Segueixo oferint-vos un conte mensual.
Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa, Reykjavik, Plastilina, Oliveres, Lennon, Arxipèlag, Pedalant, Cadaqués, Guitarrista, Felicitat, Valenta, Tramuntana, Telèfon, Atemptat, Castell de focs, La carretera, Finestra, Piazzolla, Sputnik, Voltor, Núvols, Pluja, Empenta, Companyia, París... Espero que us agradi!
NOCTURN
És una nit d’estiu xafogosa. Ja ningú no recorda quan les nits tòrrides i tropicals van deixar de ser excepcionals. A Manresa, a l’agost no corre ni una gota d’aire. Els que tenen refrigeració es tanquen a casa per aïllar-se de la canícula. Els que no, malviuen la calor com poden i a vegades intenten buscar una petita brisa fora de casa.
Al parc dels Ametllers no hi ha mai gaire gent a aquelles hores. Com a molt, algú que surt una estona a passejar el gos mentre fa l’última cigarreta. Aquell barri està massa allunyat dels bars i geladeries del centre, on es pot prendre una orxata i fer-la petar amb els amics. Allà només hi ha jubilats i immigrants que no poden permetre’s res millor.
Com l’Andreu, que deu tenir uns vuitanta anys i hi ha arribat a poc a poc, amb aquell caminar una mica garrell, acompanyat d’un lleuger balanceig dels braços, com si agafés embranzida en cada passa per ajudar-se a avançar. Porta uns texans atemporals i una camisa blanca de màniga curta per fora dels pantalons. S’ha assegut en un banc, s’ha eixugat la suor de les temples i els cabells blancs i, amb el mateix mocador, ha provat de netejar-se les ulleres. Després s’ha quedat estàtic, amb la mirada perduda, com si quedant-se així d’immòbil pogués escapar de la insuportable calor.
Prop d’ell hi ha la Marina, que deu estar entre els cinquanta-molts i els seixanta-pocs. No és gaire alta i porta xancletes, uns pantalons curts grisos i una brusa estampada de màniga curta que a la part del melic acaba amb una llaçada. Duu el cabell decolorat ros, recollit en una cua, però a les arrels el blanc sobresurt, provocant un curiós efecte degradat.
La Marina passeja un gos menut i blanc, amb una taca negra a l’ull dret que li dona una expressió molt divertida. De tant en tant s’atura i tomba una mica el cap, com si estigués escoltant el que li diuen i fos capaç d’entendre-ho. Va lligat amb una corretja vermella d’aquelles extensibles i, quan s’acosta massa al banc de l’Andreu, la mestressa li bloqueja.
- Borni, vine cap aquí!
- No em fan pas por els gossos. Com li ha dit?
- Borni. Es diu Borni.
- Borni, mira que tinc! Vine cap aquí! -li diu, fent petar els dits com si hi tingués alguna cosa.
El gos queda indecís un moment, sense saber a qui fer cas. Quan sent el clic de la corretja, s’abraona cap a l’avi, sacsejant la cua de banda a banda, i li posa les potes sobre els genolls. L’Andreu, somrient, li grata el cap amb energia, mentre li diu:
- Què, tu? Què vols? Vols que et gratin, eh? “Punyetero”...
La Marina, s’asseu al mateix banc, deixant una mica de distància, i contempla com aquells dos éssers gaudeixen de la mútua companyia. Se’ls va mirant, ara l’un, ara l’altre, i no sabria pas dir qui dels dos s’ho està passant millor. L’alegria sincera que desprenen se li encomana i ella també es relaxa, oblidant per un moment les dificultats del seu dia a dia. És com si la pel·lícula de la seva vida hagués quedat interrompuda per un anunci d’aquells que volen fer-nos creure que tot pot ser meravellós. La Marina sap que la pausa serà breu i que ben aviat haurà de retornar a la seva realitat, però aprofita aquell moment, acluca els ulls i fa un llarg sospir.
Al cap d’una estona el gos sembla perdre interès per les carícies d’aquell home i, com si recordés per què havia baixat de casa, comença a tibar fins al fanal del davant. La mestressa li va deixant corda per no haver-se d’aixecar i, com que no hi ha ningú a qui el gos pugui molestar, se’n despreocupa per uns instants.
- Fa cara de cansada -li etziba l’avi, mirant-la directament-. Ha tingut un mal dia?
La Marina se’l mira, entre sorpresa i agraïda. No tenia intenció de parlar amb ningú, però pensa que sempre és agradable que algú li demostri interès. Obre els llavis i per un moment està a punt de començar-li a explicar tot el que li passa, el munt de petites coses que van desgastant-la mica a mica fins que ja no li queden forces ni ganes per somriure, però s’atura. Pensa que l’avi no en té la culpa i no es mereix aguantar les seves misèries.
- Sí. A aquestes hores ja s’acaben els torrons. I amb aquesta calor encara es fa més difícil tot plegat. Si no hagués de treure el Borni, ja seria al llit.
- I l’ha de treure vostè? No té família? Algun fill? El seu marit?
La Marina se’l mira amb una mirada encara més cansada, com si li fes molta mandra haver-se d’explicar. Com si no entengués per què li fa aquelles preguntes que, per molt que intenti contestar, està convençuda que aquell home no aconseguirà comprendre. No té ganes de parlar de la seva família, però té por de semblar maleducada si no respon. El silenci es va allargant i, per no enfrontar-s’hi, crida el gos que estava ensumant unes flors:
- Borni! Deixa les flors! -i li fa una tibada a la corretja.
El gos se la mira, inclinant el cap d’aquella manera tan divertida, amb la taca negra com si fos el pegat de l’ull d’un pirata. Però de seguida es tomba i segueix ensumant els rastres d’altres gossos i marcant el territori perquè també puguin ensumar els seus.
La Marina torna a mirar aquell home i té la sensació que ja no espera la seva resposta. Potser se n’ha oblidat o potser és tan educat i considerat que s’ha adonat que ella no volia parlar-ne i ha decidit no insistir-hi. Però com que aquell silenci li provoca incomoditat, treu un tema recurrent.
- Vostè les deu haver vist de tots colors, però calorades com aquestes, oi que abans no es donaven?
- Ai, filla meva. Jo n’he passat molta, de calor, a la meva vida. Vaig ser forner durant molts anys i al forn es passa molta calor.
- Al forn segur que sí, però després, al carrer, feia tanta calor com ara, a l‘estiu?
- Jo ara tinc molta calor, però no sabria dir-li si abans en feia més o menys.
La Marina mira aquell home amb tendresa. Li recorda el seu pare d’uns anys enrere, quan encara tenia el cap clar. S’hi troba a gust allà parlant amb ell. Té la sensació que aquella està sent l’estona més agradable del dia. Fins i tot per un moment sembla que corre una miqueta d’aire.
- Doncs a mi em sembla que abans als estius no feia tanta calor -insisteix- i als hiverns feia molt més fred. Jo recordo anar a l’escola abrigadíssima perquè per la ràdio deien que estàvem a quinze sota zero. I ara mai no fa tan fred... I als estius, de dia feia molta calor, però al vespre sortíem al balcó i corria l’aire...
- D’això sí que me’n recordo... els meus pares treien les cadires al carrer i feien petar la xerrada amb els veïns a la fresca. Potser sí... potser abans... no feia... tanta... calor...
I mica a mica, sembla que a l’Andreu se li acabi la bateria. Comença a parlar més a poc a poc i tot ell dona una sensació de fragilitat, fins que queda callat i amb la mirada perduda.
- Es troba bé? Li passa res?
- No ho sé... tinc molta calor... I molta set. No hi ha cap font aquí?
- N’hi ha una, però està tancada per les restriccions.
- Encara hem de passar la cartilla de racionament?
- No. No pateixi. Ja fa molts anys que va acabar la guerra i ara hi ha de tot -la Marina sembla entristida per la desconnexió que ha fet aquell home que fa un moment semblava un interlocutor lúcid i conscient-. Pugem a casa i li donaré un got d’aigua.
L’Andreu dedica a la Marina una mirada inexpressiva, com si de cop i volta no tingués voluntat ni criteri i hagués quedat a mercè del que ella li mani. La Marina s’incorpora i, comprensiva, li ofereix un braç. Ell s’aixeca, agafant-s’hi i disposat a seguir-la, com si ara aquella dona hagués esdevingut la seva brúixola. Comencen a caminar amb passes lentes i el gos s’afegeix al grup.
El pis de la Marina és un dels que dona directament a la plaça i hi arriben en un moment. Obre la porta i la deixa oberta, esperant que l’Andreu passi, però s’ha tornat a quedar immòbil. Absent. Així doncs és ella qui pren la iniciativa, entra dins i arrossega l’avi que segueix recolzat al seu braç.
Un cop dins del portal, la Marina deixa anar la corretja del Borni i aquest comença a pujar les escales a tota velocitat fins que arriba a la porta de casa, on es queda quiet, esperant que algú l’obri.
La Marina i l’Andreu entren dins l’ascensor i es queden en silenci, de cara al mirall. L’Andreu mira el seu reflex encuriosit, com si no es reconegués en aquell rostre vell i arrugat que se’l mira des de l’altre cantó. Quan es tanquen les portes i arrenca amb una petita batzegada, mira la Marina amb inquietud, però com que la veu impassible i serena, es tranquil·litza. De cop i volta, els seus ulls que semblaven apagats i sense vida, recuperen l’espurna. Torna a mirar-se aquella dona amb interès i empatia i li diu:
- Fa cara de cansada. Ha tingut un mal dia?
La Marina somriu, amb un somriure esgotat. És el somriure de totes les dones de tots els temps que han entomat tot el que els hi ha anat caient a sobre i se n’han sortit amb dignitat, però a base de renúncies personals. Recorda perfectament com l’avi li ha fet aquella mateixa pregunta fa una estona al banc de la plaça i està segura que ell ja no. Pensa que, li contesti el que li contesti, segurament ell no ho retindrà.
- Ha estat un dia molt llarg i fa molta calor. Sí. Estic cansada. I vostè, ja es troba millor? Ara li donaré un got d’aigua.
L’home se la mira estranyat perquè no té cap sensació de trobar-se malament, però es nota el front perlejat de suor i llavors se li desperten les ganes de beure un got d’aigua fresca.
- Oi tant! Es posarà molt bé ara un got d’aigua fresca!
Tots dos somriuen educadament i en aquell moment l’ascensor s’atura. Mentre s’obren les portes, es comença a sentir com el Borni els saluda amb xiscles d’alegria. Quan surten, es cargola entre les seves cames, remenant la cua amb una energia tan gran com l’alegria de retrobar-los.
- És seu aquest gos? Com es diu? -demana l’Andreu mentre s’ajup per acaronar-li el cap.
- Borni. Encara es diu Borni.
- Hola, Borni, maco. Vols que et gratin, eh? “Punyetero”...
Finalment entren al pis. La Marina tanca la porta i se’n va passadís enllà a preparar dos gots d’aigua. L’Andreu es queda mirant les fotos del rebedor, fins que sent que el criden i va cap al menjador, on l’esperen amb un got d’aigua.
- Tingui. No se la begui tota de cop que està molt freda.
- Gràcies -i de seguida se l’acosta als llavis i va bevent a glopets.
- Seiem, no cal que estiguem drets -li diu la Marina, indicant-li un sofà davant d’una tauleta baixa on deixa la gerra d’aigua preparada per reomplir els gots.
L’Andreu deixa el got a la taula i s’asseu lentament, acotant l’esquena a poc a poc fins que la gravetat el venç i acaba aterrant de cop. Llavors s’incorpora una mica per agafar l’aigua i veu que sobre la tauleta hi ha més marcs de fotos. Agafa el primer i li demana:
- Aquesta és vostè, oi?
La Marina mira aquella foto amb nostàlgia i una barreja de tristor i dolor. De la mateixa manera que quan trobes una ametlla amargant, tens la necessitat d’escopir per fer fora aquell gust desagradable, ara ella té la necessitat de parlar-ne. A la foto s’hi veu una família davant d’un pastís d’aniversari. Un pare, una mare i un fill. Al pastís hi ha unes espelmes amb el número vint.
- Sí, soc jo. Fa deu anys d’aquesta foto. L’Arnau feia anys. Ara en tindria trenta, sinó s’hagués matat en un maleït accident de moto. I aquest era el meu home, l’Artur, que mig any després de la mort del nano va fotre el camp amb una noia de vint-i-cinc anys i em va deixar tirada. Ja ho veu, quin panorama em va quedar. Vol una mica més d’aigua?
L’Andreu ha escoltat tot el seu discurs amb una mirada líquida, com si no estigués captant la gravetat del que li explicaven. Per això, la Marina, que se n’ha adonat, ha interromput el seu discurs i li ha ofert més aigua.
- Sí, si us plau. Ah! I aquest és el gos! -diu, agafant el marc més petit dels que hi ha a la taula-. Mira que maco. Com es diu?
- Borni. Es diu Borni.
I llavors, l’Andreu deixa la foto del gos i agafa la del seu costat. És en blanc i negre i hi surt un home amb una samarreta de tires i un davantal. Duu el cabell blanc i està davant d’una paret de maons que té una obertura rectangular d’on hi surt molta claror. L’home té una pala de forner plena de barres de mig torradetes que acaba de treure del forn. Mira a càmera sorprès, com si l’haguessin cridat de cop i volta i s‘hagués girat sense saber que li farien una foto.
L’Andreu l’observa amb molt deteniment, com si hagués de trobar-hi una cosa amagada que encara no és capaç de descobrir. La Marina se’l mira expectant, pendent de què li demanarà. Cap d’ells no se n’adona de l’altre, però a tots dos se’ls han entelat una miqueta els ulls mentre s’allarga aquella pausa dramàtica.
Finalment l’Andreu desclou els llavis per fer la pregunta:
- I aquest qui és?
La Marina es passa les mans pels ulls, com si volgués netejar una brossa, i beu un glop d’aigua per asserenar-se abans de contestar:
- És vostè, papa. Quan feia de forner. No se’n recorda?
