Escapada al sud de França

Del 28 al 30 de desembre de 2023 vam passar 3 dies al sud de França. Feia força temps que no fèiem una escapada tots quatre i teníem ganes de passar uns dies junts compartint noves experiències, visitant alguns mercats nadalencs i menjant als Grands Buffets de Narbonne. Deixo un breu resum del que vam fer:

1.- Les Grands Buffets de Narbonne

Teníem ganes de provar el buffet lliure més gran d'Europa, però quan vam planificar el viatge no hi havia cap plaça disponible pels dies que hi anàvem. Per sort vam fer cas d'un molt bon consell: anar provant cada dia si sortien places disponibles, ja que de tant en tant es produeixen anul·lacions que en generen. I així va ser: pocs dies abans de marxar van aparèixer 4 places i vam poder-hi anar. Documentant-nos per a la visita vam llegir uns quants consells que vam seguir i no ens van anar malament. Eren aquests:

Guia útil de vuit passos per dinar a Les Grands Buffets i no acabar rodolant.

1. Ningú no parla de l'embafamenta a Les Grands Buffets. 
2. L'àpat acaba quan l'estómac del comensal crida "prou!"
3. Recorda que això és una cursa de fons i cal començar amb calma, per tant la primera passejada pel bufet es fa sense un plat a la mà. 
4. Asseure's de nou a taula i desplegar un croquis mental amb els passos a seguir. 
5. Dividir l'àpat complet en sis parts i una pausa entremig per fer un "trou normand", que no és res més que un lingotasso de calvados amb gelat de poma.
6. El pa, amb comptagotes. És boníssim, com tot, però t'atiparà innecessàriament.
7. Els formatges, deixem-los pel final
8. Si aquesta és la teva primera vegada a Les Grands Buffets, has de menjar fins al final.

El menú en 6 passos:

• 1/6: productes frescos que no siguin de mar (els foies gras, les terrines de micuit, els patés i els embotits...)
• 2/6: "Le plateau royal": ostres de Thau, gambes, llagostins, crancs de mar, cloïsses per avorrir i més de sis varietats de salmó noruec. 
• 3/6: la rôtisserie, és a dir, la zona de plats calents i cuinats a l'instant. Com que venim del mar, jo seguiria pel camí marítim i me la jugaria amb l'ostra amb salsa de muscat de Ribesaltes o el turbot al forn. 
• "Trou normand"
• 4/6: tornar a la rôtisserie per atacar algunes de les joies més preuades de la casa, si pot ser compartint plats amb algú que t'acompanyi a taula (la llebre a la Royale, hi ha el foie gras escaldat en el seu caldo de bolets, l'ànec a la sang...)
• 5/6: formatges
• 6/6: l'assortiment de dolços de La Pâtisserie i l'Espace Glacier.

Cal dir que va ser una expeirència molt satisfactòria i recomanable!

2.- Beziers

A Beziers vam veure el millor dels "Village de Noël" que hi ha a moltes ciutats franceses per aquestes dates. Un gran espai cuidadament decorat amb tots els imprescindibles motius nadalencs, moltes llums, ambientació hivernal i, per arrodonir-ho, un espectacle de llums i aigua (una mica a l'estil de les Fonts de Montjuic). Per rematar-ho un passeig ple de les típiques casetes on es venen productes alimentaris (mai no hi falta el típic "vin chaud") o d'artesania. Molt bonic.

3.- L'apartament a Carcassonne

Carcassonne era un punt cèntric de les diferents poblacions que volíem visitar i vam trobar-hi un apartament més que correcte, just als peus de les muralles de la Cité medieval.

4.- Cordes sur ciel

Aquest era el punt més allunyat del viatge, un petit conjunt medieval sobre un turó. Carrers empedrats i exageradament costeruts, edificis medievals, botigues d'artesania... Té un bon potencial, però el vam trobar una mica deixat, molts llocs tancats...

5.- Albi

Aquí també hi havia una gran zona dedicada a les típiques casetes amb menjar, beure i artesania i zona de jocs infantils i atraccions. Com que vam fer la visita de dia, no ho vam trobar tan lluït, però hi vam menjar prou bé en una d'aquestes casetes. Vam visitat la impressionant catedral de Sainte-Cécile i el pont sobre el riu Tarn.

6.- Castres

Aquí vam visitar un altre "Village de Noël" ben bonic, centralitzat en una plaça tancada rodejada d'edificis i preciosament decorada amb simbologia infantil dels diferents regnes de la màgia del Nadal (els dolços, els contes, les joguines...) i les típiques casetes on vam acabar tastant el vi calent. DEsprés vam veure un bonic videomapping sobre les façanes de les cases sobre el riu Agout (un paratge semblaven a les cases de l'Onyar de Girona)

7.- Carcassonne de nit

Abans de tancar-nos a l'apartament vam voltar una miqueta pel Carcassonne modern de nit i vam descobrir una zona d'atraccions amb una gran nòria il·luminada i una gran plaça amb casetes de beguda i menjar que estava plena de gent i molt animada.

8.- La Cité de Carcassonne

Ja hi havíem anat altres vegades, però dormint als seus peus, no vam resistir la temptació d'acostar-nos-hi i fer-hi una passejada. És un lloc bonic que et transporta al passat medieval i tan sols passejar una estona pels seus carrers entre muralles, torres i castells val la pena.

9.- Perpinyà

Vam fer-hi una visita llampec passejant pels seus carrers peatonals, al voltant del Castellet. Vam veure les típiques casetes nadalenques, la nòria i vam menjar el "plat de jour" en un restaurant i una crêpe en una de les casetes.

10.- Maternitat d'Elna

Només l'Ona hi havia estat en una visita de l'institut i als altres ens va agradar molt visitar aquest lloc mític que, en temps de guerra, va ser un exemple de solidaritat, acollint mares embarassades i els seus nadons perquè poguessin viure temporades dignes, lluny dels llocs sinistres on estaven prvades de llibertat. Actulment l'edifici no es pot visitar perquè cal fer-hi una reforma integral i només es pot veure des de fora, llegir els plafons informatius que han col·locat als jardins i visualitzar un audiovisual que hi ha a la planta baixa (al costat de la botigueta) on s'entrevista la fundadora i responsable de la maternitat, la mestra i infermera suïssa Elisabeth Eidenbenz.

11.- Argelers

Milers de republicans catalans i espanyols que fugien del feixisme en la Retirada de la Guerra Civil van acabar retinguts a la platja d'Argelers, en condicions infrahumanes. Uns d'ells van ser els meus avis que tinc entès que van ser-hi pocs dies abans d'entregar-se veient les pèssimes condicions de vida que els esperaven allà. Per això tenia molt interès en trepitjar aquelles platges on no hi hqueda cap altre record d'aquells moments que un monòlit. Al poble hi ha un petit museu-memorial que també vam visitar.

Després d'Argelers, vam intentar visitar Cotlliure, però estava totalment col·lapsat i va ser impossible aparcar. O sigui que vam acabar enfilant el camí de tornada a casa, tancant aquests tres bonics dies familiars al sud de França.

Acabo amb unes fotos d'aquells dies i un vídeo resum:

"Instint" (conte)

Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa, Reykjavik, Plastilina, Oliveres, Lennon, Arxipèlag, Pedalant, Cadaqués, Guitarrista, Felicitat, Valenta, Tramuntana, Telèfon, Atemptat, Castell de focs, La carretera, Finestra, Piazzolla, Sputnik, Voltor, Núvols, Pluja, Empenta, Companyia, París, Nocturn, ITV, Males herbes, "Ella", Pàrquing, Paüra, Cicatriu, Juguem?, Atzar, Vocació, Pessigolles, Autoestop, La decisió, Confiança, Coincidències, Ultrasons...

Espero que us agradi!    

INSTINT

- Un caníbal! Un caníbal! -xisclava la gent que s’havia aplegat al moll, mentre assenyalaven la comitiva que baixava del vaixell.

Un indi tapirapé emmanillat intentava mantenir la dignitat mentre mirava esporuguit cap a la cridòria eixordadora. Pell bruna; baixa estatura; cabells llisos, negres i llargs; una mena de penjoll que feia un parell de voltes al front; pintades tribals sota els ulls, i una faldilla curta de pell per tota vestimenta. 

Davant seu, Sir Thomas McKenzie caminava somrient i triomfal. Assaboria aquell moment de màxim reconeixement, després de l’èxit de l’última expedició per la selva del Mato Grosso. La comunitat científica, i la població de Londres en general, no deixaven de comentar la gran fita: havia capturat viu un indígena d’una tribu caníbal i es disposava a estudiar els orígens i les motivacions d’aquell incomprensible costum de menjar carn humana. L’antropofàgia era, des de feia molts anys, el seu gran objecte d’estudi, pràcticament una obsessió. Volia comprendre què era el que duia un grup humà a menjar-se els seus propis congèneres.

Els McKenzie eren una nissaga de rics empresaris naviliers que havien engegat i consolidat la ruta comercial amb Amèrica. I aquell 1881, l’hereu, Sir Thomas McKenzie, havia delegat per complet la gestió de l’empresa familiar i s’havia centrat en els seus estudis antropològics. Per poder investigar els orígens del canibalisme havia muntat una gran expedició a l’Amazònia i hi havia abocat tots els esforços i mitjans. I tot havia valgut la pena ara que veia desplegar-se davant seu el millor escenari possible per a un antropòleg: poder estudiar un indígena sense cap tipus de limitació i durant tot el temps que necessités.

A la mansió dels McKenzie, van habilitar tota una ala per a un experiment de llarg abast: la reeducació d’aquell indi fins que poguessin comunicar-s’hi per treure’n tota la informació que buscaven. Mestres, ensinistradors, lingüistes i folkloristes esmerçaven el seu temps i sabers per aconseguir l’objectiu.

Mentrestant, la resta de la família, la senyora McKenzie i la Helen, la filla única del matrimoni, alienes a aquella gran fita científica, estaven ben distretes amb l’altre gran esdeveniment que afectava la residència familiar. Un gran desplegament d’operaris omplien la casa i traginaven amunt i avall per aconseguir que aquella fos la primera casa de Londres en disposar d’un sistema elèctric d’enllumenat domèstic a totes les dependències. Aquella era la gran novetat de l’època: una electricitat que, de mica en mica, passava de ser un fenomen pràcticament màgic i inexplicable, a esdevenir una comoditat que feia la vida més fàcil als pocs que s’ho podien permetre.

D’entre l’exèrcit d’enginyers, electricistes i aprenents que corrien per la casa, la Helen va acabar encaterinant-se d’en Tom, el jove i musculós encarregat que dirigia l’obra. De tant en tant, la impressionava amb divertits experiments per exhibir els seus coneixements elèctrics i, entre una cosa i una altra, la Helen va acabar rendint-se als seus encants. Tot i que les convencions socials impedien que aquella relació pogués prosperar, va ser inevitable que els dos joves busquessin oportunitats per trobar-se, d’amagat, i entregar-se a les seves passions.

L’últim dilluns de maig de 1882, Sir Thomas McKenzie va presentar en societat el resultat de tots aquells mesos de treball silenciós. En una concorreguda conferència de premsa va explicar els detalls d’aquell procés que havia culminat amb l’evident transformació que tenien davant dels ulls: l’indi Kayaguatà, vestit de manera occidental i parlant un anglès limitat, però que li permetia comunicar-se amb els seus interlocutors. 

Des d’aquell dia, se li va permetre moure’s per tota la residència familiar, acompanyat sempre d’un criat, però sense haver d’anar lligat. Sir Thomas confiava en la feina feta i estava convençut que l’indi no podria tenir cap altre sentiment que l’agraïment per haver pogut accedir als nivells de cultura i instrucció superiors que li havien ofert. Però l’indígena només ho mirava tot en silenci i amb posat analític, sense deixar entreveure mai els seus sentiments. 

Aquell estiu va ser extraordinàriament calorós i en plena canícula, alguns membres de la família van reprendre el costum de banyar-se, pràcticament despullats, al petit llac que hi havia a la zona oest de la finca. El primer dia que en Kayaguatà va assistir a un d’aquells banys, alguna cosa es va despertar dins seu. Va quedar immòbil, amb la mirada perduda, com si volgués deixar-se travessar per aquelles sensacions: el so de l’aigua, el tacte dels peus nus sobre la gespa, la carícia del sol sobre la pell nua... Un pont que el transportava als records de la seva Amazònia natal i despertava el que estava adormit. Va emmirallar-se a l’aigua i va trobar a faltar aquelles pintades tribals sota els ulls que sempre havien format part de la seva identitat.

Una tòrrida nit de mitjans d’agost, en Kayaguatà va sentir un llunyà xipolleig al llac i es va alçar sigil·losament del llit. Cobert només amb uns calçotets arromangats, va sortir al jardí i, descalç sobre l’herba, va sentir que tornava a caminar per la riba del riu Araguaia. Mica a mica, li va aparèixer, intensa i vibrant, la sensació que mai no havia volgut estar allà i el desig de marxar. Va arribar al llac i, ajupit a la gatzoneta, va observar sense ser vist com la filla de Sir Thomas i el seu amic jugaven i reien dins l’aigua.

De sobte, en Tom va sortir i va començar a remenar en un racó fins que va aconseguir que s’encengués un llum entremig dels matolls. La Helen va xisclar impressionada i llavors ell li va dir: 

- Ara pica de mans!

Quan ho va fer, ell va accionar un mecanisme ocult i el llum que estava encès va apagar-se, mentre simultàniament se n’encenia un segon a l’altra banda del llac, talment com si la llum hagués viatjat màgicament d’un punt a l’altre. 

La Helen s’ho mirava embadalida, però no era l’única. En Kayaguatá assistia a aquella inexplicable màgia totalment impressionat i disposat a aconseguir aquell poder. Volia portar-lo a la seva tribu i sabia com.  

Va enfonsar els dits en la terra adobada dels parterres i, mantenint-los separats, va passar-los per sota dels ulls, deixant-hi marcades dues línies fosques paral·leles. Va buscar el ganivet, que els jardiners havien oblidat sobre la gespa i ell havia amagat entre uns arbustos, i va sortir del seu amagatall, àgil i decidit, brandant-lo a l’aire.

Va moure’s de pressa fins que va arribar davant del jove encarregat i li va enfonsar al pit. Amb precisió i rapidesa va arrencar-li el cor i va començar a menjar-se’l. Així pretenia assolir els seus coneixements sobre el domini de la llum. 

Quan la Helen, horroritzada per l’escena que estava presenciant, va començar a cridar, va abraonar-se sobre ella. Amb el mateix ganivet, va barrejar la sang dels dos amants i la va fer callar per sempre. Però ja era tard. El personal de seguretat, alertat pels crits, es va abraonar sobre en Kayaguatà que, mirant-los serenament als ulls, va esdevenir el tercer mort d’aquella tràgica nit, sense oposar resistència. 

Quan Sir Thomas va arribar al lloc dels fets, el cor se li va trencar i els ulls se li van entelar davant d’aquella massacre. Tot el que li importava a la vida acabava de desaparèixer. La seva passió científica i la seva estimada filla. Va girar el cap fugint d’aquella horrible visió i la mirada vidriosa va anar a parar a aquella llum que lluïa entre els matolls del costat del llac. Una llum que va començar a fer pampallugues, cada cop més erràtiques i llargues, fins que, al cap d’un moment, es va apagar del tot. Per sempre.