Dos rellotges

Moltíssimes vegades he hagut de respondre la pregunta:

"PER QUÈ PORTES DOS RELLOTGES?".

I la meva resposta acostuma a ser:

"PERQUÈ TINC DUES MANS".

I és veritat, però avui, aquí, l'explicaré una mica més...

Potser va ser per la meva primera comunió (1976, als 7 anys) quan els meus avis em devien regalar el primer rellotge. I crec que era aquest THERMIDOR que exhibeixo en aquesta foto (i si no és així, que la història em disculpi i els qui llegeixin això i em puguin contradir ho facin, però crec que devia ser així). Aquell rellotge, pel fet de ser el primer i, sobretot, pel fet de ser un regal dels avis, em devia fer molta il.lusió i va durar fins que es va espatllar.
Llavors, ja més gran i amb més criteri, els avis van decidir que el següent me'l triaria jo mateix i vam anar a Andorra, en una d'aquelles excursions que fèiem de tant en tant i que tenien tant de litúrgia: llevar-se ben d'hora, aturar-se a Organyà a esmorzar un entrepà de pernil en aquell bar que té els porrons a l'exterior, aturades a les botigues de discos, a comprar la xocolata a la botiga de la xocolata, als grans magatzems a comprar sucre, cafè, tabac (el meu avi fumava... ningú no és perfecte!) i els productes habituals, dinar en un bufet, pas per l'aduana...
Crec recordar que vam parar en una rellotgeria del primer poble que hi ha a Andorra (Sant Julià?) i allà, després de molt mirar, em vaig enamorar d'aquest rellotge digital CASIO.
Tenia alarma i cronòmetre: última tecnologia. Però sobretot em va agradar perquè era gros i robust, semblava resistent. El vaig portar molt temps i sempre que va haver-hi algun problema (canvi de piles, de cadena, de passadors...) ens adreçàvem a la rellotgeria Font del carrer Urgell de Manresa, que tenia la representació de la Casio. Allà coneixien el meu avi i, sempre que hi anava, em tractaven com a "Codorniu".
Quan finalment va petar, vaig comprar-me, ja a Manresa, a aquesta rellotgeria Font, un model semblant de la mateixa marca. M'encantaven i no en volia pas d'altre.

Però llavors vaig començar a sortir amb l'Anna i un bon dia, pel meu sant o pel meu aniversari, ella em va regalar aquest rellotge.
Llavors no tenia una corretja verda (crec que l'original era taronja), però tot en ell em va encantar. El vaig trobar molt original amb aquelles lletres escampades per l'esfera, la corretja de pell ben cridanera. I evidentment em va encantar perquè era un regal de la persona estimada.
I evidentment volia portar-lo, però al mateix temps em sabia molt de greu deixar de portar el rellotge de l'avi, el Casio, que tant m'agradava.
I llavors, de cop i volta, el mateix problema em va donar la solució perquè vaig adonar-me que tenia dues mans i, per tant, podia portar-ne un a cada mà. I a més a més allò era una cosa original que no sabia de ningú que fes. I a mi això de fer coses diferents de les que fa la resta sempre m'ha agradat...

O sigui que des d'aquell dia que porto dos rellotges.
Ara ja no en duc cap d'aquells dos. El que porto a la mà esquerra segueix sent un Casio digital semblant als anteriors i és el que utilitzo per mirar l'hora. A la mà dreta he anat canviant el que portava (alguns que m'han regalat promocions d'alumnes de l'escola) i ni tant sols els canvio la pila perquè no els faig servir per mirar l'hora, sinó com a tret d'identitat.

I acabo amb una curiositat. Tot i que durant tot el dia vaig amb dos rellotges, quan arribo a casa de les primeres coses que faig és treure-me'ls i vaig sense (també per les vacances). Ves, quina cosa...!