"Ultrasons" (conte)

 Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa, Reykjavik, Plastilina, Oliveres, Lennon, Arxipèlag, Pedalant, Cadaqués, Guitarrista, Felicitat, Valenta, Tramuntana, Telèfon, Atemptat, Castell de focs, La carretera, Finestra, Piazzolla, Sputnik, Voltor, Núvols, Pluja, Empenta, Companyia, París, Nocturn, ITV, Males herbes, "Ella", Pàrquing, Paüra, Cicatriu, Juguem?, Atzar, Vocació, Pessigolles, Autoestop, La decisió, Confiança, Coincidències...

Espero que us agradi!   

ULTRASONS

Muixirecs. 

Vaig sentir la paraula per primera vegada en unes vacances a l’Alta Ribagorça. Així és com la gent de la zona es referia als ratpenats. 

A la nit, tots els adolescents del càmping de Barruera ens ajuntàvem a la vora del riu i els vèiem passar a tota velocitat per sobre de l’aigua caçant mosquits. Deien que en podien menjar més de cinc-cents cada nit i eren l’excusa perfecta per deixar esbravar aquelles hormones que teníem tan alterades. Els nois havien d’exhibir la seva valentia i intentar estabornir-ne algun, agafar-lo per les ales i espantar les noies. Nosaltres demostràvem que ens feien molta por amb xiscles i corredisses. Acabàvem abraçant-nos als nois que, mentre se’n reien, aprofitaven per grapejar-nos tant com podien. Codis adolescents que venen inserits de sèrie i tots seguíem a la perfecció.

(. . . . . . . .)

Tinc por. No només por. També tristesa. Desànim. I defalliment. No tinc esma per sobreposar-me ni per escoltar-me a mi mateixa i fer el que sé que hauria de fer.

Fa setmanes. Moltes setmanes. Mesos. Massa. Em sento atrapada. Mai no m’hagués pensat que em pogués passar a mi, però m’ha passat. Ja ho diuen als documentals que no importa la formació cultural, ni la classe social. Qualsevol s’hi pot trobar. En soc el viu exemple.

He estat una víctima de manual. Enamorada. Submisa. Pacient. Esperançada. Intentant normalitzar cada petit senyal que m’avisava que allò no era normal. Perdent un llençol a cada bugada. Deixant-me trepitjar cada dia una mica més i esforçant-me per no donar importància al que la tenia tota.

I quan em quedava sola a casa, una alarma interior m’eixordava i unes lletres fluorescents proclamaven “Això no és amor”. Aquell còctel de gelosia irracional, violència verbal, petons, sexe apassionat i disculpes no era sa. Ho sabia. El meu cervell ho sabia. Però tot cridava més que el cervell.

I, després de cada reconciliació, intentava enganyar-me a mi mateixa i pensar que les coses canviarien. I sí: van canviar. A pitjor. Perquè un dia els crits van venir rematats per una bufetada. Una bufetada que immediatament va quedar colgada per llàgrimes de penediment, per disculpes desconsolades, per promeses i declaracions d’amor. I l’endemà el regal d’una joia i el sopar romàntic i el tracte exquisit. I uns dies tan bons i tan delicats que vaig arribar a pensar que aquella bufetada hauria valgut la pena perquè hauria suposat el punt d’inflexió.

Que il·lusa!

Va trigar a tornar-hi, però hi va haver més bufetades i la seqüència de penediment, disculpa i regal compensatori cada cop va ser menys esplèndida i més fugaç. Tot allò pel que mai no hagués volgut passar, cada cop es va fer més quotidià. I aviat dins de casa vam ser com dos estranys que s’estudiaven amb recel.

Però fora de casa érem uns artistes! Conversa, rialles, mostres d’afecte: normalitat absoluta. Vaig esdevenir una actriu esplèndida que aparentava una vida feliç i relaxada. Davant dels meus pares, de les amigues, a la feina... Acumulant muntanyes de mentides i falsos sentiments que em provocaven un desgast extraordinari i em feien sentir cada vegada més bruta i infeliç.

(. . . . . . . .)

Durant uns dies, el càmping de Barruera va ser com una competició per veure qui sabia més coses sobre els muixirecs. Buscàvem informació i al vespre, mentre esperàvem que es fes fosc per veure’ls sortir, tothom intentava impressionar els altres.

- Sabeu que hi ha unes mil dues-centes espècies diferents i aquí se’n poden trobar més de vint?

- Sabeu que a Indonèsia hi viuen els més grans del món i poden arribar a fer més de metre i mig amb les ales esteses?

- Sabeu que només hi ha dues espècies que xuclin sang? Es diuen vampirs i estan a Sud-Amèrica, però només xuclen sang de cavalls i vaques.

Vam fer-nos experts en aquells petits mamífers voladors, però el que més em va impressionar és com aconseguien orientar-se. Tenien el sentit de la vista gairebé atrofiat i ho feien per ultrasons. Emetien uns sons que, quan rebotaven en alguna superfície i tornaven a ells, els permetien saber exactament on estava tot el que tenien al voltant, caçar i esquivar els obstacles.

Però no podíem sentir la seva veu. Era d’una freqüència que l’oïda humana no podia captar.

(. . . . . . . .)

Va arribar un moment que vaig tocar fons, sense saber que sempre es pot caure més avall. Havia de demanar ajuda. Parlar amb algú que entengués pel que estava passant i em donés la força per sortir d’aquell cercle viciós i engegar una nova vida. O això o posar fi al meu patiment ni que fos a través del pitjor dels pensaments.

Cada cop que em trobava a soles amb algú de confiança, dins meu es lliurava una batalla atroç. Les ganes d’explicar per tot el que estava passant, s’enfrontaven a la por per les conseqüències d’aquell pas. La por em paralitzava i mentre la meva veu era la de sempre i explicava les mentides de sempre, crec que la mirada devia tenir un deix de desesperació. De súplica. Era incapaç de verbalitzar-ho, però feia aquella mirada, esperant que algú captés el senyal i fes el primer pas.

N’hauria tingut prou amb un “Estàs bé?”.

Però devia ser tan bona actriu i havia interioritzat tant el personatge que ningú no captava aquella mirada de socors.

I acabava tornant a casa on, portes endins, l’infern cada dia era una mica més angoixant i una pluja d’impotència m’amarava. Em sentia una completa desgraciada.

(. . . . . . . .)

Un dia va venir una biòloga a fer una xerrada al càmping i duia un aparell que ens va meravellar: un detector d’ultrasons. Era com un altaveu que permetia escoltar els ultrasons que emetien els muixirecs. Quan passaven a prop de la màquina se sentia un “plap, plap, plap...” que s’accelerava i s’aturava bruscament cada cop que caçava un insecte.

Per a mi era inquietant saber que aquells animals cridaven i ningú no els sentia. I poder sentir la seva veu amplificada pel detector d’ultrasons va ser una experiència que em va impressionar.

(. . . . . . . .)

Han hagut de passar uns quants anys perquè aquell record adolescent em tornés a la memòria, però ja fa temps que em sento com un muixirec. 

Volo de manera aparentment erràtica. Visc mig amagada entre les escletxes i les teules de la meva existència. Per mantenir-me amb vida m’alimento de petites coses que atrapo aquí i allà. I el pitjor de tot: crido i crido, però ningú no sent la meva veu.

La societat ha anat avançant i cada cop hi ha una consciència més generalitzada de la igualtat i les violències de gènere. La tecnologia també ha avançat una barbaritat. En algun lloc hi ha d’haver la manera que pugui fer sentir la meva veu. Perquè jo sola no ho aconseguiré mai. No tinc forces. Soc capaç de malviure aquesta realitat tota la vida sense sortir d’aquesta maleïda espiral.

O potser un mal dia em rendeixo i ho engego tot a rodar. Ara mateix no em sento prou valenta per posar-hi fi ni d’una manera ni de l’altra.

Soc com un muixirec que ha caigut per una xemeneia i ha anat a parar a una llar de foc que té les portes tancades. És impossible que volant pugui remuntar la xemeneia i tornar a sortir a cel obert. Si ningú no m’obre les portes acabaré morint impotent i esgotada.

Un dia la senyora Roser, la veïna del davant, em veu sortir de casa totalment abatuda. Quan la veig, intento eixorivir-me, però ja és tard.

Se n’ha adonat. Noto que se n’ha adonat i em poso nerviosa. Em demana si estic bé i jo li dic que sí, que només vaig cansada, però la llavor ja ha caigut. Triguem dies a tornar a coincidir, però quan ho fem noto el seu interès i m’agrada. Un corrent de complicitat brolla entre les dues i m’hi aferro com un nàufrag a una fusta. Però no li explico res. No sé com. Encara tinc massa por.

De fet, el que més em preocupa és que la meva parella s’adoni que parlo amb ella. Sé que es posaria alerta i em controlaria fins aconseguir que deixes de parlar-hi. I sé que ho aconseguiria. Però la veïna és gran, viu sola i està sempre a casa. Puc triar els moments de contacte sense que ell se n’assabenti.

Un dia sortim de casa disfressats de parella feliç i ens la trobem al replà. El cor em fa un salt perquè no vull que ell s’adoni que tenim cap mena de relació. La miro amb ulls suplicants i moc lleument la cara de dreta a esquerra, com si fes un mínim “no”. I ella se n’adona i només fa un protocol·lari “Bon dia” i passa de llarg. Respiro.

La senyora Roser té prou sensibilitat per haver notat alguna cosa. M’adono que comença a cuidar de mi. Respecta els meus tempos i les meves pors. No parlem de res que pugui comprometre’m, però em deixa anar senyals que jo interpreto com a portes que em deixa obertes perquè hi entri quan em senti preparada.

Un dia que estic a casa seva una estona al matí, insisteix a fer-me escoltar una cançó molt maca. Busca al mòbil i em posa una versió de Sílvia Comas i Lídia Pujol de “Bolero para Jaime Gil de Biedma”.

La cançó comença dient:

- A ti te ocurre algo, yo entiendo de estas cosas...

I, mentre sonen aquestes paraules, per primer cop m’agafa la mà i em mira als ulls sense dir-me res. Se’m posa la pell de gallina i tinc la sensació que encara puc sortir-me’n. 

Estar al costat de la senyora Roser es converteix en estar al costat d’una finestra que et pensaves que estava tancada amb clau i, de cop i volta, descobreixes que només té una maneta que podries obrir fàcilment per deixar entrar aire pur.

Vaig amb molt de compte que ningú no s’adoni que ens veiem i vaig obrint-m’hi molt a poc a poc. Ella mai no em tiba de la llengua. Només escolta i de tant en tant m’agafa la mà.

Un dia que, malgrat el maquillatge, intueix que porto la cara marcada, em deixa una targeta a la mà quan ens les agafem per acomiadar-nos. Només em diu:

- Compta amb mi.

I tanca la porta de seguida perquè ningú no vegi que surto d’allà.

Contra les violències masclistes, t’escoltem.

900.900.120

900.900.120

900.900.120

Truca, parla, explica.

Llegeixo el contingut d’aquella targeta i el cor em batega de pressa. Tinc por de tenir aquell paper als dits. La idea que ell pugui trobar-lo em provoca pànic i només penso on podria amagar-lo, però no se m’acudeix cap lloc prou segur. Aquell paper és el més a prop que he estat mai de sortir del meu pou i, en canvi, tinc més por que mai.

Decideixo memoritzar-lo i destruir-lo. 

900... No ho sents... 120...el límit de velocitat de l’autopista... 

Un límit que, si te’l saltes, t’enxampa el radar, el radar que és com el sistema d’ultrasons dels muixirecs, els muixirecs que fan un soroll inaudible i, que per tant, no ho sents (900). 900.900.120. Ho tinc.

Agafo la targeta i surto corrent cap al carrer. No m’aturo fins el contenidor de paper de la cantonada i quan torno cap a casa, sense aquell paper acusador, em sento més tranquil·la.

Passen els dies i em sento com si fos el tap que està dalt de tot d’un volcà, aguantant tota la pressió perquè no entri en erupció. No he tornat a veure la senyora Roser. Necessito estar sola i aclarir-me. Necessito desfer-me d’aquesta por. Voldria que fos com la pell que les serps abandonen al mig del camí, però de moment, no sé treure-me-la de sobre.

900.900.120...

Em desperto xiuxiuejant el número. M’adormo recitant-lo mentalment mil i una vegades. Quan em crida, penso en el número. Quan em posa la mà a sobre, cada xifra es fa més i més grossa.

(. . . . . . . .)

La biòloga del càmping de Barruera es deia Maria. Ens va confirmar totes les informacions que havíem anat acumulant en aquells dies d’estiu adolescent i encara ens en va donar més. I quan es va fer fosc va treure els detectors d’ultrasons i ens va ensenyar a utilitzar-los.

Eren uns aparells simples, de la mida d’un petit transistor i amb només dues rodetes. Una per a regular el volum. L’altra per sintonitzar la freqüència de les ones. La Maria ens va dir que podríem sentir-los entre 40 i 55 kHz. Vam començar a 40 kHz i, tot i que veiem passar els muixirecs arran d’aigua, de moment no sentíem res. Vam anar movent lentament la rodeta del sintonitzador i mica a mica tots aquells aparells van començar a sonar. 

Em va semblar increïble que, de cop i volta, pogués sentir la veu d’aquells animals que fins llavors semblaven muts!

(. . . . . . . .)

Després de gairebé una setmana de no veure’ns, un dia al matí reuneixo el valor suficient per trucar a la porta de la senyora Roser. Em rep amb un somriure que m’abraça i em convida a passar. Com que tinc por de desdir-me’n, vaig per feina i de seguida li demano si puc fer una trucada des del seu telèfon. Assenteix amb una nova variant de somriure que ara és de muralla protectora. Sé que sap on vull trucar. Sé que sap com m’ha costat fer aquest pas. Noto el seu suport incondicional en aquest moment crucial.

M’acosta el telèfon i fa intenció de retirar-se discretament per deixar-me intimitat, però la retinc suaument i li demano que es mantingui al meu costat.  Seiem al sofà, l’una al costat de l’altra.

Marco aquelles nou xifres que m’he après de memòria i fa dies que sovint repeteixo mentalment. Se sent el to de trucada i de seguida una veu femenina em respon amablement:

- Has trucat a la línia d’atenció contra la violència masclista. Sóc la Meritxell i estic aquí per ajudar-te. T’escolto.

- ...

Obro els llavis, però no en surt cap so. Sé el que vull dir. Sé que he fet el pas més difícil. Vull parlar, però les cordes vocals s’han petrificat i són incapaces de vibrar. Al meu cap les frases es van formant i gairebé tinc la sensació que les estic dient, però és evident que no emeto cap so i em torna a venir la imatge dels muixirecs: parlo, però ningú no pot sentir-me.

- Estigues tranquil·la. Pren-te el teu temps. Soc aquí. No em retiro del telèfon. 

- ...

- Estàs en perill? Pots parlar? 

- Ehem, ehem...

Només aconsegueixo tossir. D’una banda m’adono que no aconsegueixo articular cap mot, però de l’altra mantinc l’esperança que aquells estossecs puguin desembussar el canal de la veu. La senyora Roser m’agafa la mà i em mira amb uns ulls que són tot comprensió i on no hi ha cap mena de pressió. La seva mirada és mel i llimona i per fi em torna la veu.

- Necessito ajuda.

I de cop i volta la Meritxell, com si hagués mogut la rodeta del detector d’ultrasons, per fi pot sentir els meus xiscles de muixirec espantat. I començo a parlar i vaig responent les seves preguntes i, entre la seva veu esperançadora i el tacte càlid de la mà arrugada de la senyora Roser, m’obren les portes d’aquella llar de foc on havia caigut fa tant de temps i on pensava que acabaria morint.

Però ara sé que no serà així. 

Viuré!