectar-me al futur sabent que assoliré els objectius proposats perquè habitualment així ha sigut.
Sovint quan la gent del meu voltant s'esgarrifa, està excitada i atabalada, jo els sorprenc amb la meva aparent calma i seguretat... però el meu cos no pensa exactament el mateix.

D'una manera o altra tots passem els nervis. Hi ha qui els exterioritza posant-se histèric, de mal humor o cridant... Hi ha a qui li provoquen una llaga d'estómac... Hi ha a qui li treuen la gana o li provoquen una fam de llop... Hi ha qui s'aprima o s'engreixa... Hi ha a qui se li posen a l'esquena en forma de contractura a les cervicals o a les lumbars...
I a mi a la rifa m'ha tocat patir-los a la pell.

Aquestes últimes setmanes m'atacaven unes picors incontrolables. Malgrat el meu seny i la meva suposada serenitat i templança no podia parar de gratar-me i, dia rere dia, la meva pell va anar acumulant els senyals d'aquestes picors:
  • D'entrada a alguns dits de les mans se'm tanquen els porus de la suor i em surten unes petites ampolles. Amb la picor me les començo a fregar, s'inflen, s'acaben rebentant i em provoquen lesions que quan comencen a cicatritzar em deixen alguns dits amb l'aparença d'un leprós. Això ho tinc diagnosticat com a neurodermatitis (o dermoneuritis, mai no recordo l'ordre dels factors) i dishidrosi palmar. Hi ha algunes cremes que teòricament ho podrien millorar però l'experiència em diu que és un procés irreversible un cop comença i que sempre segueix el mateix lamentable patró.
  • Un altre lloc on el atacs de picor són desquiciants és sota els bessons de la cama dreta. De tant gratar-me acabo escamant-me la capa superficial de la pell i em queda un aspecte grisós, de microcràters irritats.
  • Aquest cop un altre lloc on m'ha afectat la picor ha estat als colzes. De tant rascar-me, la pell ja rugosa dels colzes em quedava com inflada i enfadada, com si m'haguessin picat les abelles.
  • Un altre lloc del meu cos que s'apuntava a la festa ha estat la cintura. De fet tota la zona on em queda la marca del cinturó, des del moment que em despertava era el primer focus de picor i rebia l'enèrgic i violent rascat dels meus dits que només s'aturaven quan ja semblava imminent l'aparició de les primeres ferides.
En fi. Per sort, tal i com arriben, aquests picors van minvant a mesura que em vaig traient la feina de sobre i acaben desapareixent. Mica a mica l'epidermis torna al seu aspecte habitual i jo recupero la meva serenitat fins que arribi el proper final de trimestre, si és que abans no hi ha algun altre disgust que em desencadeni la reacció en cadena.
Misèries per compartir i mites per ensorrar, ara que puc començar a parlar-ne en passat.

6 de des. 2011

Donant

Fa dies que fan l'anunci de la Marató de TV3 d'enguany i va sobre la regeneració i transplantament d'òrgans i teixits. Ahir van fer un documental per presentar el disc que cada any fa la Marató (com sempre un bon regal mutu que ens permet col.laborar amb la causa, a canvi d'adquirir un bon grapat de versions de cançons) i ens vam tornar a emocionar. Com cada any.
Però aquest any ja començo amb els deures fets.
Ja fa mooolts anys (encara vivia a casa dels meus pares) que vaig fer el pas i duc el carnet de donant a la cartera. Crec que els meus familiars ho saben i si arribés el moment espero que la meva desgràcia servís per millorar la vida d'algunes persones.
Per a mi és una decisió molt fàcil i lògica. Un cop morts no ens serveixen per a res i poden salvar vides. Penso que tots hauríem de ser donants perquè tots som potencials receptors si mai tenim una malaltia o accident.
Com el fet de fer-se donant de sang.
I aquesta és la meva primera contribució a la Marató 2011: us animo a què, si encara no ho sou, us feu donants. De sang i d'òrgans. I us ho dic des de l'exemple i des del convenciment.
Podeu trobar més informació a:
Donació i transplantament
Marató 2011
Banc de sang i teixits

1 de des. 2011

Tornen ELS AMICS DE LES ARTS

Vaig de bòlit. Final de trimestre. Feina de l'escola a cabassos: exàmens, informes, observacions, àlbums, concert de Nadal... A casa quan els nens dormen i s'acaba amb la feina domèstica, toca posar-se davant de muntanyes de papers o de l'ordinador i cremar-se les celles fins que el cos claudica i oneja la bandera blanca demanant la rendició.

I enmig de tot això, em vaig assabentar que "Els Amics de les Arts" estan enregistrant el seu nou disc que es titularà "Espècies per catalogar" i que començarien la gira amb dos concerts a Manresa, al teatre Kursaal, els propers 8 i 9 de març.
I el dia que es posaven les entrades a la venda jo era davant de l'ordinador intentant ser dels primers i no quedar-me sense. I ho vaig aconseguir.
El divendres 9 de març de 2012 anirem de concert amb l'Anna a veure i gaudir de les cançons i el bon ambient que generen "Els Amics de les Arts".
I això enmig d'aquests moments de caos i nervis per la feina que se'm menja, és com una bombona d'oxigen que em permet projectar-me i pensar en coses agradables que em depararà el futur.
Aquesta i moltes més!
Me'n vaig a fer informes...

27 de nov. 2011

Mala sort... bona sort...

Ostres tu, quina mala sort!
Ha tingut un accident i se li ha trencat una cama!!!....
o bé...
se'ls va cremar tota la collita de cereals!!!...
o bé...
li han trobat un càncer!!!...

D'entrada tots estaríem d'acord a catalogar aquests fets de "mala sort", però recordo haver llegit unes llegendes orientals que qüestionaven aquestes afirmacions. Bé, la tercera no és una llegenda oriental, és una realitat catalana. Les històries feien més o menys així...

1.- Hi havia una vegada un noi a qui van regalar un cavall (oh, quina bona sort!). Quan aprenia a muntar-lo, un dia l'animal es va encabritar, va fer caure el noi i després el va trepitjar, trencant-li la cama (oh, quina mala sort!). Uns dies després els soldats de l'emperador van passar pel seu poble, emportant-se tots els nois de la seva edat per anar a lluitar a la guerra, però com que ell estava ferit no era útil i va poder evitar anar a la guerra on molts dels seus amics van morir (oh, quina bona sort!)

2.- Els pocs habitants d'un petit poble costaner van veure de cop i volta com començaven a cremar els seus camps de cereals, que eren pràcticament la seva única font d'ingressos. Ràpidament va córrer la veu d'alarma i tots, petits i grans, van abandonar les seves cases i es van enfilar turó amunt per intentar apagar aquell incendi i salvar una part de la collita. Quan van arribar on s'havia originat el foc van trobar-se un veí que els va assenyalar el mar, per on s'acostava un letal tsunami que va arrassar les seves humils cases. Ell mateix, que passejava pel turó i va veure com s'anava acostant l'onada gegant, havia calat foc als camps per aconseguir que tots pugessin i d'aquesta manera salvessin la vida.

3.- Una amiga es fa la mamografia de rigor. L'ha avançat per fer-la durant les vacances i no haver de plegar de la feina. Li detecten un càncer i el món se li ensorra recordant que la seva germana també va passar per aquí i va acabar deixant-hi la pell. Ràpidament comença el protocol i s'opera. Els metges li diuen que l'operació ha estat un èxit, que el tumor era molt petit i ha estat extirpat sense haver deixat cap rastre en el seu cos. Ha anat tan bé que fins i tot s'estalvia la quimioterapia. Resulta que trobar aquell tumor va ser tota una sort. Una sort que el trobés tan d'hora (encara més d'hora del que l'hauria trobat perquè es va avançar l'hora de la mamografia), una sort que el tècnic que li va fer la mamografia se n'adonés malgrat que era tan petit... Si no se n'haguessin adonat, a la següent mamografia (al cap de 6 o 12 mesos) ja hauria crescut i podria haver estat més perillós...

I segur que tots heu sentit a parlar d'altres exemples.
El que va tenir la mala sort de perdre l'avió que l'havia de portar de vacances, però va tenir bona sort perquè aquell avió va caure al mig de l'oceà i van morir tots els seus ocupants...
El que va tenir la mala sort de quedar-se sense feina, però a la cua de l'atur va conèixer una persona que va acabar sent l'amor de la seva vida...

La sort... Mai no podem estar del tot segurs de si és mala o és bona. Val més estar amb els ulls ben oberts per buscar, fins i tot quan ens sembla que les coses ens van malament, què podem trobar a la cara oculta de la mala sort.
Potser no serà avui. Potser serà d'aquí a un temps. Potser el destí ens estava fent l'ullet quan ens pensàvem que teníem tanta mala sort...

I per a tu, Pilar, un petó. De colors.

24 de nov. 2011

Anem a fer una cervesa una mica més lluny?

L'altre dia, fent una llambregada al Facebook (hi sóc, però no en sóc practicant) vaig trobar enllaçada aquesta reflexió política al mur d'una companya.
La vaig trobar molt didàctica, clara, aclaridora i amb un final que m'agradaria poder viure algun dia. Us la copio tal i com estava, en part perquè ara mateix no tinc temps de posar-me a traduir-la i en part perquè al final hi ha una referència a la llengua que, traduïda, ja no tindria sentit.
En aquesta nova cojuntura amb la majoria absoluta del PP i la tieta Merkel fent i desfent sense que ningú no hi tingui massa a dir, potser no serà el moment. Però tinc la sensació que hi ha un sentiment que es va fent pensament i és cada cop compartit per més gent. I aquest sentiment, que és també el meu sentiment, mica a mica es va omplint de raons i va veient que s'esgoten les altres alternatives i que el que de veritat ens convé és la independència.
A veure què us sembla la reflexió:

LA FINANCIACIÓN DEL ESTADO ESPAÑOL EXPLICADO CON CERVEZAS
Todos los días 10 hombres se reúnen en un bar para charlar y beber cerveza.
La cuenta total de los diez hombres es de 100 €.

Acuerdan pagarla de la manera proporcional, con lo que la cosa sería más o menos así, según la escala de riqueza e ingresos de cada uno:

Los primeros 4 hombres (los más pobres) no pagan nada.
El 5º paga 1€.
El 6º paga 3€.
El 7º paga 7€.
El 8º paga 12€.
El 9º paga 18€.
El 10º (el más rico) paga 59€.

A partir de entonces, todos se divertían y mantenían este acuerdo entre ellos, hasta que, un día, el dueño del bar les metió en un problema: "Ya que ustedes son tan buenos clientes," les dijo, "Les voy a reducir el costo de sus cervezas diarias en 20€. Los tragos desde ahora costarán 80€."

El grupo, sin embargo, planteó seguir pagando la cuenta en la misma proporción que lo hacían antes.

Los cuatro primeros siguieron bebiendo gratis; la rebaja no les afectaba en absoluto.
Pero qué pasaba con los otros seis bebedores, los que realmente abonan la cuenta?
¿Cómo debían repartir los 20€ de rebaja de manera que cada uno recibiese una porción justa?

Calcularon que los 20€ divididos en 6 eran 3,33€, pero, si restaban eso de la porción de cada uno, entonces el 5º y 6º hombre estarían cobrando para beber, ya que el 5º pagaba antes 1€ y el 6º 3€.

Entonces el barman sugirió que sería justo reducir la cuenta de cada uno por, aproximadamente, la misma proporción, y procedió a calcular la cantidad que cada uno debería pagar.

El 5º bebedor, lo mismo que los cuatro primeros, no pagaría nada: (100% de ahorro).
El 6º pagaría ahora 2€ en lugar de 3€: (ahorro 33%)
El 7º pagaría 5€ en lugar de 7€: (ahorro 28%).
El 8º pagaría 9€ en lugar de 12€: (ahorro 25%).
El 9º pagaría 14€ en lugar de 18€: (ahorro 22%).
El 10º pagaría 49€ en lugar de 59€:(ahorro 16%).

Cada uno de los seis pagadores estaba ahora en una situación mejor que antes: los primeros cuatros bebedores seguían bebiendo gratis y un quinto también.
Pero, una vez fuera del bar, comenzaron a comparar lo que estaban ahorrando.

"Yo sólo recibí un euro de los 20€ ahorrados," dijo el 6º hombre: señaló al 10º bebedor diciendo "Pero él recibió 10!"

"Sí, es correcto," dijo el 5º hombre. "Yo también sólo ahorré 1€; es injusto que él reciba diez veces más que yo."

"Verdad!!" , exclamó el 7º hombre. "¿Por qué recibe él 10€ de rebaja cuando yo recibo sólo 2? Los ricos siempre reciben los mayores beneficios!"

"Un momento!", gritaron los cuatro primeros al mismo tiempo. "Nosotros no hemos recibido nada de nada. El sistema explota a los pobres!"

Los nueve hombres rodearon al 10º y le dieron una paliza.

La noche siguiente el 10º hombre no acudió a beber, de modo que los nueve se sentaron y bebieron sus cervezas sin él. Pero a la hora de pagar la cuenta descubrieron algo inquietante: Entre todos ellos no juntaban el dinero para pagar ni siquiera LA MITAD de la cuenta..

Y así es, los catalanes son los que más pagan porque son los que más riqueza producen, en consecuencia deberían de gozar de mayores ventajas.
La comunidad que paga más impuestos son los que deberían recibir mayores beneficios. Póngales impuestos muy altos, ataquemos por ser los que más producen, y lo más probable es que no aparezcan nunca más. De hecho, es casi seguro que comenzarán a beber en algún bar en el extranjero donde la atmósfera es algo más amigable.

Para quienes comprenden, no es necesaria una explicación.
Para los que no comprenden podemos complicarlo y escribirlo en catalán.
QUE QUEDE CLARO.

(vist al facebook de José Angel Ribas Espiñeira)

20 de nov. 2011

Molt bon resultat

Avui, entre altres coses, s'han celebrat les eleccions generals espanyoles.
I avui vull parlar del que jo considero un molt bon resultat.
En les darreres setmanes, mentre anava avançant la llarga precampanya i finalment ja la campanya oficial, "el meu candidat" anava millorant mica a mica els seus resultats.
I tot i que ja sé que sempre tots se senten vencedors i canvien els punts de vista per poder destacar sempre allò en què poden fer veure que hi ha hagut una millora, crec que en el meu cas puc dir que la millora va ser constant i absoluta. I a les dades em remeto:
  • En el primer test, fa 6 setmanes, en tenia 16 per davant i 29 per darrera. Per tant, partia d'una 17a posició sobre un total de 46, dins del primer terç del conjunt i encara amb un bon marge de millora.
  • En el següent parcial va baixar un lloc en termes absoluts, però en canvi, la seva posició relativa va milorar molt ja que el total de participants havia crescut fins a 58. I estar per davant de 40 adversaris, en termes relatius era una bona millora.
  • Una setmana més tard potser va tenir una petita davallada que no es va poder justificar ni en termes absoluts ni en relatius. El 21 de 63. Però, com que sempre es poden mirar les coses des d'una perspectiva que ens afavoreixi, vam poder dir que aquest cop havien quedat encara més candidats per darrera nostre: aquest cop havíem quedat per davant de 42 contrincants.
  • El següent parcial va tardar 3 setmanes a arribar i es va corroborar que la tendència era a l'alça. Des de la posició absoluta del número 18, el fet que el total de participants hagués arribat als 69, ens feia veure que estàvem per davant de 51 contrincants, mentre que per davant nostre només en teníem 17, a un sol lloc del nostre millor resultat.
  • I avui, en el dia de les eleccions generals, hem assolit el nostre millor resultat: una 13a posició absoluta, però per davant de 64 contrincants, ja que hi havia hagut un total de 77 participants: un èxit total i sense pal.liatius.
Què dieu?
Que a qui he votat?
I vosaltres què n'heu de fer?
Que no sabeu que el vot és secret...

Jo estava parlant dels resultats del Roc en les diferents curses del cros escolar que ha corregut fins avui:

9 d'octubre (Sant Vicenç): 17 de 46
16 d'octubre (Castellnou): 18 de 58
23 d'octubre (Moià): 21 de 63
13 de novembre (Sallent): 18 de 69
20 de novembre (Manresa): 13 de 77

Avui ha fet una molt bona cursa, la millor de totes i tots estem molt contents i orgullosos d'ell.
Enhorabona, Roc!!

19 de nov. 2011

Un vídeo musical divertit

Aquesta notícia no és gens transcendental.
M'han fet arribar el vídeo d'una cançó d'un jove grup musical de Manresa: els NO GLORY. Si us he de ser sincer no els conec massa. De fet només sé que el seu baixista és el Jordi Escrigas, ex-alumne de la meva escola i fill de la meva companya Anna Torné. Ella és qui em va ensenyar el vídeo que té la particularitat que està enregistrat al 2 DE PIQUES, la botiga de còmics que regenta el Jaume Escrigas (pare del baixista i marit de l'Anna) que tanca el triangle.
El vídeo el vaig trobar molt divertit i enginyós, amb molts canvis de vestuari i pentinats, una cançó molt trepidant i un guió entretingut, amb l'afegit de l'aparició "estelar" del JOSMAR a la part final.
No és pas un grup famós i suposo que aquest vídeo no tindrà un gran recorregut. Per això m'ha semblat una bona idea difondre'l des d'aquí, sense cap més pretensió, que fer-vos passar una bona estona.
Així doncs us deixo amb el vídeo de la cançó "Wiseman" dels "No Glory".

17 de nov. 2011

Dos rellotges

Moltíssimes vegades he hagut de respondre la pregunta:
"PER QUÈ PORTES DOS RELLOTGES?".
I la meva resposta acostuma a ser:
"PERQUÈ TINC DUES MANS".
I és veritat, però avui, aquí, l'explicaré una mica més...

Potser va ser per la meva primera comunió (1976, als 7 anys) quan els meus avis em devien regalar el primer rellotge. I crec que era aquest THERMIDOR que exhibeixo en aquesta foto (i si no és així, que la història em disculpi i els qui llegeixin això i em puguin contradir ho facin, però crec que devia ser així). Aquell rellotge, pel fet de ser el primer i, sobretot, pel fet de ser un regal dels avis, em devia fer molta il.lusió i va durar fins que es va espatllar.
Llavors, ja més gran i amb més criteri, els avis van decidir que el següent me'l triaria jo mateix i vam anar a Andorra, en una d'aquelles excursions que fèiem de tant en tant i que tenien tant de litúrgia: llevar-se ben d'hora, aturar-se a Organyà a esmorzar un entrepà de pernil en aquell bar que té els porrons a l'exterior, aturades a les botigues de discos, a comprar la xocolata a la botiga de la xocolata, als grans magatzems a comprar sucre, cafè, tabac (el meu avi fumava... ningú no és perfecte!) i els productes habituals, dinar en un bufet, pas per l'aduana...
Crec recordar que vam parar en una rellotgeria del primer poble que hi ha a Andorra (Sant Julià?) i allà, després de molt mirar, em vaig enamorar d'aquest rellotge digital CASIO.
Tenia alarma i cronòmetre: última tecnologia. Però sobretot em va agradar perquè era gros i robust, semblava resistent. El vaig portar molt temps i sempre que va haver-hi algun problema (canvi de piles, de cadena, de passadors...) ens adreçàvem a la rellotgeria Font del carrer Urgell de Manresa, que tenia la representació de la Casio. Allà coneixien el meu avi i, sempre que hi anava, em tractaven com a "Codorniu".
Quan finalment va petar, vaig comprar-me, ja a Manresa, a aquesta rellotgeria Font, un model semblant de la mateixa marca. M'encantaven i no en volia pas d'altre.

Però llavors vaig començar a sortir amb l'Anna i un bon dia, pel meu sant o pel meu aniversari, ella em va regalar aquest rellotge.
Llavors no tenia una corretja verda (crec que l'original era taronja), però tot en ell em va encantar. El vaig trobar molt original amb aquelles lletres escampades per l'esfera, la corretja de pell ben cridanera. I evidentment em va encantar perquè era un regal de la persona estimada.
I evidentment volia portar-lo, però al mateix temps em sabia molt de greu deixar de portar el rellotge de l'avi, el Casio, que tant m'agradava.
I llavors, de cop i volta, el mateix problema em va donar la solució perquè vaig adonar-me que tenia dues mans i, per tant, podia portar-ne un a cada mà. I a més a més allò era una cosa original que no sabia de ningú que fes. I a mi això de fer coses diferents de les que fa la resta sempre m'ha agradat...

O sigui que des d'aquell dia que porto dos rellotges.
Ara ja no en duc cap d'aquells dos. El que porto a la mà esquerra segueix sent un Casio digital semblant als anteriors i és el que utilitzo per mirar l'hora. A la mà dreta he anat canviant el que portava (alguns que m'han regalat promocions d'alumnes de l'escola) i ni tant sols els canvio la pila perquè no els faig servir per mirar l'hora, sinó com a tret d'identitat.

I acabo amb una curiositat. Tot i que durant tot el dia vaig amb dos rellotges, quan arribo a casa de les primeres coses que faig és treure-me'ls i vaig sense (també per les vacances). Ves, quina cosa...!

13 de nov. 2011

El Petit Príncep

Aquest curs a l'escola estem treballant el llibre EL PETIT PRÍNCEP. I com que el treballem a l'escola estic tenint l'ocasió de rellegir-lo i de reinterpretar-lo.
Crec que el primer cop que vaig tenir coneixement d'aquest conte d'Antoine de Saint-Exupéry va ser en unes colònies a La Carral, de petit. I em va impressionar positivament. De resultes d'aquell contacte algú me'l devia regalar i sempre més he conservat aquell petit llibre de l'editorial Laia.
I com a mínim hi va haver una segona ocasió en que va tornar a aparèixer a la meva vida i va ser pel nostre casament. Vam utilitzar com una de les lectures de la cerimònia, el capítol en que la guineu li explica al Petit Príncep com ens podem domesticar i establir vincles que ens porten a l'amistat. La Carme, la Mª Helena i l'Olga (3 companyes i amigues de l'Oms i de Prat) van llegir aquesta lectura interpretant cadascuna un personatge.

I ara, com us he dit, torno a rellegir amb els alumnes aquest preciós conte. I gaudeixo intentant explicar-los algunes coses que ara els costa d'entendre per si sols. Perquè, com ens va dir l'Iñaki Arregui (president de l'Associació "El Petit Príncep" de Catalunya que va venir a fer una xerrada a la nostra escola), aquest és un conte per rellegir al llarg de la vida i, amb les noves perspectives que ens van donant l'edat i les experiències viscudes, redescobrir-hi nous matisos, reinterpretar-ne els missatges i, sobretot, tornar-ne a gaudir.

El conte contraposa tots els valors ètics i humans que suposa propis de la infantesa i que encarna el Petit Príncep (l'amistat, la sinceritat, la senzillesa, la generositat, l'amor...), amb la degradació d'aquests valors (la soledat, l'egoisme, la hipocresia...) per part dels adults (el rei, el vanitós, el bevedor, l'home de negocis, el fanaler, el geògraf, el guardaagulles...) buscant interessos materials i perdent de vista el veritable sentit de la vida.
Totes les planes del conte traspuen sensibilitat i bellesa, però de tant en tant hi ha algunes frases que reblan el clau amb una sentència que encara ens fa reflexionar més. Per exemple:
  • Totes les persones grans han començat essent nens. (Però n'hi ha poques que se'n recordin).
  • És trist oblidar un amic.
  • A cadascú se li ha d'exigir el que cadascú pot oferir.
  • És molt més difícil jutjar-se a un mateix que jutjar els altres.
  • Em pregunto si les estrelles estan il·luminades perquè cadascú algun dia pugui trobar la seva.
  • Entre els homes també t'hi trobes sol.
  • Només s'hi veu bé amb el cor. L'essencial és invisible als ulls.
  • És el temps que has perdut amb la rosa, que la fa tan important.
  • És bo haver tingut un amic, encara que un s'hagi de morir.
A internet podeu trobar el llibre íntegre, per si no el teniu en paper i ara mateix hi voleu fer un cop d'ull. Sigui d'una manera o altra jo us el recomano vivament.
Llegiu-lo si mai no ho heu fet.
Rellegiu-lo si el vau llegir fa anys.
Recomaneu-lo, regaleu-lo, mantingueu viva la flama dels ensenyaments que es poden treure d'aquesta bonica obra i col.laboreu a encomanar-los perquè l'important és ser i no tenir, els sentiments i les persones.
I d'això va el llibre.
I d'això hauria d'anar la vida.

10 de nov. 2011

Chema Madoz: un gran fotògraf

Un altre cop el bloc "El espejo lúdico" em permet descobrir un nou artista fascinant. Dies enrere van ser Ji Lee i Tang Yau Hoong, tal i com fa molt més temps vaig descobrir Erik Johansson al bloc de las "Hijas Perezosas".
Entremig vaig fer una notícia recomanant l'obra del genial artista català Joan Brossa amb els seus poemes visuals i trobo que tots aquests artistes que he esmentat hi estan conceptualment relacionats.

I també la descoberta d'avui: el fotògraf madrileny CHEMA MADOZ. M'he adonat que alguna vegada havia vista alguna foto seva dintre d'algun d'aquells Powerpoints que es van reenviant. I m'havia agradat. Però ara puc vincular aquestes fotografies a un artista molt interessant.
Les seves fotos en blanc i negre no deixen indiferent. N'he llegit algunes definicions i interpretacions que comparteixo:
  • "...Auténtica literatura fotográfica. Sonoros poemas visuales que necesariamente te invitan a mirar, detenerte, observar… y pensar..."
  • "...Chema Madoz ha centrado su trabajo en la fotografía de objetos a los que modifica o acentúa alguna cualidad convirtiendo las obras en auténticos poemas visuales..."
  • "...Ocultos entre la cotidianeidad surgen nuevos mundos. Nuevas dimensiones que de la mano de la metáfora alteran la percepción de la realidad más inmediata. El absurdo, la paradoja, el humor -por qué no la gregería- se dan cita en el estudio del fotógrafo..."
Després d'això només falta descobrir la seva obra i gaudir-ne. Aquí teniu un primer tastet...

8 de nov. 2011

El desert de les paraules

Si tingués més temps, n'escriuria més. I n'escric molt poca. Però de tant en tant encara em pica el cuquet de provar d'escriure poesia. Una poesia personal, amb poca o cap rima, però amb ritme i amb imatges.
L'altre dia em va venir una idea al cap durant el dia i a la nit, en pijama, dins del llit, es va convertir en aquest poema.
No és pas la vuitena meravella, però em ve de gust compartir-lo amb vosaltres mentre m'arriba el moment de preparar continguts més elaborats.

EL DESERT DE LES PARAULES (6-11-11)

Buscaré algú que m'hi porti,
al desert de les paraules
i mentre els peus arrossegui
deixaré la ment en blanc
fins que arribi la tempesta.

Després em quedaré quiet
mentre la sorra, violenta,
castigui la meva pell.
I s'hi clavaran, com vidres,
cents i milers de paraules.

Seré com plana de llibre
i la sang ja serà tinta.
I em prendré, com a analgèsic,
infusions de fulls impresos
d'anacrònics diccionaris.

Si em queda alguna fractura,
sobre la blanca escaiola
escriuré amb cal.ligrafia
de colors, cèlebres frases
que m'il.lustrin cada dia.

I després, recuperat,
tornaré a agafar la ploma
i el paper en blanc i, en silenci,
provaré de tornar a escriure
i si encara no n'he après...

buscaré algú que m'hi acosti...
al desert de les paraules.

5 de nov. 2011

Més música: els 4t 1a

Feia temps que havia sentit a parlar d'aquest grup català: els 4t 1a (Quart Primera). No havia sentit cap de les seves cançons, però sabia que feien un pop melòdic i un punt melancònic, que havien començat fent concerts a cases particulars "a demanda", que mica a mica havien anat guanyant notorietat, que la crítica i el públic cada cop els deixaven millor i que el seu cantant era un tipus calb però amb una barba pobladíssima (molt característic).
Un dia vaig posar-me el seu disc a l'Spotify de fons mentre treballava. I tot i que no hi vaig poder parar una gran atenció, la sensació va ser positiva i va confirmar les expectatives.
I llavors quan vaig saber que venien a Manresa, vaig decidir que no me'ls volia perdre.
I el concert em va agradar molt. Fan cançons amb un text relativament curt, amb unes estructures melòdiques delicades i agradables, bàsicament remarcades pel piano del Joan Canals, la secció rítmica per un expressiu baixista (Aleix Perdigó) i un bateria que feia poc que substituia l'original (no recordo el seu nom) i, tripulant la nau, el compositor, guitarrista i cantant Pere Jou amb una veu molt agradable, molt afinada i molt comunicativa.
Van anar desgranant les cançons del seu disc de debut "El món en un cafè" i van intercalar alguna versió de Radiohead o Els Pets. Va ser un concert que va anar creixent, que va anar convencent el públic i que va acabar en un punt àlgid i la gent entregada.
Em van agradar, m'ho van fer passar molt bé i no descarto tornar-los a veure l'1 de desembre al Voilà de Manresa.
Algú s'hi apunta?

És clar, primer necessiteu sentir-los, oi? Doncs aquí teniu una plana on podreu sentir unes quantes cançons i, el vídeo de la cançó "Doctor" que us poso aquí al bloc.
Espero que us agradin.

3 de nov. 2011

Vaig al gimnàs

La gota que va fer vessar el got es va produir aquest estiu amb l'atac de lumbàlgia. Una setmana de baixa, la primera visita a un quiromassatgista per tal que m'ajudés amb el mal d'esquena i l'avís clar que alguna cosa no anava bé. Avís que es va anar repetint a l'estiu quan vaig tenir diverses rèpliques de baixa intensitat d'aquella lumbàlgia en que no arribava a quedar-me clavat del tot, però em tornava a trobar temporalment molt limitat.
El massatgista em va recomanar que fes abdominals per enfortir la "faixa natural" i modificar el centre de gravetat. Si aconseguia aprimar-me també sumaria en aquest objectiu. I evidentment corregir males postures que em fessin forçar l'esquena.
Mica a mica vaig anar fent abdominals a casa i vaig anar-me trobant millor, però pensava com m'ho faria quan comencés el curs i tornés a anar de bòlit: trobaria l'estona per dedicar-me a fer abdominals?? Havia d'anar a algun lloc on m'obligués a fer aquest exercici que jo sol no faria a casa: havia d'anar a un gimnàs. Però quan? Tenim la jornada molt mil.limetrada i quan pleguem de treballar hem de marxar corrent cap a Calders a recollir els nens...
I llavors se'm va encendre la bombeta: hi havia alguns mestres companys meus que anaven als migdies a la Piscina Municipal de Manresa, a quatre passes de l'escola. S'hi pot anar a peu, no cal patir per aparcar, s'aprofita l'estona morta del migdia i no afecta la resta de l'horari diari... Sí, té l'inconvenient que aquell dia s'ha de dinar d'una esgarrapada, però em va semblar que els avantatges superaven en molt aquest inconvenient i m'hi vaig apuntar.

I ara ja fa gairebé un mes que hi vaig i n'estic molt content. Hi vaig dos dies a la setmana (dimarts i dijous), treballo gairebé una hora a partir de les fitxes que m'han fet: escalfament, treball de lumbars, esquena, braços i cames, treball cardiovascular (bicicleta, cinta o elíptica), abdominals i estiraments. Llavors corrent cap a la dutxa i arribar a l'escola a dos quarts de 3 tocats i dinar al menjador per tornar-m'hi a posar a les 3 h.
M'he aprimat una mica, però sobretot sento que m'he reconciliat amb el meu cos, que estava a punt de demanar-me el divorci. Penseu que a l'estiu no era capaç ni de fer una petita cursa tot jugant amb els meus fills, ni podia pujar-los a coll, ni fer gaires salts... m'estava convertint en un discapacitat de 42 anys. I ara mica a mica vaig traient el rovell del meu cos i vaig recuperant funcions. Ja puc córrer, saltar, puc portar a coll els meus fills... i no he tornat a quedar-me clavat de l'esquena.

En una notícia on em plantejava bons propòsits de cara al 2011, deia:
"... Ja no escric allò de fer esport perquè ho veig dificilíssim d'aconseguir, però que consti que m'agradaria i que sé que seria perfecte per a la meva salut..."

Doncs, ves per on, les circumstàncies m'hi han empès i ara vaig al gimnàs a fer exercici. A veure què diran la bàscula i les analítiques d'aquí a un temps, però sigui com sigui, segur que valdrà molt la pena.

30 d’oct. 2011

Gestos

Avui hem tornat a anar a un funeral. S'ha mort el pare d'uns alumnes de la nostra escola als 39 anys, deixant vídua i dos fills de 6 i 9 anys. És molt gros!
I no puc dir que m'agradi anar als funerals, però avui, un cop més, he observat tot un seguit de reaccions i actuacions que es donen en aquestes cerimònies. Una sèrie de gestos que em reconcilien amb l'espècie humana perquè penso que davant la presència propera de la mort, ens presentem despullats i indefensos i expressem sentiments que potser altres vegades reprimim.

D'entrada, ens hi hem presentat una bona colla de treballadors de l'escola. Alguns tenen un contacte més directe amb la família perquè són els tutors dels nens que han quedat orfes de pare o els seus fills en són companys, però molts no teníem aquesta relació més directa i també hi hem fet cap. Alguna cosa se'ns ha remogut i hem sentit una pèrdua dins del col.lectiu al qual pertanyem. I davant d'això és reconfortant reunir-nos, fer pinya, sentir-nos propers, compartir el dolor, la tristesa, la companyia, la solidaritat. M'emociona aquesta càlida sensació de "tribú" que s'ajunta i es compacta davant de l'adversitat.

Després ja parlaria de gestos més puntuals:
  • els sanglots que esclaten quan els músics comencen les notes d'una cançó emotiva ("Tears in heaven", "Imagine"...).
  • les abraçades intenses, gairebé violentes, entre amics o familiars colpits per la pèrdua, unes abraçades que volen expressar tantes coses sense dir ni una paraula, en les quals els cossos intenten fondre's, transmetre, comunicar, compartir, animar, plorar...
  • les carícies que els que estan més sencers dediquen als que es descomposen al seu costat... Avui hi havia un noi que tenia abraçada una noia (semblava la seva parella) i, en un moment donat, ha vist com el noi del seu altre costat començava a sanglotar. Ha desplegat l'altre braç i li ha començat a passar repetidament per l'espatlla, sense deixar la noia que abraçava amb l'altre, intentant oferir consol i protecció als dos éssers estimats que patien al seu costat... I segurament ell també en necessitava de consol...
  • les abraçades protectores que els pares feien als seus fills quan començavena plorar. Com si amb aquella abraçada els poguessin garantir que a ells mai no els passaria això, quan és una cosa que ens pot passar a tots i en qualsevol moment.
  • els petons a càmera lenta que fem als familiars directes quan ens n'acomiadem. I amb els quals volem transmetre'ls tantes coses que potser mai no els direm. Volem que se sentin acompanyats, reconfortats, que aquestes mostres d'afecte els ajudin a començar un nou camí que caldrà començar a caminar sense la persona desapareguda...
  • els jocs de silencis i mirades amb els quals ens comuniquen amb els que tenim a la vora, quan les paraules no es presenten a la cita o quan el moment no ens permet parlar.
  • les converses en veu baixa sobre la transcendència de la vida i la mort, les confidències d'experiències viscudes i sovint gairebé mai explicades, aquella serenor que ens ofereix l'ambient propici per tenir aquest tipus de converses i amb les quals en aquests moments ens sentim còmodes.
  • aquella pausa final quan la cerimònia ja s'ha acabat, però ningú no té pressa per marxar, per abandonar aquell clima de companyia, de calma, d'entorn protector on ens sentim acollits, on podem exposar els nostres sentiments sabent que seran compartits i respectats.
En fi, torno a dir que no puc dir que m'agradin els funerals, però ja són unes quantes les morts que he hagut de viure, les morts i l'acompanyament després de la mort i penso que són experiències enriquidores i que ofereixen boniques lliçons d'humanitat. I de fet, la mort en sí, és una de les poques coses que tenim assegurades i per a la qual la societat no ens prepara gens, perquè sempre hi estem d'esquena.

Per això ara, amb la festa de Tots Sants a la cantonada, em permeto tractar aquest tema i recomanar-vos algunes notícies antigues relacionades: "Un funeral: Manel Vicente", "Els meus morts", "L'avi Emili", "Josep Vacas i Nàufrags".

28 d’oct. 2011

Prendre decisions: govern unitari

Sempre em surt aquest exemple: un penalti només el pot fallar qui el xuta...
La responsabilitat de xutar un penalti en un partit de futbol decisiu és molt gran. Pot suposar guanyar o perdre un trofeu, passar a la història o quedar-se a mig camí. Provocar l'alegria o la tristesa de tota una afició... Davant d'aquesta responsabilitat cal molta valentia i seguretat per prendre la decisió i dir "El xuto jo", sabent que si el falles tothom t'assenyalarà amb el dit. Per això valoro els que són capaços de prendre decisions, tot i arriscar-se a ser criticats i qüestionats.

A part de la valentia i la seguretat en un mateix, a la vida diària, les decisions no sempre s'han de prendre en qüestió de segons i amb l'adrenalina a tope. Per això normalment hi ha un període previ de reflexió, de valorar pros i contres, d'intentar corregir tots els aspectes millorables que es puguin derivar de la decisió, abans de prendre-la.

I a què ve tot això?
Doncs vull comentar una decisió que ha pres l'alcalde de Calders, el Lluís Cerarols. Després de quatre mesos de convivència entre els membres del nou consistori, ha decidit fer un govern unitari, és a dir, compartir les tasques de govern amb els membres de l'oposició, donar-los regidories i anar tots a una.
Per explicar aquesta decisió als calderins i calderines ha fet arribar a totes les bústies una carta explicativa on diu que l'han animat a fer aquest pas coses com:
  • la bona disposició que hem pogut observar durant aquests quatre mesos en els tres regidors de CIU: oberts al diàleg, participatius, col.laboradors i amb un marcat sentit de la responsabilitat...
  • la gran similitud en els punts clau dels programes electorals de les dues candidatures...
  • el repartiment força igualat del nombre de vots en les passades eleccions...
  • la greu crisi econòmica que limita de forma important la tresoreria municipal i en conseqüència l'acció de govern...
En una notícia que vaig publicar al maig del 2011 sobre la valoració dels resultats electorals jo mateix deia:

"...La proporció de forces (4-3) és la millor possible. Lluny de les majories absolutes, aquesta distància fa que ningú no pugui fer i desfer sense notar l'alè de l'altre controlant-lo de ben a prop. I més enllà d'aquest caràcter bel.ligerant que es podria desprendre d'aquestes paraules hi ha l'altra interpretació... Un cop passats els dies de campanya amb més acusacions, sospites i susceptibilitats del compte, cal deixar de veure fantasmes i posar-se a treballar pel poble plegats. Si cada partit polític representa mig poble (més o menys) cal que les dues sensibilitats estiguin presents en el dia a dia i en els projectes i actuacions que s'engeguin. Espero que tots plegats en siguin capaços i remin la majoria de vegades en la mateixa direcció, la de fer avançar el poble de Calders cap al millor futur possible..."

I, per tant, em sembla que aquesta és una bona decisió per anar en aquesta direcció. Però tinc la sensació que pot haver-hi gent descontenta. Alguns de la Candidatura al govern, perquè mai no haguessin volgut pactar amb l'oposició amb qui arrosseguen desencontres passats irreconciliables i perquè potser senten traït el seu vot veient regidors del partit "perdedor" al capdavant de regidories. Alguns del partit a l'oposició perquè potser veuen perdre l'oportunitat de desgastar el govern i prendre més força de cara a les properes eleccions. Gent del poble enemistada amb gent de l'altre partit, perquè li pot semblar antinatural treballar colze a colze amb l'"enemic"...
Vaig escrivint aquestes hipòtesis i em semblen visions molt reduccionistes de la realitat. I em sembla que les 7 persones que estan a l'ajuntament han tingut una visio molt més generosa i de conjunt, han posat per davant dels seus interessos partidistes (si és que en un poble petit aquesta pot ser mai la motivació d'entrar en política...), l'interès comú pel poble i han decidit lluitar junts en aquestes difícils circumstàncies que vivim. Segur que hi ha pocs recursos i molta feina a fer i segur que en aquesta tessitura és molt millor sumar esforços i col.laborar compartint el bo i millor del que cadascú pugui aportar.

Als que estiguin en desacord amb aquesta decisió (tan de bo m'equivoqui i no hi hagi gaire gent que ho vegi malament) els diria:
1.- Segur que hi han rumiat molt i han valorat pros i contres abans de fer aquest pas. No podem pensar que és una decisió presa de manera frívola ni irresponsable.
2.- Em sembla una decisió valenta, avantposant tot el que de bo preveuen que pugui aportar al poble per davant de les possibles crítiques que es puguin rebre. Valoro aquesta valentia d'unes persones que ja la van demostrar oferint-se a treballar pel poble en unes circumstàncies tan difícils com les actuals i per això es mereixen tot el meu respecte i suport.
3.- En un poble en que semblava haver-hi una certa divisió entre els partidaris de cadascuna de les dues forces polítiques, em sembla un molt bon exemple aquest pas que fan els seus màxims representants de deixar de banda les diferències i posar-se d'acord en el que tots volen: treballar pel poble i fer-lo anar tan endavant com permetin les circumstàncies.

Per tant jo dono públicament el meu vot favorable a aquest govern unitari i felicito els protagonistes pel pas que han fet.

I dit això, només els demano en veu baixa que, SIUSPLAU, no traeixin aquest esperit positiu i constructiu que els ha animat a fer aquest pas endavant, que siguin constants i pacients si arriben desencontres puntuals i lluitin per resoldre'ls de manera consensuada, educada i pensant sempre en el que ara han pensat quan han pres aquesta decisió: el bé comú del poble de Calders.
Perquè em sabria molt greu que d'aquí a un temps es tiressin els plats pel cap, fessin marxa enrere, deixessin el poble encara més dividit i enfrontat del que abans pogués estar-ho i, a més, jo hagués de sentir-me dir: "Veus? Com volies que anés bé un govern unitari? Si ja es veia que això era una cosa antinatural..."

25 d’oct. 2011

Word as image

Al bloc recentment descobert "El espejo lúdico" he trobat una d'aquelles coses que descobreixo de tant en tant, que m'agraden i que penso que també agradaran als lectors del Picalapica.
Es tracta d'una presentació multimèdia del llibre "Word as image" de l'artista coreà Ji Lee, especialista en les imatges-paraula (no el coneixia però el trobo una mica en la línia de Joan Brossa, de qui parlava fa pocs dies).
En aquesta ocasió es planteja un repte: crear imatges d'una paraula, utilitzant només les lletres de la pròpia paraula i utilitzar només els elements gràfics de les lletres sense afegir-hi cap element extern.

El resultat és curiós, enginyós, divertit i estimulant.
No us he fet venir ganes de fer-hi una ullada?