Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:
Espero que us agradi!
GROC
ORIOL:
Quan res no surt bé, tot surt malament.
Fa estona que condueixo i per la manera de suar és evident que l'aire condicionat no funciona. Així que, malgrat els amenaçadors quaranta-dos graus, acabo abaixant les finestres perquè corri una mica d’aire. De cop, deixo de navegar en aquella càpsula de silenci i el brogit del vent ardent m’embolcalla. Em desagrada aquell aire càlid i escandalós, em desagrada la sensació de xafogor i de roba amarada de suor i em desagrada ser jo i estar allà. Tot.
Condueixo pels altiplans de la Segarra. Llargues rectes monòtones i avorrides, flanquejades a banda i banda per camps grocs de cereals acabats de segar. Una manera de travessar el Sàhara sense sortir de casa. Fa estona que no em creuo amb cap cotxe. Soc l'únic insensat que desafia l'onada de calor exposant-me en el pitjor moment del dia a un dels pitjors llocs possibles. Aquella fugida cada vegada s'assembla més a un naufragi.
El vent que em bufeteja la cara duu petites partícules de sorra que es van dipositant al meu llagrimall i formen un incipient fang salat. Em passo els dits per sota de les ulleres desfent aquella molesta crosta amb una ganyota de disgust.
El garbuix de pensaments inconnexes comença a qüestionar la decisió de conduir sota aquell sol de justícia. Podria haver-me quedat a casa. Al costat del ventilador. Amb una beguda fresca. Podria haver-me pres un còctel de pastilles i estirar-me per no despertar. Mai no saps quina és la decisió correcta.
De sobte s’ encén el llum de la reserva i em permet pensar en un fet menys transcendental, però més urgent. L'urgent sempre arracona l'important. Haig de trobar una benzinera enmig d'aquell sequeral. M’aturo al voral amb els quatre intermitents i busco l'àrea de servei més propera al mòbil. Quinze quilòmetres en direcció al no-res. És un bon destí. Abans d'incorporar-me a la marxa, desplaço l'índex per la pantalla i comprovo que encara hi ha les notificacions dels missatges de la Bàrbara que no he llegit.
A què treu cap que m’escrigui ara? Ja em va deixar clara la seva decisió. No calen missatgets per netejar-se la consciència... A prendre pel cul! Descarrego la mala llet prement a fons l’accelerador. Ara encara suo més que abans i això m’emprenya.
Arribo a la benzinera en un tres i no res. Omplo el dipòsit i, quan entro a pagar, em sorprèn la refrigeració. Gairebé hi fa fred o sigui que allargo l’estada demanant una cervesa.
Em passo l’ampolla gelada pel front i les galtes, abans de fer-ne un llarg glop que gairebé aconsegueix esborrar-me el malestar. L’estona que trigo a acabar-me-la és un parèntesi agradable. Fins i tot intercanvio un somriure amb la noia del mostrador. “Carola” posa al cartellet que duu penjat.
Però en tornar al forn del meu cotxe i endinsar-me a la carretera per seguir conduint cap al no-res, reapareix la sensació de frustració i el desig de venjança que se’m mengen de viu en viu.
Premo a fons el pedal del gas, com si hi hagués cap possibilitat d’escapar del meu propi malson.
CAROLA:
No hi para gaire penya a la benzinera a les hores de més calor. Per això em fixo en aquell pringat que ha entrat a pagar i ha demanat una cervesa.
Va molt deixat, amb la camisa per fora, tot desmanegat i despentinat. I fa mala cara. Segur que té un mal dia. Però quan s’asseu per prendre’s la birra, sembla que es relaxi i marxa amb més bona cara. I no està malament. Té un polvo.
Quan vaig a netejar la taula, veig que s’ha deixat la cartera. Surto per tornar-li, però ja ha arrencat a tota òstia. Li remeno els papers, per saber qui cony és. A la foto del DNI somriu. “Oriol”.
Arriba la Mireia per fer-me el relleu i tinc un impuls. Li llenço el davantal mentre li dic:
–Torno de seguida. Un “pavo” s’ha deixat la cartera. A veure si el pillo i li torno.
El que tenen de bo les carreteres de la Catalunya pobre és que el límit de velocitat te’l marques tu. Aixafo a fons per agafar velocitats prohibides. De cop i volta tinc una missió i tot val per aconseguir-ho: trobar aquell Oriol.
Després d’un canvi de rasant, al final d’una llarguíssima recta veig un cotxe que podria ser el seu i m’encigalo. Els camps grocs tremolen a banda i banda del coet en què s’ha convertit el meu cotxe.
Gas!
BÀRBARA:
Torno a mirar els missatges que li vaig enviar a l’Oriol. No els ha obert. L’he trucat mil cops i no m’agafa el telèfon. Pateixo. Si no s’ha pres la medicació es pot desestabilitzar i fer qualsevol bestiesa. I sempre me’n donaré la culpa.
Però no podia fer altra cosa! Allò nostre ja no s’aguantava. Feia massa temps que només seguia amb ell per llàstima. No m’aportava res i, d’aquella manera, jo tampoc no podia aportar-li res a ell. Vaig intentar preparar-lo i ser delicada, però, és clar, per molt que volgués suavitzar-ho, no deixava de ser una cossa al cul.
I no ho va acceptar. Va posar-se a plorar d’aquella manera que sembla que el dolor li vessi per les esquerdes i t’hagi d’esquitxar d’una manera que mai no podràs esborrar-ne les taques.
–Ves-te’n! Ves-te’n! Ves-te’n! Deixa’m sol!
I aquells crits esgarrifosos. No podia deixar d’imaginar-me tots els veïns amb l’orella enganxada a la porta i la mà al telèfon a punt de trucar la policia. O el SEM.
–Si no et calmes una mica, no penso marxar. No et puc deixar així. No vull que et passi res de dolent.
I llavors va callar de cop.
–Ja pots marxar. No pateixis. Estaré bé.
I es fregava els ulls d’aquella manera violenta, de dalt a baix, arrencant-se les llàgrimes per abrasió i deixant uns ulls vermells i inflats. Amb una mirada dura que m’empenyia fora de la seva vida.
Jo li havia dit que no volia continuar, que ja no l’estimava com abans, que sempre seríem amics, però que allò nostre s’havia acabat. I ara ell volia fer-me fora, ple de dolor i d’odi. Tot i que potser només era una màscara per amagar la por i la desesperació. Tan bon punt vaig passar la porta, va tancar amb clau i baldó. Es va llençar per terra i va redoblar aquell plor histèric i els crits esfereïdors.
Només per un moment vaig pensar en trucar la porta i parlar-li per intentar calmar-lo. Però en comptes d’això, vaig arrencar a córrer escales avall, allunyant-me de l’ona expansiva que destruiria tot allò que s’hi acostés.
Vaig fugir.
ORIOL:
Potser no m’hauria d’haver pres una cervesa. Alcohol i medicació... ja se sap. Em sento cada cop més tèrbol i afluixo una mica. No m’importa gaire la meva vida, però tampoc no tinc pressa per morir. I menys així, de qualsevol manera, en un trist accident de carretera jo tot sol, sense esquitxar ningú.
La recta és inacabable i en baixar la velocitat, sembla que el cotxe no es mogui. Fins i tot que vagi una mica enrere. Els camps grocs es gronxen a banda i banda, com si estigués enmig d’un somni. Un malson.
Aquella mena d’abaltiment no em deixa pensar clar. Estic cansat. No vull seguir conduint sense rumb, però no tinc res millor a fer. Només em ve la idea recurrent de fer un “Thelma i Louise”. Si tingués la Bàrbara al seient del costat ho faria sense pensar-ho. Més i més velocitat i de cap al penya-segat. I mentre caiguéssim i sentís els seus crits, somriuria pensant “Ja t’està bé per deixar-me tirat. Si jo caic, tu caus”.
Però allà no hi ha cap penya-segat en molts quilòmetres a la rodona. Només una immensa plana de camps odiosament grocs que cremen tot el que passa al seu voltant. Groc gasolina. Groc incendi. Groc verí.
Miro pel retrovisor, sorprès. Un bon tros enrere, en aquella recta sense final, hi ha un cotxe que sembla avançar a bon ritme. És el primer que veig en molta estona. Hi ha algun altre desgraciat que condueix per aquelles carreteres absurdes. I... no pot ser!
Sembla de color groc!
CAROLA:
Em pensava que fotria un forat i em sortiria el peu pel costat de la matrícula! Però al cap d’una estona la cursa suïcida ha donat resultat. Al final d’aquell cony de recta hi ha un cotxe que podria ser el d’aquell Oriol dels collons per qui m’estic jugant la vida sense que m’ho hagi demanat. A veure si m’ho sap agrair.
Semblava poca cosa i estic segura que si m’hi tiro a sobre i li menjo la boca allà mateix, a peu de cotxe, en trauré el que vulgui. Em poso catxonda i segueixo acostant-m’hi.
Deu haver frenat perquè ara es veu clarament com la distància s’escurça de mica en mica. Aprofito per afluixar una mica jo també, no fos cas que el motor peti de tant anar “a ful”.
BÀRBARA:
Intento projectar-me cap al futur i imaginar-me d’aquí a un any. Jo hauré refet la meva vida i l’Oriol també. Llavors podrem parlar d’aquest moment com a persones adultes, recordant que va ser difícil i dolorós, però que ens en vam sortir.
Però ara mateix no estic gens tranquil·la. Ell és un malalt fora de control. Jo era la infermera que el mantenia equilibrat i vaig dimitir. Volia una relació de parella i només feia de cuidadora. Tens dret a abandonar quan ets un puntal? Si treus un puntal d’una casa en runes la casa s’enfonsa. I si ets conscient que és això el que passarà, tens dret a fer-ho?
No ho sé, però ho vaig fer.
I ara tinc por que la casa s’ensorri i que, malgrat que ja no soc allà, m’arrossegui d’alguna manera. No estic tranquil·la. Voldria parlar amb ell. Sentir-li la veu. Notar si està autodestruint-se o lluita per sortir-se’n.
També tinc por de tornar-m’hi a apropar. Per si m’arrossega cap a dins del remolí. O per si reacciona amb violència contra mi. Però prefereixo aquesta por a la incertesa de no saber si està inconscient al seu llit. O encara pitjor.
Per què no obre els meus missatges?
Baixo cap al carrer i somric quan descobreixo que davant del meu cotxe n’hi ha un altre de groc. No n’hi ha gaires de cotxes grocs. I justament aquí n’hi ha dos de seguits. Llavors recordo que a l’Oriol no li agradava gens aquest color i agafo el telèfon per trucar-lo.
ORIOL:
La vista se m’emboira. Definitivament la cervesa no se m’ha posat bé. El cap se m’esquerda i deixa entrar pensaments que no vull que apareguin. Hauria de tornar a casa i intentar dormir.
Sona el telèfon. M’aturo al voral i veig que torna a ser la Bàrbara. Què collons vol? No vull saber res d’ella. No para de trucar i enviar-me missatges i no en vull saber res. Miro el seu nom a la pantalla i aquella icona del telèfon movent-se al compàs de la trucada. Noto una fiblada de mal de cap i agafo el telèfon per fer-lo callar, però sense voler despenjo i quan sento la seva veu m’espanto. Tallo la trucada i tiro el telèfon al seient del costat.
Respiro de pressa. Suo. Noto una glopada de ràbia que puja i sento ganes de fer-li mal. Enmig del deliri de pensaments tinc una espurna d’ironia: si pogués li infringiria una tortura “bàrbara”.
Somric sense voler. Així fa menys mal.
CAROLA:
El cotxe del final de la recta s’ha aturat al voral. Hi arribo i m’aturo al seu darrere. Agafaré la cartera, li ensenyaré des de la porta de l’acompanyant. Quan m’abaixi la finestra o m’obri la porta, m’hi foto a dintre i me li tiro a sobre. A veure si es posa calent i fotem un polvo allà mateix.
Osti, tu. Qui em truca ara? La Mireia. Cago’n tot. És que no sap fer res sola.
–Què passa?
BÀRBARA:
M’ha agafat la trucada!
Ha penjat de seguida, però me l’ha agafada.
És un bon senyal. He de parlar amb ell.
Hi torno.
ORIOL:
Torna a sonar el telèfon. Torna a ser ella. No el penso agafar.
Miro pel retrovisor i el cor em fa un salt: la tinc al darrere!
Veig el seu puto cotxe groc i ella asseguda al volant amb el telèfon a l’orella.
M’inunda la por. Tinc por que se m’acosti. Tinc por de fer-li mal, però vull fer-li’n. He de marxar, però em quedo.
Que no surti. Que no surti.
CAROLA:
–Mira si ha saltat el diferencial (...) Jo que sé. Truca el Jose (...) No ho sé, tia, espavila’t. (...) No sé quanta estona puc trigar a ser aquí. Depèn...
Mentre me la trec de sobre, baixo del cotxe. El mòbil a la mà esquerra, enganxat a l’orella. La cartera del meu semental a la dreta.
M’hi acosto per la porta de l’acompanyant i li pico el vidre amb la cartera a la mà.
No entenc la mirada que em llença mentre em guardo el telèfon a la butxaca .
Sembla que hagi vist el dimoni.
BÀRBARA:
No me l’agafa.
Penjo.
ORIOL:
El telèfon ha deixat de sonar. Veig com la Bàrbara se’l guarda a la butxaca i em truca a la finestra.
No vull obrir-la. No vull parlar-hi. Ni plorar, ni sentir-me malament, ni notar aquell dolor explotant dintre meu.
Si cal, li faré mal perquè no me’n faci ella a mi.
Fuig. Encara hi ets a temps.
CAROLA:
–Oriol! Obre, tinc la teva cartera!
Què cony li passa a aquest tio? He conduït com una boja per tornar-li la cartera i ara suda de mi?
–Obre’m!
Al final jo mateixa m’obro la porta i em poso de copilot ensenyant-li la cartera.
–La vols?
Li acosto a la cara i li allunyo, però no sembla entendre el joc. Com si acabés d’aterrar d’un altre planeta i no entengués res.
M’obro una mica el coll de la samarreta i em poso la cartera entre els pits. Me’ls toco voluptuosament per veure si desperto el mascle que porta dins.
–La vols?
ORIOL:
S’ha tornat boja. Estic segur que és ella, però no la reconec. No sé com ni des de quan, però m’ha seguit. I m’ha robat la cartera per tenir una excusa per tornar-me-la.
Em fa molt mal el cap. Veig que em parla, però no la sento. Només aquell so brut com d’onades de mar. I la sensació que es mou a càmera lenta.
M’ensenya la cartera, me l’apropa, me l’allunya... I ara se la posa entre els pits. Però de què vas? Ara vols que juguem com si no hagués passat res. No saps on t’has ficat.
Noto la lava pujant dins meu. Ja no soc jo. Li agafo la cara i amb tota la força de què soc capaç l’empento contra la finestra.
Veig sang. Sang al vidre i a la cara inert que li ha quedat penjant. No penso. Actuo. Li poso el cinturó de seguretat i accelero.
Ja no em fa mal el cap. Ho torno a veure tot clar. No m’importa morir mentre tingui sentit. I ara li veig tot. Em torna a venir una frase al cap i la dic en veu alta: “Si jo caic, tu caus”. I busco el penya-segat. Sé que no n’hi ha cap, però sé que el trobaré.
Faig el canvi de rasant i veig un camió que ve per l’altre cantó. Preferiria que fos groc, però no es pot tenir tot. A mesura que s’escurça la distància, busco la mà esquerra de la Bàrbara i li agafo.
De cop sona el telèfon i encara soc a temps de fer una llambregada a la pantalla. És la Bàrbara!
No entenc res, però ja no vull canviar la decisió. Premo fort la seva mà i giro el volant a l’esquerra per deixar de patir. Per sempre.
