El desert de les paraules

Si tingués més temps, n'escriuria més. I n'escric molt poca. Però de tant en tant encara em pica el cuquet de provar d'escriure poesia. Una poesia personal, amb poca o cap rima, però amb ritme i amb imatges.
L'altre dia em va venir una idea al cap durant el dia i a la nit, en pijama, dins del llit, es va convertir en aquest poema.
No és pas la vuitena meravella, però em ve de gust compartir-lo amb vosaltres mentre m'arriba el moment de preparar continguts més elaborats.

EL DESERT DE LES PARAULES (6-11-11)

Buscaré algú que m'hi porti,
al desert de les paraules
i mentre els peus arrossegui
deixaré la ment en blanc
fins que arribi la tempesta.

Després em quedaré quiet
mentre la sorra, violenta,
castigui la meva pell.
I s'hi clavaran, com vidres,
cents i milers de paraules.

Seré com plana de llibre
i la sang ja serà tinta.
I em prendré, com a analgèsic,
infusions de fulls impresos
d'anacrònics diccionaris.

Si em queda alguna fractura,
sobre la blanca escaiola
escriuré amb cal.ligrafia
de colors, cèlebres frases
que m'il.lustrin cada dia.

I després, recuperat,
tornaré a agafar la ploma
i el paper en blanc i, en silenci,
provaré de tornar a escriure
i si encara no n'he après...

buscaré algú que m'hi acosti...
al desert de les paraules.