Gestos

Avui hem tornat a anar a un funeral. S'ha mort el pare d'uns alumnes de la nostra escola als 39 anys, deixant vídua i dos fills de 6 i 9 anys. És molt gros!
I no puc dir que m'agradi anar als funerals, però avui, un cop més, he observat tot un seguit de reaccions i actuacions que es donen en aquestes cerimònies. Una sèrie de gestos que em reconcilien amb l'espècie humana perquè penso que davant la presència propera de la mort, ens presentem despullats i indefensos i expressem sentiments que potser altres vegades reprimim.

D'entrada, ens hi hem presentat una bona colla de treballadors de l'escola. Alguns tenen un contacte més directe amb la família perquè són els tutors dels nens que han quedat orfes de pare o els seus fills en són companys, però molts no teníem aquesta relació més directa i també hi hem fet cap. Alguna cosa se'ns ha remogut i hem sentit una pèrdua dins del col.lectiu al qual pertanyem. I davant d'això és reconfortant reunir-nos, fer pinya, sentir-nos propers, compartir el dolor, la tristesa, la companyia, la solidaritat. M'emociona aquesta càlida sensació de "tribú" que s'ajunta i es compacta davant de l'adversitat.

Després ja parlaria de gestos més puntuals:

• els sanglots que esclaten quan els músics comencen les notes d'una cançó emotiva ("Tears in heaven", "Imagine"...).
• les abraçades intenses, gairebé violentes, entre amics o familiars colpits per la pèrdua, unes abraçades que volen expressar tantes coses sense dir ni una paraula, en les quals els cossos intenten fondre's, transmetre, comunicar, compartir, animar, plorar...
• les carícies que els que estan més sencers dediquen als que es descomposen al seu costat... Avui hi havia un noi que tenia abraçada una noia (semblava la seva parella) i, en un moment donat, ha vist com el noi del seu altre costat començava a sanglotar. Ha desplegat l'altre braç i li ha començat a passar repetidament per l'espatlla, sense deixar la noia que abraçava amb l'altre, intentant oferir consol i protecció als dos éssers estimats que patien al seu costat... I segurament ell també en necessitava de consol...
• les abraçades protectores que els pares feien als seus fills quan començavena plorar. Com si amb aquella abraçada els poguessin garantir que a ells mai no els passaria això, quan és una cosa que ens pot passar a tots i en qualsevol moment.
• els petons a càmera lenta que fem als familiars directes quan ens n'acomiadem. I amb els quals volem transmetre'ls tantes coses que potser mai no els direm. Volem que se sentin acompanyats, reconfortats, que aquestes mostres d'afecte els ajudin a començar un nou camí que caldrà començar a caminar sense la persona desapareguda...
• els jocs de silencis i mirades amb els quals ens comuniquen amb els que tenim a la vora, quan les paraules no es presenten a la cita o quan el moment no ens permet parlar.
• les converses en veu baixa sobre la transcendència de la vida i la mort, les confidències d'experiències viscudes i sovint gairebé mai explicades, aquella serenor que ens ofereix l'ambient propici per tenir aquest tipus de converses i amb les quals en aquests moments ens sentim còmodes.
  
• aquella pausa final quan la cerimònia ja s'ha acabat, però ningú no té pressa per marxar, per abandonar aquell clima de companyia, de calma, d'entorn protector on ens sentim acollits, on podem exposar els nostres sentiments sabent que seran compartits i respectats.

En fi, torno a dir que no puc dir que m'agradin els funerals, però ja són unes quantes les morts que he hagut de viure, les morts i l'acompanyament després de la mort i penso que són experiències enriquidores i que ofereixen boniques lliçons d'humanitat. I de fet, la mort en sí, és una de les poques coses que tenim assegurades i per a la qual la societat no ens prepara gens, perquè sempre hi estem d'esquena.

Per això ara, amb la festa de Tots Sants a la cantonada, em permeto tractar aquest tema i recomanar-vos algunes notícies antigues relacionades: "Un funeral: Manel Vicente", "Els meus morts", "L'avi Emili", "Josep Vacas i Nàufrags".