Els poemes de Calafell

Aquest estiu a Calafell, he fet uns quants poemes i aquests que transcric en aquesta notícia son els que vaig difondre per instagram i facebook. Ara només faltava que en quedés constància aquí al bloc:

INTENT

Ressol sobre l'aigua, incendi salat,

el sol, que es desperta, suca els peus al mar.

La banda sonora, ningú l'ha canviat:

constant, deliciós, aquest fil musical.

Davant meu admiro un mar blau i immens

i hi llanço mirades, com un bumerang:

se'n van lluny, però giren i acaben tornant

i és un exercici que no sé aturar.

Els peus a la sorra, detall important.

Un full a la cuixa per gargotejar.

I el temps, el tirà que em sotmet durant l'any,

ara seiem junts i gaudim del seu pas.

Pel·lícula antiga que torno a mirar

una i mil vegades i no em cansa mai.

Matí. Calafell. Mes d'agost. Jo i el mar.

Per molt que ho intenti, no me'n sortiré.

(Eladi Martínez, 21-8-2022)

INGRÀVID

Ingràvid, bressolat per les onades,

de panxa enlaire sobre un llit de mar.

Fer el mort, horitzontal damunt les aigües.

La calma, silenciosa, em ve a buscar.

Els ulls oberts al cel. Els núvols passen

com els neguits i l'ànsia: tot flueix.

El mar em fa de càlida placenta,

m'allunya del brogit i em faig batec.

Només batego, visc, respiro i sento

que soc present en l'ara i en l'aquí.

De tant en tant faig una capbussada,

pe-rò sols per poder tornar a sortir.

"Ingràvid, bressolat per les onades",

vaig repetint els mots dins del meu cap.

Després m'eixugo, agafo paper i boli

i em poso a fer un poema com aquest.

(Eladi Martínez, 22-8-2022)

PRE-COMIAT

És perquè ara et tinc que no sé què dir-te,

encara veig lluny el temps del comiat.

Tinc clar que demà tornarem a veure'ns:

no sé valorar allò que perdré.

Quan ho hagi perdut -setembre m'ho quita-

se m'entelaran els ulls i els records.

S'inflarà l'enyor com un immens globus

i dintre del pit hi haurà un presoner.

Vinc cada matí, seiem cara a cara,

però no ens diem res sabent que ens tenim.

Respiro la sal, respires la tinta.

Gaudim de les hores que anem compartint.

Però s'acostarà l'hora de la marxa

i cada matí es farà especial.

Et miraré amb ulls del que vol quedar-se

i tu, amb les onades, faràs l'últim ball.

No hi podem fer res, és el calendari:

per poder tornar, primer cal marxar.

Però costa acceptar que cal renunciar-hi,

que ara és necessari desfer el que hem creat.

M'ho paro a pensar i em sento un estúpid

parlant-li altre cop a aquest pobre mar

i magnificant un fet ordinari:

s'acaba l'estiu i haurem de marxar.

Però no vull marxar, aquí és on em trobo

en pau i feliç davant del meu mar.

Tornaré al secà i a empényer les hores

només perquè corrin i torni a arribar

un nou mes d'agost, de peus a la sorra,

de baixar a la platja ben d'hora al matí

per ser jo i el mar, mirall que m'escolta,

amic que no em jutja, amic de debò.

(Eladi Martínez, 23-8-2022)

SERVEI D'HABITACIONS

Em fico al llit i el sento

estranyament a prop

-agost, calor, finestres

obertes, sense por-.

El so m'arriba nítid

-batec, respiració-

i tanco els ulls i sento

que no hi ha res millor.

El so del mar inunda

la meva habitació

lentament, sense pressa:

no troba resistents.

Comença arran de terra

i després va pujant

com l'aigua del Titanic

a tots els camarots.

Però és un procés amable,

innocu, relaxant.

Ocupació acceptada,

permesa, de bon grat.

Tota la cambra es torna

un apèndix del mar

i soc com un peix plàcid

que descansa al seu fons.

L'espetec de les ones

que trenquen als meus peus

i el reflux de les aigües

en etern recular

es fan banda sonora

que em pinta un dolç somrís.

Neptú i Morfeu es troben

i brinden al meu llit.

Sempre acabo adormint-me

sense dificultats,

en pau, tranquil, amb calma,

sentint-me afortunat.

Dormo i el mar em vetlla

o així ho estic somniant,

però al matí, quan desperto, 

veig que ha estat ben real.

(Eladi Martínez, 27-8-2022)

IMPERCEPTIBLE

Imperceptible. Miro al voltant

sense percebre què està canviant,

però em martelleja la sensació

d'un subtil canvi. Què està passant?

Les ones venen alegrement

i entre rialles deixen anar

uns xiuxiuejos que mai no entenc

i enriolades van desfilant.

El cel, els núvols...tot sembla igual.

Amb un somriure vaig observant,

no m'atabalo, però estic segur

que alguna cosa "ja" és diferent.

I aquest mot curt em dona la clau!

Un monosíl·lab m'ha revelat

el gran misteri que era incapaç

de desxifrar i ha quedat resolt.

Alguna cosa "ja" és diferent

perquè es tractava només de temps:

que s'acostés el final de mes

i aparegués, per tant, el final.

"Ja" es veu, s'olora, arriba el final

i el mar es posa a dissimular.

Somriu, fa bromes... Tot està bé!

Que el compte enrere no es noti gens.

Però el compte enrere ja s'ha activat.

Tots ho sabíem. Cap novetat.

Imperceptible "ja" ha començat

la cerimònia d'un nou comiat.

Queden uns dies que cal xuclar

com el gel dens d'aquells granissats

que, buits, no donen ja més de si,

però no deixem de voler escurar.

Obro bé els ulls i tots els sentits,

com les formigues omplo el graner:

m'enduc l'essència posada en mi

perquè m'ajudi a passar l'hivern.

(Eladi Martínez, 28-8-2022)

DIA GRIS

Dia gris. S'ha acabat la comèdia!

Gris el cel, gris el mar, gris el mon.

Potser així tot se'ns faci més fàcil.

Potser així no farà tan de mal.

Però en el gris també hi viu la bellesa

i combina molt bé amb el brogit

de les ones que escupen l'escuma

i amb les ombres que passen de llarg.

Ment en blanc, ja no em queden paraules.

Ment en blanc perquè s'ompli de mar

i d'agost i de platja i de màgia,

peces velles d'un puzzle gegant.

En els vespres d'hivern les aboco

a la taula i l'intento muntar.

Mica a mica s'encaixen algunes

i apareix el record poderós.

Quan la imatge és completa m'hi endinso

i m'hi quedo. No hi ha res millor.

Viure aquí, etern agost sense presses,

viure sempre davant d'aquest mar.

Dia gris, però ni això me n'allunya.

No decau ni l'encís ni el desig.

Em faig gris per poder capbussar-m'hi

i m'hi quedo.

                                        Per sempre.

                                                                    Feliç.

(Eladi Martínez, 29-8-2022)

UN DIA MÉS

He pensat que no calia que en parléssim,

ha arribat, però no el volem fer diferent.

És un dia, un altre dia, un grapat d'hores.

Mereixem gaudir-les com els dos sabem.

Si el despullo de pesada transcendència,

melangia i pessigolles de l'enyor,

puc fixar-me en tot allò que m'enamora

i absorbir-ho bé fins al darrer segon.

Tanco els ulls i tinc el so que m'impressiona:

el batec de les onades, poderós,

baix continu imprescindible, mag hipnòtic,

sense el qual res no podria ser el mateix.

Tinc la llum, el cel, els núvols, les espurnes

que el sol, generós, espolsa sobre el mar.

Tinc la sorra sota els peus, que els acarona.

Tinc la gamma de colors de l'oceà.

Tinc el temps, tresor valuós, i tinc la pausa

-fa molts dies que el rellotge no em serveix.

La mirada dels locals, no soc turista:

ja he assolit la doble nacionalitat.

Tant li fa, demà al matí, quan em desperti

i el silenci ja no em porti el so del mar.

Dins de mi el porto integrat i ja s'engega

el nou compte enrere que em farà tornar.

La tardor, l'hivern i fins la primavera

passaran envernissats per uns records

que ara, junts, anem guardant a la maleta.

Un dimarts. Només un dia  Un dia més.

(Eladi Martínez, 30-8-2022)