Espero que us agradi!
PÀRQUING
El Pol i la Rosa ja fa un temps que surten junts, però encara no han consumat la seva relació. Avui han anat a sopar, han begut i en tenen moltes ganes. Però els dos encara viuen a casa dels pares i no sabien on alliberar aquest desig que els encén. Fins que l’alcohol els ha donat una empenta i han decidit que el pàrquing serà un bon lloc.
La Rosa tanca el cotxe en un garatge comunitari molt gran, de dues plantes i moltes places, que satisfà les necessitats dels cinc blocs de pisos que va edificar la mateixa promotora. En comptes de fer cinc garatges més petits, van planificar un gran espai que pogués donar cabuda als vehicles de tota la promoció. En un espai tan gran i anònim, la jove parella confia trobar la intimitat necessària per a la seva primera trobada sexual.
Enriolats, obren la porta i van acostant-se a la seva plaça. La Rosa és qui condueix i li falten mans per controlar el volant, mentre fa fora les del Pol, que semblen no tenir aturador.
De fet el Pol és qui ha begut més dels dos i, com que ni el cotxe ni el garatge són seus, està més desinhibit. La flama del desig ho crema tot i no veu la necessitat de mantenir cap mena de prudència. Sent la crida atàvica d’un moment iniciàtic i intenta conquerir terreny, ara avançant cuixes amunt, ara explorant per dins de la samarreta. La Rosa està tan enriolada i excitada com el Pol, però una veueta interior no li permet deixar-se anar del tot. Li diu que no pot badar perquè algun veí els podria sorprendre i els seus pares ho acabarien sabent. Per això va reprimint els atacs del Pol i li repeteix que abaixi la veu i s’estigui quiet fins que s’apaguin els llums. Com que li diu entre somriures i esbufecs, el Pol tampoc no s’ho acaba de creure i atura momentàniament els seus atacs, només per tornar a la càrrega amb redoblades ganes.
El garatge té un sistema d’enllumenat d’aquells que s’engeguen quan algú entra i s’apaguen automàticament al cap d’una estona. Al Pol li sembla que el temporitzador està mal programat i el llum porta massa estona encès. Per això intenta transgredir la norma que li ha imposat la Rosa, però l’únic que aconsegueix és que accepti traslladar-se als seients del darrera, des d’on podran discutir millor les coses.
Llavors és quan s’apaga el llum. El rellotge del cotxe assenyala les 02:38, però cap dels dos no s’hi fixa. Es fonen en un petó que desafia els adjectius i, a poc a poc, les peces de roba van abandonant el seu lloc natural. Els cossos mig estirats, amb una incomoditat que ara són incapaços de percebre, comencen a explorar-se, però de sobte, la Rosa queda paralitzada i el cor se li accelera.
La veueta que abans l’avisava, ara crida dins del seu cervell: s’ha encès el llum! El Pol intenta tranquil·litzar-la. Només és algú que aparcarà el cotxe i se n’anirà de seguida a dormir. Però mentre van xiuxiuejant, tots dos intenten recompondre el seu vestuari.
(... ... ...)
El cotxe que baixa el pendent del garatge no és pas un últim model. En Marcel està tip de ser l’objecte de comentaris irònics o despectius, sobretot perquè sap que si no fos seu també els faria. Té un disseny antiquat, uns quants bonys a la carrosseria i no disposa de cap dels automatismes que tenen actualment tots els cotxes. Com a súmmum de l’antigor, l’aparell de música encara accepta cassets d’aquells que els seus pares rebobinaven amb un boli i, evidentment, no disposa de sistema Bluetooth compatible amb els mòbils actuals.
Aquesta nit, quan ha plegat de treballar al bar de tapes, uns sagals d’Oló que li cauen com el cul l’esperaven al semàfor. Entre grans riallades li han començat a passar una bandera de quadres blancs i negres per davant, com aquelles dels gran premis de Fórmula1. Segur que a hores d’ara deu haver-hi un vídeo corrent per les xarxes socials, acumulant “likes” i comentaris que li faran mal.
Per això, a mesura que ha anat allunyant-se de la feina, s’ha anat indignant i a hores d’ara està ben emprenyat. Creu que hauria d’haver baixat del cotxe i, com a mínim, arrancar-los la bandereta dels collons a aquells desgraciats. Ara té ganes de revenja. Al mateix garatge on aparca la seva tartana, hi tanca el cotxe un home d’Oló que de tant en tant els paga el got a aquells malparits que sempre el ridiculitzen. Així que una idea va obrint-se camí al seu cap per sadollar les ànsies de venjança.
El Marcel és un humil estudiant d’enginyeria que ha de treballar els caps de setmana per anar-se pagant els estudis i els petits capricis. Avui està molt cansat i no sap com oposar-se a la mala idea que ha tingut: el cotxe del Nandu pagarà pels seus amiguets d’Oló. No sap què li farà. Si és obert li prendrà el que tingui dins o potser li trencarà els vidres o el ratllarà. No ho té clar. Només vol que pagui pel que han fet els seus amiguets i així poder treure’s aquella mala llet de sobre. Mentre anava rumiant, ja aparcat a la seva plaça, ha passat el temps i ara s’acaben d’apagar els llums. Maquinalment mira el rellotge: són les 02:45.
(... ... ...)
Quan tornen a apagar-se els llums, el Pol li fa un petó a la Rosa i intenta tranquil·litzar-la, però ella ja no està gens per la feina i l’única cosa que vol és marxar del garatge i anar-se’n a dormir.
El Pol se n’adona que ja no passarà res de màgic aquella nit i claudica definitivament, fent un esforç de comprensió i autocontrol. Intenta reincorporar-se, però la Rosa l’atura violentament. Li diu que no s’han de moure fins que sentin la porta de sortida: qui sigui que hagi entrat encara no ha abandonat el garatge...
(... ... ...)
Les parpelles del Marcel intenten tancar-se, però decideix que no vol afegir la frustració de no venjar-se a totes les que ja arrossega. Sortirà del cotxe sigil·losament, s’acostarà fins el del Nandu i s’endurà el que trobi. Amb poca cosa ja es donarà per satisfet, perquè el que realment vol ara és anar a dormir.
Un cop fora del cotxe, camina amb una exagerada lentitud, girant el cap en totes direccions, temorós de fer algun pas en fals que provoqui algun soroll. Però no. Sense cap contratemps arriba al flamant Volvo que s’havia posat com a objectiu i, de sobte, se sent una mica Robin Hood, robant als rics per donar-ho als pobres.
Prova d’obrir la porta, però -evidentment- està tancada. Per un moment pensa en trencar el vidre, però ho considera massa arriscat i va provant les portes dels següents cotxes fins que troba un Toyota obert. Hi entra amb el cor bategant-li com un cavall desbocat i, assegut al seient del conductor, examina el que té a l’abast. Poca cosa, uns quants discos en format CD, un paquet de xiclets i dues monedes d’un euro. Mira els seients del darrere i veu que podria incrementar el botí amb un paraigua, una bossa de gormanderies i un paquet de mocadors de paper. Ho desestima i quan, neguitós i amb ganes d’anar al llit, vol iniciar la retirada amb el magre tresor de la part del davant, hi ha una cosa que l’atura en sec: els llums del garatge s’han encès!
(... ... ...)
La Rosa, el Pol i el Marcel, sense saber-ho formen part de la mateixa coral que ha saludat la nova il·luminació del garatge amb un espontani al·leluia:
- Merda!
I tots tres, cadascú en el seu vehicle, s’han ajupit amb el cor bategant sota els efectes de la il·legalitat i desitjant fermament que el llum torni a apagar-se, la porta de sortida espetegui i puguin posar fi a aquesta, cada cop més desagradable, aventura.
(... ... ...)
Qui ara baixa per la rampa de l’aparcament són la Lídia i la Sara. Estan molt nervioses perquè han aconseguit una paperina de cocaïna i tenen ganes de sentir-la dins seu. No és pas el primer cop que ho fan. En el seu ambient de joves de bona família, la droga circula amb certa generositat i ja l’han tastada, però avui, per primera vegada, s’han encarregat personalment de tot el procés. Han quedat a una plaça discreta amb el proveïdor habitual i han fet l’intercanvi de diners per mercaderia sense cap intermediari. Ara tenen aquella paperina que els crema dins de la bossa de mà i han decidit entrar al garatge i fer-se unes ratlles dins del cotxe abans de sortir de festa.
La Lídia i la Sara són massa joves i han vist massa pel·lícules. Potser per això juguen amb la droga. Per això i perquè saben que si els seus pares ho sabessin tindrien un enorme disgust. Així hi afegeixen al·licients. És il·legal i la policia les podria detenir. És inapropiat i les seves famílies s’esgarrifarien i es tibarien dels cabells. Però es tracta que ni la policia ni la seva família s’adonin de res i segueixin mantenint la seva immaculada reputació de noies sanes, educades i treballadores.
Saben que els seients del cotxe no són el millor lloc per a una bona ratlla, però no se’ls n’ha acudit cap de millor. És un lloc discret on ningú les molestarà i podran fer-ho ràpidament sense deixar cap rastre. La Lídia treu la paperina mentre els ulls de la Sara brillen per les dues. Quan està a punt d’obrir-la, s’apaga el llum i no pot evitar un gest d’alerta: si s’hagués apagat deu segons més tard podria haver caigut tota la coca per terra.
La Sara, que no veu el moment de tornar a notar les sensacions que provoca aspirar aquella pols blanca, fa el gest d’obrir el llum interior del cotxe, però la Lídia l’atura. No poden arriscar-se! Cal pensar alguna altra cosa. Per sort estan aparcades sota un llum d’emergència i decideixen acostumar-se a aquella tènue claror abans de muntar els preparatius.
(... ... ...)
No gaire lluny d’allà, el Pol ja s’ha adormit. L’alcohol, el cansament i la immobilitat s’han aliat contra la seva consciència. Al seu costat, però, la Rosa està més tensa que les cordes d’un violí i pel seu cap no paren de passar diferents idees, totes dolentes. Quan el Pol fa el primer ronc, li clava una guitza i per primer cop se li està a punt d’escapar una llàgrima.
(... ... ...)
Deu columnes més enllà, el Marcel s’acaba de despertar al volant d’un Volvo i està intentant reconstruir què l’ha portat fins allà. Mica a mica s’adona de la situació i decideix que el millor és deixar-ho tot al seu lloc i anar-se’n a dormir com un ciutadà honrat. Però quan està a punt d’obrir la porta del cotxe, un clàxon l’immobilitza i el deixa totalment acovardit...
(... ... ...)
El cor de la Rosa està a punt d’esclatar. El clàxon li ha semblat un tro acusador. Com si aquell soroll fos el d’una alarma que els seus pares haguessin posat per enxampar-la in fraganti. S’encongeix encara més i, en fer-ho, dóna un altre cop de colze a un endormiscat Pol que amb prou feines reacciona balbucejant:
- Per què no anem a dormir?
(... ... ...)
La Lídia és qui ha provocat aquell terrabastall nocturn. Ha intentat improvisar una superfície horitzontal posant una revista entre els dos seients i amb les maniobres ha tocat el clàxon amb el colze. Amb l’ensurt, la preuada mercaderia ha estat a punt de malbaratar-se per segona vegada i tot plegat fa que perdi el control de la situació. Està molt nerviosa i vol anar-se’n a casa.
La Sara, més segura i ansiosa per tornar a notar la coca corrent per les seves venes, li pren el relleu. Agafa la paperina i la revista i es disposa a enllestir els preparatius.
- De què tens por? -li etziba-. Aquí no hi ha ningú.
(... ... ...)
El Marcel està rebentat i comença a tenir veritable pànic de quedar-se adormit al volant d’aquell cotxe i, l’endemà al matí, trobar-se el propietari cara a cara sense poder-se justificar. Torna a deixar el poc que havia agafat al seu lloc i, esperant que les columnes el protegeixin de les mirades que pugui haver-hi al garatge, decideix marxar del pàrquing i anar a dormir.
Surt lentament del cotxe, però, alarmat per la llum interior que s’encén quan s’obren les portes i sembla delatar-lo, la tanca violentament, provocant un gran soroll. Comença a caminar cap a la sortida, però de cop recorda que ha deixat les claus al contacte del seu cotxe i recula per recuperar-les. Hi torna a entrar, s’asseu i les treu del contacte. Esgotat recolza el cap al respatller amb els ulls tancats. Espera que quan els obri tot torni a estar en silenci i a les fosques.
(... ... ...)
La Sara ha quedat blanca quan ha sentit el cop de porta i la Lídia se sorprèn de la seva pròpia ironia en un moment com aquell:
- Ningú, eh?
(... ... ...)
La Rosa ja no pot més i, després del cop de porta, ha mirat el rellotge -les 02:56- i ha començat a somicar desesperadament. El Pol s’ha despertat amb el cap tèrbol i la boca pastosa. Mira la seva xicota i li demana:
- Què passa?
Li contesta la veu d’una nena petita:
- Si us plau, anem cap a casa...
(... ... ...)
La Lídia i la Sara també decideixen deixar per a un altre dia les aventures nocturnes. A la que arribi una altre cotxe i tinguin llum i soroll que les encobreixi sortiran d’allà.
(... ... ...)
A les 03:07 s’obren els llums del garatge enmig d’un gran terrabastall. Un cotxe entra arrossegant unes llaunes i des del carrer se senten uns quants clàxons totalment fora de lloc a aquelles hores: uns nuvis estan intentant arribar a la lluna de mel.
Els cinc protagonistes de la nostra història troben que l’ocasió és immillorable i intenten aparentar normalitat quan surten dels seus vehicles. La Rosa i el Pol s’esmunyen per la porta de l’esquerra en un tres i no res. El Marcel fa veure que agafa alguna cosa del maleter perquè ningú no el reconegui i la Lídia i la Sara passen pel seu darrere mussitant un feble “Bona nit”. Al cap d’un moment el Marcel tanca el maleter amb un sorollós cop i comença a caminar darrere seu.
Les dues amigues, suggestionades per tota l’estona de nervis dins del cotxe i el fet de portar droga a sobre, s’han espantat amb el cop de porta i els sembla que les passes del noi estan cada cop més a prop. Augmenten el pas i el so rítmic dels tacons de les seves sabates es barreja amb les del noi que les encalça i les fa imaginar escenaris esborronadors.
Enmig d’aquesta persecució imaginària, la Lídia, a qui la bossa de mà li estava relliscant de l’espatlla, fa un gest enèrgic per recol·locar-la. Mentre la bossa es gronxa a l’aire, la paperina surt per la cremallera oberta i va a parar al terra.
El Marcel veu aterrar l’objecte prop dels seus peus. El recull i accelera el pas per apropar-se a les noies i torna'ls-hi. Les dues amigues senten l’inici d’un trot al seu darrere i arrenquen a córrer desesperades i cridant:
- Auxili!
- Espereu! No correu! Teniu! -crida més fort que elles el noi.
Però les dues noies ja han entrat en pànic i no escolten res. El Marcel decideix que haurà de córrer més que elles per donar-los la paperina que els ha caigut. Se sent ridícul esforçant-se per fer un favor a aquelles dues histèriques que es pensen que les empaita un assassí, però malgrat el cansament les abasta en un moment i les engrapa per les jaquetes mentre els diu:
- Voleu parar de córrer d’una puta vegada! No us vull fer cap mal! Només us torno el que us ha caigut.
La Sara s’atura en sec quan s’adona del gir de guió i mira directament les mans i els ulls d’aquell noi que fins fa un moment pensava que era una perillós violador. Veu que té la seva paperina i intenta fer una anàlisi ràpida de l’interlocutor. Tractant-se de droga, no és el mateix si parles amb un policia, amb un amic dels teus pares o amb un jove anònim qualsevol. No s’havia adonat que l’havien perduda i ara poden recuperar-la si juguen bé les seves cartes. Diuen que la primera impressió és la que compta.
- Moltes gràcies, em dic Sara. Ens havies espantat.
- Marcel -contesta a tall de presentació telegràfica-. Normal, amb les històries que expliquen d’atacs nocturns als garatges...
- Bé, anem a dormir que és molt tard -intervé la Lídia amb ganes d’acabar-ho ràpid.
- Aneu amb compte, eh? No fa pinta de ser una paperina de safrà per a la mare del Patufet.
El Marcel s’estranya del que acaba de dir. Està cansat i té ganes d’anar a dormir, però per un cop no ha pogut resistir la temptació de ser ell qui ataca i veure com els altres es defensen. Observa les reaccions d’aquelles noies amb una mena de plaer curiós. La més alta sembla avergonyida i espantada, sense saber què dir. La que s’ha presentat com a Sara sembla que aguanta l’envit i el mira, desafiant i provocadora.
- Si fos safrà, voldries que et convidéssim a una mica de paella?
- Jo no estic per contes ni tonteries. Me’n vaig a dormir. Vens, Sara? -diu molt tensa la Lídia fent intenció de girar cua.
Per un moment hi ha uns ràpids creuaments de mirades, com si fos una partida de pòquer i tots estiguessin avaluant la possible jugada dels altres i, enmig d’aquest impàs, s’apaguen els llums. La Lídia ofega un crit i surt corrent cap a l’interruptor més proper. Quan el prem i torna la il·luminació, no hi ha rastre dels altres dos.
- Sara! Estàs bé? On sou?
Mentre parla va mirant en totes direccions, tement ser atacada en qualsevol moment des de qualsevol angle.
- Saraaa! Si és una broma no té cap gràcia! On sou?
No gaire lluny d’ella els altres dos estan amagats, menjant-se les boques com si no hi hagués demà. Quan s’han apagat els llums, la Sara, que estava començant a excitar-se amb la situació, ha doblat l’aposta i ha arrossegat el Marcel tibant-lo de la mà fins a l’amagatall on son ara, entre dos cotxes, i, imaginant certa complicitat per part d’ell, ha començat a besar-lo. El Marcel, gratament sorprès, ha correspost el petó, afegint-hi carícies sobre la roba.
Mentrestant la Lídia segueix cridant espantada i va reculant en direcció a la porta de sortida per tenir una escapatòria propera si la cosa es complica. Al mateix temps treu el mòbil i comença a marcar el número de la seva amiga, pensant que, si li sona el mòbil, sabrà on és. Però cada número que marca provoca un petit senyal acústic i la seva amiga li endevina la intenció. Atura la morrejada amb el Marcel i posa el seu mòbil en silenci. Després li escriu un missatge: “Estic bé, Lídia. No pateixis. Ves-te’n a casa. Demà ens truquem.”
Quan la Lídia ho llegeix, no se’n sap avenir. Després de tot el que han passat, la deixa tirada i s’ho vol muntar amb aquell desconegut! És incorregible, la Sara. La fa patir per res i ara la deixa tirada! I encara es fotran ells dos la coca i ella es quedarà sense tastar-la! Increïble! Obre la porta i marxa indignada amb pas viu. Vol arribar de seguida a casa i, per fi, descansar.
Quan sent la porta que es tanca, la Sara acosta els seus llavis a l’orella del Marcel i li xiuxiueja:
- Vols una mica de safrà?
Ell somriu, esgarrifat per les pessigolles, i assenteix mentre li fa una xuclada al coll. Ella riu, apartant-se d’un bot. Treu la paperina i li demana:
- On?
Ell, sense dir res, l’agafa de la mà i la porta fins el seu cotxe. Ella sembla voler dir alguna cosa, però ell li posa un dit als llavis i obre la porta del darrere. El Marcel es posa de genolls mirant enrere i ella fa el mateix. Posa una carpeta sobre la safata del darrere, i hi aboca el contingut de la paperina construint dues ratlles amb una facilitat que demostra que no és la primera vegada que ho fa. Sense necessitat de cap canonet, acosta el nas a la carpeta i, tapant-se un forat, inhala ràpidament per l’altre. Després de tirar el cap enrere i parpellejar una mica, li cedeix el torn a la Sara, que segueix el seu exemple.
Després el Marcel s’estira sobre els seients del darrere posant-se la Sara a sobre i li treu la roba sense aparent dificultat. Ella li fa el mateix i comencen a fer l’amor amb grans sotragades, com si fos un tema urgent que han de resoldre el més aviat possible. De fora estant, el balanceig del cotxe és evident i els vidres comencen a entelar-se, però ells no s’adonen de res.
(... ... ...)
El Pol s’ha quedat hipnotitzat davant d’aquell cotxe vell amb els vidres entelats. Veient de la manera que es gronxa, no té cap dubte que dins hi ha una parella que ha tingut més sort que no pas ell. Té la temptació d’acostar-se al vidre a fer de voyeur, però no gosa.
Quan ha sortit del garatge amb la Rosa, l’ha acompanyada fins a casa, tots dos de la mà en silenci pels carrers buits de la ciutat fins que han arribat al seu portal. Allà ella s’ha adonat que s’havia deixat les claus de casa dins del cotxe i ha començat a plorar. Ell, malgrat tenir molta son i estar cansadíssim, s’ha ofert per anar a buscar-les i per això torna a ser al maleït pàrquing, com a última prova de la gimcana nocturna abans de poder ficar-se al llit i descansar d’una punyetera vegada.
De cop s’obren els llums perquè un altre cotxe arriba en plena matinada. El balanceig del cotxe s’atura bruscament i el Pol no vol que el descobreixin allà com un badoc. Desorientat es gira ràpidament i es dona un fort cop de cap amb la columna que tenia a tocar i no havia percebut. El cop es contundent i queda ben atordit mentre nota com la sang comença a rajar-li del front. Com que té por de caure inconscient en qualsevol moment crida espantat:
- Ajudeu-me!
I després, recolzant l’esquena en la columna, acompanya el seu cos suaument fins a terra. Queda assegut i, notant que les forces li flaquegen, insisteix:
- Si us plau, ajudeu-me!!
(... ... ...)
Pel Marcel i la Sara tot ha sigut simultani: l’encesa dels llums, l’impacte sord i el crit d’ajuda. S’han incorporat d’un salt i es vesteixen precipitadament, girant les peces de roba que havien quedat del revés. El Marcel és qui acaba primer, surt del cotxe i veu un noi ensangonat al seu davant recolzat en una columna.
- Òstia! Què t’ha passat? -li diu mentre s’ajup per comprovar el seu estat. Estàs bé?
- Ajuda’m -li contesta el Pol amb un fil de veu, obviant l’estupidesa de l’última pregunta i sentint-se salvat-. Si us plau, ajuda’m.
En aquells moments la Sara surt del cotxe i no pot evitar un xiscle quan veu el panorama.
- Tens aigua? -li demana el Marcel prenent el timó de les operacions.
- Sí -li contesta ella allargant-li una ampolleta que ha sortit de la bossa de mà.
El Marcel es treu un mocador de la butxaca i li aboca un raig d’aigua sobre el front per comprovar la gravetat de la ferida. La vermellor desapareix momentàniament i deixa veure una escletxa per on torna a brollar al cap d’un moment.
- Això s’ha de cosir -sentencia-, ajuda’m a pujar-lo al cotxe.
Amb la poca col·laboració que els pot oferir el pobre accidentat, l’incorporen i el posen al seient del darrere, on fa un moment han viscut una vertiginosa escena de sexe. Tot i que la primera intenció de la Sara hagués estat fugir per potes i deixar aquell noi esterrecat, està orgullosa de com ha reaccionat el Marcel i fa intenció de seure al seient del copilot, disposada a ajudar en el que faci falta.
- Millor que seguis darrere amb ell per si es desmaia.
I, sense oposar cap objecció, fa el que li ha suggerit i seu al costat del Pol mentre el cotxe arrenca i posa rumb cap a l’hospital de Sant Joan de Déu.
- Avisa la meva nòvia -xiuxiueja el Pol a la Sara.
- Com es diu? On tens el mòbil?
El Pol li assenyala la butxaca del pantaló i ella li treu amb facilitat. Li acosta a les mans perquè el desbloquegi amb l’empremta i busca entre els últims missatges.
- És la Rosa?
- Sí -contesta el Pol assentint amb el cap mentre tanca els ulls-. Moltes gràcies!
- Marcel, on el portem?
- Sant Joan de Déu -contesta el conductor amb l’adrenalina al capdamunt, concentrat en la carretera.
La Sara li explica a una desconeguda que estan portant el seu xicot a l’hospital perquè s’ha donat un cop al cap. Li estalvia els detalls de la sang i l’atordiment, per no espantar-la més del compte, tot i que és evident que si no és ell mateix qui ho relata, deu estar més malament que bé.
Al cap d’una estona, a la sala d’espera d’urgències, el Marcel i la Sara coneixen la Rosa i els pares del Pol. Quan ja s’han assegurat que, malgrat que el faran passar la nit en observació, el Pol no té res de greu, s’acomiaden intercanviant-se els números de telèfon.
Al cap d’una setmana, queden els quatre per fer un cafè. La Sara i el Marcel s’hi presenten com a parella en període de proves. De seguida s’adonen que junts se senten molt còmodes i comencen a fer-se confidències fins al punt que tots acaben compartint, entre somriures i rialles, les aventures de la llarga nit en què van acabar coneixent-se. Les hores s’allarguen i el que havia de ser un cafè es converteix en un sopar amb una llarga sobretaula i acaben creant un grup de whatsapp a través del qual, anys a venir, estaran en permanent contacte, organitzaran viatges i faran créixer una amistat que serà per a tota la vida.
El nom del grup s’escull sense cap discussió i per unanimitat: Pàrquing.