"Fons d'armari" (conte)

 Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa, Reykjavik, Plastilina, Oliveres, Lennon, Arxipèlag, Pedalant, Cadaqués, Guitarrista, Felicitat, Valenta, Tramuntana, Telèfon, Atemptat, Castell de focs, La carretera, Finestra, Piazzolla, Sputnik, Voltor, Núvols, Pluja, Empenta, Companyia, París, Nocturn, ITV, Males herbes, "Ella", Pàrquing, Paüra, Cicatriu, Juguem?, Atzar, Vocació, Pessigolles, Autoestop, La decisió, Confiança, Coincidències, Ultrasons, Instint, Visca la terra, Yoko, ADN, Educació, Houston, Apnea...

Espero que us agradi!

FONS D’ARMARI

Fa uns dies, vaig ajudar el Corneli amb la mudança. S’ha separat de la Betània i ara s’instal·la en un petit estudi al barri vell. Jo li feia de mosso de càrrega i li anava pujant les caixes al pis, mentre ell es dedicava a buidar-les i a col·locar la roba als armaris.

–Em sembla que aprofitaré per fer neteja –va dir llençant a terra dos jerseis–. Aquests me’ls va regalar la sogra i mai no m’han agradat.

A mesura que anava fent viatges, vaig comprovar com creixia la pila de roba descartada. Al final del dia, el Corneli va mirar l’armari mig buit amb un somriure satisfet i va sentenciar:

–Començo una nova vida, Llucià, i vull deixar espai per les coses bones que han de venir. Tothom hauria de fer-ho de tant en tant. Brindem per això!

–Brindem!– i vaig fer picar la meva llauna de cervesa amb la seva, abans de fer-ne un bon glop.

La Dorothy havia sortit a sopar amb les amigues i, quan vaig arribar a casa, vaig anar a la meva habitació i em vaig asseure al llit, davant l’armari obert.

Cada matí, el primer que veia era aquella estesa de camises ben posades en els seus penjadors. N’hi havia més de vint. De màniga curta i de màniga llarga. Algunes de llises i elegants i d’altres ratllades i virolades. Algunes de les típiques de llenyataire: de franel·la i amb quadres. També dues o tres de blanques. I, entre les més extravagants, una de coll Mao i una de llunes flamenques de color verd.

El més sorprenent d’aquella exposició és que feia més de deu anys que no me’n posava cap. Només una de blanca, un cop a l’any, per cantar caramelles. I, si havíem d’anar a un casament, alguna de mudar. Però ja feia molt temps que no anàvem de casament. Així doncs, el més raonable era desfer-se’n. Si no de totes, almenys d’una bona part.

Vaig agafar tots els penjadors i els vaig deixar sobre el llit per repartir alguns indults abans de l’execució general. D’entrada, vaig salvar les blanques i quatre o cinc de les elegants per si mai havia de mudar-me. Després, les de llenyataire, que podien servir per feinejar a l’aire lliure un dia d’hivern. Algunes podien servir per disfressar-me en algun carnestoltes, d’altres si mai buscava roba d’una altra època, i encara a alguna li atribuïa un valor sentimental... Cada cop que en salvava una, la tornava a penjar de la barra i al cap de poca estona totes hi van tornar a ser, com si no hagués passat res. Em sentia molt més còmode amb totes aquelles rampoines altre cop a lloc.

Veient que deslliurar-me de les camises era massa complicat, vaig obrir el calaix on guardava samarretes doblegades en format rectangular, a l’estil Marie Kondo. Estava atapeït, com si d’una llarga partida del Tetris es tractés, de tal manera que treure’n només una semblava una empresa difícil. Hi vaig passejar la mirada, comprovant com moltes estaven realment tronades: colls desgastats, foradets, descosits i missatges o dibuixos difuminats o descolorits. Però en totes hi reconeixia un lligam sentimental que m’impedia desfer-me’n. Grups de música als que havia seguit en concerts memorables, viatges a ciutats fantàstiques, lluites polítiques o socials i encara algunes tenien valor per qui me les havia regalades. No volia llençar-ne cap.

En un altre calaix, pijames i banyadors. En un altre, roba esportiva. I a l’altra porta de l’armari, el vestit de casament, alguna americana, jerseis gruixuts d’hivern i jerseis prims de màniga llarga. Però sempre la mateixa seqüència: anàlisi, justificació i amnistia general.

Després d’una primera repassada, no havia estat capaç de llençar res. Em va preocupar aquest conservadorisme, tan contrari a la tesi del meu amic Corneli. Potser només es podia tenir aquella visió quan s’afrontava una nova etapa vital, com era el seu cas, amb la recent separació. Potser si em separés de la Dorothy també sentiria la necessitat de desfer-me de coses que em lligaven a ella i per això ara no n’era capaç. 

Però, pensant-hi fredament, sabia que podia llençar la roba que volgués perquè ella no m’ho retrauria pas. Mai no es ficava en les meves decisions. Era jo mateix qui no volia fer aquell pas, tot i constatar que tenia l’armari ple de roba que no em posava i segurament mai no em tornaria a posar.

Tampoc no m’hi volia atabalar i vaig deixar-ho per a un altre moment. Però els dies següents la idea va anar reapareixent de tant en tant i el resultat sempre era el mateix: la meva negativa a desfer-me de res, cada cop més convençuda. Per què no era capaç de llençar peces de roba que ja feia molts anys que no em posava?

Un dia vaig aconseguir anar un pas més enllà. Després de grans dilemes, vaig seleccionar algunes peces: un banyador amb la goma malmesa, dues samarretes totalment descolorides i uns pantalons apedaçats per damunt de les seves possibilitats. Ho vaig entaforar tot dins d’una bossa i ho vaig deixar al rebedor per baixar-ho al contenidor de roba que hi havia a la sortida de la parròquia. Cada dia la veia quan passava per la porta, però mai no pensava a agafar-la i el dia que no la vaig trobar em va fer un salt el cor.

–Dorothy, saps on és la bossa de roba que hi havia al rebedor?

–L’he portada al contenidor de la parròquia. Estava farta de veure-la allà.

No vaig dir res, però de seguida que vaig poder, m’hi vaig arribar i, alleugerit, vaig trobar-la enmig d’una pila de bosses que no cabien dins. Vaig agafar-la i, procurant que ningú no em veiés, vaig començar a desfer el camí cap a casa, però una estranya sensació em va fer girar la vista enrere. La bossa s’havia estripat i n’anava perdent el contingut. Rere meu havia deixat un estol de coloraines: el banyador de les colònies en què li vaig demanar per sortir a la Samantha, la samarreta del primer concert de Sopa de Cabra a Barraques, la de denúncia contra la contaminació del riu Calders, els texans del primer cop que vaig pujar al Pedraforca... 

Allà estava jo mirant enrere, immòbil, amb una estúpida bossa buida a les mans. Totes les cèl·lules del meu cos em demanaven que girés cua i recuperés aquella preuada càrrega. Però una altra força em mantenia immòbil, allargant aquella absurda posició amb les cames mirant endavant i el coll girat enrere. 

No volia marxar d’allà, deixant que aquells records es perdessin en el forat negre de l’oblit. Però al mateix temps no em veia amb cor de tornar-ho a portar a casa i buscar excuses absurdes per justificar-me. I vaig quedar atrapat en aquell camp gravitatori, just al bell mig de les forces equidistants de la nostàlgia i el pragmatisme. Com els satèl·lits, que ni cauen a la Terra ni s’escapen per l’espai i queden presoners de la seva òrbita. Nàufrags perpetus.

I llavors una estranya fredor em va començar a pujar des de les plantes dels peus. Vaig intentar moure’ls i vaig descobrir que m’estava quedant petrificat. Sense poder fer-hi res, lentament m’anava convertint-me en una estàtua al·legòrica, com la d’aquell gos japonès que va esperar el seu amo mort, anys i anys. 

Per sort, va sonar el telèfon i em va retornar a la realitat.

–Llucià, on collons t’has ficat? Tens aquí al del Cercle de Lectors que demana què vols aquest mes. Què li he de dir?

I pensar en aquell pobre jubilat, que cada mes religiosament em portava la comanda literària, i en la Dorothy, incòmoda per no saber què havia de dir-li, em va permetre trencar aquella força invisible que em mantenia immòbil. Una mena de pessigolles em va recórrer les cames i vaig adonar-me que podia tornar-les a moure. D’aquella manera maldestra i estranya, com quan una cama se’ns queda adormida i sembla que sigui de suro i l’haguem d’arrossegar, però podia moure’m! 

Un cop feta la primera passa, ja no va ser tan difícil fer les següents i de mica en mica vaig aconseguir allunyar-me d’aquelles peces de roba que m’havien estat a punt de costar la vida.

–Ja vinc. En dos minuts soc a casa. Ofereix-li un got d’aigua, que de seguida arribo.

–Només em faltava això... Afanya’t! I ja m’explicaràs on carai t’havies ficat.

–Sí, sí. Penjo.

I mentre m’afanyava a arribar a casa, espantat i alleugerit a parts iguals, vaig pensar que no li explicaria pas que havia estat a punt de convertir-me en una estàtua. 

Tampoc no s’ho creuria.