"Pessigolles" (conte)

Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa, Reykjavik, Plastilina, Oliveres, Lennon, Arxipèlag, Pedalant, Cadaqués, Guitarrista, Felicitat, Valenta, Tramuntana, Telèfon, Atemptat, Castell de focs, La carretera, Finestra, Piazzolla, Sputnik, Voltor, Núvols, Pluja, Empenta, Companyia, París, Nocturn, ITV, Males herbes, "Ella", Pàrquing, Paüra, Cicatriu, Juguem?, Atzar, Vocació...

Espero que us agradi!  

PESSIGOLLES

Sabia que un dia me’l trobaria de cara i que el moment s’acostava.

Cada dia, quan sortia de casa, notava unes pessigolles especials que abans no sentia. A la boca de l’estómac. Com les que es poden sentir als parcs d’atraccions quan vas pujant més i més fins que arribes a un punt mort, just abans de començar a baixar. Van augmentant i fan créixer el somriure fins que acabes rient quan arribes al punt més alt. I llavors tot s’atura i comença la baixada, que saps que només serà una petita pausa fins la següent pujada en què tornaràs a sentir el mateix. Jo estava anant cap a aquest punt més alt. 

Les pessigolles eren cada cop més intenses. Les començava a notar així que travessava el portal de casa i feia els primers metres carrer amunt. Mirava totes les persones que em venien de cara, decidits, apressats, adormits o ensorrats. Tots reclosos en els seus maldecaps o en les seves pantalles, incapaços de mirar les persones amb qui es creuaven. Sabia que un dia reconeixeria la seva cara entre aquella munió. Ell probablement no em veuria, però jo a ell sí.

Quan entrava a la feina, les pessigolles anaven desapareixent. Per això creia que me’l trobaria en l’interval de casa a la feina. Deu minuts.

No volia trobar-me’l perquè estava segur que em faria mal. Em sentiria incòmode. Probablement no li diria res i fins i tot desviaria la mirada fent veure que no l’havia vist. Potser només acceleraria el pas per evitar la seva presència. Però em feia ràbia perquè sabia que era ell qui hauria de sentir-se malament, mentre que jo podia anar amb la cara ben alta. Jo no havia fet res malament.

* * * *

Durant molts anys vaig tenir el mateix somni recurrent.

Jo era un garrinet i estava assegut en un autobús amb altres garrinets i tots rèiem i cantàvem cançons. Llavors arribava un tigre d’avançada edat i tots callàvem de cop i miràvem a terra. Tothom tenia por, però ningú no deia res. El tigre s’escurava la gola per fer-nos sentir culpables. Les normes de bona educació deien que els joves havien de cedir el seient als grans, però cap de nosaltres no volia fer-ho. De fet ni tan sols volíem que fos allà. Podíem aixecar-nos tots, anar cap a ell i fer-lo baixar. Érem molts, tots pensàvem el mateix i ell estava sol. Però li teníem por. 

Al final el garrinet del meu costat s’aixecava i el tigre ocupava el seu lloc amb un somriure inquietant. Jo notava la seva respiració feixuga massa a prop i em sentia molt incòmode. Tenia un desig imperiós de fugir, però les cames no em responien i només tancava els ulls. Quan els obria tots els garrinets havien desaparegut i a l’autobús només hi quedàvem el tigre i jo. Fins i tot el conductor havia baixat.

Llavors em despertava suat i neguitós.

Durant molts anys no vaig parlar a ningú del tigre. Si no en parlava no em feia mal. I la vida sense el tigre era tranquil·la. Però un bon dia un garrinet va explicar la seva història i mica a mica ens hi vam anar afegint els altres. I vam fer tan soroll que la gent ens va fer cas i van treure el tigre de circulació.

Però era poderós i pacient. Va resistir tots els mesos que li van tocar i ara feia pocs dies que havia tornat.

I amb ell les pessigolles.

* * * *

En el seu moment, els diaris en van parlar molt. Recollien les declaracions dels testimonis i construïen un relat que el deixava com un monstre: el Tigre de Vallcarca. Treballava en un gimnàs i feia d’entrenador de futbol en un equip escolar. Durant anys havia reproduït el seu modus operandi i s’havia beneficiat del seu carisma, les seves influències i la vergonya dels joves a qui atacava. 

Mirat amb ulls d’ara era inconcebible com havia pogut campar amb total impunitat durant tants anys, però per sort les coses havien canviat i mica a mica s’anaven destapant casos arreu. Perquè ara ja tothom tenia clar que allò no havia estat bé i el Tigre mereixia que el cacessin, que li tallessin el cap i l’exposessin al Saló de la Infància i tots els nens del passat li poguessin tirar pastissos de nata a la cara i endolcir les seves ferides. Encara que no servís de res perquè res no podia fer recular el temps i esborrar les cicatrius. Però hi havia un punt de justícia poètica que buscava un efecte balsàmic i almenys deixar clars els papers: ell havia estat un malparit i nosaltres unes víctimes.

Hi va haver judici. I portades. Però alguns casos ja havien prescrit i la pena va ser totalment testimonial. De seguida va deixar de ser actualitat. Va passar el temps i quan va sortir ningú no en va parlar. Ara podia passejar tranquil·lament i ningú no podia retreure-li res perquè ja havia saldat el seu deute amb la societat. Ara era un ciutadà respectable. Respectable? Quins collons!

Jo sabia que tornava a voltar pel barri com si res no hagués passat i sabia que un dia me’l trobaria. Les pessigolles eren cada dia més intenses i això només podia voler dir una cosa: s’acostava aquell dia.

* * * *

No tenia ganes de trobar-me’l. No volia parlar-li ni que ell em digués res. Res de res. Tant m’era si em volia demanar perdó com si volia escarnir-me: no volia. Però la imaginació anava sola i un dia vaig visualitzar una possible trobada.

- Te’n recordes de mi, garrinet?

I quan vaig imaginar-me’l, mirant-me amb el seu somriure inquietant i dient-me allò, alguna cosa es va activar dins meu. 

- Te’n recordes de mi, garrinet?

Sí, fill de puta. Me’n recordo. T’he recordat molts més dies dels que hagués volgut.

La ràbia va desplaçar la por. 

Una ràbia pel dolor que m’havia fet sentir. Per la inseguretat que havia arrossegat per culpa seva durant anys. Pels malsons inevitables i recurrents. Pels silencis infectats que feien crostes que picaven, m’arrencava i mai no es guarien.

El Tigre de Vallcarca va treure el pitjor de mi i vaig començar a tenir por de mi mateix.

* * * *

Quan feia una setmaneta que sentia aquelles pessigolles, un dia que vaig sortir més d’hora de casa me’l vaig trobar en una cantonada, just abans d’entrar a la feina. 

No em va veure. 

Estava molt desmillorat. Pràcticament calb, amb un ridícul intent de repartir el poc cabell per la clepsa. Amb les ulleres penjant del coll. Jaqueta de pell de color marró fosc. Jersei vermellós. Pantalons marró clar. Tot molt marró. I un bastó sobre el qual recolzava el seu caminar garrell.

El cor se’m va accelerar quan vam creuar-nos i, sense saber per què, vaig girar-me i em vaig posar a seguir-lo. Amb els ulls clavats en aquella esquena com si algú m’hagués hipnotitzat. De cop la presa seguia el caçador. El garrinet encalçava el tigre.

Vaig demanar canvi de torn a la feina i durant uns dies vaig dedicar-me a seguir-lo fins que vaig tenir clar el que feia cada matí. Era refotudament meticulós i metòdic, com sempre havia estat. Maniàtic fins a l’extrem. Me l’imaginava com el Phileas Fogg quan exigia al seu majordom que l’aigua de l’afaitat estigués exactament a 28 graus centígrads. Ni un més ni un menys. Segur que tenia un trastorn obsessiu.

Feia exactament el mateix recorregut, aturant-se als mateixos llocs a les mateixes hores. Comprava el diari al Quiosc Mauri, es prenia un cafè amb llet a la Granja Montserrat, comprava una baguet al Forn Tomassa i anava passejant cap al mirador de la Florinda fins que enfilava el camí de tornada a casa, on arribava exactament a les dotze en punt. 

Suposo que veient com d’exactes i escrupolosos eren els seus costums, em va venir aquella idea al cap. Seria ben fàcil atemptar contra ell. Només calia triar el moment i el lloc. Vaig imaginar-me com un terrorista estudiant els recorreguts de la seva víctima i de cop em vaig anar fent aquesta nova imatge mental en què el Tigre era la meva víctima i jo el seu botxí.

Durant uns dies només va ser una mena de diversió intel·lectual, però quan el veia al mirador de la Florinda com s’acostava a la barana des d’on es podia contemplar una vista panoràmica de la ciutat, pensava que seria ben fàcil donar-li una empenta i veure’l rodolar costa avall.

A aquelles hores del matí no hi havia gaire gent en aquell pulmó verd de la ciutat. Només algun jubilat, alguna mare passejant el seu nadó o algun esportista corrent amb els auriculars. 

De cop em vaig veure com un d’aquests corredors aficionats. Trotant, escoltant la meva música motivadora, suat, acostant-me a la barana, donant-li una empenta a aquell avi i continuant la meva cursa, sense ni tan sols adonar-me de la violència de la caiguda. El cos rebotant i impactant contra els rocs i arbres de la baixada, les ferides que esquinçaven la pell i deixaven córrer lliure la sang, els ossos fracturant-se, els músculs estripant-se i algun òrgan intern rebentant i provocant que la vida d’aquell malparit comencés a escolar-se, que era el que es mereixia.

Aquell pensament em va provocar un rodament de cap. Vaig asseure’m mig marejat i vaig girar cua cap a casa, bandejant aquelles idees insidioses. Jo no era un assassí. 

Però a la tarda, a la feina, pensava per què carai el seguia cada dia si no era per a allò. Recordava com de malament m’ho havia fet passar en la meva infantesa, tota la por que m’havia inoculat i el malviure que m’havia provocat. I m’indignava per com de barat li havia sortit fer-me tant de mal. A mi i a molts més. I llavors ja no ho veia tan difícil. Seria un accident, jo només havia d’empenye’l prou fort perquè caigués. A partir d’aquí el destí decidiria la gravetat de les seves lesions. I a mi ningú no em podria acusar de res. Amb la música ni tan sols sentiria els seus crits d’auxili. De seguida seria ben lluny d’allà i ningú no podria relacionar-m’hi.

La idea es va anar gronxant en un mar d’indecisió, fins que un dia al matí vaig sortir de casa vestit d’esportista. Vaig començar a fer sempre la mateixa ruta i acabava en un banc del mirador, darrere del Tigre, a una distància prudencial perquè ell no em veiés. Amb unes pessigolles intenses que s’accentuaven si feia l’intent d’acostar-me a la barana on ell es recolzava.

És curiós com una idea pot anar germinant mica a mica, formant-se sota la superfície, sense que ningú no s’adoni de res, fins que un bon dia comença a brotar i ja no hi ha aturador.

Durant un parell de dies vaig passar corrent pel seu darrere, mirant a dreta i esquerra per si hi havia algú que pogués adonar-se de la meva acció. Eren com assajos generals en què feia tot el que hauria de fer el dia D, excepte clavar-li l’empenta.

El dia que vaig decidir que seria l’últim assaig, es va girar un moment cap a mi quan ja era molt a prop seu i el cor em va fer un salt. De seguida va retornar la mirada a les vistes sobre la ciutat, i jo vaig tornar a passar només dos metres per darrere d’ell, però aquella mirada imprevista em va ben descentrar i vaig decidir que l’endemà ho faria. No volia allargar més aquella angoixa que s’estava convertint en una obsessió. Les pessigolles eren pràcticament constants i no volia seguir d’aquella manera.

* * * *

- Martínez! Com és que bufa tant? Quan acabi l’entrenament passi pel meu despatx que li vull controlar les pulsacions.

Aquella era una de les seves excuses preferides per quedar-se a soles amb algun dels jugadors que entrenava. I llavors ens feia estirar a la llitera. I nosaltres tancàvem els ulls i només desitjàvem que passés ràpid.

Quan sortíem, ell explicava amb tota naturalitat a les famílies que ens havia fet quedar per comprovar les pulsacions, però que estiguessin tranquils perquè tot estava bé. I les famílies ho acceptaven fins i tot amb agraïment. I tots els infants miràvem a terra i contribuíem a estendre aquella taca de silenci vergonyant. En funció de la nostra acceptació a aquestes totals i absolutes irregularitats, gaudíem de més minuts de joc, més protagonisme i la protecció i les lloances del Tigre. O no.

- Molt bé, Martínez. Avui ha jugat un gran partit i s’ha entregat a fons. Passi pel meu despatx que li faré un massatge per descarregar els quàdriceps.

- Martínez, el proper entrenament vingui mitja hora abans que vull repassar amb vostè uns conceptes tàctics.

Com és que ningú no se n’adonava? Vist amb ulls d’ara ho veia tan flagrant i escandalós que la barreja d’indignació i fàstic em deixava totalment trasbalsat. Però feia dies que unes pessigolles molt intenses empenyien aquella sensació tan desagradable i volien fer-la fora per sempre més.

* * * *

Avui és el dia. M’ha costat dormir i m’he llevat molt d’hora. Dir que estic nerviós és quedar-se molt lluny de la realitat. Ni paro ni disparo. Avanço i reculo. Badallo. Tinc pressa i vaig a poc a poc. Molta estona abans del moment de sortir de casa, ja estic vestit de corredor amb les vambes, les malles, la samarreta tècnica, la dessuadora, els guants i la gorra de llana. 

El temps no passa i el pla és tan simple que de seguida el tinc repassat. He de sortir com sempre, fer la ruta de sempre i ser a l’hora indicada prop del mirador de la Florinda on trobaré el Tigre mirant el paisatge. M’hi he d’apropar procurant no fer massa soroll i donar-li una forta empenta que el faci rodolar costa avall. Després seguir corrent sense mirar enrere, tornar a casa i tancar aquell llarg capítol.

Quan començo a córrer, de seguida m’adono que vaig massa ràpid. De tant en tant m’aturo i faig alguns exercicis per alentir la marxa. No cal dir que el pessigolleig és intens i constant, però hi ha moments que ni me n’adono, pendent com estic de tantes coses.

Tot el matí ha anat passant molt lentament, però de cop em trobo a l’última pujada que em separa de l’objectiu. Llavors sí que, de sobte, em sento tot jo un manyoc de pessigolles insuportables. 

Ja li veig el cap, amb una boina parisenca que li tapa els pocs cabells que té. A mesura que m’hi vaig apropant, el pla es va obrint i cada cop veig més tros del Tigre, fins que el veig sencer. M’hi vaig acostant irremissiblement i començo a funcionar de manera automàtica, com si no fos jo qui està donant les ordres al meu cos de seguir corrent en direcció a aquell avi que està repenjat a la barana.

Ja només soc a uns deu metres i em disposo a fer un esprint per no donar-li cap possibilitat de reacció. I just en aquell precís instant es gira cap a mi i m’assenyala amb el bastó, com si m’hagués estat esperant:

- Martínez! Com és que bufa tant?

I a mi de cop em desapareixen les pessigolles i corro més que mai.

Com un garrinet amb la cua entre les cames.