"Educació" (conte)

Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa, Reykjavik, Plastilina, Oliveres, Lennon, Arxipèlag, Pedalant, Cadaqués, Guitarrista, Felicitat, Valenta, Tramuntana, Telèfon, Atemptat, Castell de focs, La carretera, Finestra, Piazzolla, Sputnik, Voltor, Núvols, Pluja, Empenta, Companyia, París, Nocturn, ITV, Males herbes, "Ella", Pàrquing, Paüra, Cicatriu, Juguem?, Atzar, Vocació, Pessigolles, Autoestop, La decisió, Confiança, Coincidències, Ultrasons, Instint, Visca la terra, Yoko, ADN...

Espero que us agradi!  

EDUCACIÓ

El divuit de gener de 1968, la família Salicrú va sortir del teatre de Balaguer com si fos un mostrari del color vermell. El primer, el Guillem, amb ulls d’haver plorat i la galta esquerra lluent com un semàfor enfadat. Darrere seu, el pare, Sebastià Salicrú, respectat director del diari Segre, altiu i marcant distància. I al seu costat, amb la mirada baixa, Soledat Santacreu, la mare. Tots tres constituïen el clar exemple de la vergonya i la indignació i marxaven amb pas viu.

Una mica abans, enmig del tercer moviment de la Primavera de Vivaldi, quan el violí solista refilava de manera delicada, de sobte i sense previ avís havien intervingut la secció de vent i la percussió: l’escandalós esternut del Guillem va ser violentament replicat per una terrible bufetada del pare, perquè aprengués que mai més no havia de fer una cosa igual en públic. 

Des d’aquell dia, el Guillem es tapava el nas quan li venien aquelles pessigolles que precedien l’explosió. Tancava la boca, contreia el coll, ajuntant la mandíbula amb el pit, i aconseguia que la glotis li explotés en silenci, causant-li un dolor agut que donava per bo. Tot per no tornar a patir la ira del seu pare.

Una altra cosa eren la mare i l’àvia, dones dolces i amoroses que el felicitaven per cada cosa que feia bé, el cobrien de petons i carícies i li nodrien la imaginació amb rondalles i llegendes que l’embadalien. Fins a tal punt que es va proposar arribar a ser escriptor d’històries tan fantàstiques com aquelles.

Però la natura no l’havia dotat per a l’escriptura. Amb prou feines separava correctament les paraules, mai no estava segur d’on havia de posar els punts i les comes i era massa generós amb les faltes d’ortografia. La professora de català els feia fer una redacció cada setmana i sempre l’acabava ridiculitzant pels seus errors fins a fer-lo morir de vergonya. Entre ella i l’exigència exagerada del seu pare el volien convèncer que mai no arribaria a ser escriptor. Però després venien les lloances als textos que els alumnes més brillants llegien en veu alta. I llavors el Guillem oblidava el ridícul, es deixava portar per la màgia de la lectura i somiava que un dia també llegiria el seu davant de tothom.

–Per després de les vacances, vull una redacció sobre com seria el seu Nadal ideal –va encomanar-los la professora, l’últim dia lectiu del desembre de 1968.

I el Guillem se’n va anar a casa disposat, amb temps per endavant, a fer el millor text de la seva vida. Les idees de seguida li van brollar generoses, però llavors havia de transformar-les en escriptura i allò ja eren figues d’un altre paner. Va passar un parell de dies buscant paraula per paraula al diccionari i corregint les moltes faltes d’ortografia que havia perpetrat i després va aconseguir que la bibliotecària l’ajudés a posar els punts i les comes allà on tocaven.

Estava convençut que per fi havia aconseguit escriure un relat digne. Com més el llegia, més li agradava i, en algun raconet dintre seu, va començar a covar la petita esperança que per fi les coses canviarien.

El vuit de gener, quan va entrar de nou a l’aula, ni tan sols va notar el fred de tants dies sense calefacció. Va deixar la seva redacció a la taula de la mestra, amb el cor bategant desaforadament, i es va posar a fer lectura individual en silenci. Però no parava de desviar la mirada del llibre cap a la senyoreta que llegia les redaccions, fins que van coincidir.

–Guillem Salicrú, vingui un moment, si us plau.

Vermell com un pebrot i tement el ridícul habitual, va comparèixer immediatament.

–Qui li ha escrit això? –va dir-li abaixant una mica la veu, però no prou perquè tots els companys ho sentissin.

–Jo mateix, senyoreta.

–No m’enganyi, Guillem. No hi ha ni una falta d’ortografia.

–Li ho prometo. Vaig buscar totes les paraules al diccionari per no fer-ne cap –va contestar amb timidesa, però també amb un petit punt d’orgull.

La senyoreta Joana va avaluar-lo amb la mirada i, potser perquè era el primer dia de curs, li va concedir el benefici del dubte.

–Atenció, tothom! Sembla que el senyor Salicrú per fi ha escrit alguna cosa pròpia de la seva edat. Escoltem-la –i li va estendre el full perquè el llegís.

I llavors, amb mil coses al cap i les emocions a flor de pell, va aparèixer la inoportuna picor al nas i no va ser-hi a temps: un esternut huracanat va esclatar poderosament, sense que les mans que aguantaven el paper, poguessin fer res per aturar-lo.

L’ona expansiva va provocar un ensurt general, després una riallada histèrica col·lectiva i, finalment, un rictus de disgust i total desaprovació de la senyoreta Joana. Li va arrabassar el full dels dits i, mirant-lo amb absoluta fredor, el va estripar en dos, quatre i vuit bocins, que va llençar a la paperera mentre sentenciava:

–Senyor Salicrú, si no té educació per no esternudar així en públic, no cal que escoltem el seu text.