30 de des. 2010

Elogi de la normalitat

M'agrada la normalitat. I no estic parlant tant de rutines i monotonies, com del neguit que em comporten els dies "especials".
Els dies "especials" socialment generen unes expectatives tan altes, que em neguitegen. Parlo de sants i aniversaris o de festes com el carnestoltes, el cap d'any, etc.

Quan és el dia del teu aniversari, tothom et demana "Com ha anat el dia?" i tothom espera que diguis "Molt bé, ha estat un dia fantàstic". Però normalment no és així. Normalment has de fer mans i mànigues per permetre que tothom qui et vol felicitar et pugui felicitar (fins i tot a vegades et cal anar a domicili per tal que et puguin felicitar); has d'estar tot el dia pendent del telèfon; si vols portar esmorzar a la feina has d'anar de bòlit per tenir-ho tot a punt (llevar-te una mica més d'hora, anar-ho a comprar, no descuidar-te res...) I normalment tot això afegit a un dia normal de feina, d'anar a buscar els nens, etc., etc. Per resumir-ho: un dia estressant!

Si vols viure les festes populars socialment també et comporta pensar en com et vestiràs, on aniràs, amb qui quedaràs, què portarem....
Per exemple el Fi d'Any. Quanta gent ha de rumiar com es vestirà, a casa de qui anirà, quins regals intercanviaran, quin menú faran (si l'àpat es fa a casa) o a quin restaurant s'anirà i quin dineral hi deixaran (si es fa fora) i potser fins i tot on aniran després a ballar o a prendre una copa... Segur que hi ha molta gent que fa això i s'ho passa la mar de bé, però jo, si hagués de fer tot això, m'atabalaria i no en gaudiria gens ni mica.

Nosaltres per Fi d'Any, fa molts anys que quedem amb uns amics (el Jordi, l'Agnès i les seves filles). O a casa seva o a casa nostra. Cuinem alguna cosa senzilla que ens vingui de gust. Estem vestits com si estéssim a casa, amb roba esportiva i fins i tot sabatilles. Fem la xerradeta, anem badant a la tele, mengem el raïm, tirem 4 serpentines i seguim petant la xerrada. I quan tenim son ens n'anem a dormir, sense cap compliment.
Com un dia normal... bé, com un dia normal, tampoc... Com un dia especial, però guarnit de normalitat. Sense complicar-nos la vida, ni disfressar-nos, ni sentir-nos artificials, ni fer res que ens surti forçat. I ens ho passem bé.

I ja sé que no és qüestió de riqueses, però em ve al cap aquella frase de "No és més ric qui més té, sinó qui menys necessita"... Doncs això, que jo no necessito gaires extres. Doneu-me la meva dosi de tranquil.litat i de petits plaers, bona companyia i ja en tinc prou. Prefereixo la normalitat a les coses extraordinàries.
Les coses extraordinàries que m'agraden són les que sovint em trobo amagades dins de la normalitat...

27 de des. 2010

Un altre Nadal

Avui, dia de Sant Esteve, hem anat a dinar a casa dels meus pares i ens hem reunit la besàvia, els avis i tots els germans (menys el Sergi que està a Brasil), parelles i fills. La meva neboda Jana i la meva germana Raquel estan aprenent a tocar la guitarra i vam quedar que les portaríem i intentaríem tocar algunes cançonetes. I així ho hem fet. I en aquells bonics moments de família i cançonetes amb la guitarra he recordat un altre Nadal...

...Era el 1994...
Aquell estiu el meu padrí i avi Emili havia tingut un seriós problema de salut. Havia hagut d'estar ingressat i operat a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona per solucionar-li un greu problema de pressió intracranial que li havia afectat el cervell. S'havia recuperat força bé, però tenia ja una existència molt limitada: no podia caminar gaire, ni podia llegir, que havien estat dues de les seves grans distraccions. I de seguida l'atabalaven els sorolls i l'algarabia. Tradicionalment el dia de Nadal dinàvem a casa seva i el dia de Sant Esteve venien ells a fer el dinar a casa nostra. Però, donades les circumstàncies, vam decidir que aquell any per Nadal no aniríem a casa seva per no donar-los feina ni maldecaps.
Justament aquell any jo m'havia apuntat a una escola de música per aprendre a tocar la guitarra i començava a fer els meus "pinitos" amb aquell instrument. I estava molt il.lusionat pels progressos que anava fent.

Jo sempre havia estat molt unit al meu avi Emili, un lligam molt especial que ens feia més que avi i nét, més que padrí i fillol. Hi havia molta admiració i respecte i molta complicitat. I recordo que em va entristir molt pensar que després de tants anys de passar el dia de Nadal acompanyats per tots els néts, aquell any l'haguessin de passar ells dos sols... Entenia que no fos adequat que els omplíssim la casa de soroll i feina, estant com estaven, però tampoc no creia que estar ells dos sols el dia de Nadal fos la millor solució...
Mica a mica una idea es va anar formant dintre meu i finalment els vaig demanar als meus pares si els sabria greu que el dia de Nadal, en comptes d'estar amb ells, anés a casa dels avis a fer-los companyia. I els va semblar bé.

Aquell va ser un dinar de Nadal molt especial. Vam dinar nosaltres tres: l'avi Emili, la iaia Maria i jo. Un dinar tranquil i assossegat on tots vam estar molt a gust. I després de dinar vaig treure la guitarra i vaig tocar unes quantes cançons buscant l'aprovació de l'avi músic.
Ell era l'únic músic de la família. Havia tocat el trombó de vares i el bombardino en diferents orquestres i bandes musicals. I de sempre havia estat un melòman, col.leccionista de discos de jazz. I crec que encara no m'havia sentit mai tocar la guitarra.
I aquell dia vaig tocar per ell. Crec recordar que no vaig fer-ho malament i sé que ell em va dir que ho feia molt bé (sempre era el meu gran animador i sempre em deia que ho feia tot bé i m'animava i em felicitava). Recordo que, exagerat com era, va dir-me que a l'Andrés Segovia ja li havia sortit un competidor... ;-)
Va ser una sobretaula molt agradable. Vaig anar desgranant tot el meu limitat repertori, segurament intuint que potser seria una de les últimes vegades que podria tocar per ell i, efectivament, al cap de tres mesos escassos va morir. Recordant aquelles sensacions penso que potser va ser un dels Nadals més autèntics i veritables que he viscut...

I avui tocant la guitarra al costat de la Jana i la Raquel, envoltat de família i d'aquest esperit nadalenc, m'han retornat aquelles sensacions. I, tot i que em sembla que el tinc força clar, he tingut la sensació que estava molt a prop del sentit del Nadal... com aquell 1994.

26 de des. 2010

Quarts de dues

Aquesta és l'hora que normalment veuen els meus ulls quan vaig a dormir. I no ho dic pas amb orgull...
Sóc conscient que això no és gens bo per al meu descans ni per a la meva salut, però, per un all o una ceba, són moltíssims els dies que això acaba succeint i tinc la sensació que el meu cos mica a mica s'hi va acostumant.

Partim de la base que normalment aconseguim deixar els nens al llit sobre les 9 h o quarts de 10 del vespre. Després ens toca el torn de sopar als adults i per tant poden ser les 10 o quarts d'onze quan ja hem enllestit el nostre sopar.
I llavors queden feines pendents. D'una banda les domèstiques que, en el meu cas, són rentar els plats i alguns dies plegar roba (sempre que puc els dilluns em dedico a planxar, però com que és una cosa més esporàdica, no la contemplarem). D'altra banda hi ha la feina de l'escola (corregir, programar, buscar informació, actualitzar el bloc del cicle...). De l'altra hi ha la feina personal a l'ordinador (actualitzar el meu bloc personal, llegir i contestar el correu electrònic...). I ja no parlem dels dies que ens fa gràcia mirar alguna cosa a la tele o de quan marxo de concert... Ni d'èpoques ja passades en que era el president de l'Associació de Veïns, o estava a la Comissió de Festes del poble o era el moderador de fòrums dintre d'un projecte telemàtic...

A vegades em trobo força cansat i penso "avui vaig a rentar plats, preparo la prova de català i a veure si a les 12 h. puc ser al llit...". Però gairebé mai no ho aconsegueixo perquè sempre acaben sorgint imprevistos. Potser rebo un correu electrònic que m'exigiex donar-li una resposta urgent, potser entro un moment al meu bloc i veig un enllaç a una plana que m'interessa i començo a badar i m'hi passo mitja hora que em desquadra tota la previsió. Potser l'Anna necessita l'ordinador i jo no puc anar-hi fins més tard i llavors tot s'allarga. Potser algú truca per telèfon i m'hi fa estar mitja hora, potser el Roc o l'Ona vomiten i els hem de canviar el llit i engegar la rentadora... Sigui pel que sigui, el desenllaç sempre és el mateix. Quan per fi apago l'ordinador, tanco el llum de la cuina, em rento les dents i em poso el pijama, el meu despertador marca una hora molt propera (per excés o per defecte) a les "1:30"

I això em passa tant entre setmana com els caps de setmana, però entre setmana hi ha un gran inconvenient: que a les "6:45" el despertador em fa sortir del llit. I això vol dir que dormo una mitjana d'unes insuficients poc més de 5 hores.
I encara hi ha qui diu que hauria de trobar hores per fer una mica d'esport...
Siusplau, no me les feu treure de les dormir, eh?

20 de des. 2010

2010: any de concerts

Ara que arribem al final de l'any, a vegades és inevitable fer algun que altre balanç.
I jo l'altre dia pensava que aquest any he anat a molts concerts i, metòdic com sóc, vaig mirar l'agenda i vaig prendre nota de tots ells:
Algunes consideracions:

1.- Tots els concerts als quals he assisitit han estat d'artistes catalans. No ha estat una decisió predeterminada, però reflecteix que la majoria de la música que escolto últimament és música d'artistes catalans. I ja m'està bé.
2.- Segurament els millors concerts van ser els de Ass Trio, Quimi Portet, Mazoni, Els Amics de les Arts, Maria Coma i Els Pets. Però si m'he de quedar amb 3: ASS TRIO, QUIMI PORTET i ELS AMICS DE LES ARTS.
3.- De resultes dels concerts em vaig comprar alguns discos: Ass Trio, Celeste Alías i Maria Coma.
4.- La majoria de concerts han estat al Kursaal (9), al Sielu (3) o al Voilà (3). Dos van ser a la Casa-Museu Barral de Calafell. I encara em queden per descobrir alguns locals com la sala Stroika o La Peixera.
5.- M'encanta la música en directe. Gaudir de la comunicació entre els músics, la seva complicitat (mirades, somriures, gestos...), la seva capacitat d'improvisació, la qualitat artística, el virtuosisme instrumental o vocal, l'energia que flueix, la sensibilitat... En un bon concert pots rebre vàries glopades de tot això i són molt estimulants i reconfortants. M'alegro d'haver pogut assistir a tants concerts i espero mantenir-ho en propers anys.

I per acabar voldria dir que, malgrat tot, per a mi el concert més important del 2010 va ser el que es va celebrar al Centre Cívic de Calders el 23 de gener on, en comptes de ser entre el públic, vaig ser jo qui vaig posar-me al davant amb la meva guitarra i les meves cançons. Va ser una gran nit i torno a aprofitar per donar-ne les gràcies a tots els que la van fer possible.

17 de des. 2010

Paraula de Pep Guardiola

Avui al Banc Sabadell he agafat un fulletó titulat "Una conversa amb Pep Guardiola", que recull la seva filosofia del futbol i de la vida i que han utilitzat per la seva darrera campanya publicitària.
En els darrers anys, Pep Guardiola s'ha guanyat el respecte i l'admiració generals per la gestió que està fent del primer equip de futbol del Barça. Evidentment el primer motiu és la qualitat del futbol que despleguen, però a ningú li passen desapercebuts els pilars "filosòfics" en que sustenta aquest futbol: el respecte als rivals, la solidaritat entre tots, el treball en equip, la humilitat...
Veure jugar el Barça és un plaer, però escoltar el seu entrenador i fins i tot la majoria dels seus jugadors també és un goig i fa que tots plegats ens sentim orgullosos d'aquest Barça.
Reprodueixo algunes frases d'aquest fulletó:
  • "El que et fa créixer és la derrota, l'error"
  • "...quan fas alguna cosa no has de creure que ho has de fer, has de sentir que ho has de fer. (...) Innoves si realment ho sents. (...) Quan les sento, hi vaig de dret, no tinc por i m'hi llanço."
  • "Té a veure amb el sentit comú d'un entrenador que coneix els seus jugadors i els seus límits, fins on podem arribar. (...) Ells saben que tot el que els demano ho poden fer. Mai he demanat a un jugador cap cosa que no pugui fer, mai."
  • "Perquè al final tot es redueix a sentir-se estimat. Es tracta de fer una feina que t'agradi i sentir-te estimat."
  • "Jo reivindico sempre l'amateurisme de les coses, que facis la teva feina per amor, perquè ho sents, perquè t'agrada."
  • "No feu ostentació de moltes de les coses que tenim perquè hi ha gent que ho està passant malament, sigueu discrets, sigueu humils."
  • "Cadascú ha de lluitar per ser el millor i per fer-ho bé, però que sàpiguen que sols, sense la resta de l'equip, és impossible."
Ho llegeixo i m'agrada. I penso que moltes coses les aplico a la meva vida diària i a la meva feina com a mestre. O ho intento. I saber que la meva brúixola en certa manera marca aquest nord, em fa sentir bé.
Gràcies per les lliçons i per l'exemple, Pep.

16 de des. 2010

Sobren temes, falta temps

Ja fa més d'un any que escric en aquest bloc. I hi he escrit més de 100 notícies (porto una mitjana d'unes 9 notícies mensuals).
A mi escriure m'encanta. I una de les motivacions per mantenir aquest bloc era la de tenir una excusa (o una obligació) per fer-ho i, de passada, poder donar sortida a aquestes inquietuds literàries.
Quan vaig començar a escriure notícies pensava en els articulistes de la premsa escrita que han d'entregar cada dia (o de manera setmanal) el seu article. Pensava si seria capaç de trobar un tema diferent cada dia per poder desenvolupar un escrit.
I a hores d'ara he de dir-vos que penso que seria capaç de trobar temes per fer un article cada dia. Sobren temes i sobren les ganes d'escriure... El que falta és el temps!

De tant en tant se m'acuden idees sobre les que podria escriure un article per al bloc i les apunto en una llibreta. I ja en tinc unes quantes a la llista d'espera, però sovint l'actualitat les va arraconant i escric sobre coses més immediates: reflexions sobre experiències que he viscut, cròniques de concerts, divulgació d'artistes que m'agraden, comentaris d'actualitat, difusió de poemes propis...
De temes sempre n'hi ha, però el que falta és trobar l'estona per seure, fer una mínima reflexió i redactar el discurs. I sovint, encara que no hi hagi el temps suficient, ho acabo fent perquè poden més les ganes d'escriure que el seny que hauria de dir-me que apagués l'ordinador i me n'anés a dormir perquè ja no són hores...
A veure si avui li faig una mica de cas...

13 de des. 2010

Un poema nou

L'altre dia, tornant del concert de la Maria Coma, em van venir ganes d'escriure, inspirat per les lletres oníriques i suggerents de les seves cançons. Vaig fer un poema sense suc ni bruc, però rellegint-lo, vaig adonar-me que uns versos m'agradaven molt i tenien molta força:

"... I somnis que han perdut les seves ales
però, si ningú els ho diu, poden volar..."

Quinze dies més tard vaig decidir recuperar-los per fer un nou poema i aquest si que m'agrada.
I a vosaltres?

Els somnis que han perdut les seves ales,
si ningú no els ho diu, poden volar
i dur-nos més enllà dels tristos límits
que ens imposa la crua realitat.

Si a mi ningú no em diu que no sé escriure
podré escriure un poema deliciós.
Si es callen que el que canto no els agrada
faré cançons precioses i orgullós.

¿I cal fer d’ignorància una bandera
per ser feliç vivint en un engany?
No cal, però si que cal llençar mirades
que arribin sense trava a l’horitzó.

Posar ben alts tots els llistons dels somnis
i fer-se amb l’esperança i la il.lusió
una escala ben alta i, amb confiança,
pujar. Sempre pujar. Graó a graó.

(8-12-2010)

10 de des. 2010

Coses de nens

PRIMERA COSA
Estem a la biblioteca d'Artés. Avui la Clara Gavaldà explicarà "contes amb gust de torrons", és a dir, de temàtica nadalenca. Hi deu haver ben bé una cinquantena de nens i nenes asseguts. I la Clara ben aviat se'ls fica a la butxaca i els té ben embadalits, escoltant i totalment pendents de l'evolució del conte. Els ha dit que n'explicaria tres i el primer, sobre un nen que no es volia separar del tió, ha tingut molt èxit. Ara està explicant el segon sobre un nen que la nit de Reis té molt pipi però no gosa aixecar-se per no trobar-se els Reis...
De cop i volta apareix una mare que busca la seva filla entre l'auditori. La troba i amb gestos li demana que abandoni l'audició dels contes i vagi amb ella. La nena, també amb gestos, protesta i es nega a marxar. Deixa de mirar la mare i es torna a concentrar en el conte.
No tinc més dades, però m'imagino que la mare havia de fer algun encàrrec i no sabia on deixar la nena i ha pensat que la duria als contes i tots contents. I la nena s'ha conformat ràpidament i s'ho està passant la mar de bé, però ara no vol quedar-se a mitges. Deu pensar "Oi que m'has aparcat aquí? Doncs ara deixa-m'hi quedar fins al final". I la mare deu pensar "Va, vinga, vine cap aquí que ara hem d'anar a tal lloc i farem tard. Ja te n'explicaré un a casa de conte... o ja te'n compraré un...".
Però, mama, no és el mateix. Aquí la teva filla està envoltada de molts altres nens, participant de la litúrgia d'escoltar un conte per part d'una persona que ho fa molt bé, està dins de la història, dins de l'atmosfera màgica d'una sessió de conta-contes. I sap que li queda el final d'aquest conte i després encara un altre...
Però la mare realment té molta pressa i després de permetre que acabi d'escoltar el segon conte, redobla els gestos que reclamen la presència de la seva filla i acaba aconseguint-ho. I la nena s'aixeca i marxa visiblement contrariada i amb un sentiment d'injustícia.
I jo sento que li dono tota la raó a la nena.
Em sento nen.


SEGONA COSA
A vegades el Roc i l'Ona per sopar tenen puré de verdures. El Roc quan hi ha puré hi vol trossets de pa torrat per acompanyar. Se'ls aboca al plat de puré i a cada cullerada hi acompanya alguna torradeta. Molts cops quan hi ha puré de primer, hi ha hamburguesa de segon i l'hamburguesa li posem al plat tallada a trossets.
Un dia que el Roc estava distret i jo el peixia, vaig posar-li un tros d'hamburguesa dins la cullerada de puré, com si fos una torradeta. Ell va obrir la boca confiat i quan va trobar l'hamburguesa va fer cara de sorprès fins que va adonar-se del que havia passat i llavors va somriure divertit.
Des de llavors quan hi ha aquest menú per sopar, sovint em demana que li repeteixi la broma i jo intento fer-li quan no se l'espera. A vegades el torno a sorprendre, tot i que sovint ell ja està pendent i s'adona de quan li faig el canvi.

Ahir per sopar hi havia puré. El Roc se l'anava menjant tranquil.lament i de cop l'Anna va aparèixer de la cuina amb el segon plat del Roc: hamburguesa tallada a trossets.
El Roc va mirar el plat i va girar-se cap a mi rient obertament. Jo havia vist el plat i havia pensat el mateix. Va ser un instant. Una tonteria. Però de cop ens vam sorprendre tots dos rient i mirant-nos, segurs d'estar pensant el mateix que l'altre. Qualsevol altra persona pensaria que ens havíem tornat ximples perquè ningú no havia dit res, ni havia passat res.
Coses de nens!

8 de des. 2010

Proves superades

Avui és l'últim dia d'un Pont de 5 dies. Aquests 5 dies suposaven per a mi un doble repte: d'una banda havia d'enllestir els informes de l'escola i de l'altra quedava durant 2 dies i mig "sólo ante el peligro" d'una casa i dos fills sense l'ajut inestimable de l'Anna.
Doncs bé, puc dir amb satisfacció que he superat la doble prova.

1.- "Sólo en casa"
La veritat és que el títol en sí ja és enganyós perquè vaig tenir un munt d'oferiments de familiars i amics per recolzar-me. Els meus pares i els meus sogres se'm van oferir per anar-hi a dinar. Els amics de Calders per passar-me per casa seva perquè els nens juguessin amb els seus. La cunyada va compartir amb mi el plan del diumenge...
I a més a més l'Anna em va deixar el dinar de dissabte preparat, la roba dels nens de dissabte i diumenge preparada... Ho tenia força fàcil.
Resumint:
* Dissabte al matí vam anar al poble (recollir certificats a Correus, comprar el diari a l'Hostal i veure el partit de futbol dels alevins). Per dinar vaig escalfar el que m'havia deixat l'Anna sense problemes. A la tarda vam anar a casa del David i la Dolors (els nens van jugar amb l'Oriol, jo vaig petar la xerrada amb els seus pares i vam fer un bon berenar que ens va deixar mig solucionat el sopar). Al vespre: banyar i quatre croquetes i un iogurt. L'Ona a dormir de seguida i el Roc es va quedar a veure l'Osasuna-Barça mentre jo feia informes.
* Diumenge vam esmorzar "de dolç", vestir i cap al Circ Cric amb la Rat i el Guiu. Després dinar a casa dels sogres i fer temps fins a les 7 h. que vam anar a veure el Bàsquet Manresa (per cert, van tornar a guanyar). Al vespre els nens van arribar adormits i jo a fer informes.
* Dilluns vam tornar a esmorzar "de dolç", ens vam banyar i vaig deixar els nens una estoneta a casa de la Jemina (jugant amb l'Oriol i el Dídac) mentre jo seguia fent informes. Després els vaig recollir i vam tornar a dinar a casa dels sogres. Després vam anar fent temps fins que l'Anna va arribar cap allà a les 6 h.

De problemes me'n vaig trobar amb menys dels previstos. No vaig saber engegar la cafetera, hagués tingut problemes per trobar un primer plat pel sopar de dissabte (però no va fer falta) i en canvi vaig resoldre bé el fet que l'Ona mullés els llençols cada nit amb la xuleta que m'havia fet per fer funcionar la rentadora i l'assecadora. I ara conservo les xuletes per ser més útil en aquests aspectes en que no m'havia involucrat fins ara... I ja sé com funciona la cafetera!! ;-)
PROVA SUPERADA!!

2.- Els informes de l'escola
Cada final de trimestre de l'escola es produeix una paralització de totes aquelles tasques que no siguin la confecció dels informes dels alumnes. Cal tenir totes les proves corregides, les graelles plenes d'observacions, decidir quines frases utilitzarem, fer les mitges de les notes, redactar els informes i passar-ho tot al llapis USB.
Dit així no sé si sembla molta feina o no, però per a mi ho és. Jo em sento molt còmode en el dia a dia amb els nens, però quan arriba aquest moment d'abocar aquest dia a dia sobre un informe escrit que han de llegir els pares, em suposa un període de feina molt intensa, moltes hores i molta concentració.
I això fa que les altres coses es vagin acumulant mica a mica mentre esperen el seu torn un cop els informes estiguin acabats.
I vaig amb una enorme barba perque no tinc temps d'afaitar-me...
I s'apilen els papers i factures per arxivar sobre la taula del menjador...
I s'acumulen els correus sense contestar a la bústia d'entrada del meu correu electrònic...
I s'acumula la son perquè els informes em fan anar a dormir tard i els nens em fan llevar d'hora...

Per sort he disposat d'aquests 5 dies (més aviat les 5 nits) per anar completant pas a pas tot el que m'havia quedat pendent després de les darreres setmanes d'anar avançant feina. És una cursa contra el rellotge que cada trimestre es repeteix i per tant ja sé el final (sempre me n'acabo sortint), però sempre hi ha aquells dies de neguit i molta feina fins tenir-ho tot finalment al sac i ben lligat.

I ara ja està acabat i vaig a afaitar-me i a partir de demà començaré a contestar correus endarrerits i a endreçar papers.
PROVA SUPERADA!!

5 de des. 2010

Circ Cric (Tortell Poltrona)

Avui he anat al Circ Cric amb els nens, la Rat i el Guiu.
En tenia ganes.
La figura del Tortell Poltrona és una figura respectada i admirada. No és un pallasso més, és un artista i m'atreviria a dir que un activista.
Una persona que estima la seva professió i que la defensa com a font de cultura. I una persona que estima el seu món i sap que amb la seva professió el pot fer una mica millor a base de somriures i reflexions.


I els "fills" artístics del Tortell Poltrona passegen pel món amb aquesta aura de coses bones i ben fetes: el "Circ Cric" i l'ONG "Pallassos Sense Fronteres". I com que no havia anat mai al Circ Cric en tenia ganes. I puc dir que m'ha agradat molt i que m'ha emocionat.

Durant tot l'espectacle he rigut i somrigut. Content de veure com els meus fills s'ho passaven bé, però passant-m'ho bé també jo, perquè el Tortell Poltrona utilitza un llenguatge que els nens entenen a la primera, però que connecta igual de bé amb el públic adult, amb una barreja d'humor i sensibilitat perfectament equilibrada.
En el tiquet d'entrada hi ha una frase que diu "El circ que a mi m'agrada, és poesia" i deu ser per això perquè m'he descobert en alguns moments de l'espectacle amb una llàgrima rodolant per la galta, una llàgrima d'emoció i de felicitat, una llàgrima d'agraïment per la qualitat i la bellesa del que estava vivint.

I ara mateix no us sabria destacar situacions concretes.
Agradable música en directe. Uns més que correctes vestuari i escenografia. I uns bons números.
M'ha agradat la seva entrada en una moto Vespa donant voltes a l'escenari, la manera de donar les instruccions d'entrada (no es pot fumar, no es poden fer fotos...) de manera divertida i integrant-les en l'espectacle, el número de més de 10 minuts en que només va repetint "Bon dia" mentre intenta deslliurar-se del micròfon que se li va entortolligant entre la roba, les seves frases "Que bèeeestia!!", "Punyeteeero" o "Mecagun dena!!", el clàssic del salt de la puça, el de la "màgia clàssica bèstia, bèstia, bèstia", el del pastís a la cara vestit de lirisme i sensibilitat però sense deixar de ser divertit, el del "teatro clásico sense subvenció", l'equilibrista disfressat de ballarina clàssica, el de les cadires, el comiat final amb la cançó "No somos nada" cantada en diversos idiomes a ritme de reagge...
Tot i res.
És difícil destacar alguna cosa en concret, però és fàcil recomanar-ho amb la total seguretat de no equivocar-se.
Així doncs, si podeu, no us ho deixeu perdre: aneu-hi!

4 de des. 2010

Qui controla els controladors?

L'Anna havia d'anar a passar el cap de setmana a Eivissa. Ha marxat aquest matí cap a l'aeroport, però sense saber si podrà volar o no perquè els senyors controladors aeris han decidit que no podien més i que es plantaven i que no pensaven treballar més perquè els estan explotant i se'ls vulneren els seus drets laborals.

Però resulta que aquesta seva mesura de protesta, declarada sense avís previ i en un cap de setmana de Pont, afecta milers i milers de persones que des de fa molt de temps havien planificat una escapada.

L'Anna i les seves amigues (una viu a Andorra i es veuen molt de tant en tant) van preparar aquesta sortida amb força temps, van quadrar agendes, alguna va demanar festa a la feina, van involucrar marits i avis perquè tot quedés cobert en la seva absència, van contractar un vol, un apartament i un cotxe de lloguer, van comprar-se guies de viatges.... I ara tot això, i sobretot tota la il.lusió que havien dipositat en aquest projecte, se'n pot anar a n'orris. I tot perquè els senyors controladors aeris han decidit (i no és el primer cop) aprofitar que la seva acció perjudica milers de persones en unes dates tan assenyalades i, passant del perjudici que provocaran a tanta gent, tensar la corda de la seva negociació laboral.

I què n'hem de fer de la frustració i del dany irreparable de tantes persones que han perdut el pla que havien dissenyat amb tant de temps?
El que havia de passar un cap de setmana romàntic, el que havia de visitar un amic que feia anys que no veia, el que tenia entrades per un espectacle, el que havia d'assistir a un casament o a un funeral...
Els nervis i l'angoixa que patiran mentre esperen a saber si finalment podran marxar o no i la frustració, ràbia i tristesa si finalment acaben veient avortada la seva sortida.
Evidentment la vida seguirà i hi haurà noves oportunitats, però això que aquest cap de setmana alguns hauran perdut ja no torna... I és tremendament injust que els senyor controladors aeris tinguin aquest poder tan gran d'influència en els somnis de milers de persones.

En el moment d'escriure aquestes línies no sé si l'Anna podrà finalment volar a Eivissa o no, si ho farà en l'hora prevista o amb hores de retard, si perdrà els diners de tot el que havia reservat o no, si els controladors aeris els posaran a la presó o no, però el que penso és que no hi ha dret que aquesta situació es pugui produir. I no és el primer cop.
O sigui que a veure si trobem una resposta a la pregunta que titula la notícia: algú que controli els controladors i eviti que això torni a passar mai més.

P.S. Just abans de publicar la notícia m'ha trucat l'Anna i m'ha dit que el vol quedava definitivament anul.lat, que els hi han retornat els diners i que han decidit passar el cap de setmana a Barcelona. Segur que s'ho passaran bé igualment però... no hi ha dret!!!

3 de des. 2010

Pastillas contra el dolor ajeno


M'han fet arribar una interessant,enginyosa, solidària i emotiva campanya de MSF (Metges Sense Fronteres).

Us passo el vídeo i us demano que en feu difusió.

Anem tots a la farmàcia a gastar-nos 1'00 euro i col.laborem en aquesta bona causa

29 de nov. 2010

Anàlisi dels resultats electorals

Ja tenim resultats i amb el poc temps de què disposo (he de fer informes de l'escola) vull fer la meva valoració.

GUANYEN:
Convergència (C.I.U.) que treuen 62 diputats (14 més dels que tenien!!) i faran president l'Artur Mas.
P.P. que amb 18 diputats milloren en 4 els seus darrers resultats i apareixen com a 3a força política.
Solidaritat Catalana (S.I.) que entren per primer cop al Parlament amb 4 diputats liderats per Joan Laporta.

AGUANTEN, QUE NO ÉS POC
Iniciativa (I.C.V.) que malgrat haver format part del tripartit i tenir una horrorosa foto del cartell de campanya ;-) només perden 2 diputats i es queden amb 10 com a quarta força política.
Ciutadans (C's) que mantenen els 3 diputats que ja tenien.

PERDEN ESTREPITOSAMENT
P.S.C. que obtenen els seus pitjors resultats amb només 28 diputats (9 menys dels que tenien) i perden la presidència del sr. Montilla.
E.R.C. que perden 11 diputats, queden amb només 10 i passen de ser la tercera força política a ser la cinquena... quasi res!!

A nivell personal formo part dels perdedors ja que volia evitar que el P.P. quedés com la tercera força i als que jo he donat el vot (menys convençut que mai...) són uns d'aquests que s'han fotut la gran castanya.
Però per sort hi ha dues coses que m'han alegrat la jornada:

1.- El creixement de la participació que ha pujat del 56 % a pràcticament un 60 % i això en temps de desencís i desafecció és una molt bona notícia.

2.- Durant la primera part de l'escrutini la Plataforma per Catalunya (PxC) del sr. Anglada apareixia en l'arc parlamentari amb 3 diputats i ha estat una gran alegria que al final desaparegués i es quedés a casa seva. Crec que la nostra societat no necessita el discurs xenòfob del sr. Anglada, als mítings dels quals es poden trobar persones amb la creu gammada tatuada al coll...

Fins aquí la valoració d'última hora.
Eladi Martínez. Calders.

P.S. Per cert a Calders hem votat el 72 % del cens (534 persones) i les forces més votades han estat:
C.I.U. = 287 vots (54 %)
E.R.C. = 76 vots (14 %)
S.I. = 46 vots (8 %)
P.S.C. = 34 vots (6 %)
P.P. = 22 vots (4 %)
I.C.V. = 20 vots (3 %)
i la resta amb votacions molt anecdòtiques

27 de nov. 2010

Per la cara

Ja s'acaba, però fa dies que dura.
De la nit al dia ens vam trobar amb les ciutats plenes de cartells amb les cares dels polítics que es presenten com a candidats a la presidència de la Generalitat.
I en tots aquests dies no he pogut reprimir un somriure i una molt relativa preocupació cada cop que ensopegava amb el cartell de Joan Herrera.

Deixant a banda qualsevol consideració política, personalment em sembla una feina feta per un enemic. No em sembla que hagi quedat gens bé a la foto, ni natural. Però estic segur que devien fer-li una llarga sessió de fotos i que un equip d'assessors devia rumiar quina escollia, en quin to, en quin format, etc., etc., etc.
Després vaig anar mirant les dels altres candidats i vaig anar pensant quina necessitat tenim d'estar veient contínuament aquests primeríssims plànols dels rostres dels polítics. Entenc que ens puguin interessar (més o menys) les propostes polítiques que puguin fer-nos, els discursos, les picabaralles entre ells, les entrevistes, però... per què tanta importància a la cara que fan?

Segurament perquè els assessors deuen tenir estudiat que un cert percentatge de votants acaba decidint-se per això: per la cara que fan, per si ens cauen bé o simpàtics o creïbles. I potser per això es deuen destinar tants o més esforços a aconseguir un bon cartell que a elaborar un discurs coherent i convincent.
Al capdevall potser tothom és conscient que, en els temps que vivim, malauradament tots els polítics acaben dedicant-se a dir-nos el que volem escoltar, sense que tingui massa importància si després podran complir-ho o no. Mica a mica s'ha anat instal.lant la creença i el convenciment que tots menteixen o, en el millor dels casos, tenen les mans lligades i no poden fer res més del que fan perquè hi ha molts interessos creats.

Llavors no cal que escoltem massa el que ens diuen perquè segurament tindrà poc a veure amb el que realment faran. I, en canvi, dediquem-nos a mirar quina bona cara fan, si es veuen bones persones, si ens transmeten confiança i seguretat...

I si realment això va així... Herrera, em sembla que no ho tens gaire ben parat... almenys amb aquesta foto no tindràs pas el meu vot... ;-)

25 de nov. 2010

Concert de Maria Coma

És tard i vull anar a dormir, però abans vull deixar constància de l'última descoberta -o confirmació- musical.
Ahir vaig anar a escoltar un concert de la Maria Coma. Em va agradar molt i al final del concert em vaig comprar el disc "Linòleum". Ahir i avui l'he estat escoltant al cotxe i m'agrada i algun tros de cançó ja se m'està quedant enganxat...

...Nosaltres som bones persones...

La Maria té una veu clara, dolça i delicada que posa al servei d'unes lletres originals, suggerents i oníriques. Unes lletres d'aquelles que potser no acabes d'entendre què et volen dir, però que et quedes amb la sensació que t'agraden i que t'acosten a la poesia.
Defensa aquestes lletres amb un domini important del piano. Hi ha fragments de les seves cançons en que sembla que estiguis assistint a un concert de música clàssica i de cap manera ho dic com a sinònim d'avorriment sinó de qualitat i bellesa.
Però llavors arriba el contrast i el contrapunt. A vegades és ella mateixa qui dóna un gir a les melodies amb la seva veu o el piano. Però tot sovint és l'espectacular bateria del Pau Vallvé qui imposa uns ritmes a vegades frenètics i contundents, a vegades suaus i delicats. Vaig quedar ben impressiont pel domini i l'energia que va demostrar a la bateria. I sovint dins de la mateixa cançó el ritme de la bateria va canviant i li dóna riquesa.
I per arrodonir l'espectacle, el baix del Jordi Lanuza anava dibuixant línies que tots plegats resseguien.

En fi, un molt bon concert perquè hi ha unes molt bones cançons per defensar.
Us deixo amb el vídeo de la cançó "Gat" perquè us feu una idea del que us acabo d'explicar i jutgeu vosaltres mateixos.
I mentrestant jo seguiré cantussejant:

...Nosaltres som bones persones...

21 de nov. 2010

El meu "Dia de la Mare"

Tradicionalment a les famílies, les dones eren les que carregaven amb tota la feina domèstica, d'intendència i d'educació dels fills, mentre els homes es dedicaven a treballar fora de casa i aconseguir el sustent econòmic.
De fa molts anys que aquest patró teòricament ha quedat superat i en el meu cas puc dir que en les feines de casa tinc un paper més rellevant del de molts altres homes que conec: vesteixo els nens, els ajudo a esmorzar, faig els llits, rento plats, de tant en tant planxo, plego roba, paro i desparo taula, banyo els nens cada vespre...

... però sóc molt conscient que aquesta part és insignificant al costat de tot el que fa l'Anna. Pensa què cal comprar, va a comprar-ho, pensa i prepara tots els àpats, compra la roba dels nens, la prepara cada dia, està al cas de quan els queda petita per anar-la renovant, fa inacabables maquinades de roba, la planxa i l'endreça...
Ella fa molt més volum de feina que jo, però a més la seva part és de molta més responsabilitat. Mentre jo faig feines més mecàniques, la seva part requereix molta més atenció, concentració, imaginació, planificació i seguiment... un treball molt més complex.

I ara resulta que d'aquí a uns dies, l'Anna marxarà de cap de setmana amb unes amigues per celebrar que totes han fet 40 anys i segueixen sent amigues des que anaven juntes a l'escola. I jo hauré de fer de pare i de mare. Per a mi serà un autèntic "Dia de la Mare". I podré constatar la meva petitesa i inutilitat en tantes i tantes coses que he anat delegant en l'Anna i que a hores d'ara no sé ni on són ni com es fan.

Valoro, i molt tot, el que fa ella com a mare i mestressa de la seva/nostra casa.
I m'agrada que estigui il.lusionada en aquest cap de setmana en que desconnectarà i s'ho passarà molt bé al costat de les seves amigues.
I sé que aniré de bòlit a mesura que vagi descobrint les meves limitacions i que hauré d'anar improvisant per superar-les i fer que als nens els afectin el menys possible.
I sé que m'hauria de servir per implicar-me més en el funcionament diari de la feina de la llar, però... molt em temo que no serà així... em té massa ben acostumat...

Tant de bo m'equivoqui i en algunes coses això em serveixi per fer un pas endavant i millorar com a pare i "mestresso de casa".

20 de nov. 2010

Els Amics de les Arts: per fi!

Acabo d'arribar del concert!
Per fi he anat a un concert de ELS AMICS DE LES ARTS!!
I m'ho he passat molt bé i per una vegada puc fer-li "pam i pipa" a Murphie.

I mira que he començat el dia amb molt mal de cap i fins i tot he vomitat abans de sortir de casa. He passat mig matí una mica destrempat, però a mida que ha anat avançant el dia m'he anat trobant millor. I finalment hem deixat els nens a casa dels sogres i hem anat a sopar amb l'Anna al Kursaal (que per cert hem sopat molt bé) i a dos quarts de dotze ja érem al Sielu, rodejats de jovenalla i esperant que comencés el concert.

I no s'han fet esperar gaire i han fet un concert a l'alçada de les expectatives. Tenen un repertori molt potent, són bons músics i molt bon comunicadors. Celebraven el concert número 100 i es nota que tenen un directe molt rodat. Fan unes introduccions divertides i que semblen improvisades tot i que deuen estar més que assajades. Sonen frescos, sembla que es diverteixin i fan divertir el seu públic. Un públic que tenen entregat des de la primera cançó, que se sap totes les seves cançons i les canta amb entusiasme des del principi fins al final.
Jo mateix he cantat la gran majoria de les cançons, he somrigut durant tota l'estona feliç d'estar vivint aquest moment que he esperat tant de temps i que se m'havia escapat tres vegades. I al final del concert m'he anat a comprar una samarreta per immortalitzar el moment.

Ara ja puc dir que he estat a un concert de "Els Amics de les Arts". I espero que no sigui l'últim.



I, si heu arribat, fins aquí una pinzellada del que us heu perdut...

17 de nov. 2010

De còmics

Quan els divendres fan sessions de contacontes a la biblioteca d'Artés hi portem el Roc i l'Ona. Després d'escoltar els contes, es queden una estona a pintar dibuixos que els donen i finalment remenen entre els contes i se n'acaben emportant alguns en préstec.
Les últimes setmanes jo també m'he endut els meus "contes", m'he endut còmics. I en fer-ho em vaig posar a pensar en la meva relació amb el món del còmic...

Crec que vaig començar amb els "Mortadelo y Filemón" de l'Ibáñez que trobava als àlbums de Bruguera i l' "Ot, el bruixot" del Picanyol que llegia al Cavall Fort. I durant molts anys això devia ser tot, juntament amb les novel.les gràfiques "de l'Oeste" que trobava quan anava al barber i potser algun contacte esporàdic amb les tires de l'Snoopy o la Mafalda (tot i que devia quedar-me en una lectura superficial) i les aventures de Tintín i Asterix... Que ben mirat, no està pas gens malament, no?

Penso que el punt d'inflexió va ser quan vaig anar a la mili. Vaig passar un any a Zaragoza i, a les tardes, mentre els meus companys anaven a emborratxar-se, jo me n'anava a un bar tranquil a escriure (cartes, poemes, un assaig de novel.la...) i passava llargues estones a una botiga de còmics que hi havia al mateix carrer. La botiga es deia TAJ MAHAL i estava al carrer Juan Pablo Bonet, 20...
Allà vaig conèixer revistes com "El Jueves", "Cairo" o "Cimoc" i amb elles alguns dels meus dibuixants de referència. Tampoc no és que em consideri un expert ni molt menys , però tinc la sensació que hi ha molta gent que no és gaire aficionada al còmic i avui vull fer una mica de divulgació dels meus 4 autors preferits: Moebius, Miguelanxo Prado, Quino i Manel Fontdevila.

MOEBIUS, dibuixant francès a cavall entre la ciència-ficció i els dilemes existencials i filosòfics. Els seus dibuixos són plens de color i de detalls. De tant en tant ens sorprèn amb grans vinyetes on dibuixa paisatges pletòrics on evadir-se. A la participació del nostre casament hi havia un gran dibuix de "Los mundos de Edena" i al menjador de casa durant molts anys hi va haver un quadre de "Venecia celeste".


MIGUELANXO PRADO, dibuixant gallec que combina unes històries plenes de melanconia i sensibilitat, amb d'altres farcides d'ironia i sentit de l'humor. Els seus dibuixos traspuen delicadesa, sensibilitat i preciosisme i no em cansaria mai de mirar-los. Vaig descobrir-lo amb les històries de "Quotidiania delirante" i el detectiu "Manuel Montano" on vaig trobar la famosa frase que va fer fortuna a una cançó dels Nàufrags: "... que lluny que queden aquells temps i que lluny que se'm va anar a espatllar la moto..."


QUINO, dibuixant argentí famós per ser el creador de la tira de la Mafalda. Amb un dibuix de línia clara, per a mi la seva excel.lència està en els guions i la crítica sociopolítica que es pot trobar als seus dibuixos, una crítica que, vestida d'elegància i fins i tot poesia visual, pot arribar a ser demolidora. Molt enginyós i molt irònic.


MANEL FONTDEVILA, dibuixant manresà que no té res a envejar als altres. Fa temps que forma part de la trepa de "El Jueves" on ha anat creant diferents personatges (menció especial mereix "La parejita"), però a mi el Manel em va seduir amb la seva capacitat de síntesi, enginy, ironia, coneixement de l'actualitat i capacitat de crítica que ens va regalar durant un munt d'anys fent l'acudit diari del Regió7. Tot i que també em sembla un dibuixant excel.lent i és capaç de fer dibuixos plens de detalls com els cartells del "Campi qui jugui", trobo que és una ment privilegiada a l'hora de realitzar el guió de les seves historietes on és capaç de ser audaç, clarivident, original i brillant en moltes de les seves planes.



14 de nov. 2010

Tot és tan difícil...! (o ens ho fem...)

Jo sóc molt transparent. Si em demanen una cosa i la sé, tendeixo a dir-la. I fins i tot sense que me la demanin, sóc capaç de posar-me a explicar coses amb naturalitat. No sé dir mentides i m'incomoda molt haver de fer-ho.
M'agrada més escoltar que parlar, en una conversa acostumo a escoltar molt i anar rumiant sobre el que els altres estan dient i les meves intervencions acostumen a ser menors que les dels meus interlocutors. A l'hora d'escriure ja sabeu que és diferent i sóc capaç de redactar llargs monòlegs força coherents a partir de tot el que he anat escoltant i reflexionant.
Però tant si és per escrit com si és parlant, trobo que quan interactues i et comuniques amb la gent és tan fàcil acabar-hi tenint problemes... és tan difícil fer-ho bé per a tothom...

Hi ha gent que es molesta perquè els hi has dit una cosa que consideren que no els havies d'haver dit...
Hi ha gent que es molesta perquè no els vas dir una cosa que tu sabies i no vas voler compartir amb ells...
Hi ha gent que es molesta perquè interpreta una cosa diferent a la que tu volies dir-los i s'ho agafa malament...
Hi ha gent que es molesta perquè tu interpretes una cosa diferent de la que et volien dir...
Hi ha gent que es molesta perquè tu has dit a una altra persona una cosa que et van dir a tu i que consideren que no havies d'haver divulgat (encara que mai et van dir que era un secret i no podia dir-se)...
... Ufffff...!!!

I així, sigui per acció o per omissió, periòdicament acabes tenint algun mal rotllo amb alguna persona i llavors passes uns dies disgustat i incòmode perquè no volies generar cap tensió ni acabes d'entendre que la teva actitud sigui mereixedora d'haver-la generat...

Tan fàcil que seria que tothom pogués parlar de tot sense ànim de fer mal a ningú, que tinguéssim les orelles i la ment oberta i que puguéssim valorar les diferents possibles interpretacions d'unes paraules abans d'agafar-nos-ho pel cantó que més crema, que estéssim oberts a sentir el que ens agrada però també el que no ens agrada tant, pensant en com podem millorar-ho i no en prendre'ns-ho com un atac personal...

En fi, que a vegades tot sembla tan difícil...!! O almenys hi ha gent que s'entesta que així sigui, quan tot podria fer-se molt més fàcil.

11 de nov. 2010

Més a prop que mai!

Al mes de març passat publicava una notícia en que recomanava un grup de música: ELS AMICS DE LES ARTS!!
Els havia descobert mesos abans en un disc encartat a la revista Enderrock, però amb el darrer disc, el BED & BREAKFAST, em van seduir totalment pel seu enginy, sentit de l'humor i qualitat musical.
Des de llavors que tinc ganes de veure'ls en directe i l'oportunitat se m'ha escapat 3 vegades, tal i com explicava en una altra notícia.

Divendres que ve, 19 de novembre, toquen a El Sielu i ahir vaig anar a comprar entrades anticipades per no tornar-me a trobar fracassat. Les venien a les dues grans botigues de música de Manresa. Vaig anar al Solans i... ja les havien venudes totes!!!
No m'ho podia creure!!! un altre cop la mala sort s'apoderaria de mi i em perdria el 4t concert consecutiu??
Vaig anar corrent al Sibelius i... allà encara en quedaven!! En vaig comprar dues amb l'esperança de poder-hi anar acompanyat, però si no trobo ningú hi aniré igualment, me la vendré i espero poder assistir finalment a l'esperat concert... peti qui peti!
Si no hi ha res que a última hora ho esguerri, aquest cop estic més a prop que mai de poder gaudir d'un concert d'ELS AMICS DE LES ARTS, el bloc dels quals he afegit entre els blocs que segueixo i podeu accedir-hi des de la part dreta d'aquest meu bloc.
Aquí teniu, l'entrada... Oi que és maca??? ;-)

Dragon Khan

Fa dies que no escric al bloc i algú podria pensar que és perquè no m'ha passat res digne d'explicar, però... res més lluny de la realitat.
Ja n'han passat de coses, ja... i algunes no es poden explicar gaire, però si que vull explicar la sensació de Dragon Khan, de pujades i baixades sobtades que a vegades et pot donar la vida.

Per exemple, l'altre dia em van demanar si volia ser el proper alcalde de Calders... Bé, no siguem pretensiosos... si volia encapçalar la candidatura que els darrers anys ha anat obtenint l'alcaldia. Em van convocar a una reunió i allà l'actual alcalde i dues persones més del grup em van explicar que, per unanimitat de totes les persones vinculades a la candidatura, havien pensat en mi per anar de número 1. Evidentment hi ha una part de mi que se sent afalagada que es valorin les meves qualitats i que pensin que puc estar capacitat per un lloc de tanta responsabilitat. Però ara no és el meu moment per entomar tanta responsabilitat i renunciar a una gran part del meu temps personal per abocar-lo a l'ajuntament...

Una altra coseta: els nens, el Roc i l'Ona... Quanta energia que ens xuclen!! Alternem períodes en que ens fan perdre els nervis i els papers amb les seves marranades i reaccions inadequades que hem d'anar corregint a base de càstigs i emprenyades, amb altres moments en que ens fan sentir orgullosos d'ells i se'ns cau la bava. Enmig de tot això l'altre dia una novetat: El Roc per primera vegada es va negar a posar-se un jersei perquè no li agradava. Fins ara sempre s'havia anat posant la roba que li deixàvem preparada, però l'altre dia l'Anna n'hi va ensenyar un que li havia comprat i ell va dir que no li agradava i que no se'l volia posar. Vam insistir-hi unes quantes vegades, però s'hi va negar en rodó. O sigui que mica a mica es va formant el seu caràcter i el seu gust propis, que no sempre aniran en la mateixa direcció que els nostres. És normal, és llei de vida i és bo que mica a mica vaig passant, només ho constato...

I la cosa més curiosa i desconcertant que m'ha passat. Després de mesos i mesos de notar certa complicitat amb una persona amb la qual de fet no tenia gaire relació, em vaig decidir a fer un acostament i vam descobrir que érem "grocs". Vam intercanviar dos correus profunds i sincers, però de cop i volta, alguna cosa la va molestar i va dir-me que "gràcies per tot, però adéu". En poc mes de 24 hores vaig passar de guanyar un amic a perdre'l, sense saber massa el perquè i vaig quedar ben desconcertat...
No sé com acabarà tot plegat, si serà un punt i final o un punt i a part o si un dia hi haurà una represa. I com que és una cosa que no puc controlar he girat pàgina, tot i que em va saber greu el canvi radical tan inesperat. Com deia la cançó "...la vida te da sorpresas, sorpresas te la vida, ay, Dios..."

I tot això i alguna cosa més, dos dies de colònies a l'escola amb molt bon ambient, un cap de setmana agobiant i claustrofòbic, algunes tensions inesperades que surten per aquí i per allà... Potser és aquesta entrada a la tardor i a la foscor després del canvi d'hora... a veure si ens hi acostumem i podem anar baixant d'aquest Dragon Khan...

1 de nov. 2010

Els "meus" morts

Avui som 1 de novembre, dia de Tots Sants, dia dels difunts, dia d'anar al cementiri...
Jo no vaig mai al cementiri. No és que em faci por anar-hi o em doni mal rotllo, però anar-hi no m'aporta res. Suposo que la gent hi va per recordar els seus éssers estimats i deixar-hi unes flors per demostrar que segueix recordant-los. I a mi això no em cal.
A "El món groc", l'Albert Espinosa diu:

"... teníem un pacte, un pacte de vida: ens repartíem les vides dels qui morien. Un pacte inoblidable, bonic, en certa manera volíem viure en els altres, ajudar-los a lluitar contra el càncer. Sempre crèiem que els que morien havien aconseguit afeblir una mica més el càncer i feien que als que sobrevivíem ens fos més fàcil guanyar. Durant els deu anys de càncer em van tocar 3'7 vides. Així que aquest llibre l'escrivim 4'7 persones (les 3'7 vides dels altres i la meva pròpia). Mai no he oblidat aquestes 3'7 vides i sempre miro de fer-los justícia..."

Jo avui he fet recompte d'alguns dels "meus" morts, aquelles morts que em van marcar d'una o altra manera, de les que vaig aprendre lliçons de vida que he procurat incorporar a la meva pròpia vida:

23-6-1984: Tenia 15 anys quan moren 3 estudiants de 3r de BUP de l'institut Lluís de Peguera en un viatge de fi de curs en autocar. Commoció a Manresa. Preguntes i presa de consciència del dolor col.lectiu.

26-6-1985: Mor l'abuelo Bonifacio i l'endemà jo estic tan tranquil a la meva habitació escoltant música a tota castanya. La mare em fa veure que és inadequat embrutar el dolor del meu pare amb aquella música... Tenia raó.

12-1-1987: La Marta de Sant Vicenç, una amiga dels meus pares mor d'un càncer als 40 anys. Primera aparició del monstre del càncer a la meva vida. Els meus pares van fer l'acompanyament dels darrers mesos i van quedar molt tocats.

15-6-1989: Mentre feia la mili a Zaragoza, mor el primer membre de la meva generació, l'Enric Lázaro als 20 anys, i em demostra que tots tenim números en aquesta loteria. Vaig intercanviar alguna carta amb els seus pares.

31-10-1985: mor la Josefina Costa, la mare del meu amic Joan Albert després d'una meteòrica leucèmia. Mentre avançava la malaltia i encara hi havia esperances (o això crèiem) tots els amics vam anar a donar sang per la mare del Joan i després vam acompanyar-lo en el dol posterior.

24-10-1993: mor la Verònica, una alumna d'uns 13 anys de l'escola on treballo, després d'una meningitis fulminant de 24 hores. Tothom queda destrossat i flota la incomprensió i el dolor, mentre tots ens fem costat.

16-3-1995: mor l'avi Emili, l'avi, el padrí i una persona molt especial i influent en la meva formació com a persona. La primera gran mort. La seva agonia d'unes setmanes a l'hospital em marca i durant un temps tinc molt males vibracions cada cop que passo pel Centre Hospitalari on el vaig vetllar algunes nits, fent relleus amb els meus germans. Va ser el primer cop que se'm va plantejar el dilema entre desitjar la seva mort per posar punt i final a aquella agonia i no voler que morís.

11-3-1999: mor la Mª Àngels Tañà, la germana de la Pilar (companya i amiga). Un cop produït el traspàs descobrim com la Pilar va haver de conviure durant mesos amb el secret del fatal desenllaç cap on anava la seva germana, sense poder-ho compartir amb ningú per desig exprés de la malalta. Tots quedem impressionats de la situació i provem de fer costat a la Pilar.

17-3-2000: mor l'Aicha, una nena de 8 anys, alumna de la meva tutoria, ofegada per la mala combustió d'un braser que els escalfava a la nit. El seu cos passa tota una setmana al tanatori mentre la família recapta diners per repatriar-lo al Marroc, d'on feia pocs mesos que havia vingut. Entro en contacte amb la immigració marroquina i m'implico en les gestions. Hem de parlar-ne a classe amb els altres nens companys de classe... Un cop dur.

26-3-2001: mor el Josep Vacas en accident de cotxe. El Josep era el meu amic i, després, era el company de Nàufrags, el grup on cantàvem i tocàvem la guitarra, fent i interpretant les nostres pròpies cançons i passant-nos-ho molt bé. És el cop més dur que he hagut d'entomar. Vaig plorar com mai, però també vaig aprendre molt i el porto sempre amb mi. Vam fer tot un procés d'acompanyament en el dol a la seva família, amb visites periòdiques que també van ser tot un ensenyament.

7-5-2002: després d'un procés surrealista i kafkià, la Montse Careta se suïcida a la presó on estava detinguda acusada injustament d'assassinat. La Montse havia estat companya al MIJAC Valldaura on fèiem tots de monitors. Era una persona molt especial i introvertida, però una molt bona persona i no va poder resisitir la pressió de ser a la presó. El seu procés, encara irresolt, va ser un cúmul de despropòsits. Vam anar-la a visitar a la presó, vam acompanyar la seva família en els preparatius dels funerals i en l'inici del camí judicial que havia de portar-nos a demostrar la seva innocència que segurament no acabarà mai... Tot un cúmul d'experiències... poc agradables, però que et curteixen.

3-4-2005: mor la iaia Paquita, la iaia de l'Anna, després d'anar-se apagant víctima d'un càncer. La seva vida s'anava apagant, mentre anava creixent la vida del nostre primer fill Roc i no sabíem si podria arribar a conèixe'l. El Roc va néixer el 7 de març i va poder veure'l, tenir-lo als braços i fer-s'hi alguna foto en el mes escàs que van compartir. Va ser el primer funeral del Roc.

I, a part d'aquestes morts més properes, també me'n van impressionar d'altres viscudes de més lluny:
Les d'alguns esportistes més o menys coneguts: Pep Pujolràs (jugador de bàsquet del TDK Manresa, 1992), Antonio Puerta (futbolista del Sevilla, 2007), Dani Jarque (futbolista de l'Espanyol, 2009)...
La inesperada mort del Carles Sabater, cantant dels Sau, el 1999...
I algunes víctimes d'atemptats terroristes: Miguel Ángel Blanco (Ermua, 1997), Ernest Lluch (2000) o les de les víctimes dels abominables atemptats terroristes de les Torres Bessones de Nova York (2001) o de l'Estació d'Atocha de Madrid (2004)...

En fi, aquests són alguns dels "meus" morts, als que no vaig a veure al cementiri perquè encara avui en dia recordo les sensacions que em van acompanyar en el seu traspàs i les lliçons que vaig aprendre en aquells moments... Descansin en pau!

30 d’oct. 2010

Una de Sabina

Avui he anat al teatre a veure l'espectacle "Hotel, dulce, hotel" dels "Hotel Cochambre" , un grup a cavall del teatre i la cançó que fa cançons de Joaquín Sabina i, entre cançó i cançó, fa entreactes a partir de frases del cantautor o parodia aspectes de la seva vida.
Ara feia temps que no escoltava les seves cançons i això que tinc molts dels seus discos i el tinc per un dels "grans". Per anar-me ambientant, al cotxe m'he posat alguns dels seus cd i he recuperat les sensacions d'admiració i simpatia per les seves cançons.
Per a mi en Sabina és sobretot un poeta, un poeta urbà, especialista en inventar comparacions, metàfores i imatges poderoses, emotives i màgiques que adornen les històries potser poc edificants o glamouroses que ens explica.
Amb ell em passa com amb els Beatles, en el sentit que té moltes cançons que m'agraden: "Calle Melancolía", "Princesa", "Así estoy yo", "Pongamos que hablo de Madrid", "Quien me ha robado el mes de abril", "Contigo", "Rosa de lima", "Tan joven y tan viejo"...
Avui al cotxe, però, n'hi ha hagut una que m'ha cridat l'atenció i crec que ha estat sobretot quan he sentit:

"Algunas veces vivo y otras veces
la vida se me va con lo que escribo..."


Així que us deixo amb "Que se llama soledad" i la meva admiració pel poeta Sabina.


23 d’oct. 2010

Ja ha passat un any

Acabo de penjar una noticia sobre l'obra de teatre que vaig anar a veure el divendres, però he mirat l'agenda i he vist que avui fa un any que vaig fer l'assaig de concert a Calders.

Això per al món és un fet insignificant però per a mi va ser molt important i no volia deixar de fer-ne esment. Vaig tornar a cantar i tocar la guitarra en públic després de molts anys de no fer-ho. Vaig passar-m'ho molt bé. Gràcies a aquell assaig després vaig fer un concert al gener en que vaig poder actuar davant de molts amics i tot plegat em va fer molt feliç.

Jo encara me'n recordo i encara em domina el sentiment d'agraïment cap a tots aquells que em vau fer costat en aquells moments.

I si algú vol recordar aquell fet aquí teniu els enllaços a les notícies que vaig penjar en aquell moment.

Eladi-unplugged

Valoracio del concert del 23-10-2009

Platea jove

El divendres vaig anar al teatre Kursaal a una representació del cicle "PLATEA JOVE" adreçat principalment al públic jove amb espectacles especialment programats per a ells i a uns preus molt econòmics (5'00 euros).
Feien BRODAS BROS, un espectacle de hip-hop que em va agradar força. A través de petites escenes es van encadenant diferents balls que demostren un prodigi de ritme, coordinació i compenetració per part dels ballarins. Hi ha números en que es mouen com robots (espectacular!!), n'hi ha d'aquells en que sembla que els passi el corrent elèctric per dins del cos, hi ha les típiques piruetes que hem vist en aquells grups improvisats que formen una rotllana enmig del carrer i comencen a rodolar per terra, hi ha coreografies col.lectives d'un to més funky... però totes d'una gran qualitat i una energia encomanadissa. I tot amb un suau perfum d'humor i sensibilitat que hi aporta la direcció de Joan Gràcia (El Tricicle)
A més intercalats entre aquests números de ball hi ha altres mostres de la cultura hip-hop. Un pintor de graffitis en fa un en directe, un DJ fa scratching, hi ha un petit recitat de versos "rapers", un músic fa solos de saxo i flauta travessera per acompanyar els balls, el mateix músic fa beatbox i un bateria fa uns divertits i espectaculars números en que demostra la seva habilitat rítmica.
En fi, un espectacle molt recomanable i trepidant que no deixa indiferent, però, a més a més, volia parlar d'una altra cosa...

Quan vaig entrar al teatre vaig veure un clima molt diferent de l'habitual: soroll, bellugadissa, excitació, nerviosisme... Hi havia un públic molt heterogeni i intergeneracional. Sobretot hi havia molts adolescents, però també famílies senceres amb fills més petits, els pares i fins i tot alguns que per edat podien ser avis.
Es notava que dominava el públic "inexpert" que no estava acostumat a entrar a la sala amb discreció i silenci mentre espera pacientment l'inici de l'obra. Els nois i noies estaven esveradíssims, parlaven en veu alta i es feien comentaris suposadament graciosos com els que acostumen a fer-se els joves per impressionar-se entre ells i demostrar el seu enginy, sagacitat i atreviment. M'atreviria a dir que molts dels que omplien la sala era el primer cop que anaven a teatre per iniciativa pròpia.
Es podria pensar que presenciar un espectacle en aquestes condicions seria una tortura semblant a la de veure una pel.lícula al costat d'uns que masteguen crispetes i xarrupen begudes carbòniques mentre fan comentaris en veu alta, però... no va ser així.

Des de la primera escena els artistes van captar l'atenció dels espectadors que van deixar de banda els seus comentaris i van passar a gaudir de l'obra amb total atenció, atrapats pel ritme i per un llenguatge que entenien a la perfecció. I em va emocionar comprovar com aquells joves seguien l'espectacle amb silenci, atenció i fins i tot moments d'emoció i com esclataven en aplaudiments entusiastes cada vegada que acabava un número.
El divendres el Teatre va guanyar uns quants espectadors. Estic segur que molts d'aquells joves conservaran associades amb el teatre les emocions intenses que hi van viure i el record de com van gaudir i bategar amb aquell espectacle.
I d'això ens n'hem de felicitar tots perquè una joventut que sàpiga apreciar la cultura i en participi serà una millor joventut. O sigui que gràcies als Brodas Bros i al Kursaal que programa un cicle com aquest "Platea jove".

I per acabar uns vídeos de promoció de l'espectacle perquè us en feu una idea.