"Farcell de renúncies" (poema)

És dura, la vida moderna.
Sovint em sento presoner del destí que he escollit i, per tant, sense poder-me'n queixar.
La família, la feina i les obligacions que jo mateix m'he adjudicat fan que sovint el meu marge de maniobra sigui molt menys del que voldria. I llavors un mal dia m'atabalo perquè constato que no tinc temps per llegir, que no surto amb ningú a fer res, que vaig molt poc de concerts o que simplement no gaudeixo de gaire estones on pugui fer el que llavors em vingui de gust...
Un dia d'aquests en que les coses potser es veuen més negres del que són, em va venir aquesta idea de "moltes renúncies" i que això era com un pes que anava arrossegant tota la vida... com un farcell a l'esquena...
I així va sortir aquest poema:


FARCELL DE RENÚNCIES
Com si toqués marxar de viatge
precipitat, quatre parracs,
sense maletes ni equipatge
i sense temps de cap comiat.

Com emigrants dels anys Quaranta,
com refugiats desesperats,
amb les rialles extraviades
i l'esperança de trasllat.

Així em veig jo quan m'examino
davant de qualsevol mirall,
amb un farcell curull que vessa
de tot allò que no puc fer.

Que no tinc temps, que no tinc forces,
que m'atropellen sens pietat
tots els rellotges, calendaris,
agendes i despertadors.

Em bufetegen i em trepitgen
els verbs de cruel condicional:
"m'agradaria tant...", "voldria...",
o "si pogués faria..." ...res!

La realitat inapel·lable
ho redueix aviat a "res",
sols una llista de renúncies
que s'acumulen com un llast

i que no deixen enlairar-se
somnis, idees ni il·lusions.
Són com un corb fosc que acompanya
i que ens regala humiliació,

com un mirall on reflectir-hi
fracàs, derrota i frustració
després de cada retirada
als molts combats no disputats.

Aboco totes les renúncies
al mocador vell de farcell,
-que és el més gran dels envoltoris-
per poder dur-les sempre amb mi.

Només em queda la nuada,
però això ja ho tinc solucionat.
Faré servir el nus de la gola
i, amb tot a sobre, a caminar.