Segueixo oferint-vos un conte mensual.
Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa, Reykjavik, Plastilina, Oliveres, Lennon, Arxipèlag, Pedalant, Cadaqués, Guitarrista, Felicitat, Valenta, Tramuntana, Telèfon, Atemptat, Castell de focs, La carretera, Finestra, Piazzolla, Sputnik, Voltor, Núvols, Pluja, Empenta, Companyia, París, Nocturn, ITV, Males herbes... Espero que us agradi!
“ELLA”
L’Isaac va fer l’últim retoc a les ombres dels arbres de darrere la masia i va donar el dibuix per acabat. Va agafar-lo i, amb el braç estirat, va allunyar-se’l una mica per mirar-lo amb perspectiva. Li agradava. Trobava que li havia quedat prou bé.
S’imaginava regalant-li al Quim, l’endemà a la festa d’aniversari, i els comentaris que li farien tots els seus amics.
- Quina passada!
- És increïble! T’ha quedat perfecte!
- Ets un crack, Isaac, no sé per què no t’hi dediques.
Els seus amics eren molt generosos i sempre l’animaven i l’omplien d’elogis.
Mentre s’esplaiava amb aquests pensaments va sentir la seva presència. No li agradava anomenar-la pel seu nom i quan s’hi havia de referir en els seus monòlegs interiors simplement era “Ella”. Feia temps que convivien, però encara no tenia gens clar fins on arribava la relació.
Estava clar que “Ella” s’agafava moltes confiances i no necessitava que li demanessin l’opinió per donar-la. L’Isaac, tímid i pacífic com era, no gosava portar-li la contrària. S’ho escoltava tot, intentant no implicar-s’hi emocionalment, assentia i defugia el conflicte. Però, si volia ser sincer amb si mateix, havia de reconèixer que les seves opinions el condicionaven molt.
Va guardar el dibuix dins la carpeta i va marxar cap a la seva habitació perquè no volia sentir els seus comentaris. Se’ls podia imaginar perfectament.
- Està força bé, però... aquests colors?
- No sé, vols dir que la proporció de la casa...? No sé, no sé, no em facis cas.
- Ja és maco, ja, però aquests ombres sembla que li donen un aire massa lúgubre...
No recordava cap vegada que li hagués aprovat totalment un dibuix. El que per als seus amics eren enceses felicitacions, en boca d’”Ella” només arribaven a sentències ambivalents: cada comentari favorable anava ràpidament seguit d’un retret o aspecte a millorar que desmereixia el conjunt.
D’entrada li molestaven aquests comentaris, però en el fons també els agraïa. Eren crítiques sinceres que el podien ajudar a millorar, mentre que els elogis abrandats el feien creure que ja ho feia tot bé i no li quedava res per aprendre. Necessitava que li fessin notar les coses que no estaven tan bé i, per tant, encara que a vegades no li agradava escoltar-les, en el fons les trobava útils i fins i tot necessàries. I reconeixia que tenia mèrit mostrar aquesta sinceritat quan el més còmode sempre era sumar-se al corrent majoritari i dir que tot estava molt bé, encara que no fos veritat.
Dubtant de si finalment li regalaria al Quim aquell dibuix, va sortir a buscar-li un regal, per si de cas. En realitat el sol fet de sortir, ja deixava clar que “Ella” havia tornat a guanyar. Havia aconseguit que l’Isaac comencés a veure imperfeccions en el seu dibuix i ara ja pensava que no era un regal prou bo per al seu amic.
L’endemà, la festa d’aniversari del Quim va ser tot un èxit. Després de les postres van venir els regals i finalment l’Isaac li va regalar dues entrades per al concert dels “Twins Tal·les”, un grup que els agradava molt a tots dos.
- Dues entrades? I amb qui vols que hi vagi? No conec gairebé ningú a qui agradi aquest grup -va dir irònicament el Quim, picant-li l’ullet.
- Home, si no trobes ningú, jo estic disposat a fer un sacrifici... Deixa’m que miri l’agenda... -va respondre sorneguer l’Isaac.
- Vine aquí, burro -li va dir arrossegant-lo cap a ell per fondre-s’hi en una abraçada. Hi anirem junts. Com sempre.
La vetllada es va anar allargant entre música, cerveses i gintònics i al final hi va haver un moment en què els dos amics van coincidir a la terrassa en un ambient que es prestava a les confessions.
- Isaac, la veritat és que pensava que aquest cop em regalaries un dibuix. Ja saps que em faria molta il·lusió tenir un dels teus dibuixos dedicats. M’encanten!
- Ja ho sé, Quim, ja ho sé. Te n’estava fent un, però al final no m’ha quedat prou bé i no m’he volgut arriscar. Penso que les entrades són un regal molt millor.
El Quim no va dir res. Interiorment va comptar fins a tres, per no dir-li el que realment pensava. Tots havien begut una mica més del compte i corria el perill que se li escalfés la boca i acabés dient-li alguna cosa mal dita. No volia haver de penedir-se de res. Com li havia ensenyat la seva àvia, “el millor és el que queda per dir”.
Però per ganes li hagués dit que deixés de fer cas d’aquella veu que no tenia cap dret a censurar-lo i confiés més en ell, que es llancés. El Quim estava convençut que el seu amic tenia un talent innat per dibuixar i que les seves creacions tenien una gran originalitat i sobrada qualitat. Més d’una vegada l’havia intentat convèncer que presentés els seus dibuixos a algun concurs o muntés una petita exposició en una sala municipal o a l’escola d’art. Ell mateix tenia contactes que podrien facilitar-li aquesta plataforma de llançament.
En alguna ocasió havia semblat que s’engrescava i es decidia a mostrar públicament el seu art. Però al cap d’uns dies se’n desdeia i es tirava enrere de manera inflexible. Sempre trobava alguna excusa per acabar traient-se de sobre aquella pressió: que ara era un mal moment perquè tenia un pic de feina, que portava una mala temporada amb molts mals d’esquena i necessitava descansar, que ara volia apuntar-se a un curset per explorar noves vies d’expressió i que els dibuixos que fes després serien molt millors... La qüestió era acabar-se escapolint i seguir acumulant dibuixos preciosos que només ell gaudia. I sobretot no reconèixer mai que el canvi de decisió havia estat culpa d’”Ella”...
- Isaac, promet-me que me l’ensenyaràs.
- Ui, no t’ho puc pas prometre, no sé si el vaig guardar o el vaig estripar...
- Mentider! Tu no estripes mai res perquè en el fons saps que ets un artista i un dia tothom acabarà apreciant els teus dibuixos. No sé com, però un dia et convenceré. La gent els veurà, els hi encantaran i te’ls prendran de les mans. Això sí, llavors anirem a mitges, eh?
- Ai, Quim, sembles la lletera del conte... Desperta’t, que darrere meu no et faràs pas milionari.
- Ja ho veurem...però ara deixem-ho córrer i anem a fer una altra cervesa.
Però el Quim no pensava deixar-ho córrer. Se li acabava d’acudir un pla.
El cap de setmana següent el Quim i l’Eloi van quedar per sopar amb l’Isaac. L’ambient era molt distès, feia calor i van procurar que la copa de l’Isaac estigués sempre plena. Cap a les postres, tal i com havien quedat d’amagat de l’Isaac, va aparèixer l’Andreu, un amic comú que gestionava una galeria d’art de Tarragona. Casualment passava per allà per fer una copa i veure si hi havia algun dels seus amics, però com que de moment no en veia cap, el van convidar a afegir-se amb ells.
- Ostres, Isaac, ara feia molt temps que no et veia. Com estàs? Encara dibuixes?
- Bé, bé, tot bé. Mai no he deixat de dibuixar, però res seriós, només consum propi -i va començar a riure cofoi del seu acudit dolent i conscient que estava amb un punt d’eufòria que feia temps que no tenia.
- A tu no t’interessaria donar classes de dibuix? A vegades hi ha gent que en demana i no sé a qui adreçar-los.
- No, home, no. No soc pas mestre, jo. Què voldries que els ensenyés?
- No sé. No sé. Jo recordo que els teus dibuixos eren molt especials. Tenies un estil propi. Línia clara. Un dinamisme molt personal i molta sensibilitat. I el tractament del color era molt xulo. Recordo una caricatura que li vas fer al Sebas quan va marxar a Madrid. Te’n recordes?
L’Isaac va somriure. Recordava perfectament aquell dibuix. Li havia quedat molt i molt bé.
- Saps una cosa? A casa tinc una carpeta i crec que hi guardo un esborrany d’aquell dibuix. Si el trobo li faré una foto i te l’enviaré.
- Què collons, home! Anem ara a casa teva i el busquem, que l’Andreu és molt car de veure i això s’ha d’aprofitar -va sentenciar el Quim.
- Ara? Au va, si aquí estem la mar de bé -va dir l’Isaac.
- I que no estarem bé a casa teva? Tens uns sofàs de puta mare, posem musiqueta, ens fem uns gintònics i li ensenyes els dibuixos a l’Andreu.
Era un d’aquells moments en que l’Isaac estava amb la guàrdia baixa. Feia molta estona que no pensava en la que sempre el feia dubtar de les seves qualitats. Estava amb els seus amics, estava a gust, content, feliç. Tot fluïa.
- Si voleu...
- No en parlem més -va aprofitar el Quim aixecant-se per pagar el compte abans que s’ho repensés.
I en un tres i no res s’hi van plantar. Mentre l’Isaac i l’Andreu anaven a l’estudi a buscar la carpeta, que tenia perfectament ubicada, el Quim i l’Eloi preparaven gintònics a la cuina.
Quan van arribar a l’estudi, l’Andreu va veure que no només hi havia una carpeta i es va fixar en alguns dibuixos que tenia penjats a la cartellera de suro de la paret.
- Són recents? -li va demanar.
- Sí, són tots d’aquest estiu. Vaig fent proves...
- Són molt interessants. M’agrada molt el teu estil.
- Gràcies, gràcies -va contestar amb naturalitat l’Isaac.
I ni per un moment es va plantejar que els seus amics poguessin haver fet un complot per desempallegar-se d’aquella a la que ell normalment no volia ni anomenar. Estava feliç, se sentia lliure i en harmonia amb si mateix i amb l’univers. Per primer cop en molt temps se sentia plenament orgullós de les seves creacions i amb ganes de mostrar-les als seus amics.
Va agafar la carpeta on hi havia, entre altres dibuixos antics, el del comiat del Sebas i algunes altres amb creacions més recents i va desplegar-les a la taula de centre davant dels sofàs. Va agafar el seu gintònic i el va alçar proposant un brindis:
- Per l’art!
- ...i pels amics! -va afegir el Quim
- ...i per l’atzar! -va tancar l’Andreu picant l’ullet discretament al Quim
- Amen! -va tancar l’Eloi, sense saber què afegir davant de totes les mirades que esperaven la seva proposta.
Van fer picar els gots entre rialles i engoliren un llarg glop abans de començar a admirar els dibuixos de l’Isaac.
El primer que va sortir a la palestra va ser aquell que els havia portat allà: la caricatura del Sebas. Només era un esborrany a llapis, però veient-lo a tots els va venir al cap el dibuix definitiu pintat amb aquarel·les que havien regalat al seu amic, quan la seva família va haver de marxar a Madrid per la feina del pare. La nostàlgia es barrejava amb l’admiració per aquells traços que desprenien sensibilitat i transmetien emocions, tot i ser només unes ràpides pinzellades.
Després, mica a mica van anar passant la resta de fulls d’aquelles carpetes, suscitant multitud de comentaris, tots afalagadors, que l’Isaac anava acceptant sense rebaixar-los ni desmereixe'ls. Era tan estrany veure’l acceptar els elogis! Era ben bé que allà hi faltava algú...
Quan ja estaven escurant els primers gintònics, el Quim va reclamar:
- Avui que estàs tan generós, suposo que em podràs ensenyar el dibuix que em vas fer i no em vas regalar, oi?
- Sí, sí, també havia pensat en tu -va contestar l’Isaac buscant en una altra de les carpetes que havia dut-. Té. A veure què et sembla.
El Quim el va agafar i se’l va mirar amb sorpresa i admiració. Era un paisatge del Berguedà que va reconèixer al moment. De joves havien fet unes colònies amb l’esplai allà i després hi havien tornat amb les famílies. A tots dos els havia enlluernat aquell paisatge i no paraven de prometre que, de grans, es traslladarien allà i hi muntarien un negoci de turisme rural.
Al dibuix s’hi veia perfectament la masia, els boscos i muntanyes que els feien de teló de fons, un cel amb algun nuvolet i un sol agradós, algunes vaques que pasturaven i ells dos, asseguts en uns balancins al porxo, contemplant tot el que els envoltava. Era deliciós.
- És una passada, Isaac! M’encanta! Vull que me’l dediquis i me’l regalis.
- A veure -va demanar l’Andreu allargant el braç i acostant-se’l. Ostres, sí. És molt maco! Tens talent, Isaac. Has de participar en una exposició que farem el mes que ve de “Nous talents de la il·lustració”.
- Vols dir? -va queixar-se sense convicció l’artista.
- I tant! La gent ha de veure aquests dibuixos. Va, ves traient carpetes que t’ajudo a fer una selecció per presentar.
- Però aquest és meu, eh? -va protestar el Quim, tornant a agafar el dibuix de la masia i allargant-li a l’Isaac. Posa-m’hi una dedicatòria i digues, aquí davant d’aquests testimonis, que me’l regales i és meu. Llavors, jo te’l deixo per a l’exposició.
L’Isaac va somriure agafant el dibuix i buscant alguna cosa per escriure-hi una dedicatòria.
- Sí, home, sí. Si t’agrada és teu.
- Gràcies, guapo -i s’hi va abraonar fent-li un petó-. Vaig a fer més gintònics per celebrar-ho. M’ajudes, Eloi?
- Vinc.
Un cop sols a la cuina, mentre l’Isaac i l’Andreu remenaven dibuixos al menjador, els dos amics van començar a parlar fluixet mentre reomplien els gots.
- No podria estar sortint millor, no? -va començar l’Eloi.
- De moment va de conya. Però hem d’aconseguir que es comprometi d’alguna manera a participar a l’exposició. Altres vegades ha acabat fent-se enrere després de “reconsiderar-ho” o, millor dit, després que li “fessin” reconsiderar. Hem d’aprofitar ara que la tenim fora de combat.
- Però, com?
- No sé, de moment, mantenint-li el got ple. I potser l’Andreu troba la manera... jo ja li vaig explicar el que havia passat les altres vegades. Ell creu que pot tenir futur i també li interessa que quedi tot ben lligat.
- Què? Venen o no aquests gintònics? -va sentir-se la veu de l’Andreu des del menjador.
- “Marchando”... -va cridar el Quim fent cantarella, mentre sortia de la cuina amb els gots plens.
Sobre la taula hi havia carpetes obertes i uns quants dibuixos que semblaven seleccionats perquè estaven més a la vora de l’Andreu. Aquest, amb un posat seriós, va prendre la paraula:
- Isaac, fa molt temps que ens coneixem. Confies en mi?
- Per què no? Feia temps que no ens vèiem, però sempre ens hem caigut bé.
- Mira, et seré sincer. Estem a punt de tancar l’exposició. Jo vull que els teus dibuixos hi siguin, però no tenim temps per pensar-nos-ho. Si confies en mi, jo m’emporto aquests dibuixos que hem seleccionat. Són una bona mostra del teu estil. Els cuidaré com si fossin meus. No pateixis.
Semblava que l’Isaac volia posar alguna objecció, però l’Andreu va alçar la mà demanant-li que el deixés acabar abans de parlar.
- La setmana que ve quan concretem participants i distribuïm espais veuré exactament quants n'hi poden entrar, ho podem decidir plegats i et torno els que no càpiguen, però llavors ja estàs dintre i no et pots fer enrere. L’exposició ja estarà tancada.
- Quina sort que haguem trobat l’Andreu, Isaac. Em moro de ganes de veure els teus dibuixos exposats.
- No sé, no sé, voleu dir... -va semblar dubtar.
- Saps què volem dir? -va avançar-se l’Eloi. Un brindis per la teva primera exposició!
I va alçar el seu got en direcció als altres. El Quim i l’Andreu s’hi van afegir de seguida i tots van quedar mirant-se l’Isaac que semblava batre’s en una lluita interna. Es veia més a prop que mai de fer un pas que mai no havia gosat fer. Sentia el desig de fer-lo, les pessigolles d’aquell repte, d’enfrontar-se per primer cop al públic, amb tot el vertigen de la por al fracàs. Però aquella nit, per primera vegada se sentia lliure per prendre aquella decisió.
Va acabar alçant el seu got i fent-lo picar amb els altres per repetir:
- Per l’art!
I aquest cop l’Eloi va avançar-se a tothom tancant amb un divertit:
- Amen!
I tots van riure abans de beure de nou.
I l’exposició es va acabar realitzant. I molta gent va admirar els dibuixos de l’Isaac. I va començar a rebre propostes per fer il·lustracions. Primer per a algunes revistes locals, després per a algun conte infantil, algun calendari col·lectiu, vinils per decorar habitacions, encàrrecs particulars, murals per a alguna associació... Mica a mica va anar creixent el seu nom i va poder acabar dedicant-se a allò que tant estimava.
Però mai no va saber que el dia que va canviar la seva sort, va ser perquè els seus amics havien aconseguit fer desaparèixer aquella veu que sempre li acabava tallant les ales.
La van emmordassar amb draps impregnats d’alcohol, la van deixar ben tancada i van procurar que l’amistat dels tres amics fes tant i tant soroll que fos impossible sentir la seva veueta esmorteïda.
I després d’aquell gloriós dia, l’Isaac se’n va anar oblidant fins que ja només va ser el record llunyà d’aquella que li havia generat tants dubtes. Potser l’havia ajudat a créixer o potser li havia tallat les ales, però ara ja no la necessitava i estava disposat a esborrar-la de la seva vida.
”Ella”. La cauta, crítica, molesta, incòmoda, persistent i implacable Modèstia.
