Slam poètic 2024

L'any passat vaig participar per primer cop a l'slam poètic del Tocat de lletra (crònica de l'any passat). Hi vaig presentar uns poemes molt intensos i emotius que havia escrit davant del mar, sense saber gens com funcionava el concurs. Llavors em va sorprendre que fos el públic qui votés de manera aleatòria i que haguessin de "competir" entre sí poemes de gèneres molt diversos (simbòlics, emotius, divertits, surrealistes...).

Per tot això aquest any vaig canviar l'enfocament. Vaig pensar de fer uns poemes a base de rodolins, més divertits i trapelles, per intentar connectar amb el públic i fer-lo somriure. I a partir d'aquí, acceptar esportivament les votacions populars, esperant poder passar a la segona ronda i llegir el segon poema.

Vaig començar amb aquest poema:

POEMA 1

I així, què? Puc començar?

Ningú no els farà callar?

(a la gent d’aquella taula

perquè em donin la paraula?)

Potser algú és el primer dia

que ve a escoltar poesia

i li falten referents,

tot i que em sembla evident

que un silenci respectuós

ens beneficia als dos:

al pobre que aquí recita

i al que, assegut, es limita

a escoltar les bajanades

que als poetes, a vegades,

ens sembla un text excel·lent

que ningú acaba entenent.

Ara, sí, eh? Ara començo

perquè ara sí que ja em penso

que tothom està callat.

I mira que m’ha costat!

Veig somriures a les cares

i imagino coses rares:

porto oberta la bragueta?

Quin desastre de poeta!

Ara m’he posat nerviós

i voldria tocar el dos

perquè em moro de vergonya...

Que sí, que no ho dic de conya.

Algú em pot canviar la tanda

i jo m’espero a la banda?

Que ara veig molt necessari

baixar d’aquest escenari.

No sé què cony faig aquí!

Només un fart de patir!

Als de l’organització:

us demano compassió!

No us hi havíeu trobat mai

que algú tingués un esglai?

Que no ho recullen les bases?

Doncs us dic que sou uns ases!

I així insultant el jurat

quedo desqualificat.

Ah! Que el jurat és la gent

i que ho tinc molt malament,

que després de començar

això no es pot aturar...

Doncs començo... Ai, marona,

em deu quedar gaire estona?

Encara més d’un minut?

Mare de Déu, que fotut!!

Mal dia vaig decidir

apuntar-me per ser aquí,

a aquest concurs de l’Slam.

Ara estic tot fet un flam

amb la meva paperassa.

Tan bé que estaria a casa!

I... res, el temps que no corre,

algú em podria socórrer?

No s’acaba. Dura i dura

aquesta cruel tortura

d’estar sol aquí al davant

tenint-me a tothom mirant

i sense saber què dir.

Apiadeu-vos de mi!

Sols se m’acut una cosa

i sé que no és gaire airosa,

però penseu que una emergència

admet solucions d’urgència.

D’entrada jo ja us demano

perdó, però ara xino-xano,

tot i que estem a Manresa,

me n’aniré a la francesa.

Doncs no us sàpiga pas greu,

però me’n vaig sense dir adéu.

Un cop vam haver llegit els 9 participants, les votacions populars van considerar que estava entre els 4 "millors" (concretament el tercer) i, per tant, podia passar a la ronda final.

La meva "claca" estava gratament sorpresa pel registre que havia utilitzat i ara és el moment d'anomenar-los i donar-los les gràcies per la seva presència. Van venir l'Anna, el Pablo, la meva germana Judit, els meus pares, el Jordi, l'Agnès, la Cèlia, la Núria B. i el seu amic Fèlix.

Moltíssimes gràcies pel vostre suport (i també als que vau mostrar interès però no us anava bé de venir).

A la segona ronda, vaig sortir amb un poema diferent, però seguint el mateix to.

POEMA 2

Vosaltres us ho heu buscat!

No havíeu d’haver votat

aquell petit disbarat

que abans us he declamat.

Mentre m’asseia, sentia:

–“Això no és pas poesia.”

Ho deia un, mig indignat,

al que tenia al costat.

Jo mateix, més d’algun cop

em plantejo si el xarop

pot comptar com a aliment

o és  només un condiment?

I alguns “poemes”, diria,

que no són pas poesia.

“Poemes-atracament”.

Tinc dret a atacar la gent?

i, vinga, orelles endins,

un grapat de rodolins

d’aquells de gust ben dubtós

però que entren de dos en dos?

Això són rimes barates,

com el verí de les rates.

Faríeu bé d’aspirar

a tastar el millor faisà

del menú degustació

d’algun poeta millor.

Jo faig rimes a granel

“para ella y para él”

I les dic com un firaire

sense preocupar-me gaire

dels aspectes més formals.

Només paraules normals

caminant en fila índia

que refresquin com la síndria

que assaborim al juliol

quan escapem del control

de l’avorrida rutina

entre muntanya i piscina.

Barrejat amb el poema

hi va tot allò que em crema:

un grapat de pensaments

ben trenats amb sentiments,

somnis, pors, les il·lusions

i algunes preocupacions.

Volen lliures, es despleguen,

van lluny, però al final aterren

on eren, al mateix lloc

-com als escacs un enroc-

i em permeten ser més savi

sense haver desclòs els llavis.

Són espai de llibertat,

de despullada veritat,

píndoles per a la consciència

que es despleguen amb paciència

i esclaten, de cop, un dia

despertant-me l’alegria

d’aprendre a mirar al voltant

tot notant com es desfan

els nusos que no sabia

que lligats dins meu tenia.

Potser si ho mirem així

encara us puc oferir

els meus versos sense por,

com qui canta una cançó

que després es queda dins

explorant tots els camins

i retorna i tothom sap

que es quedarà dins del cap.

Doncs us deixo aquest poema

de franc, no hi ha cap problema.

Si us serveix, podeu queda-us-el

I, sinó, podeu tornar-me’l.

Feu el que feu, no patiu,

ja no es perdrà aquest caliu

que junts hem aconseguit

aquí al Voilà aquesta nit.

Doncs, res. Les gràcies i adéu.

I ara aplaudiu i voteu.

Els somriures i els aplaudiments amb que va ser rebut el poema em van fer sentir molt ben pagat, tot i que la puntuació potser no va ser tan generosa.

Un cop vam haver llegit els 4 finalistes, les posicions finals van ser les mateixes amb què havíem acabat la primera ronda: Emma (1), Cadí (2), Eladi (3) i Ferran (4).

Llavors vam pujar a l'escenari a recollir un obsequi en forma de lot de llibres de poesia i ens van donar l'opció de dir unes paraules.

Alguna foto final i l'acte es va donar per acabat.

Era mooooolt tard (perquè havíeme començat molt tard i la introducció a l'acte va ser molt llarga i feixuga), però vam marxar tots amb un somriure i la sensació d'haver-nos-ho passat molt bé.

I aquí en deixo aquesta crònica per recordar-ho, passats els anys i perquè en pugueu gaudir els que no vau poder venir.

Torna l'Slam poètic. Ens hi veurem?

Com cada any, a l’octubre, a Manresa, torna el cicle “Tocats de lletra”, un festival amb un grapat d’actes d’allò més suggerents i estimulants. I com els darrers anys torna l’Slam poètic, un recital poètic “competitiu” on deu concursants reciten els seus poemes i un jurat popular tria els que més agraden.

L’any passat hi vaig participar per primera vegada i enguany hi torno.

L’acte serà a la sala Voilà de Manresa (C/Cós, 74) el dissabte 19 d’octubre a les 22:30 h. 

Ens hi veurem?

(ja veieu que al programa l'acte surt anunciat amb una foto dels finalistes de l'any passat, on se'm veu ben xiroi després de l'experiència)

"Platja" (conte)

 Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa, Reykjavik, Plastilina, Oliveres, Lennon, Arxipèlag, Pedalant, Cadaqués, Guitarrista, Felicitat, Valenta, Tramuntana, Telèfon, Atemptat, Castell de focs, La carretera, Finestra, Piazzolla, Sputnik, Voltor, Núvols, Pluja, Empenta, Companyia, París, Nocturn, ITV, Males herbes, "Ella", Pàrquing, Paüra, Cicatriu, Juguem?, Atzar, Vocació, Pessigolles, Autoestop, La decisió, Confiança, Coincidències, Ultrasons, Instint, Visca la terra, Yoko, ADN, Educació, Houston, Apnea, Fons d'armari, Retirada...

Espero que us agradi!

PLATJA

Sempre recordaré aquell dia de platja. 

Va ser la nostra primera discussió seriosa i tot va començar per una tonteria que no tenia més importància. Però hi vaig clavar la banya i no la vaig voler deixar passar. M’hi vaig posar fort i ella també.

Havíem quedat per anar a passar el dia a la platja i de cop ella va dir que ja no en tenia ganes i que no hi pensava anar. Era una declaració de guerra que em portava a un carreró sense sortida. Ja hi havia estat altres vegades, però aquest cop no vaig recular. Vam tibar la corda més i més fins que ja només podia passar una cosa. I va passar: es va trencar.

–Havíem quedat que aniríem a la platja i jo hi vull anar. Si no vols venir, queda’t, però jo marxo.

–Ja pots anar tirant. Passa-t’ho bé –va desafiar-me amb sarcasme, girant-se d’esquena.

–Gràcies. Igualment –i abans de dir alguna cosa de què pogués penedir-me, vaig complir, per primer cop, una amenaça.

Ja tenia el cotxe carregat amb la bossa, el para-sol i les cadires. Vaig engegar i, abans que m’arribés la temptació de recular, vaig posar rumb a Calafell.

Vaig conduir tens. El cap com una olla a pressió. Les barres adolorides, com quan portes molta estona mastegant xiclet. I un garbuix de converses que anava filant i desfilant dins del meu cap. El que podia haver-li dit, el que ella m’hauria contestat, la meva resposta enginyosa... O el que ens diríem quan ens tornéssim a trobar i cap on ens portaria: reconciliació o ruptura definitiva? Amb tot això fent xup-xup, quan me’n vaig adonar ja estava aparcant davant del mar. 

Em vaig posar el banyador i vaig instal·lar-me a la sorra. Tenia un munt d’hores per davant i volia sortir d’aquella espiral de pensaments. Assegut a la cadira, vaig tancar els ulls i em vaig deixar portar pel so de les onades i el tacte granulat als dits dels peus. De mica en mica, la respiració es va anar compassant i la ment es va buidar. 

Quan vaig tornar a obrir els ulls, estava molt més tranquil i disposat a gaudir del dia de platja, encara que fos sol. O potser això era el millor: la llibertat de decidir a cada moment què volia fer i què no. Em tornaven ressons de les converses imaginades, però m’esforçava per fer-les fora. Em va semblar que llegir seria una bona manera d’aconseguir-ho.

Tenia una novel·la que feia dies que m’esperava. Tothom en parlava molt bé i me l’havia reservada per a una estona que pogués dedicar-m’hi en cos i ànima, sense res que em distragués. I el moment havia arribat.

Vaig treure el llibre de la bossa i, abans de començar-lo, em vaig delectar en els prolegòmens. La portada, el resum de la contraportada i fins i tot la biografia de l’escriptora que, amb aquella primera obra, havia fet diana, convertint-se en èxit de vendes i crítica. I m’hi vaig capbussar.

Tenia una arrencada fulgurant i de seguida em va atrapar. Devorava les pàgines, totalment aliè a la discussió que havia tingut aquell matí. Quan vaig acabar el primer capítol, vaig aixecar la vista i vaig veure que el paisatge al meu voltant havia canviat, sense que me n’hagués adonat. Hi havia famílies amb criatures, alguna parella i, a la meva esquerra, un tros enllà, una dona sola que em va semblar que m’estava mirant i, de cop i volta, desviava la mirada.

Aquell fet va excitar la meva imaginació. Ella estava sola. Jo estava sol. Teníem una edat similar. Era un escenari ideal per a un rotllet improvisat. Pim, pam. Vaig somriure i vaig pensar que segur que havien estat imaginacions meves. Com que havia entrat en calor, vaig deixar el llibre a la cadira per anar-me a remullar.

Des de l’aigua podia mirar-la sense que em veiés. I si de debò aquella dona volia alguna cosa, podria aprofitar per venir a l’aigua i anar-se’m acostant. Però evidentment no va passar res.

Vaig tornar a la meva cadira amb ganes de reprendre la història del llibre. Feia un dia fantàstic i algú se l’estava perdent per orgullosa. Vaig bandejar aquell pensament. No volia distreure’m i tornar-me a atabalar. Només volia seguir gaudint d’aquell magnífic dia de lectura a la platja.

Tan bon punt vaig engegar el segon capítol, em va arrossegar de manera instantània. Els personatges evolucionaven de manera sorprenent, però versemblant, i la troca s’embolicava. Aquella escriptora sabia enganxar el lector i fer-se seguir, com el flautista d’Hamelin amb les rates. Anava passant planes, avançant més i més, volent saber cap on em portaria, però al mateix temps gaudint i paladejant cada paràgraf que llegia. Aquella novel·la es mereixia tots els elogis que li havien dedicat. Era del millor que havia llegit en molt temps.

I quan vaig acabar el capítol i vaig mirar cap a l’esquerra, altra vegada va semblar que hagués enxampat aquella dona fent una malifeta. Aquest cop estava segur que m’estava mirant i s’havia girat de cop i volta. Gairebé juraria que s’havia posat vermella.

No vaig voler dedicar-li més atenció i em vaig capbussar en el capítol següent. Vaig llegir-lo d’una tirada, cada cop més impressionat i intrigat per l’esdevenir de la història. Vaig passar del tercer al quart sense aturar-me i, després d’aquest, vaig tancar el llibre amb un somriure d’admiració pel gir de guió que havia plantejat l’autora. En tombar-me cap a l’esquerra, vaig tornar a sorprendre la veïna mirant-me encuriosida i girant la vista sobtadament. 

Vaig mantenir la mirada en ella, esperant que tornés a girar-se cap a mi. Va trigar força estona, però al final va fer-ho. A poc a poc, com si anés mirant a tot arreu per fer-s’ho venir bé i acabar posant la vista sobre mi. Quan les mirades es van creuar, jo li vaig somriure de manera franca i ella em va tornar un somriure tímid, però de seguida va interessar-se pel mòbil. Que malament que dissimulava!

Vaig tornar a l’aigua. Estava boníssima! M’hi vaig estar una bona estona remullant-me i mirant obertament la meva veïna, desafiant-la a venir a l’aigua. Reconec que la lectura de la novel·la i aquella pueril aventura m’havien fet oblidar la discussió del matí i les possibles conseqüències. Però segur que inconscientment, aquella fantasia era una manera de castigar la meva parella.

Ara m’imaginava que la veïna trapella venia a l‘aigua i s’anava acostant a poc a poc, nedant de manera erràtica fins que, d’esquena a mi, quedava ben a la vora. De cop ens tocàvem –ai, perdó!–, però la mirada no demanava perdó, sinó que demanava guerra. I, com que necessitàvem una excusa per tocar-nos, jo li intentava treure una alga dels cabells i ella es deixava fer. I de cop ella feia veure que perdia peu i s’agafava a mi. I tot formava part d’una estúpida coreografia infantil per anar fent passos amb xarxa de seguretat, per tenir una excusa si notàvem un rebuig que no arribava.

Però allò només passava dins del meu cap. Ella seguia a la seva cadira i jo a l’aigua. Així que vaig recordar com havia deixat la novel·la i vaig decidir tornar-hi. 

Just quan jo sortia de l’aigua, vaig veure que ella s’aixecava per entrar-hi. Em va passar pel costat i em va fer un somriure vergonyós. Aquella salutació ja era molt més del que havia passat fins llavors. Vaig estar temptat de seguir-la cap a l’aigua per fer realitat la fantasia, però vaig pensar que no havia de precipitar-me. Millor que, fos el que fos, anés madurant poc a poc.

Vaig posar-me a llegir, però la vista se me n’anava cap a aquella dona que es banyava i no em concentrava. Anava passant pàgines, però no m’estava assabentant de res. Vaig aturar-me i vaig aclucar els ulls per calmar-me. Quan els vaig obrir, no la vaig veure per enlloc. Potser havia anat a caminar. Perfecte. Podria tornar-me a centrar en el llibre.

Aquest cop sí, em va tornar a atrapar la màgia de la literatura. El protagonista es trobava en un atzucac imprevist i la seva vida estava en perill. Llavors descobríem que el que fins llavors semblava el seu gran amic, en realitat desitjava la seva mort i no feia res per ajudar-lo. Però allò només ho sabíem els lectors, mentre el protagonista seguia confiant en ell. Ben aviat em vaig oblidar de tot el que no fos aquella aventura i em vaig empassar dos capítols més sense aturar-me. La història estava en un punt culminant i no volia deixar de llegir, però un rau-rau a la panxa em va anunciar que era hora de dinar.

Vaig tancar el llibre i vaig mirar cap al fons del mar. Intuïa que la dona havia tornat i estava mirant-me, preparada per desviar la vista tan bon punt li posés els ulls a sobre. Vaig retardar el moment per sorprendre-la. Em mirava el mar, les onades, l’horitzó i llavors, de cop i volta, vaig girar-me i li vaig clavar els ulls a sobre. La vaig agafar desprevinguda i li vaig somriure descarat. Ella també va somriure com si es rendís i acceptés el joc. Com si hagués baixat una barrera i em donés peu a anar un pas més enllà.

I llavors em vaig posar nerviós. No sabia fins on volia arribar. Que ens haguéssim discutit amb l’Astrid no volia dir que jo volgués tirar per la borda la relació. Potser no havia de flirtejar amb aquella dona si després no estava disposat a anar més enllà. O potser havia de deixar que la situació fluís i el destí decidís fins on arribàvem. Després d’haver anat molta estona a l’atac, estava paralitzat, sospesant els possibles escenaris. 

I mentre dins meu feia malabars amb aquestes idees, vaig veure com aquella dona s’aixecava i començava a acostar-se’m. Les galtes em bullien, el cor bategava fort i la suor va aparèixer per recordar-me que estava molt desentrenat en el joc de la seducció.

Aquella dona avançava amb el millor dels seus somriures. Era molt atractiva: una oportunitat que jo mai no hauria imaginat. Es va aturar sense envair el meu espai vital, i em va dir:

–Perdona si t’he incomodat, però no podia evitar mirar-te. No m’havia passat mai de tenir tan a la vora un lector llegint un dels meus llibres. T’agrada?