Una experiència religiosa

Jo no soc creient ni vaig a missa.
De petit hi vaig anar molt i em van administrar tots els sagraments: bateig, comunió i confirmació. Vaig anar a catequesi fins a 2n o 3r de BUP i era de missa dominical amb tota la família. Però a l'adolescència vaig tenir una crisi de fe i vaig deixar de creure en l'església i fins i tot en Déu, malgrat que no em penedeixo de tots els anys que hi vaig passar, dels bons models que vaig tenir, de la cultura que vaig adquirir i de les excel·lents persones que vaig conèixer.
Des de llavors només he anat a missa per compromisos familiars: casaments i enterraments, bàsicament. I sempre que hi he anat, n'he sortit sense penedir-me de la meva decisió d'allunyar-me'n perquè no hi he acostumat a veure ni fe real, ni sentiment, ni sinceritat... mes aviat una convenció social i sovint opinions i fets que entren en contradicció amb els ensenyaments cristians que jo vaig tenir de petit (avortament, preservatius, paper de la dona, opulència del clergat en contrast amb la pobresa...).

Però aquest diumenge vaig tenir una "experiència religiosa" molt satisfactòria...
Va ser a la parròquia de la barriada Mion de Manresa, on els meus sogres anaven cada setmana a missa i aquest diumenge van fer dir una missa en record del Xep.

Només entrar-hi ja vaig notar molt bones vibracions i m'hi vaig sentir acollit. Més que una església, semblava un pis humil reconvertit. Res de columnes, vitralls i fileres de bancs. Res de foscor, pudor de ciris i silenci. La llum entrava per les finestres, hi havia tot de senzilles cadires arrenglerades i una colla de persones parlaven animadament. Es notava que tots es coneixien i uns estaven a la vora d'un bonic pessebre, mentre d'altres es barallaven amb un projector que es veu que era el primer dia que provaven. El capellà, vestit de carrer, anava d'un grup a un altre i acollia amablement tothom qui entrava.
Ningú anava de vint-i-un botó per aparentar, no hi havia un silenci protocolari... era com una retrobada d'amics...
De sobte va arribar el Joan Vilamala, que dinamitza els cants, i va entrar a la rebotiga a buscar la guitarra que hi tenia guardada. Amb tota naturalitat va seure a primera fila i es va posar a afinar-la, mentre el mossèn desapareixia un moment per posar-se la casulla.
De cop i volta el mossèn va sortir canviat, tothom va anar seient a lloc i el Joan, des del seu lloc, sense micròfon ni protocols, va dir el número del cant d'entrada i es va posar a rascar i cantar. La majoria de la gent va anar seguint els cants i la cerimònia no va tenir res d'extraordinari, però m'hi vaig sentir molt còmode.

En acabar es van tornar a formar grups de gent conversant i em vaig adonar que tothom somreia i estava relaxat...
Era una veritable comunitat cristiana!! 
I em vaig imaginar aquell grup de gent en un poblat de l'Amazònia, amb el Pere Casaldàliga de mossèn, tots arremangant-se pel que fes falta, tothom ajudant tothom, amb un esperit sincer i real...
Vaig saludar vàries persones conegudes de la meva etapa missaire a Crist Rei i vaig explicar-li a la meva sogra que M'HAVIA AGRADAT MOLT aquell ambient d'aquella parròquia.
Ella va somriure afalagada i va dir-me:

- Per què et penses que veníem sempre aquí? Perquè ens hi trobàvem molt bé. I sortint de missa anàvem al Viena a fer un cafè i acabàvem de passar el matí del diumenge...

I vaig somriure, content d'haver fet aquella descoberta...
Encara queden comunitats cristianes autèntiques... Jo les he vistes...
I ara també puc presumir d'haver tingut una "experiència religiosa"...