Pilar

Vaig entrar a treballar al col·legi Oms i de Prat el 20 de novembre de 1991 i ja hi eres. Formaves part de l’equip directiu i aviat vaig adonar-me que el nom t’esqueia a la perfecció: eres un autèntic pilar de l’escola. Sense parella ni fills, dedicaves tot el temps del món a l’escola i estaves sempre disposada a treballar de valent, incansable, responsable, la més exigent de totes perquè exigies als altres el molt que t’exigies a tu mateixa. I directa, deies el que volies dir sense pèls a la llengua, de cara a barraca.

Venies més d’hora per engegar la calefacció, purgaves els radiadors, feies forats al sorral dels petits perquè s’escapés l’aigua dels tolls, t’enfilaves a la teulada a despenjar les pilotes...

Al principi pensava que eres massa seriosa, sempre tensa i pensant en la feina, a vegades fins i tot semblava que no entenguessis una broma si feia referència a alguna cosa de l’escola. Però de mica en mica ens vam anar coneixent més i vaig veure que sota aquella aparença hi havia una persona que gaudia de la natura; que s’apassionava per la ciència i l’educació; que estimava el país, la seva història i les seves tradicions (sobretot el Berguedà i la Patum); que es preocupava i patia per aquells que tenien més necessitats, que s’indignava amb les injustícies i amb la burocràcia innecessària...

I amb el temps vam anar coincidint en converses al cafè, intercanviant recomanacions culturals, ressenyes d’excursions, comentaris d’actualitat i va quedar obert un corrent de respecte i simpatia que no anava més enllà, però deixava uns bons fonaments per si mai.

Fins que va arribar el maig de 2023. Et trobaves malament, no milloraves, vas acabar agafant la baixa i tothom estava preocupat per què et passava. El 23 de juny de 2023 ens vas enviar un correu on anunciaves que t’havien diagnosticat una malaltia (“pinta xungo”, vas dir). I ens vas dir que començaves a caminar pel teu nou GR:

“Les estimades muntanyes, que sabeu que tan feliç em fan, se'm posen a davant en forma de gran repte. Ara, des de la vall, m'espera un camí costerut. Suposo que hi haurà de tot, rius per travessar, parets per escalar, refugis on aixoplugar-me de les tempestes, prats on reposar els dies assolellats, excursionistes que fem camins paral·lels amb qui conversar i establir amistats, uns bons guies acompanyant als novells com jo, raconades inesperades, floretes per retratar, rocs per afegir a la col·lecció...”

I al cap de poc, un dia vas dir als del cafè que t’havien diagnosticat un càncer i que estaves cagada. Quan ho vaig saber et vaig escriure i et vaig dir:

“Dir que estàs cagada és ser molt VALENTA!!”

I penso que allà va néixer la relació tan bonica que vam cultivar durant tot el temps que la vida et va concedir.

Vam començar a intercanviar-nos fotos dels viatges, il·lustracions del 72kilos, cançons, poemes, reflexions i vam anar fent créixer una confiança que ens va permetre estar al dia del que t’anava passant: les temporades instal·lada amb la teva germana a Manresa o a Cerdanya, els alts i baixos de salut, els tractaments i les reaccions que et provocaven... Parlàvem de la malaltia, però no només de la malaltia, compartíem reflexions variades, et manteníem al corrent del que anàvem fent a l’escola amb els alumnes i t’agradava assabentar-te’n. La lluita contra la malaltia et va anar oferint períodes d’estabilitat i bonança que aprofitaves per agafar forces i reprendre petits hàbits que t’acostaven a la normalitat, però els va anar esquitxant amb recaigudes que et deixaven baldada i a vegades fins i tot requerien d’algun ingrés hospitalari.

Recordo matins de Calafell, jo sol davant de la platja, parlant amb tu, comentant el poema que acabava de publicar. Com els agraïes i els valoraves. I les fotos que vas enviar-nos de l’escapada a Cadaqués amb dinar a un restaurant Estrella Michelin. Que contents estàvem de saber l’un de l’altre! Com es va anar enfortint aquell vincle tan especial que va esdevenir una autèntica amistat. I sempre ens deies que no ens preocupéssim, que per a tu, l’Anna i jo érem un pack i que tant feia si escrivíem en singular o en plural.

El dia 1 de gener de 2025 ens vas enviar un missatge preciós:

“Bon dia, guapos i guapes!

Tinc una lleugera idea del que em depara aquest 2025. Ara mateix hi vull pensar poc!

El que tinc molt clar és el que he après aquest darrer any i mig. No sabia, ni volia comprovar la gran xarxa incondicional que tenia a través de família, amics i grans companys de feina. Ni de la importància de viure en el primer món. Però és així, sou incombustibles malgrat que soc conscient de com patiu. Si us ho pogués evitar, prou ho faria...

El meu cos es va debilitant i va aprenent a deixar anar desitjos, a tenir una mica menys de por i a valorar només l'essencial, sovint invisible als ulls, o més aviat només visible als ulls, per trobar-los vidriosos o fugissers, amb poques paraules...

Per si més endavant el meu cos ja no en sap o no pot, us dono moltes GRÀCIES per tota aquesta vida compartida

Un petó molt gran!!!!”

Les cartes sobre la taula: la malaltia guanyava i n’eres plenament conscient. Entraves en temps de descompte i llavors vam apujar l’aposta i vam començar a integrar aquesta realitat en les converses: parlàvem del documental “Eso que tu me das” del Pau Donés, d’aquella mort que t’esperava rere alguna cantonada, de com encarar el final, sense amagar-lo ni defugir-lo, però tampoc deixant-li l’exclusiva. També parlàvem de vida, de conflictes familiars, d’anècdotes del Roc i l’Ona, de projectes de l’escola.

I després de tants missatges, com que ja feia molt temps que no ens havíem vist presencialment vam començar a aparèixer per l’hospital de Sant Andreu en unes visites que recordem amb un gran somriure perquè sempre van ser estones d’allò més agradables i enriquidores.

I ens vam dir que ens estimàvem i ens vam dir que aquelles converses eren un tresor i un luxe perquè la malaltia et va fer més sàvia i vas aprendre a mirar la vida des d’un lloc privilegiat, valorant-la com el regal que és, deslliurant-te de les preocupacions estèrils que li afegim innecessàriament. Vas aprendre a destriar el gra de la palla i a mi aquestes converses m’enriquien i em donaven una gran pau. A tots ens feien molt bé aquestes converses.

A mesura que la malaltia et limitava més i més i et deixava reclosa a l’habitació vas començar a pensar en fins quan valia la pena lluitar i també vam integrar aquest tema en els missatges. Et vam fer l’última visita un 5 de març i el 13 ens vas comunicar les males notícies: els metges aturaven el tractament, ja no hi havia res a fer.

Encara vam seguir parlant. Més poc. Nosaltres oferint-nos pel que fos. Tu agraint-nos tot l’acompanyament rebut. Fins que va arribar el silenci, un silenci que era el preludi del final definitiu: avui 20 de març de 2025 has mort.

Però tinc la sensació que no ens quedarà un buit perquè tot aquest temps que hem compartit ha estat tan bonic i tan profund i tan de veritat, que ens quedarà present d’alguna manera i el portarem integrat en el nostre dia a dia. Sortim molt millors persones de tot aquest acompanyament i enriquiment mutu. Seràs a Calafell aquest estiu, quan estigui escrivint davant del mar.

Gràcies per tot, Pilar, i fins sempre!

"Subconscient" (conte)

Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa, Reykjavik, Plastilina, Oliveres, Lennon, Arxipèlag, Pedalant, Cadaqués, Guitarrista, Felicitat, Valenta, Tramuntana, Telèfon, Atemptat, Castell de focs, La carretera, Finestra, Piazzolla, Sputnik, Voltor, Núvols, Pluja, Empenta, Companyia, París, Nocturn, ITV, Males herbes, "Ella", Pàrquing, Paüra, Cicatriu, Juguem?, Atzar, Vocació, Pessigolles, Autoestop, La decisió, Confiança, Coincidències, Ultrasons, Instint, Visca la terra, Yoko, ADN, Educació, Houston, Apnea, Fons d'armari, Retirada, Platja, Groc, Senglars, Bslama, Animal de companyia...

Espero que us agradi!  

SUBCONSCIENT

—Papa, em compres xiclets?

L’Elna, vuit anys, trenes castanyes, ulleres, braquets i un cos menut, s’adreça al seu pare des d’un gronxador del parc on fan temps cada divendres abans d’anar a classes d’anglès. Està penjada de cap per avall d’una barra de simi metàl·lica de color blau.

—No, Elna. D’aquí poc has d’anar a anglès i la Susan no us en deixa menjar.

—Porfiii, papaa...

—No, Elna, ja saps que no és bo menjar xiclets.

—Però si la Carla en menja i no li passa res —replica la nena, mirant alternativament el seu pare i la mare de la Carla, asseguts als mateix banc.

I llavors, davant d’aquella evident incomoditat, sent la fiblada. 

S’aixeca amb un rictus seriós, s’atansa a la seva filla i li clava una bufetada descomunal que sumeix tot el parc en un silenci tens. L’agafa de les espatlles i li clava una sacsejada que fa que les cames segueixin violentament, picant amb la barra, fins que queda dreta a terra. Es posa a la gatzoneta a la seva alçada i li diu fluixet, mirant-la als ulls:

—No hi ha xiclets. Ho entens?

La nena, amb una galta vermella on pot notar clarament els batecs del cor, se’l mira amb uns ulls de terror d’on no surt cap llàgrima i contesta amb un fil de veu:

—Sí, papa.

El Marc, el pare de l’Elna, parpelleja i recupera la consciència:

—Doncs els teus pares no te’n deixen menjar. Mira quina mala sort. Hauràs de canviar de pares —i somriu mirant la mare de la Carla amb complicitat.

Li ha tornat a passar. 

Últimament li passa cada cop més sovint. Hi ha moments en què per un moment desconnecta de la realitat i s’imagina reaccionant violentament davant de situacions d’estrès que li costa gestionar. Sobretot davant d’actituds de l’Elna. 

La setmana passada li va explicar al psicòleg.

—Han canviat les coses últimament? Hi ha res que et preocupi? —va demanar-li el terapeuta.

—Hi ha molta tensió a la feina. S’ha jubilat un administratiu i una altra està de baixa. No han cobert cap de les dues places i ens exigeixen que la feina surti igual. Cada dia plego més tard i m’he d’emportar feina a casa.

—I a casa, les coses van bé?

—Amb la Pam cada cop ens enganxem més. Jo estic capficat amb la feina, ella m’exigeix que col·labori com abans i la nena cada cop està més pesada. Tot s’ajunta i cada cop vaig més nerviós.

—I com ho gestiones? Crides més? Perds els nervis davant la nena?

—No. Ho passo per dins, però llavors em venen aquests pensaments que t’he explicat. És com si per un moment em quedés “penjat” i desconnectés de la realitat. Però imagino coses terribles.

—No t’hi capfiquis. És la manera que té el teu subconscient d’alliberar tensió. No t’has de sentir culpable. És com quan dorms. Tu no pots decidir què somies i què no. En un somni pots cometre assassinats, violacions i tota mena de barrabassades que mai no faràs realitat.

Però no li agrada que li passi això. Té la sensació que perd el control i que en qualsevol moment se li pot escapar de les mans. A més a més, quan acaba de tenir un episodi d’aquests li sembla veure al fons dels ulls de la seva filla una mirada diferent, com si d’alguna manera també captés els seus pensaments violents i es posés en alerta.

Surten del parc i la porta a anglès. Mentre espera l’hora de recollir-la va a la ferreteria a comprar un parell de coses i després s’entreté fent temps en una llibreria. Li encanten les llibreries. El Marc és un bon lector i podria passar-se hores repassant les portades dels llibres, deixant-se seduir pels títols o les imatges suggeridores. N’agafa de les piles i en llegeix la contraportada, sospesant-los, i fins i tot els obre a l’atzar i en llegeix un paràgraf. Alguna vegada n’ha comprat algun deixant-se portar per aquests impulsos. I més d’un cop li han acabat agradant. El problema és que no fa escarafalls a res: novel·les, contes, poesia, assaig, biografies... I, malgrat que ara no té temps de llegir, en segueix comprant i acumulant-los a la tauleta de nit.

De sobte mira el rellotge i veu que se li ha fet tard. Surt esperitat i veu una trucada perduda de l’acadèmia d’anglès. Hi telefona de seguida, mentre trota per la vorera.

—Disculpa, Susan, se m’ha fet tard. En dos minuts soc aquí.

Quan hi arriba, l’Elna fa uns morros de pam. El Marc de seguida li fa un petó, li demana perdó i es disculpa mil i un cops amb la mestra.

—No et preocupis, Marc. Un dia ens pot passar a tots.

—Sí, però em sap greu. No es repetirà.

De camí cap al cotxe, l’Elna segueix emmurriada.

—Per què has vingut tan tard?

—Ho sento, Elna, se m’ha fet tard.

—Per què se t’ha fet tard? On eres?

—He anat a una llibreria i m’he despistat. Ho sento, maca, no tornarà...

—Doncs ara compra’m xiclets —intenta fer-li xantatge la nena.

—Ja saps que no te’n compraré. No hi tornis. Si vols, avui havent sopat juguem a jocs de taula amb la mama.

—No vull. Vull un gelat de postres.

Altre cop sent la fiblada a la templa dreta i acluca els ulls. 

Prem amb força la mà de la nena i l’arrossega cap a una botiga de queviures orientals. Literalment. La nena penja del seu braç i els talons són l’únic punt de contacte amb el terra.

—Em fas mal! —crida i somica.

El Marc va directe a la nevera dels gelats. N’agafa un de nata, li arrenca el paper i li comença a passar per la cara com si l’estigués maquillant.

—No volies un gelat? Doncs té: tot per a tu.

Li posa davant la boca tancada i empeny com si li volgués fer entrar a la força. Com que la nena la manté tancada, li enclasta als cabells i encara li demana, amb una mirada rabiosa:

—En vols un altre per sopar o ja en tens prou?

L’Elna amb les llàgrimes lliscant galtes avall contesta:

—No. Ja en tinc prou.

El pare parpelleja, neguitós. Fa un llarg sospir, barreja d’alleujament i preocupació, i pren consciència que segueixen caminant per la vorera agafats de la mà. Veu que la nena se’l mira fixament amb una mirada expectant. No gosa dir res perquè té la sensació que la nena d’alguna manera ha vist tot el que ell acaba de pensar. Espera que sigui ella qui parli.

—Hi haurà gelat de postres o no? —insisteix, apujant el to.

—D’acord, Elna. Avui t’ho has guanyat: tindràs un gelat de postres.

—M’ho jures?

—Sí, t’ho juro.

—M’ho promets?

—Sí, t’ho prometo.

De mica en mica, la nena es va relaxant i quan arriben a casa ja s’ha esvaït aquell mal humor amb el qual volia castigar el retard del seu pare. Se’n va a la dutxa mentre el Marc i la Pam preparen el sopar.

Mentre traginen per la cuina, de la nevera al microones i de la pica al rentaplats, estan a punt de topar un parell de cops. Cada vegada la Pam somriu, divertida. El tercer cop, el Marc s’arrisca, l’agafa per la cintura i li planta un petó als morros. Ella li respon i acaba resseguint-li el coll amb els llavis, fent-li pessigolles. Tots dos riuen i el Marc pensa que potser avui enterraran la destral de guerra i fumaran la pipa de la pau.

El sopar va d’allò més bé entre bromes i comentaris de com ha anat el dia. L’Elna es menja el gelat promès i al cap d’una estona ja se li tanquen els ulls. Avui són tots dos que l’acompanyen en el ritual nocturn: posar el pijama, rentar les dents i explicar el conte.

Quan surten de l’habitació, es miren amb complicitat.

—Vaig a desparar taula i endreçar la cuina. Vols que mirem una sèrie? —proposa el Marc.

—No. Jo també vull que m’expliquis un conte abans d’anar a dormir —li contesta amb una mirada múrria.

Tots dos somriuen i en un tres i no res deixen la cuina endreçada.

—Bé. Això ja està —diu el Marc que no vol precipitar-se.

Ella li descorda el cinturó i va tibant-lo fins que li queda a les mans com el fuet d’un domador. Li corda al voltant del canell i, com si tibés un gos per la corretja, comença a caminar cap a l’habitació, arrossegant-lo suaument.

—Acompanyi’m, si us plau.

I així, enmig d’aquest joc sensual, arriben a l’habitació i ella li fa una empenta perquè caigui d’esquena al llit. Llavors s’hi asseu a sobre i comença a descordar-li la camisa. Abans de treure-li del tot, s’abraona sobre d’ell i comença a fer-li xucladetes pel tors, pujant fins que arriba a la boca i es fonen en un petó apassionat. El Marc comença les maniobres per alliberar la Pam de la brusa i el sostenidor, però llavors una veueta els interromp des de la porta:

—No puc dormir.

La Pam descavalca ràpidament, recol·locant-se la brusa, i s’acosta a la seva filla.

—Com és això, Elna? Tens set? Hi ha alguna cosa que t’amoïna?

—No ho sé.

—No pateixis, ara t’acompanyo a l’habitació i et faig una estona de companyia fins que t’adormis.

—Vull el papa.

I totes dues desvien la mirada cap al llit, on el Marc jau amb els ulls clucs i les mans a les temples, amb cara de malestar. Contrariat per la interrupció en els preliminars que tant prometien, lluita contra aquella maleïda ombra de migranya que prova d’obrir-se camí altra vegada. De fet ni tan sols ha sentit el que deien les seves dues dones i s’adona que estan esperant una resposta.

—Hi vas tu, Marc?

—Sí, sí. I tant!

S’aixeca, cordant-se els botons de la camisa, li dona la mà a la nena i s’encamina cap a l’habitació.

L’acotxa i, quan s’ajup per fer-li un petó, nota un terrible zum-zum al front, sobre l’ull dret.

Agafa el coixí i li pressiona sobre la cara. De seguida nota els primers intents per deslliurar-se del pes i buscar l’oxigen que necessiten els pulmons.

—Per què cony sempre has d’aparèixer en els moments més inoportuns? N’estic fart! No ho suporto més! M’estàs fent tornar boig!

Li diu tot això en veu molt baixa, escopint les paraules, pres d’una ràbia incontrolable, però també de dolor. No està orgullós de reaccionar d’aquesta manera. Mai no ha estat una persona agressiva ni violenta. No es reconeix en aquests pensaments...

De cop, nota com l’Elna pica de cames i arqueja el cos intentant deslliurar-se d’ell i, horroritzat, s’adona que aquest cop ho està fent de veritat. Aparta el coixí ràpidament i abraça la seva filla, omplint-la de petons.

—Perdona’m, Elna, perdona’m. No sé què m’ha passat. Estàs bé?

Just en aquell moment, s’obre la porta i la Pam veu la cara de terror de la nena, morada i congestionada, plorant i demanant ajuda:

—Mama, mama! No em deixis sola!

—Què està passant? —diu la Pam, incapaç de donar sentit a l’escena.

—El papa està boig —diu la nena saltant del llit, encara amb la respiració agitada, i buscant protecció en els braços de la mare.

—Marc, què ha passat aquí? —li demana, amb la veu tremolosa de qui veu fimbrar un castell de cartes.

—La nena té raó, Pam, m’estic tornant boig. Truca el 112 perquè em vinguin a buscar.

I surt de l’habitació amb pas feixuc, deixant entre ell i la resta de la família una esquerda d’una profunditat desconeguda.