Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:
Espero que us agradi!
ATZAR
El dia que li va tocar la loteria, al Marc no li va sonar el despertador. Mentre dormia, va haver-hi una pujada de tensió i, quan va obrir els ulls, en lloc de l’hora va veure uns números vermells fent pampallugues. Va aixecar-se d’un bot i va adonar-se que feia més de dues hores que s’hauria d’haver llevat. En aquell moment va pensar que allò era una gran contrarietat, però gràcies a aquell retard li va tocar la loteria.
Va dutxar-se d’una revolada i va marxar de casa corrent i sense esmorzar. Va calcular que el primer tren que podia agafar, el deixaria a la feina tres hores més tard de la seva hora de fitxar i va empassar saliva abans de trucar l’encarregat. Li va explicar la veritat i, estranyament, una veu comprensiva li va dir que no s’amoïnés, que ja recuperaria les hores.
Quan va arribar a Barberà, va pensar que ja no venia de vint minuts i va entrar a esmorzar a una cafeteria abans d’incorporar-se a la feina. Mentre s’acabava l’entrepà, va veure com entrava l’encarregat i el cor li va fer un salt: no volia que el veiés allà esmorzant tranquil·lament. Va agafar un diari de la taula del costat i va obrir-lo per amagar-se rere les seves pàgines, esperant el moment oportú per escapar sense vist.
Quan l’encarregat va anar al lavabo, el Marc es va aixecar. Amb un còmplice dit als llavis, li va dir al cambrer que a la tarda ja passaria a pagar i va sortir ràpidament. El que no sabia llavors és que gràcies a aquell deute pendent li tocaria la loteria.
Cap al migdia, l’encarregat li va demanar si podia quedar-se a la tarda per recuperar una de les hores. Com que no tenia res especial a fer, va acceptar i va començar a pensar una combinació per tornar a casa. Sortint una hora més tard, perdria el tren que agafava normalment i el següent no passava fins al cap de dues hores. Llavors va recordar que la Samantha de comptabilitat plegava a aquella hora, anava amb cotxe i passava pel seu poble. Va demanar-li si podia tornar amb ella i no li va posar cap impediment.
Quan van acabar la jornada, el Marc va dir-li a la Samantha que havia d’anar a pagar l’esmorzar i, com que no es desviaven gaire del garatge, hi van anar plegats. Sortint de la cafeteria, van ensopegar amb un venedor ambulant de loteria que els va oferir un dècim pel sorteig d’aquella nit. El Marc no hi creia i mai no en comprava, però la Samantha era ben diferent.
- Espera un moment, Marc. T’imagines si toqués i jo no n’hagués comprat?
- Però si no toca mai... Ara que, si en vols, ja t’ho pago jo. És el mínim que puc fer per compensar-te...
- Noo. De cap manera. Si me la pagues tu i em toca, em sentiré malament. Com si l’hagués de compartir amb tu. Jo pago el meu número i tu, si vols, compra’t el teu.
- D’acord, d’acord. Com vulguis.
La Samantha va comprar un número i el Marc també es va sentir estranyament empès a comprar-ne un.
S’havia aixecat tard perquè no li havia sonat el despertador. Havia entrat a la cafeteria perquè havia marxat de casa sense esmorzar. Havia marxat sense pagar perquè no el veiés l’encarregat. Va plegar més tard del compte per recuperar hores. En comptes d’anar directe al garatge havia passat per la cafeteria a pagar. I quan es va creuar amb el venedor de loteria, anava amb la Samantha, que sempre en comprava... Res de tot això no li hagués passat en un dia normal i potser per aquest motiu va acabar fent encara una altra cosa inhabitual en ell: va comprar un número de loteria.
Quan la Samantha el va deixar a casa, va posar a l’hora tots els rellotges que seguien fent pampallugues i va engegar la tele per veure un capítol de la sèrie, com feia cada dia per relaxar-se després de la feina. Contrariat, va comprovar que no funcionava. Potser l’avaria elèctrica de la nit l’havia espatllat. L’endemà ja buscaria un tècnic. Ara estava massa cansat i va preferir anar a la dutxa.
Després va començar a preparar el sopar i, incòmode pel silenci que regnava a la casa amb la tele apagada, va treure el vell transistor del calaix i va posar la ràdio. Va anar fent sense parar gaire atenció i, de cop i volta, va adonar-se que acabaven de dir els números premiats a la loteria. Convençut que no li havia tocat, va continuar sopant sense pensar-hi més. El dia que li va tocar la loteria, el Marc ni tan sols no va sentir els números premiats.
De sobte va rebre un missatge de la Samantha:
- “A mi no m’ha tocat. I a tu?”
Amb un somriure va contestar-li:
- “Ni ho he mirat, però segur que tampoc. Mai no hi jugo.”
Ràpidament va arribar-li la resposta:
- “Ves a saber... Has sentit a parlar de la sort dels principiants? ;-) Bona nit!”
- “Jajaja... Bona nit!”
I així va acabar la conversa. Per primer cop en tota la seva vida, el Marc va sentir les pessigolles de la gent que posa esperances en la loteria. I un tímid “I si...?” va anar-se fent gran dintre seu de manera discreta, però implacable. Primer va intentar no fer-li cas, però al cap d’una estona va decidir mirar els números premiats i treure’s aquell molest rum-rum d’una vegada.
Amb el mòbil va buscar els resultats i llavors va passar el que mai no hagués cregut que podia passar: coincidien!
Tenia el dècim al costat de la pantalla on es veia el número premiat i coincidien xifra per xifra. El cor li bategava de pressa i un estrany aiguabarreig de sensacions el marejava. D’una banda sentia ganes de riure. Com podia ser que li hagués tocat a ell que mai no hi jugava? Quina bogeria! I al mateix temps, quina injustícia per als que hi jugaven de manera constant tota la vida. Però és clar, no era un tema de justícia, era simplement un joc d’atzar i li havia tocat. Va mirar l’import del premi i el cap li va rodar: què en faria de tants diners? I el primer que va pensar és que li faria un bon regal a la Samantha.
Estava a punt d’escriure-li un missatge, però es va aturar. Allò era massa important per dir-ho d’una manera tan freda. Volia veure la cara que feia quan li donés la notícia. I al mateix temps no podia esperar fins l’endemà per explicar-li. I volia explicar-li tot: com l’atzar havia anat apareixent al llarg de tot el dia fins que havia acabat amb el premi de loteria.
Va posar-se les sabates i una jaqueta i va decidir fer-li una visita sorpresa. Trauria el cotxe del garatge i es presentaria a casa seva per dir-li de viva veu. Eren deu minuts de cotxe i valdria la pena.
Duia el dècim a la mà i caminava a pas viu, empès per les ganes de compartir la seva alegria. Esverat com anava, va ensopegar amb una rajola trencada i es va desequilibrar. Balancejant els braços per evitar la caiguda, el dècim se li va escapar dels dits i va anar a parar a la calçada.
A aquella hora hi havia molt poc trànsit pels carrers, però l’atzar va voler que just en aquell moment passés un cotxe esportiu a tota velocitat, just per sobre del dècim premiat. El conduïen uns joves amb les finestres abaixades escampant ritmes llatins a un volum exagerat.
Quan el brogit es va anar allunyant, el Marc va baixar de la vorera a buscar el dècim.
No en quedava ni rastre.
Aprofitant que no venia cap altre cotxe, va deambular amunt i avall, mirant minuciosament cada centímetre d’asfalt, però el bitllet havia desaparegut. Va anar caminant un bon tros en la direcció que havia seguit el cotxe, resseguint el voral amb la llanterna del mòbil.
Se sentia cada cop més posseït per una tristesa incomprensible i maleïa el moment en què havia decidit comprar loteria. Era la mateixa persona que feia mitja hora, res no havia empitjorat en la seva salut ni el seu entorn, però ara se sentia terriblement desgraciat.
Finalment va desistir i va emprendre el camí de tornada a casa amb una sensació de desolació i buidor com feia temps que no sentia. Havia d’esborrar aquell record el més aviat possible. A la Samantha li diria que no li havia tocat res, procuraria oblidar-se’n i, sobretot, no tornaria mai més a comprar loteria.
Maleïda rajola trencada que l’havia fet entrebancar!
Maleït cotxe de la punyeta que havia passat just en aquell moment per allà!
Què coi devia haver passat amb el dècim?
Ell mai no ho va saber, però l’atzar va seguir jugant el seu paper...
La roda dreta del darrera va passar per sobre del dècim que s’hi va quedar enganxada i, per la força de la inèrcia, va seguir rodant durant un tros més llarg del que el Marc va explorar amb desesperació. Al cap d’un parell de quilòmetres, en un tros de carretera en mal estat, amb forats i grava, el paper es va desprendre i va anar volant empès pel vent fins a caure en un bassal.
A base d’hores, el paper es va anar amarant i la força de la gravetat el va anar vencent fins a deixar-lo dipositat al fons. Al cap d’uns quants dies, l’aigua del bassal es va evaporar i el paper va quedar invisible, al fons, cobert de fang. Les molècules de cel·lulosa es van anar desintegrant i al cap d’unes quantes setmanes ja no quedava res que pogués recordar a un paper, simplement àtoms de carboni, oxigen i hidrogen deslligats, descolorits i desestructurats...
Quan un bon dia una màquina va fer una rasa per passar uns tubs, ja era totalment impossible distingir el paper entre la sorra argilosa. El dècim de loteria havia passat de ser a no-ser.
Com la sort d’aquell estrany dia del Marc que va passar de no-ser a ser i després altre cop a no-ser.
Coses de l’atzar!