Slam poètic 2024

L'any passat vaig participar per primer cop a l'slam poètic del Tocat de lletra (crònica de l'any passat). Hi vaig presentar uns poemes molt intensos i emotius que havia escrit davant del mar, sense saber gens com funcionava el concurs. Llavors em va sorprendre que fos el públic qui votés de manera aleatòria i que haguessin de "competir" entre sí poemes de gèneres molt diversos (simbòlics, emotius, divertits, surrealistes...).

Per tot això aquest any vaig canviar l'enfocament. Vaig pensar de fer uns poemes a base de rodolins, més divertits i trapelles, per intentar connectar amb el públic i fer-lo somriure. I a partir d'aquí, acceptar esportivament les votacions populars, esperant poder passar a la segona ronda i llegir el segon poema.

Vaig començar amb aquest poema:

POEMA 1

I així, què? Puc començar?

Ningú no els farà callar?

(a la gent d’aquella taula

perquè em donin la paraula?)

Potser algú és el primer dia

que ve a escoltar poesia

i li falten referents,

tot i que em sembla evident

que un silenci respectuós

ens beneficia als dos:

al pobre que aquí recita

i al que, assegut, es limita

a escoltar les bajanades

que als poetes, a vegades,

ens sembla un text excel·lent

que ningú acaba entenent.

Ara, sí, eh? Ara començo

perquè ara sí que ja em penso

que tothom està callat.

I mira que m’ha costat!

Veig somriures a les cares

i imagino coses rares:

porto oberta la bragueta?

Quin desastre de poeta!

Ara m’he posat nerviós

i voldria tocar el dos

perquè em moro de vergonya...

Que sí, que no ho dic de conya.

Algú em pot canviar la tanda

i jo m’espero a la banda?

Que ara veig molt necessari

baixar d’aquest escenari.

No sé què cony faig aquí!

Només un fart de patir!

Als de l’organització:

us demano compassió!

No us hi havíeu trobat mai

que algú tingués un esglai?

Que no ho recullen les bases?

Doncs us dic que sou uns ases!

I així insultant el jurat

quedo desqualificat.

Ah! Que el jurat és la gent

i que ho tinc molt malament,

que després de començar

això no es pot aturar...

Doncs començo... Ai, marona,

em deu quedar gaire estona?

Encara més d’un minut?

Mare de Déu, que fotut!!

Mal dia vaig decidir

apuntar-me per ser aquí,

a aquest concurs de l’Slam.

Ara estic tot fet un flam

amb la meva paperassa.

Tan bé que estaria a casa!

I... res, el temps que no corre,

algú em podria socórrer?

No s’acaba. Dura i dura

aquesta cruel tortura

d’estar sol aquí al davant

tenint-me a tothom mirant

i sense saber què dir.

Apiadeu-vos de mi!

Sols se m’acut una cosa

i sé que no és gaire airosa,

però penseu que una emergència

admet solucions d’urgència.

D’entrada jo ja us demano

perdó, però ara xino-xano,

tot i que estem a Manresa,

me n’aniré a la francesa.

Doncs no us sàpiga pas greu,

però me’n vaig sense dir adéu.

Un cop vam haver llegit els 9 participants, les votacions populars van considerar que estava entre els 4 "millors" (concretament el tercer) i, per tant, podia passar a la ronda final.

La meva "claca" estava gratament sorpresa pel registre que havia utilitzat i ara és el moment d'anomenar-los i donar-los les gràcies per la seva presència. Van venir l'Anna, el Pablo, la meva germana Judit, els meus pares, el Jordi, l'Agnès, la Cèlia, la Núria B. i el seu amic Fèlix.

Moltíssimes gràcies pel vostre suport (i també als que vau mostrar interès però no us anava bé de venir).

A la segona ronda, vaig sortir amb un poema diferent, però seguint el mateix to.

POEMA 2

Vosaltres us ho heu buscat!

No havíeu d’haver votat

aquell petit disbarat

que abans us he declamat.

Mentre m’asseia, sentia:

–“Això no és pas poesia.”

Ho deia un, mig indignat,

al que tenia al costat.

Jo mateix, més d’algun cop

em plantejo si el xarop

pot comptar com a aliment

o és  només un condiment?

I alguns “poemes”, diria,

que no són pas poesia.

“Poemes-atracament”.

Tinc dret a atacar la gent?

i, vinga, orelles endins,

un grapat de rodolins

d’aquells de gust ben dubtós

però que entren de dos en dos?

Això són rimes barates,

com el verí de les rates.

Faríeu bé d’aspirar

a tastar el millor faisà

del menú degustació

d’algun poeta millor.

Jo faig rimes a granel

“para ella y para él”

I les dic com un firaire

sense preocupar-me gaire

dels aspectes més formals.

Només paraules normals

caminant en fila índia

que refresquin com la síndria

que assaborim al juliol

quan escapem del control

de l’avorrida rutina

entre muntanya i piscina.

Barrejat amb el poema

hi va tot allò que em crema:

un grapat de pensaments

ben trenats amb sentiments,

somnis, pors, les il·lusions

i algunes preocupacions.

Volen lliures, es despleguen,

van lluny, però al final aterren

on eren, al mateix lloc

-com als escacs un enroc-

i em permeten ser més savi

sense haver desclòs els llavis.

Són espai de llibertat,

de despullada veritat,

píndoles per a la consciència

que es despleguen amb paciència

i esclaten, de cop, un dia

despertant-me l’alegria

d’aprendre a mirar al voltant

tot notant com es desfan

els nusos que no sabia

que lligats dins meu tenia.

Potser si ho mirem així

encara us puc oferir

els meus versos sense por,

com qui canta una cançó

que després es queda dins

explorant tots els camins

i retorna i tothom sap

que es quedarà dins del cap.

Doncs us deixo aquest poema

de franc, no hi ha cap problema.

Si us serveix, podeu queda-us-el

I, sinó, podeu tornar-me’l.

Feu el que feu, no patiu,

ja no es perdrà aquest caliu

que junts hem aconseguit

aquí al Voilà aquesta nit.

Doncs, res. Les gràcies i adéu.

I ara aplaudiu i voteu.

Els somriures i els aplaudiments amb que va ser rebut el poema em van fer sentir molt ben pagat, tot i que la puntuació potser no va ser tan generosa.

Un cop vam haver llegit els 4 finalistes, les posicions finals van ser les mateixes amb què havíem acabat la primera ronda: Emma (1), Cadí (2), Eladi (3) i Ferran (4).

Llavors vam pujar a l'escenari a recollir un obsequi en forma de lot de llibres de poesia i ens van donar l'opció de dir unes paraules.

Alguna foto final i l'acte es va donar per acabat.

Era mooooolt tard (perquè havíeme començat molt tard i la introducció a l'acte va ser molt llarga i feixuga), però vam marxar tots amb un somriure i la sensació d'haver-nos-ho passat molt bé.

I aquí en deixo aquesta crònica per recordar-ho, passats els anys i perquè en pugueu gaudir els que no vau poder venir.