Ramon Mirabet un altre cop

Ahir vam tornar a anar de concert per gaudir de la música del Ramon Mirabet.
Al final del concert, quan esperàvem per saludar-lo i fer-nos una foto amb ell, recordava totes les vegades que l'he anat a veure: Balsareny, Torelló, Voilà (Manresa), Port d'Aiguablava (Sitges), Sala Apolo (BCN), Banyoles, Sitges i ahir al Teatre Conservatori (Manresa): 8!!

Crec que a cap altre artista l'he anat a veure 8 vegades.

I avui pensava que, a més a més de ser l'artista a qui he anat a veure més vegades en directe, segurament devia ser a qui he dedicat més entrades al meu bloc. He fet una mica de recerca i he descobert que he publicat 12 notícies (i la d'avui serà la número 13) relacionades amb ell (podeu llegir-les clicant sobre cada enllaç):

HappyDays (vídeo) (8-5-2013)

Ramon Mirabet (7-10-2013)

Concert de Ramon Mirabet (13-10-2013)

Els meus "tres tenors" (ara mateix) (23-11-2013)

"Carpe Diem" (Ramon Mirabet) (12-2-2014)

"HappyDays", versió acústica (9-7-2014)

"Four Five Seconds" (Guevara i Mirabet) (2-4-2015)

Nova cançó de Ramon Mirabet (16-6-2015)

Concertàs de Ramon Mirabet!! (12-3-2016)

"Use your smile" (Ramon Mirabet) (5-4-2016)

"Those little things" (Ramon Mirabet) (9-6-2016)

"Those Little Things": el vídeo (30-9-2016)

Fa temps que fem camí "junts" i presumeixo d'haver-lo descobert i apreciat quan encara gairebé ningú no coneixia el seu talent ni les seves cançons. I d'haver anat als seus primers concerts, amb sales amb només 20-30 persones on hi anava en format acústic amb el Sergio (guitarra) i el Mario (cors)...
Quan ara el veig actuant a la gala del Català de l'Any, posant música a l'espot d'estiu de la cervesa Estrella Damm o interpretant la sintonia de la Marató de TV3 no puc evitar enorgullir-me'n, com si això li estigués passant a un amic meu...

Avui al matí el Ramon ha posat un post al seu facebook dient:

"En nits com la d'ahir un se n'adona que la música és el que més ens uneix a tots...
Gràcies Manresa! Fins aviat!"

I jo li he contestat:

"Gracies a tu per encomanar-nos-ho, per la veu, per les cançons, pels musicassos que ens portes, pel somriure, per la sensibilitat, per l'autenticitat, per la simpatia, per la veritat que transmets, per recordar-te de "la colla de Calders", per fer-nos sentir especials, per la màgia i per deixar-nos amb ganes de tornar-te a venir a veure moltes mes vegades. Molts petons de colors!!!"

I així ho deixo, amb el convenciment que encara tinc ganes d'anar-lo a veure moltes més vegades i de dedicar-li més entrades al meu bloc.

Moltes gràcies, Ramon!!

Si voleu saber el perquè haureu d'anar a algun dels seus concerts... no us en penedireu!
Acabo amb dues fotos.

"Farcell de renúncies" (poema)

És dura, la vida moderna.
Sovint em sento presoner del destí que he escollit i, per tant, sense poder-me'n queixar.
La família, la feina i les obligacions que jo mateix m'he adjudicat fan que sovint el meu marge de maniobra sigui molt menys del que voldria. I llavors un mal dia m'atabalo perquè constato que no tinc temps per llegir, que no surto amb ningú a fer res, que vaig molt poc de concerts o que simplement no gaudeixo de gaire estones on pugui fer el que llavors em vingui de gust...
Un dia d'aquests en que les coses potser es veuen més negres del que són, em va venir aquesta idea de "moltes renúncies" i que això era com un pes que anava arrossegant tota la vida... com un farcell a l'esquena...
I així va sortir aquest poema:


FARCELL DE RENÚNCIES
Com si toqués marxar de viatge
precipitat, quatre parracs,
sense maletes ni equipatge
i sense temps de cap comiat.

Com emigrants dels anys Quaranta,
com refugiats desesperats,
amb les rialles extraviades
i l'esperança de trasllat.

Així em veig jo quan m'examino
davant de qualsevol mirall,
amb un farcell curull que vessa
de tot allò que no puc fer.

Que no tinc temps, que no tinc forces,
que m'atropellen sens pietat
tots els rellotges, calendaris,
agendes i despertadors.

Em bufetegen i em trepitgen
els verbs de cruel condicional:
"m'agradaria tant...", "voldria...",
o "si pogués faria..." ...res!

La realitat inapel·lable
ho redueix aviat a "res",
sols una llista de renúncies
que s'acumulen com un llast

i que no deixen enlairar-se
somnis, idees ni il·lusions.
Són com un corb fosc que acompanya
i que ens regala humiliació,

com un mirall on reflectir-hi
fracàs, derrota i frustració
després de cada retirada
als molts combats no disputats.

Aboco totes les renúncies
al mocador vell de farcell,
-que és el més gran dels envoltoris-
per poder dur-les sempre amb mi.

Només em queda la nuada,
però això ja ho tinc solucionat.
Faré servir el nus de la gola
i, amb tot a sobre, a caminar.

Consells per a joves poetes, per Joan Margarit

Avui una d'aquelles notícies que em fa perdre lectors perquè no és d'interès general sinó molt específica per als que estiguin interessats en la poesia.
Però al digital catorze.cat vaig trobar aquesta notícia i em vaig sentir molt identificat amb algunes de les sentències del genial poeta Joan Margarit.
Així que us les reprodueixo per si a algú també li pot interessar llegir-les:

• Un poeta fa por per la veritat que busca i la soledat que porta.
• S'ha de ser agosarat a l'hora d'escriure el poema i humil abans i després d'escriure'l.
• El poeta autèntic, per jove que sigui, pot dubtar sobre en quin moment està del seu aprenentatge, però penso que sap perfectament que és un poeta, i mai no preguntarà si ho és o no.
• Si el poema ho és de veritat, du el lector directament a un lloc del seu propi interior i allí s'encén alguna cosa, com un far, i això vol dir que aquests llocs profunds i difícils d'un mateix s'assemblen molt als de les altres persones. Per això es pot escriure poesia.
• Les matemàtiques són la més exacta de les ciències, però la poesia és la més exacta de les lletres.
• Pel que fa a com ha de ser la poesia, jo diria que un poema s'ha d'entendre. [...] Gairebé sempre que un poema resulta un búnquer inaccessible a algú, la culpa és del poeta.
• És probable que un bon poema sigui només una qüestió d'intensitat. La intensitat, a què la podem associar, si no és a l'experiència d'un sentiment? Pot ser un sentiment més o menys ocult o més o menys manifest, però allà on pugui haver-hi intensitat, hi pot haver poesia.
• El poema és una mena de partitura, oberta per tant a moltes interpretacions possibles: si és tan tancada que només permet una interpretació, significa que es llegirà només una vegada i s'oblidarà.
• Davant de la duresa de la vida tots som força semblants. Davant la mort d'algú a qui s'estima, els sentiments dels poderosos i els dels humils són els mateixos. El que ens diferencia és només la capacitat d'explicar el que ens passa. Però el que ens passa, també passa, o pot passar, a tothom.

"El seu gran hit" (Els Amics de les Arts)

Tornen ELS AMICS DE LES ARTS!
Després del preceptiu temps de descans creatiu per preparar un nou disc, aquesta setmana han llençat la primera cançó, la portada, el setlist i algunes sorpreses...
La primera cançó es diu "EL SEU GRAN HIT", és sorprenentment ballable i funky i la lletra està formada per tot de crítiques que els seus detractors els havien fet a través de les xarxes socials. Ha arribat amb un videoclip que podeu veure a molts llocs (per exemple clicant AQUÍ).
El nou disc té la portada calidoscòpica que il.lustra qquesta notícia i es titula "UN ESTRANY PODER" i sortirà a la venda el 24 de febrer.
Els títols de les cançons són:

1. Les coses
2. 30 dies sense cap accident
3. Apologia de la ingenuïtat
4. Primer en la línia successòria
5. Un estrany poder
6. La llum que no se’n va
7. Salvador
8. No ho entens
9. Casa en venda
10. El seu gran hit
11. Suïssa
12. El vent tallant

En algunes cançons hi ha col.laborat l'OBC (Orquestra Nacional de Catalunya) i el Quartet Mèlt.

Fins aquí les informacions.
Ara la cançó "El seu gran hit":

"Esquivo la sort esquiva" (poema)

Avui he escrit un poema.
La idea per fer-lo feia molts dies que em rondava pel cap. Només em faltava el moment de poder-m'hi posar.
Un dia se'm va aparèixer la imatge de la sort en forma de daus. Una persona esperançada llençant els daus, esperant si la tirada seria bona i, de sobte, els daus transformant-se de cúbics a esfèrics i allunyant-se per sempre més...
Avui li he posat paraules i títol: ESQUIVO LA SORT ESQUIVA.

ESQUIVO LA SORT ESQUIVA (17-1-17)

Vaig desitjar tenir-la. Molta sort.
Vaig prémer fort els ulls, vaig creuar els dits.
Vaig fer un sospir profund i vaig notar,
dins del meu puny, els daus tot bategant.

Tot sacsejant la mà, el meu pensament
volava anticipant el meu desig,
però al mateix temps temia que el destí
em reservés fracàs o decepció.

Sabia que, fins que llencés els daus,
seria propietari del present,
però que, quan comencessin a rodar,
em tornaria esclau del cruel atzar.

Ni vaig triar el moment... de volta i cop
la mà se'm va descloure i deslliurà
els petits cubs pintats de tot o res
i vaig tancar els meus ulls per no mirar.

Va ser sols un instant. Els vaig obrir
i no podia creure l'imprevist:
els daus ¿en què s'havien convertit?
Ara eren daus esfèrics carrer avall.

La sort se m'escapava sens remei,
inútil intentar-la retenir,
fugia tan veloç, tan lluny de mi,
que vaig sentir-me nàufrag indefens.

Ara ja no vull sort, ni fe, ni res
que m'exposi a arriscar-me o al dolor.
Ara visc el moment i espero poc
si el que vull no depèn només de mi.

Ara ja no vull daus, ni vull ser esclau.
Potser m'he fet més dur, potser més fort.
Potser no somric tant, però, quan somric,
ningú no me'l pot prendre, el meu somrís.

Futbol aleví: tornejo$$$...

Ja sabeu que el Roc fa uns anys que juga a futbol al F.C. Artés. Està al darrer any de la categoria aleví, l'últim any que encara juguen a futbol-7.
Entrena 3 dies a la setmana i el cap de setmana juga un partit, normalment en algun poble del Bages, Moianès o Osona. I alguna vegada ha anat a fer algun torneig durant les vacances de Nadal o Setmana Santa. Recordo un any al gener a Castellgalí amb un fred horrorós, tot un matí, fins al migdia. O un altre any a Sallent. Normalment són 5-6 hores d'un dia, amb una sèrie de partits (4-5) i, si se'n guanyen molts, s'arriba al quadre de semifinals i finals (no ens ha passat mai). I, fins ara, participar en aquests tornejos havia suposat un cost zero...

Però aquest any ens va arribar una informació del club que em va deixar esmaperdut...

Es veu que és un torneig de molt prestigi on participen equips inferiors dels clubs de primera divisió i d'altres internacionals. Els equips s'instal.len en hotels on passen els tres dies entrenant, convivint i competint.
Una experiència interessantíssima, oi?
Si volguéssim anar-hi tots 4 de casa, ens costaria... 1359 euros!!!! Increïble!!! (es veu que aquests grans clubs que hi participen i li donen prestigi no paguen... ja els hi paguem nosaltres... i amés l'organització també hi deu guanyar diners... és clar...)
Ah! Que no cal que triem l'opció  més cara? Doncs...1000 euros!!! Impossible!!!
Doncs va, hi enviem només el Roc i jo vaig a veure'l i fer-li costat... 500 euros!!!
Però com pot pensar la gent que una família normal i corrent pot dedicar aquest pressupost a una activitat de només 3 dies i de la qual se'n pot beneficiar només una part de la família???
I això només les famílies que puguin permetre's haver estalviat aquest important import del seu pressupost familiar, que penso que per a moltes famílies seria simplement impossible.

Es veu que, conscients que aquest preu és caríssim, s'ofereixen uns talonaris als jugadors, de manera que si els venen tots, poden aconseguir 240 euros per finançar el torneig... S'agraeix, però tots sabem també que és una murga anar venent loteria i que al final l'acabes pagant bàsicament tu, entre els números que compres directament i els que has d'intercanviar amb els que te'n compren.

I més enllà d'això em sembla un molt mal model ensenyar els nens que quan arriba una despesa monstruosa imprevista, simplement es pot assumir perquè ens fa il.lusió i ja està... La vida no és així! A mi em fa molta il.lusió canviar el cotxe, però no ho puc fer, perquè no tinc els diners. I, per tant, he de cuidar-lo al màxim per anar-li allargant la vida i mentrestant anar estalviant perquè el dia que deixi de funcionar me'n pugui comprar un altre... O com l'habitació de l'Ona, que hem tardat dos anys a poder materialitzar... Així és la vida...

Així que, davant d'aquesta proposta del club, en vam parlar amb l'Anna i vaig acabar enviant aquest whatsapp al grup de pares i mares de l'equip del Roc:


Respecte de la proposta del Torneig de Setmana Santa, respectant totes les opinions, voldria donar també la meva:

• personalment la trobo impròpia del club modest i formatiu que som (entenc que altres clubs més professionals o elitistes s’ho plantegin, però no nosaltres);
• discriminatòria entre els jugadors que s’ho podrien permetre i els que no;
• injusta també perquè difícilment tots els membres d’una família podrien permetre’s aquesta despesa i per tant s’hauria de gastar un gran import per gaudir-ne només el futbolista i aquell que pogués acompanyar-lo;
• i indecent pel que suposa plantejar aquesta enorme despesa en el context de crisi econòmica en què ens trobem.

Al Roc li encantaria anar-hi, però com a família no creiem que haguem de destinar 500 € o més del pressupost familiar per anar a un torneig de futbol, per molt bona experiència que pugui ser.

Concert de la Cèlia Vila

Ei!
Aquest divendres dia 13 de gener a les 12 de la nit a la Sala Voilà de Manresa...
...concert de la Cèlia Vila dins del Llumplugged 2017!!!

Ah! Que no sabeu qui és la Cèlia Vila?
Doncs és una noia de Calders que canta com els àngels. La conec bé perquè és la filla d'uns amics, però això no té res a veure amb els meus elogis. Perquè que canta molt bé és una dada objectiva. Us podria dir que fa 2 anys seguits que actua a la festa major de Calders, però seguiríeu pensant que sóc massa partidista o sigui que us presento unes proves totalment objectives.



Ah!
Que no sabeu què és el Llumplugged?
És un concurs musical que organitza la Sala Voilà de Manresa per donar veu i difusió a les joves propostes musicals de la comarca.
D'entre totes les propostes presentades han seleccionat 8 artistes que actuaran les properes setmanes (13, 20 i 27 de gener i 3 de febrer).
Després de cada actuació, el públic assistent les puntua i d'aquestes votacions populars surten 3 semifinalistes. El quart el selecciona un jurat.
Els dies 10 i 17 es fan les actuacions de semifinals entre els 4 seleccionats i s'acabaran escollint dues propostes que actuaran en una final el diumenge 19 de febrer, on un jurat decidirà a qui considera com a guanyador del concurs.
El premi consisteix en gravar i masteritzar les seves peces musicals; un reportatge fotogràfic; l'actuació durant la Festa Major de Manresa del 2017, un val per a material musical i una gira itinerant per a diversos llocs de Catalunya.

Què? Us animeu a venir a gaudir de la música de la Cèlia i intentar donar-li suport perquè arribi el més lluny possible?
Competeix amb aquestes altres propostes...

Una experiència religiosa

Jo no soc creient ni vaig a missa.
De petit hi vaig anar molt i em van administrar tots els sagraments: bateig, comunió i confirmació. Vaig anar a catequesi fins a 2n o 3r de BUP i era de missa dominical amb tota la família. Però a l'adolescència vaig tenir una crisi de fe i vaig deixar de creure en l'església i fins i tot en Déu, malgrat que no em penedeixo de tots els anys que hi vaig passar, dels bons models que vaig tenir, de la cultura que vaig adquirir i de les excel·lents persones que vaig conèixer.
Des de llavors només he anat a missa per compromisos familiars: casaments i enterraments, bàsicament. I sempre que hi he anat, n'he sortit sense penedir-me de la meva decisió d'allunyar-me'n perquè no hi he acostumat a veure ni fe real, ni sentiment, ni sinceritat... mes aviat una convenció social i sovint opinions i fets que entren en contradicció amb els ensenyaments cristians que jo vaig tenir de petit (avortament, preservatius, paper de la dona, opulència del clergat en contrast amb la pobresa...).

Però aquest diumenge vaig tenir una "experiència religiosa" molt satisfactòria...
Va ser a la parròquia de la barriada Mion de Manresa, on els meus sogres anaven cada setmana a missa i aquest diumenge van fer dir una missa en record del Xep.

Només entrar-hi ja vaig notar molt bones vibracions i m'hi vaig sentir acollit. Més que una església, semblava un pis humil reconvertit. Res de columnes, vitralls i fileres de bancs. Res de foscor, pudor de ciris i silenci. La llum entrava per les finestres, hi havia tot de senzilles cadires arrenglerades i una colla de persones parlaven animadament. Es notava que tots es coneixien i uns estaven a la vora d'un bonic pessebre, mentre d'altres es barallaven amb un projector que es veu que era el primer dia que provaven. El capellà, vestit de carrer, anava d'un grup a un altre i acollia amablement tothom qui entrava.
Ningú anava de vint-i-un botó per aparentar, no hi havia un silenci protocolari... era com una retrobada d'amics...
De sobte va arribar el Joan Vilamala, que dinamitza els cants, i va entrar a la rebotiga a buscar la guitarra que hi tenia guardada. Amb tota naturalitat va seure a primera fila i es va posar a afinar-la, mentre el mossèn desapareixia un moment per posar-se la casulla.
De cop i volta el mossèn va sortir canviat, tothom va anar seient a lloc i el Joan, des del seu lloc, sense micròfon ni protocols, va dir el número del cant d'entrada i es va posar a rascar i cantar. La majoria de la gent va anar seguint els cants i la cerimònia no va tenir res d'extraordinari, però m'hi vaig sentir molt còmode.

En acabar es van tornar a formar grups de gent conversant i em vaig adonar que tothom somreia i estava relaxat...
Era una veritable comunitat cristiana!! 
I em vaig imaginar aquell grup de gent en un poblat de l'Amazònia, amb el Pere Casaldàliga de mossèn, tots arremangant-se pel que fes falta, tothom ajudant tothom, amb un esperit sincer i real...
Vaig saludar vàries persones conegudes de la meva etapa missaire a Crist Rei i vaig explicar-li a la meva sogra que M'HAVIA AGRADAT MOLT aquell ambient d'aquella parròquia.
Ella va somriure afalagada i va dir-me:

- Per què et penses que veníem sempre aquí? Perquè ens hi trobàvem molt bé. I sortint de missa anàvem al Viena a fer un cafè i acabàvem de passar el matí del diumenge...

I vaig somriure, content d'haver fet aquella descoberta...
Encara queden comunitats cristianes autèntiques... Jo les he vistes...
I ara també puc presumir d'haver tingut una "experiència religiosa"...

Ja hem passat les festes...

 

Ja hem passat les festes…
I les festes d’aquest any es presentaven complicades amb la teva mort tan recent (“Nadal temut…”). Però ens vam “arraïmar” i vam decidir que volíem fer el cor fort i tirar endavant per nosaltres i també per tu, que tan gaudies d’aquestes festes…

• I vam fer el pessebre de casa teva allà on tu havies pensat fer-lo aquest any...
• I vam assistir al concert de Nadal de l’Ona, amb la teva entrada bategant dins de la bossa…
• I vam dissenyar i realitzar la nostra nadala familiar, més emotiva que mai, i t’hi vam fer sortir…
• I vam portar els nens a patinar a la pista de gel, com tu i la Mª Dolors havíeu pensat fer…
• I a l’Ona li van portar la seva habitació i vam fer els últims retocs i ja s’hi va poder instal.lar, encara que no tu no poguessis veure com quedava acabada…
• I vam fer cagar el tió i vam cantar cançons mentre fèiem temps perquè cagués i tothom va tenir els seus regals…
• I el dia de Nadal vam trobar-nos regals sota l’arbre i ens vam tornar a ajuntar per dinar junts, tot i que tu no ens vas obrir la porta, amb la teva elegant corbata, desitjant-nos bon Nadal…
• I el dia de Sant Esteve, a casa dels meus pares també vam cantar cançons, com cada any, tot i que algunes jo no les vaig poder acabar de cantar perquè se'm trencava la veu...
• I l’Anna va anar a Madrid amb les seves amigues -tal i com tenia previst i com tots vam recomanar-li que fes- i va intentar passar-s’ho el millor possible, com a tu t’hagués agradat…
• I entre tots hem intentat que a la Maria Dolors se li fes tot plegat una mica més passador i estaràs content de saber que ha estat sempre molt acompanyada…moltes visites…moltes trucades…
• I vam anar a portar la carta al Carter Reial, una carta en que l’Ona els explicava que estàvem tristos perquè t’havies mort…
• I vam anar a celebrar les Campanades, com cada any, amb el Jordi, l’Agnès, la Cèlia i la Mireia…i ens vam emocionar en donar l’entrada al primer any en que tu ja no hi series…
• I vam fer l’àpat del dia 1, com cada any, a casa nostra i vam dubtar de com ens havíem d’asseure perquè era la primera vegada que ens quedava buida la teva cadira…
• I vam dinar junts per celebrar l’aniversari de la Maria Dolors, el seu primer aniversari de vídua, amb poques ganes de celebrar res…
• I vam anar a la Cavalcada de Calders i al vespre vam rebre a casa el Rei Negre, que ens va portar regals, tot i que tu no estaves dret darrera del sofà fent-los fotos amb la teva càmera…
• I el dia de Reis ens vam tornar a trobar tots a casa de la Rat, on havíem celebrat el darrer dinar familiar amb tu, el dia abans que et morissis...
• I avui hem celebrat una missa dedicada a la teva memòria...
• I demà ja farà un mes que et vas morir...

I saps què?

Que he dit que han estat les primeres festes en que no hi eres, però la veritat és que hi has estat molt present, en molts moments, en molts pensaments, en moltes llàgrimes i sospirs i records i paraules i també rialles, en aquella espelma que l’Anna va tenir encesa quan hi érem tots... en tants moments....
I saps què?
Que estic orgullós de com ho hem fet, que ens hem buscat, que hem estat molt junts i no ens ha fet vergonya ni plorar, ni parlar, ni recordar, ni somriure... que fins i tot ens hem respectat els silencis i la manera que cadascú té de recordar-te i de tenir-te present.
I sé que tu també n’estaries orgullós i això em dóna força i m’anima a continuar tirant endavant.
Perquè sé que et trobarem a faltar encara moltíssimes vegades i algunes seran doloroses, quan aniran venint els moments de l’any en que et feies més present (el teu aniversari, el teu sant, les caramelles i la mona de Pasqua, la platja de Calafell...), però sé que no t’amagarem a les golfes, sinó que et tindrem molt present i en certa manera seguiràs estant entre nosaltres... El teu record, el que ens vas ensenyar, les coses que feies i com les feies, les teves bromes, les teves trapelleries, fins i tot les teves enrabiades...
I sento que aquest record intens que ens ha quedat de tu, serà com una cola que ens farà estar encara més units i més propers, malgrat les nostres diferències. I segur que trobarem la manera de resoldre totes les dificultats que es vagin presentant, derivades de la teva absència...

O sigui que veient com hem superat aquestes primeres festes... sense tu, però amb tu; amb una tristesa serena i compartida, però amb una gran unió familiar i ganes de tirar endavant i de continuar gaudint de la vida, sé que anem pel camí correcte i que ens en sortirem...
I sé que és el que tu voldries...
...i tinc els ulls entelats, però somric...

Albert Espinosa

Albert Espinosa.
Actor, director, guionista, escriptor, articulista...
Autor de tota una obra -i crec que gairebé d'una cosmologia- que parteix de la seva experiència personal: dels 14 als 24 anys va passar-los lluitant contra diversos càncers. 10 anys de la seva vida amb llargs períodes d'ingrés hospitalari en els que va deixar-s'hi una cama, un pulmó i un tros de fetge.
Però finalment va derrotar la malaltia i va treure grans ensenyaments vitals que ha anat abocant en les seves obres.
Jo vaig conèixe'l com a guionista de la meravellosa pel.lícula "Planta 4a", basada en la seva experiència hospitalària de lluita contra el càncer. Després vaig aprofundir en la seva filosofia amb l'imprescindible llibre "El món groc" (el llibre que més vegades he regalat i que tinc sempre a la tauleta de nit). I després vaig gaudir-lo amb la primera temporada de la sèrie "Polseres vermelles". A partir d'aquí he anat llegint tots els seus llibres, però jo crec que les seves millors obres són aquestes tres.

Tota la seva obra està impregnada d'una àura de màgia, valentia, humor, sinceritat i fe en la vida i els éssers humans. Traspua emocions, sentiments, sensibilitat... És un univers com d'una eterna adolescència on tot és possible.

Fa pocs mesos ha tret el seu darrer llibre, titulat "Els secrets que mai no t'han explicat". L'he llegit i hi he retrobat ressons del seu primer "El món groc". M'ha tornat a agradar llegir les seves reflexions i m'ha semblat que era just que tingués un espai al picalapica, on crec que encara mai no l'havia tingut.
Només presències tangencials:

Grocs (25-12-2009)

Polseres vermelles (8-2-2011)

Llibres de capçalera (8-4-2012)

Si som el que llegim... (22-11-2016)

I per a mi la millor manera de fer-lo passar pel bloc és donant-vos l'accés directe al seu web oficial:

Bloc de l'Albert Espinosa

I d'altra banda citant-vos un seguit de frases tretes del seu primer i darrer llibre. Si us sonen bé, si us provoquen somriures i curiositat, busqueu més i potser us agradarà el seu univers...

• Les pèrdues són positives...
• A la vida el més important és saber dir "no"...
• El que més amagues és el que mostra més de tu...
• No tinguis por de ser la persona en què t'has convertit...
• El que costa no és acceptar com ets, sinó com és la resta de la gent...
• Per saber si estimes algú, tanca els ulls...
• Un groc és una persona especial a la teva vida. Els grocs estan entre els amics i els amors. No cal veure'ls gaire sovint o mantenir-hi contacte...
• La felicitat no existeix, però sí ser feliç cada dia: estar viu significa ser feliç...
• Dins teu en sou dos: el jo actual i el jo "nen". Ens hem de comunicar entre els dos "jo"...
• Els problemes no existeixen, només són la diferència entre el que desitgem i el que obtenim de les persones...
• Els errors són encerts fora de context...
• Les pors són dubtes no resolts...
• Juga, gaudeix, viu cada instant: no facis plans...
• No és trist morir, és trist no viure amb intensitat...
• Si creus en els somnis, els somnis es crearan...
• Estima el teu caos...
• Somriu i emociona't...
• La vida no ha de ser allò que et passa, sinó allò que origines tu...

Benvinguts a l'univers groc de l'Albert Espinosa... hi estareu bé...

Contrastos telefònics

El passat mes de desembre vaig tancar la meva vinculació amb Telefónica Movistar, companyia amb qui havia estat lligat de tota la vida i amb qui tenia moltes ganes de trencar la meva relació pel tracte tan deficient que presta als seus clients.
Si no ho havia fet abans, era per no perdre el poc servei que em donava ja que a Calders, no totes les companyies poden oferir la mateixa cobertura.
Però enguany ho he pogut fer: m'he passat a la fibra de Connecta (connexió a internet i telefonia fixa) i a Pepephone (telefonia mòbil), companyia de la que només puc dir coses bones: tracte amable, fàcil i transparent.

A primers de gener he rebut un càrrec bancari a nom de Telefònica i he trucat al 1004 per aclarir perquè em seguien cobrant i en quin concepte.
He estat 21 minuts al telèfon, atès per un noi que es referia a mi com a "Senyor..." (perquè no s'havia anotat el meu nom i no el recordava) i que m'ha demanat infinitat de vegades quina era la quantitat que m'havien cobrat (perquè tampoc no se la devia haver apuntat). M'ha anat dient "No se retire..." i m'ha anat posant musiquetes. Al final dels 21 minuts m'ha dit que no li constava el càrrec del qual li parlava i que faria una reclamació i ja em dirien alguna cosa...
O sigui que no he aclarit res... tal i com m'ha anat passant els darrers anys sempre que hi ha hagut algun problema

Com a contrast, el mateix dia que feia aquesta gestió telefònica, Pepephone m'adreçava aquest e-mail (els subratllats són meus):

"Estimado cliente,
Antes de nada, ¡Feliz año nuevo 2017!

Probablemente pienses que se trata de un correo más de felicitación con promociones navideñas rimbombantes, cargadas de GB y LOVE, y descuentos con fecha de caducidad y entendemos que puedas incluso eliminar este correo directamente sin ni siquiera abrirlo. Por eso, lo que queremos contarte lo vamos a hacer incluso aunque no leas este correo, como hemos hecho siempre.

Sabemos desde hace meses que muchos de vosotros pedíais una mejora de las tarifas y estas no acababan de llegar, por lo que podíais llegar a pensar que nos habíamos quedado sumidos en un eterno letargo (cual reto “mannequin challenge”).
En realidad, más que durmiendo hemos estado desvelados trabajando para poder mejorar las tarifas y mantener un acuerdo con Movistar que firmamos hace unas pocas semanas y que nos permitirá dejaros tranquilos, sin realizar cambios en el servicio para que podáis seguir hablando y navegando como hasta ahora.
Y, aunque os prometimos que no habría cambios, ahora es el momento de matizar que sí los hay y son cambios para mejor.

Hemos mejorado nuestras tarifas para hablar y navegar. En tu caso, tenemos el placer de comunicarte que desde el pasado 1 de enero, de manera retroactiva, mejoramos el precio de tu cuota mensual y aumentamos tus GB para navegar. Así, tu tarifa para hablar y navegar pasa automáticamente de 3GB a 4,5GB por 14,9€ IVA y principios incluidos.

Como siempre, no tienes que realizar ningún trámite para conseguir esta tarifa, ni escribirnos un correo electrónico, ni llamarnos para pedir que se te aplique, aunque si lo necesitas, sabes que sigues disponiendo de atención telefónica gratuita, desde España, con agentes dedicados en exclusiva a atenderte y con permisos para hacer todo lo que pidas, excepto venderte cosas y pasarte con otro agente.

Como te dijimos al comienzo, la mejora se te aplica incluso aunque no leas este mensaje. Puedes comprobar ya el cambio en el apartado "Mis Datos" en el área de clientes Mi Pepephone o en la APP para móvil.

Si tienes cualquier duda, puedes ponerte en contacto con nosotros en pepephone@pepephone.com

Atentamente,
El equipo de Pepephone"

Que content que estic d'haver canviat de companyia!!!!!

Adéu, 2016... Hola, 2017...

 

Comença un any nou que no sabem que ens depararà...

Tampoc no sabíem que ens portaria el 2016 i, ara que li hem donat el passaport, miro enrere per intentar fer un record dels fets més importants. No un resum general d’aquells que van fer per la tele els últims dies de l’any (Donald Trump, Fidel Castro, David Bowie, Leonard Cohen, Brexit...) sinó el resum del “meu any”...

Un any que va començar amb el trasbals de la meva lesió al dit polze de la mà esquerra (trencament del lligament, operació, més de dos mesos de guix, quinze dies de baixa...) i que va acabar amb el trasbals duríssim i inesperat de la mort del Xep, el meu estimat sogre.

Entremig han passat coses bones... i tant!
Vam celebrar les Noces d’Or del Xep i la Maria Dolors amb una festa preciosa després de molts preparatius...
Vam acabar l’habitació de l’Ona després de molt treball i planificació...
Vaig gaudir d’un preciós comiat amb el grup d’alumnes i famílies de les quals havia estat tutor durant els darrers 4 anys...

Durant tot l’any m’ha acompanyat la música de Ramon Mirabet amb el fantàstic nou disc que va treure, l’increïble concert de presentació a la sala Apolo amb el Pablo (a part dels altres concerts als quals vaig assistir), la cançó de l‘estiu, la de la Marató... És la banda sonora del meu 2016: use your smile!

I m’emporto els exemples i els ensenyaments de l’Òscar Camps, el Carles Capdevila i el César Bona.
L’Òscar Camps, fundador de l’ONG Activa-Open Arms, que es dedica a salvar vides del drama dels refugiats al Mediterrani, que és un exemple de vida i que va guanyar amb tot mereixement el guardó de Català de l’Any.
El Carles Capdevila que ens il.lumina i ens emociona amb les seves paraules ja sigui en forma de llibres, de conferències o d’articles fantàstics al diari Ara. Vaig tenir el goig d’escoltar-lo en directe a Calders i també ha recollit diversos premis al llarg de l’any.
El César Bona és un MESTRE que estima els alumnes i es planteja dia a dia com fer millor la seva tasca per aconseguir millors persones dels seus alumnes. Tothom l’estima, tothom l’escolta i podem aprendre molt de les seves paraules, però, sobretot, de la seva bona manera de fer.

Un 2016 en que vaig escriure força poemes, en que vaig gaudir com sempre de la pau de Calafell i en que vaig seguir amb interès el desenvolupament del procés català amb la investidura del president Carles Puigdemont, les picabaralles entre la CUP i Junts pel Sí, l’ofensiva judicial i vergonyant del govern espanyol i els successius processos electorals de l’Estat Espanyol... Tant de bo acabi esclatant, tot plegat, en un 2017 que ens acosti a l’anhelada independència de Catalunya...

Però això –i tot de coses que ara mateix no puc ni imaginar- serà en aquest 2017 que acaba de començar.

Tan de bo sigui un bon any per a tots plegats!

Salut i sort!