Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:
Espero que us agradi!
VOCACIÓ
El Salva mai no havia tingut clar a què dedicar-se. A casa seva estaven preocupats perquè s’acabava l’últim curs de l’institut i, amb els divuit anys ja complerts, encara no sabia cap on es volia encaminar. De fet, a finals de l’ESO ja li havia costat decidir-se per un batxillerat. Va acabar triant l’artístic per treure’s de sobre les mates i altres matèries que l’atabalaven, però sense tenir ni idea del que volia per al seu futur.
Els estudis se li donaven bé, però no tenia cap vocació clara. Havia practicat algun esport i no se li havia donat malament. Havia fet música i amb la guitarra ho feia prou bé. Però sempre acabava deixant les activitats perquè no el motivaven prou com per dedicar-hi tantes hores i sacrificis. El que més li agradava era escriure i hi tenia molta traça. Però tampoc no volia estudiar cap filologia: ell escrivia per passar-s’ho bé i treure coses de dins.
Quan s’acostava l’hora d’omplir la preinscripció a la universitat, el tutor va recomanar a la família que anessin al Saló de l’Ensenyament per conèixer les noves ofertes formatives. Els va dir que potser allà el Salva podria descobrir la seva vocació i a tots els va semblar una bona idea.
El primer dia del Saló, pare, mare i fill van plantar-s’hi ben d’hora i van començar a passejar pels passadissos. De primer anaven tots junts i aturaven la comitiva a cada estand on el Salva agafava algun fulletó o demanava informació. Però al cap d’una estona el noi els va dir que preferiria anar sol, sense notar les seves ombres pendent de tot el que feia o deia. Se sentia una mica incòmode al costat dels pares, quan la majoria de joves anaven sols o amb grupets d’amics.
- Quedem d’aquí a una estona i us explico les coses que m’hagin interessat. Us sembla?
Els pares ho van entendre i van quedar a les dotze a la cafeteria. Al cap de vint minuts, el mòbil de la mare va rebre un missatge del Salva. Era una foto de la parada d’Enginyeries que la va deixar molt sorpresa. El seu fill mai no havia manifestat cap interès pel disseny de les màquines, automatismes ni res que tingués relació amb l’enginyeria. La mare li va enviar l’emoticona de la cara que està rumiant amb la mà a la barbeta, però el fill només va contestar amb una altra emoticona: el senyal de STOP.
Al llarg del matí el Salva va anar enviant diferents fotos, cada cop més sorprenents, però en cap moment va afegir-hi cap comentari. Un fulletó del màster de ceràmica d’un Mòdul d’Artesania. El rètol d’una Escola de Jardineria i Floristeria. El programa d’estudis d’interpretació de l’Escola Superior d’Art Dramàtic. Una foto d’una escopeta que semblava feta a l’estand de l’Acadèmia Militar. I, l’última, un maniquí de la carpa de l’Escola d’Arts i Tècniques de la Moda.
De primer, els pares intentaven buscar alguna relació entre aquelles fotos, però al final van acabar pensant que devia ser una mena de broma que ja els explicaria després i no van donar-hi més voltes.
A les dotze van trobar-se puntualment i van començar a parlar davant d’unes begudes i una bossa de patates fregides.
- Què, fill? T’ha servit venir al Saló de l’Ensenyament? Has trobat alguna cosa que t’interessi? -va començar la mare.
- I tant! Ja heu vist les fotos que us he enviat -va contestar amb una cara de pòquer que els pares no van saber interpretar-. Crec que ara ja ho tinc força clar.
- Però el què, Salva? Ens has enviat moltes fotos i, francament...
- Ara us les explicaré i ho entendreu millor -va dir el noi sense deixar acabar la seva mare.
Va buscar la primer foto de la parada de les Enginyeries i va deixar el mòbil recolzat de manera que els seus pares veiessin la foto mentre ell els l’explicava.
- Aquí m’han explicat que aquests estudis et permeten desenvolupar la capacitat de trobar solucions a qualsevol problema, valorar diverses alternatives i les seves possibilitats tècniques fins arribar a dissenyar un prototipus que llavors es va millorant i perfeccionant en una segona fase.
- Però si no has fet mates en tot el batxillerat!
- I seguiré sense fer-ne. Espereu. Necessito explicar-vos totes les fotos.
Els pares es van mirar l’un a l’altre amb una barreja de perplexitat i desconfiança, però no van dir res més i el van deixar seguir. El Salva va passar un dit sobre la pantalla per visualitzar la següent foto i va prosseguir:
- La ceràmica és complementària de l’enginyeria. La primera potser és més teòrica i industrial i aquesta és més pràctica i artesanal. Sobre un bloc de fang pots anar aplicant la creativitat per anar-lo transformant amb paciència i perseverança, traient d’aquí i posant allà fins que li dones la forma adequada.
- Segueix, fill, segueix, perquè jo no et veig ni dissenyant màquines ni fent olles ni cassoles -va apuntar el pare.
El Salva va somriure, divertit, va passar la següent foto i va continuar:
- La jardineria també la veig molt relacionada. Algú dissenya un jardí, però llavors el jardiner és l’encarregat d’anar-lo esporgant, esponjant, orientant el seu creixement, traient branques mortes, lligant-ne unes altres perquè creixin en la direcció que interessa, combinant els colors de les diferents flors... Crec que m’encantaria aquesta feina.
- En aquesta sí que t’hi veig -va afegir la mare-. Sona prou bé tal i com ho expliques. Em sembla que fins i tot a mi m’agradaria.
El fill, sense fer cap més comentari, va passar a la següent foto i va reprendre les explicacions:
- Això sí que ha estat tota una revelació d’avui. Mai no m’ho havia plantejat, però quan m’han explicat com la feina d’actor et permet viure tantes vides diferents, he sentit que això també m’agradaria. Poder posar-te dins de la pell de personatges que mai no seràs, treballar-los fins arribar a intuir què farien i què dirien, sentir el que ells sentirien. T’imagines? Poder ser un assassí, un pirata, el millor futbolista del món o un condemnat a mort? Un munt de possibilitats interminable.
- Però si tu ets molt vergonyós! No t’imagino pujant a un escenari davant del públic.
- Dit així, jo tampoc no m’hi acabo de veure, però hi ha una altra manera... Deixeu-me acabar.
Abans que tinguessin temps de dir res, el Salva va passar la següent foto, la de l’escopeta. I llavors va ser el seu pare qui se li va avançar.
- Mira, fill, puc entendre que trobis al·licient en la ceràmica o la jardineria, tot són processos creatius i tu ets una persona amb moltes idees. Però, quin interès pots tenir en les armes?
- Ara us ho explico. No vull pas ser militar. Això mai. Però quan he vist aquesta escopeta he pensat en el plaer que deu sentir el caçador en una cacera. Atenció, concentració, els cinc sentits posats en el que tens davant dels ulls, a la recerca d’un moviment sospitós, un soroll, alguna cosa que no encaixi i que denoti que per allà ha passat algú. Seguir el rastre, ensumar l’aire a l’espera de trobar la presa esperada i, al final, aconseguir-la i eliminar-la.
- Coincideixo amb el teu pare, Salva, no et veig com a caçador. Mai no has estat un noi violent ni has mostrat cap interès per les armes. M’estranya que vulguis matar animals -va reblar el clau la mare.
- Potser no cal que siguin animals... ni matar-los... -va dir el noi enigmàticament-. Va, deixeu-me acabar que ja només en queda una.
I sense més preàmbuls va passar el dit i va deixar a la vista la foto del maniquí dels estudis de moda.
- M’han parlat dels estudis d’Estilisme que fan en aquesta escola. Per deixar vestit aquest maniquí han provat múltiples combinacions de jerseis, camises, pantalons, sabates i complements. Buscant l’equilibri de manera que els colors, llargada i estil de cada peça potenciïn el resultat final. He trobat molt interessant això de posar les diferents peces al servei del conjunt i anar-les combinant les vegades que faci falta fins a trobar el millor resultat possible.
Aquella era l’última foto. El Salva va guardar el mòbil i els pares es van mirar l’un a l’altre, sense entendre res d’aquella llarga exposició. Tots dos van adreçar-li una mirada inquisidora, esperant la revelació final, la conclusió que calia treure de totes aquelles fotos: el veredicte. Ell, plenament conscient de l’expectació generada, semblava gaudir d’aquell moment de tensió i els va mirar arronsant les espatlles, sense dir res.
- Fill meu, després de parlar-nos de totes aquestes fotos què més ens has de dir? Què has decidit? -va dir el pare amb un to impacient.
- Sí, Salva, havies dit que ara ja ho tenies clar... Què és el que tens clar?
- Mireu, m’he adonat que he de dedicar-me al que més m’agrada fer i em fa sentir bé mentre ho faig. I crec que ho he trobat. És un procés que pot durar molts dies i té parts de tot el que us he explicat. Un bon dia comença amb una idea. A vegades és una idea molt general, fins i tot pot ser difusa i llavors cal un procés de maduració teòric, dins del meu cap, mirant la manera de solucionar possibles problemes que el farien inviable, dissenyant els camins que la poden fer avançar, interrelacionant les diferents parts de manera que tot conflueixi i pugui acabar funcionant. Si aconsegueixo treure’n l’entrellat, llavors ve la segona part.
Els pares l’escoltaven amb els cinc sentits.
- Cal passar de les idees als fets. Cal donar forma i estructura a aquella idea que només és dins del cap. Posar-hi paraules. Fer-la tangible. Mica a mica, del no res, va apareixent una forma que sovint primer només és una aproximació i cal anar detallant, perfilant, concretant... Però si en la primera part he aconseguit fer una bona feina, mica a mica va sortint, va creixent, fins que acaba tenint una forma prou definida.
El Salva va fer un petit glop abans de continuar.
- Però m’equivocaria si en aquell moment em pensés que ja és un producte acabat. Seria massa imperfecte. Llavors ve la feina d’anar-lo polint amb paciència i constància. Amb una mirada crítica i màxima exigència perquè sempre hi ha moltes coses a millorar. Cal mirar-se’l molts dies de dalt a baix i fer aquells treballs de precisió que fan millorar el producte final. Retallar fragments innecessaris; canviar peces que, tot i ser equivalents, mai no queden igual de bé; simplificar per aquí; explicar millor per allà; diversificar per fer més amè... De fet és una feina que a vegades penses que mai no acabaries perquè sempre et sembla que aconsegueixes que quedi una mica millor i a vegades és difícil decidir el moment en què ja et sembla bé deixar-ho com està.
El Salva va notar la mirada de complicitat de la seva mare, com si de cop hagués tingut una revelació i hagués entès de què estava parlant. En canvi, el pare encara semblava perdut. Però cap dels dos va dir res i ell va continuar.
- En tots aquests processos puc arribar a una immersió tan profunda que per moments deixo de sentir-me jo mateix i em poso en la pell d’altres personatges. Algunes vegades ho he viscut amb tanta intensitat que se m’arriba a posar la pell de gallina quan gairebé arribo a encarnar-me en aquestes altres persones i estic convençut que sé exactament què dirien i què farien, com els deu passar a alguns actors quan es fiquen en la pell del seu personatge...
- Aaara! Estàs parlant d’escriure! -va interrompre el pare en un violent aterratge d’emergència.
El Salva va somriure i va mirar la mare que assentia amb la mirada i llavors va acabar la seva explicació.
- Sí, pare. Parlo d’escriure. I acabo amb les dues últimes fotos. La de l’escopeta, que tant us ha preocupat, es referia a la recerca, un cop la història ja està “tancada”. Quan el que he escrit ja té un principi i un final i ha anat passant per tots els llocs per on volia que passés, llavors durant uns quants dies em dedico a fer de caçador d’errors: des de les faltes d’ortografia, a repeticions, frases massa llargues, excés d’adjectius, potser explicacions massa críptiques... En cada nova relectura arribo a fragments on m’aturo perquè penso que no acaben de funcionar prou bé i busco la manera de millorar-los. I ho deixo reposar, però l’endemà hi torno i segueixo buscant, filant prim, barallant-me amb sinònims, diccionaris, traductors... el que faci falta. I en aquesta fase final també em sento com un estilista que prova diferents vestits per veure quin queda millor. Utilitzar una expressió o una altra? Quin dels dos sinònims poso al primer paràgraf i quin al segon? Com queda millor? A vegades, canviar un verb, t’obliga a reescriure tota la frase o tot el paràgraf perquè el conjunt quedi harmònic. O sigui que era això: vull estudiar per ser escriptor.
I, finalment, el Salva va callar, mirant encuriosit els seus pares.
- Carai, fill meu, ens has ben fet ballar el paraigua, eh? -i agafant el mòbil va anar repassant les fotos-. Enginyer, ceramista, jardiner, actor, caçador i estilista. I tot això per explicar-nos que volies ser escriptor... És ben bé que ja ho ets d’escriptor, eh? I ens has escrit un conte per explicar-nos-ho.
I el Salva, satisfet, només va contestar:
- Oi que sí?