Elogi de la normalitat

M'agrada la normalitat. I no estic parlant tant de rutines i monotonies, com del neguit que em comporten els dies "especials".
Els dies "especials" socialment generen unes expectatives tan altes, que em neguitegen. Parlo de sants i aniversaris o de festes com el carnestoltes, el cap d'any, etc.

Quan és el dia del teu aniversari, tothom et demana "Com ha anat el dia?" i tothom espera que diguis "Molt bé, ha estat un dia fantàstic". Però normalment no és així. Normalment has de fer mans i mànigues per permetre que tothom qui et vol felicitar et pugui felicitar (fins i tot a vegades et cal anar a domicili per tal que et puguin felicitar); has d'estar tot el dia pendent del telèfon; si vols portar esmorzar a la feina has d'anar de bòlit per tenir-ho tot a punt (llevar-te una mica més d'hora, anar-ho a comprar, no descuidar-te res...) I normalment tot això afegit a un dia normal de feina, d'anar a buscar els nens, etc., etc. Per resumir-ho: un dia estressant!

Si vols viure les festes populars socialment també et comporta pensar en com et vestiràs, on aniràs, amb qui quedaràs, què portarem....
Per exemple el Fi d'Any. Quanta gent ha de rumiar com es vestirà, a casa de qui anirà, quins regals intercanviaran, quin menú faran (si l'àpat es fa a casa) o a quin restaurant s'anirà i quin dineral hi deixaran (si es fa fora) i potser fins i tot on aniran després a ballar o a prendre una copa... Segur que hi ha molta gent que fa això i s'ho passa la mar de bé, però jo, si hagués de fer tot això, m'atabalaria i no en gaudiria gens ni mica.

Nosaltres per Fi d'Any, fa molts anys que quedem amb uns amics (el Jordi, l'Agnès i les seves filles). O a casa seva o a casa nostra. Cuinem alguna cosa senzilla que ens vingui de gust. Estem vestits com si estéssim a casa, amb roba esportiva i fins i tot sabatilles. Fem la xerradeta, anem badant a la tele, mengem el raïm, tirem 4 serpentines i seguim petant la xerrada. I quan tenim son ens n'anem a dormir, sense cap compliment.
Com un dia normal... bé, com un dia normal, tampoc... Com un dia especial, però guarnit de normalitat. Sense complicar-nos la vida, ni disfressar-nos, ni sentir-nos artificials, ni fer res que ens surti forçat. I ens ho passem bé.

I ja sé que no és qüestió de riqueses, però em ve al cap aquella frase de "No és més ric qui més té, sinó qui menys necessita"... Doncs això, que jo no necessito gaires extres. Doneu-me la meva dosi de tranquil.litat i de petits plaers, bona companyia i ja en tinc prou. Prefereixo la normalitat a les coses extraordinàries.
Les coses extraordinàries que m'agraden són les que sovint em trobo amagades dins de la normalitat...

Un altre Nadal

Avui, dia de Sant Esteve, hem anat a dinar a casa dels meus pares i ens hem reunit la besàvia, els avis i tots els germans (menys el Sergi que està a Brasil), parelles i fills. La meva neboda Jana i la meva germana Raquel estan aprenent a tocar la guitarra i vam quedar que les portaríem i intentaríem tocar algunes cançonetes. I així ho hem fet. I en aquells bonics moments de família i cançonetes amb la guitarra he recordat un altre Nadal...

...Era el 1994...
Aquell estiu el meu padrí i avi Emili havia tingut un seriós problema de salut. Havia hagut d'estar ingressat i operat a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona per solucionar-li un greu problema de pressió intracranial que li havia afectat el cervell. S'havia recuperat força bé, però tenia ja una existència molt limitada: no podia caminar gaire, ni podia llegir, que havien estat dues de les seves grans distraccions. I de seguida l'atabalaven els sorolls i l'algarabia. Tradicionalment el dia de Nadal dinàvem a casa seva i el dia de Sant Esteve venien ells a fer el dinar a casa nostra. Però, donades les circumstàncies, vam decidir que aquell any per Nadal no aniríem a casa seva per no donar-los feina ni maldecaps.
Justament aquell any jo m'havia apuntat a una escola de música per aprendre a tocar la guitarra i començava a fer els meus "pinitos" amb aquell instrument. I estava molt il.lusionat pels progressos que anava fent.

Jo sempre havia estat molt unit al meu avi Emili, un lligam molt especial que ens feia més que avi i nét, més que padrí i fillol. Hi havia molta admiració i respecte i molta complicitat. I recordo que em va entristir molt pensar que després de tants anys de passar el dia de Nadal acompanyats per tots els néts, aquell any l'haguessin de passar ells dos sols... Entenia que no fos adequat que els omplíssim la casa de soroll i feina, estant com estaven, però tampoc no creia que estar ells dos sols el dia de Nadal fos la millor solució...
Mica a mica una idea es va anar formant dintre meu i finalment els vaig demanar als meus pares si els sabria greu que el dia de Nadal, en comptes d'estar amb ells, anés a casa dels avis a fer-los companyia. I els va semblar bé.

Aquell va ser un dinar de Nadal molt especial. Vam dinar nosaltres tres: l'avi Emili, la iaia Maria i jo. Un dinar tranquil i assossegat on tots vam estar molt a gust. I després de dinar vaig treure la guitarra i vaig tocar unes quantes cançons buscant l'aprovació de l'avi músic.
Ell era l'únic músic de la família. Havia tocat el trombó de vares i el bombardino en diferents orquestres i bandes musicals. I de sempre havia estat un melòman, col.leccionista de discos de jazz. I crec que encara no m'havia sentit mai tocar la guitarra.
I aquell dia vaig tocar per ell. Crec recordar que no vaig fer-ho malament i sé que ell em va dir que ho feia molt bé (sempre era el meu gran animador i sempre em deia que ho feia tot bé i m'animava i em felicitava). Recordo que, exagerat com era, va dir-me que a l'Andrés Segovia ja li havia sortit un competidor... ;-)
Va ser una sobretaula molt agradable. Vaig anar desgranant tot el meu limitat repertori, segurament intuint que potser seria una de les últimes vegades que podria tocar per ell i, efectivament, al cap de tres mesos escassos va morir. Recordant aquelles sensacions penso que potser va ser un dels Nadals més autèntics i veritables que he viscut...

I avui tocant la guitarra al costat de la Jana i la Raquel, envoltat de família i d'aquest esperit nadalenc, m'han retornat aquelles sensacions. I, tot i que em sembla que el tinc força clar, he tingut la sensació que estava molt a prop del sentit del Nadal... com aquell 1994.

Quarts de dues

Aquesta és l'hora que normalment veuen els meus ulls quan vaig a dormir. I no ho dic pas amb orgull...
Sóc conscient que això no és gens bo per al meu descans ni per a la meva salut, però, per un all o una ceba, són moltíssims els dies que això acaba succeint i tinc la sensació que el meu cos mica a mica s'hi va acostumant.

Partim de la base que normalment aconseguim deixar els nens al llit sobre les 9 h o quarts de 10 del vespre. Després ens toca el torn de sopar als adults i per tant poden ser les 10 o quarts d'onze quan ja hem enllestit el nostre sopar.
I llavors queden feines pendents. D'una banda les domèstiques que, en el meu cas, són rentar els plats i alguns dies plegar roba (sempre que puc els dilluns em dedico a planxar, però com que és una cosa més esporàdica, no la contemplarem). D'altra banda hi ha la feina de l'escola (corregir, programar, buscar informació, actualitzar el bloc del cicle...). De l'altra hi ha la feina personal a l'ordinador (actualitzar el meu bloc personal, llegir i contestar el correu electrònic...). I ja no parlem dels dies que ens fa gràcia mirar alguna cosa a la tele o de quan marxo de concert... Ni d'èpoques ja passades en que era el president de l'Associació de Veïns, o estava a la Comissió de Festes del poble o era el moderador de fòrums dintre d'un projecte telemàtic...

A vegades em trobo força cansat i penso "avui vaig a rentar plats, preparo la prova de català i a veure si a les 12 h. puc ser al llit...". Però gairebé mai no ho aconsegueixo perquè sempre acaben sorgint imprevistos. Potser rebo un correu electrònic que m'exigiex donar-li una resposta urgent, potser entro un moment al meu bloc i veig un enllaç a una plana que m'interessa i començo a badar i m'hi passo mitja hora que em desquadra tota la previsió. Potser l'Anna necessita l'ordinador i jo no puc anar-hi fins més tard i llavors tot s'allarga. Potser algú truca per telèfon i m'hi fa estar mitja hora, potser el Roc o l'Ona vomiten i els hem de canviar el llit i engegar la rentadora... Sigui pel que sigui, el desenllaç sempre és el mateix. Quan per fi apago l'ordinador, tanco el llum de la cuina, em rento les dents i em poso el pijama, el meu despertador marca una hora molt propera (per excés o per defecte) a les "1:30"

I això em passa tant entre setmana com els caps de setmana, però entre setmana hi ha un gran inconvenient: que a les "6:45" el despertador em fa sortir del llit. I això vol dir que dormo una mitjana d'unes insuficients poc més de 5 hores.
I encara hi ha qui diu que hauria de trobar hores per fer una mica d'esport...
Siusplau, no me les feu treure de les dormir, eh?

2010: any de concerts

Ara que arribem al final de l'any, a vegades és inevitable fer algun que altre balanç.
I jo l'altre dia pensava que aquest any he anat a molts concerts i, metòdic com sóc, vaig mirar l'agenda i vaig prendre nota de tots ells:

• 10 febrer: ASS TRIO
• 24 febrer: CELESTE ALÍAS
• 28 febrer: MUSIQUETES PER LA BRESSOLA
• 9 abril: QUIMI PORTET
• 20 maig: DANI FLACO
• 22 juliol: QUIM VILA
• 19 agost: MAZONI
  
• 26 agost: LA BRIGADA
  
• 30 setembre: ELS CONVIDATS
  
• 7 octubre: JOSEP THIÓ
  
• 22 octubre: BRODAS BROS
  
• 29 octubre: HOTEL, DULCE HOTEL
  
• 30 octubre: ESQUIROLS S. XXI
  
• 19 novembre: ELS AMICS DE LES ARTS
  
• 24 novembre: MARIA COMA
  
• 26 novembre: ELS PETS
  
• 9 desembre: POL CRUELLS
  

Algunes consideracions:

1.- Tots els concerts als quals he assisitit han estat d'artistes catalans. No ha estat una decisió predeterminada, però reflecteix que la majoria de la música que escolto últimament és música d'artistes catalans. I ja m'està bé.
2.- Segurament els millors concerts van ser els de Ass Trio, Quimi Portet, Mazoni, Els Amics de les Arts, Maria Coma i Els Pets. Però si m'he de quedar amb 3: ASS TRIO, QUIMI PORTET i ELS AMICS DE LES ARTS.
3.- De resultes dels concerts em vaig comprar alguns discos: Ass Trio, Celeste Alías i Maria Coma.
4.- La majoria de concerts han estat al Kursaal (9), al Sielu (3) o al Voilà (3). Dos van ser a la Casa-Museu Barral de Calafell. I encara em queden per descobrir alguns locals com la sala Stroika o La Peixera.
5.- M'encanta la música en directe. Gaudir de la comunicació entre els músics, la seva complicitat (mirades, somriures, gestos...), la seva capacitat d'improvisació, la qualitat artística, el virtuosisme instrumental o vocal, l'energia que flueix, la sensibilitat... En un bon concert pots rebre vàries glopades de tot això i són molt estimulants i reconfortants. M'alegro d'haver pogut assistir a tants concerts i espero mantenir-ho en propers anys.

I per acabar voldria dir que, malgrat tot, per a mi el concert més important del 2010 va ser el que es va celebrar al Centre Cívic de Calders el 23 de gener on, en comptes de ser entre el públic, vaig ser jo qui vaig posar-me al davant amb la meva guitarra i les meves cançons. Va ser una gran nit i torno a aprofitar per donar-ne les gràcies a tots els que la van fer possible.

Paraula de Pep Guardiola

Avui al Banc Sabadell he agafat un fulletó titulat "Una conversa amb Pep Guardiola", que recull la seva filosofia del futbol i de la vida i que han utilitzat per la seva darrera campanya publicitària.
En els darrers anys, Pep Guardiola s'ha guanyat el respecte i l'admiració generals per la gestió que està fent del primer equip de futbol del Barça. Evidentment el primer motiu és la qualitat del futbol que despleguen, però a ningú li passen desapercebuts els pilars "filosòfics" en que sustenta aquest futbol: el respecte als rivals, la solidaritat entre tots, el treball en equip, la humilitat...
Veure jugar el Barça és un plaer, però escoltar el seu entrenador i fins i tot la majoria dels seus jugadors també és un goig i fa que tots plegats ens sentim orgullosos d'aquest Barça.
Reprodueixo algunes frases d'aquest fulletó:

• "El que et fa créixer és la derrota, l'error"
• "...quan fas alguna cosa no has de creure que ho has de fer, has de sentir que ho has de fer. (...) Innoves si realment ho sents. (...) Quan les sento, hi vaig de dret, no tinc por i m'hi llanço."
• "Té a veure amb el sentit comú d'un entrenador que coneix els seus jugadors i els seus límits, fins on podem arribar. (...) Ells saben que tot el que els demano ho poden fer. Mai he demanat a un jugador cap cosa que no pugui fer, mai."
• "Perquè al final tot es redueix a sentir-se estimat. Es tracta de fer una feina que t'agradi i sentir-te estimat."
• "Jo reivindico sempre l'amateurisme de les coses, que facis la teva feina per amor, perquè ho sents, perquè t'agrada."
• "No feu ostentació de moltes de les coses que tenim perquè hi ha gent que ho està passant malament, sigueu discrets, sigueu humils."
• "Cadascú ha de lluitar per ser el millor i per fer-ho bé, però que sàpiguen que sols, sense la resta de l'equip, és impossible."

Ho llegeixo i m'agrada. I penso que moltes coses les aplico a la meva vida diària i a la meva feina com a mestre. O ho intento. I saber que la meva brúixola en certa manera marca aquest nord, em fa sentir bé.
Gràcies per les lliçons i per l'exemple, Pep.

Sobren temes, falta temps

Ja fa més d'un any que escric en aquest bloc. I hi he escrit més de 100 notícies (porto una mitjana d'unes 9 notícies mensuals).
A mi escriure m'encanta. I una de les motivacions per mantenir aquest bloc era la de tenir una excusa (o una obligació) per fer-ho i, de passada, poder donar sortida a aquestes inquietuds literàries.
Quan vaig començar a escriure notícies pensava en els articulistes de la premsa escrita que han d'entregar cada dia (o de manera setmanal) el seu article. Pensava si seria capaç de trobar un tema diferent cada dia per poder desenvolupar un escrit.
I a hores d'ara he de dir-vos que penso que seria capaç de trobar temes per fer un article cada dia. Sobren temes i sobren les ganes d'escriure... El que falta és el temps!

De tant en tant se m'acuden idees sobre les que podria escriure un article per al bloc i les apunto en una llibreta. I ja en tinc unes quantes a la llista d'espera, però sovint l'actualitat les va arraconant i escric sobre coses més immediates: reflexions sobre experiències que he viscut, cròniques de concerts, divulgació d'artistes que m'agraden, comentaris d'actualitat, difusió de poemes propis...
De temes sempre n'hi ha, però el que falta és trobar l'estona per seure, fer una mínima reflexió i redactar el discurs. I sovint, encara que no hi hagi el temps suficient, ho acabo fent perquè poden més les ganes d'escriure que el seny que hauria de dir-me que apagués l'ordinador i me n'anés a dormir perquè ja no són hores...
A veure si avui li faig una mica de cas...

Un poema nou

L'altre dia, tornant del concert de la Maria Coma, em van venir ganes d'escriure, inspirat per les lletres oníriques i suggerents de les seves cançons. Vaig fer un poema sense suc ni bruc, però rellegint-lo, vaig adonar-me que uns versos m'agradaven molt i tenien molta força:

"... I somnis que han perdut les seves ales
però, si ningú els ho diu, poden volar..."

Quinze dies més tard vaig decidir recuperar-los per fer un nou poema i aquest si que m'agrada.
I a vosaltres?

Els somnis que han perdut les seves ales,
si ningú no els ho diu, poden volar
i dur-nos més enllà dels tristos límits
que ens imposa la crua realitat.

Si a mi ningú no em diu que no sé escriure
podré escriure un poema deliciós.
Si es callen que el que canto no els agrada
faré cançons precioses i orgullós.

¿I cal fer d’ignorància una bandera
per ser feliç vivint en un engany?
No cal, però si que cal llençar mirades
que arribin sense trava a l’horitzó.

Posar ben alts tots els llistons dels somnis
i fer-se amb l’esperança i la il.lusió
una escala ben alta i, amb confiança,
pujar. Sempre pujar. Graó a graó.
(8-12-2010)

Coses de nens

PRIMERA COSA
Estem a la biblioteca d'Artés. Avui la Clara Gavaldà explicarà "contes amb gust de torrons", és a dir, de temàtica nadalenca. Hi deu haver ben bé una cinquantena de nens i nenes asseguts. I la Clara ben aviat se'ls fica a la butxaca i els té ben embadalits, escoltant i totalment pendents de l'evolució del conte. Els ha dit que n'explicaria tres i el primer, sobre un nen que no es volia separar del tió, ha tingut molt èxit. Ara està explicant el segon sobre un nen que la nit de Reis té molt pipi però no gosa aixecar-se per no trobar-se els Reis...
De cop i volta apareix una mare que busca la seva filla entre l'auditori. La troba i amb gestos li demana que abandoni l'audició dels contes i vagi amb ella. La nena, també amb gestos, protesta i es nega a marxar. Deixa de mirar la mare i es torna a concentrar en el conte.
No tinc més dades, però m'imagino que la mare havia de fer algun encàrrec i no sabia on deixar la nena i ha pensat que la duria als contes i tots contents. I la nena s'ha conformat ràpidament i s'ho està passant la mar de bé, però ara no vol quedar-se a mitges. Deu pensar "Oi que m'has aparcat aquí? Doncs ara deixa-m'hi quedar fins al final". I la mare deu pensar "Va, vinga, vine cap aquí que ara hem d'anar a tal lloc i farem tard. Ja te n'explicaré un a casa de conte... o ja te'n compraré un...".
Però, mama, no és el mateix. Aquí la teva filla està envoltada de molts altres nens, participant de la litúrgia d'escoltar un conte per part d'una persona que ho fa molt bé, està dins de la història, dins de l'atmosfera màgica d'una sessió de conta-contes. I sap que li queda el final d'aquest conte i després encara un altre...
Però la mare realment té molta pressa i després de permetre que acabi d'escoltar el segon conte, redobla els gestos que reclamen la presència de la seva filla i acaba aconseguint-ho. I la nena s'aixeca i marxa visiblement contrariada i amb un sentiment d'injustícia.
I jo sento que li dono tota la raó a la nena.
Em sento nen.

SEGONA COSA
A vegades el Roc i l'Ona per sopar tenen puré de verdures. El Roc quan hi ha puré hi vol trossets de pa torrat per acompanyar. Se'ls aboca al plat de puré i a cada cullerada hi acompanya alguna torradeta. Molts cops quan hi ha puré de primer, hi ha hamburguesa de segon i l'hamburguesa li posem al plat tallada a trossets.
Un dia que el Roc estava distret i jo el peixia, vaig posar-li un tros d'hamburguesa dins la cullerada de puré, com si fos una torradeta. Ell va obrir la boca confiat i quan va trobar l'hamburguesa va fer cara de sorprès fins que va adonar-se del que havia passat i llavors va somriure divertit.
Des de llavors quan hi ha aquest menú per sopar, sovint em demana que li repeteixi la broma i jo intento fer-li quan no se l'espera. A vegades el torno a sorprendre, tot i que sovint ell ja està pendent i s'adona de quan li faig el canvi.

Ahir per sopar hi havia puré. El Roc se l'anava menjant tranquil.lament i de cop l'Anna va aparèixer de la cuina amb el segon plat del Roc: hamburguesa tallada a trossets.
El Roc va mirar el plat i va girar-se cap a mi rient obertament. Jo havia vist el plat i havia pensat el mateix. Va ser un instant. Una tonteria. Però de cop ens vam sorprendre tots dos rient i mirant-nos, segurs d'estar pensant el mateix que l'altre. Qualsevol altra persona pensaria que ens havíem tornat ximples perquè ningú no havia dit res, ni havia passat res.
Coses de nens!

Proves superades

Avui és l'últim dia d'un Pont de 5 dies. Aquests 5 dies suposaven per a mi un doble repte: d'una banda havia d'enllestir els informes de l'escola i de l'altra quedava durant 2 dies i mig "sólo ante el peligro" d'una casa i dos fills sense l'ajut inestimable de l'Anna.
Doncs bé, puc dir amb satisfacció que he superat la doble prova.

1.- "Sólo en casa"
La veritat és que el títol en sí ja és enganyós perquè vaig tenir un munt d'oferiments de familiars i amics per recolzar-me. Els meus pares i els meus sogres se'm van oferir per anar-hi a dinar. Els amics de Calders per passar-me per casa seva perquè els nens juguessin amb els seus. La cunyada va compartir amb mi el plan del diumenge...
I a més a més l'Anna em va deixar el dinar de dissabte preparat, la roba dels nens de dissabte i diumenge preparada... Ho tenia força fàcil.
Resumint:
* Dissabte al matí vam anar al poble (recollir certificats a Correus, comprar el diari a l'Hostal i veure el partit de futbol dels alevins). Per dinar vaig escalfar el que m'havia deixat l'Anna sense problemes. A la tarda vam anar a casa del David i la Dolors (els nens van jugar amb l'Oriol, jo vaig petar la xerrada amb els seus pares i vam fer un bon berenar que ens va deixar mig solucionat el sopar). Al vespre: banyar i quatre croquetes i un iogurt. L'Ona a dormir de seguida i el Roc es va quedar a veure l'Osasuna-Barça mentre jo feia informes.
* Diumenge vam esmorzar "de dolç", vestir i cap al Circ Cric amb la Rat i el Guiu. Després dinar a casa dels sogres i fer temps fins a les 7 h. que vam anar a veure el Bàsquet Manresa (per cert, van tornar a guanyar). Al vespre els nens van arribar adormits i jo a fer informes.
* Dilluns vam tornar a esmorzar "de dolç", ens vam banyar i vaig deixar els nens una estoneta a casa de la Jemina (jugant amb l'Oriol i el Dídac) mentre jo seguia fent informes. Després els vaig recollir i vam tornar a dinar a casa dels sogres. Després vam anar fent temps fins que l'Anna va arribar cap allà a les 6 h.

De problemes me'n vaig trobar amb menys dels previstos. No vaig saber engegar la cafetera, hagués tingut problemes per trobar un primer plat pel sopar de dissabte (però no va fer falta) i en canvi vaig resoldre bé el fet que l'Ona mullés els llençols cada nit amb la xuleta que m'havia fet per fer funcionar la rentadora i l'assecadora. I ara conservo les xuletes per ser més útil en aquests aspectes en que no m'havia involucrat fins ara... I ja sé com funciona la cafetera!! ;-)
PROVA SUPERADA!!

2.- Els informes de l'escola
Cada final de trimestre de l'escola es produeix una paralització de totes aquelles tasques que no siguin la confecció dels informes dels alumnes. Cal tenir totes les proves corregides, les graelles plenes d'observacions, decidir quines frases utilitzarem, fer les mitges de les notes, redactar els informes i passar-ho tot al llapis USB.
Dit així no sé si sembla molta feina o no, però per a mi ho és. Jo em sento molt còmode en el dia a dia amb els nens, però quan arriba aquest moment d'abocar aquest dia a dia sobre un informe escrit que han de llegir els pares, em suposa un període de feina molt intensa, moltes hores i molta concentració.
I això fa que les altres coses es vagin acumulant mica a mica mentre esperen el seu torn un cop els informes estiguin acabats.
I vaig amb una enorme barba perque no tinc temps d'afaitar-me...
I s'apilen els papers i factures per arxivar sobre la taula del menjador...
I s'acumulen els correus sense contestar a la bústia d'entrada del meu correu electrònic...
I s'acumula la son perquè els informes em fan anar a dormir tard i els nens em fan llevar d'hora...

Per sort he disposat d'aquests 5 dies (més aviat les 5 nits) per anar completant pas a pas tot el que m'havia quedat pendent després de les darreres setmanes d'anar avançant feina. És una cursa contra el rellotge que cada trimestre es repeteix i per tant ja sé el final (sempre me n'acabo sortint), però sempre hi ha aquells dies de neguit i molta feina fins tenir-ho tot finalment al sac i ben lligat.

I ara ja està acabat i vaig a afaitar-me i a partir de demà començaré a contestar correus endarrerits i a endreçar papers.
PROVA SUPERADA!!

Circ Cric (Tortell Poltrona)

Avui he anat al Circ Cric amb els nens, la Rat i el Guiu.
En tenia ganes.
La figura del Tortell Poltrona és una figura respectada i admirada. No és un pallasso més, és un artista i m'atreviria a dir que un activista.
Una persona que estima la seva professió i que la defensa com a font de cultura. I una persona que estima el seu món i sap que amb la seva professió el pot fer una mica millor a base de somriures i reflexions.

I els "fills" artístics del Tortell Poltrona passegen pel món amb aquesta aura de coses bones i ben fetes: el "Circ Cric" i l'ONG "Pallassos Sense Fronteres". I com que no havia anat mai al Circ Cric en tenia ganes. I puc dir que m'ha agradat molt i que m'ha emocionat.

Durant tot l'espectacle he rigut i somrigut. Content de veure com els meus fills s'ho passaven bé, però passant-m'ho bé també jo, perquè el Tortell Poltrona utilitza un llenguatge que els nens entenen a la primera, però que connecta igual de bé amb el públic adult, amb una barreja d'humor i sensibilitat perfectament equilibrada.
En el tiquet d'entrada hi ha una frase que diu "El circ que a mi m'agrada, és poesia" i deu ser per això perquè m'he descobert en alguns moments de l'espectacle amb una llàgrima rodolant per la galta, una llàgrima d'emoció i de felicitat, una llàgrima d'agraïment per la qualitat i la bellesa del que estava vivint.

I ara mateix no us sabria destacar situacions concretes.
Agradable música en directe. Uns més que correctes vestuari i escenografia. I uns bons números.
M'ha agradat la seva entrada en una moto Vespa donant voltes a l'escenari, la manera de donar les instruccions d'entrada (no es pot fumar, no es poden fer fotos...) de manera divertida i integrant-les en l'espectacle, el número de més de 10 minuts en que només va repetint "Bon dia" mentre intenta deslliurar-se del micròfon que se li va entortolligant entre la roba, les seves frases "Que bèeeestia!!", "Punyeteeero" o "Mecagun dena!!", el clàssic del salt de la puça, el de la "màgia clàssica bèstia, bèstia, bèstia", el del pastís a la cara vestit de lirisme i sensibilitat però sense deixar de ser divertit, el del "teatro clásico sense subvenció", l'equilibrista disfressat de ballarina clàssica, el de les cadires, el comiat final amb la cançó "No somos nada" cantada en diversos idiomes a ritme de reagge...
Tot i res.
És difícil destacar alguna cosa en concret, però és fàcil recomanar-ho amb la total seguretat de no equivocar-se.
Així doncs, si podeu, no us ho deixeu perdre: aneu-hi!

Qui controla els controladors?

L'Anna havia d'anar a passar el cap de setmana a Eivissa. Ha marxat aquest matí cap a l'aeroport, però sense saber si podrà volar o no perquè els senyors controladors aeris han decidit que no podien més i que es plantaven i que no pensaven treballar més perquè els estan explotant i se'ls vulneren els seus drets laborals.

Però resulta que aquesta seva mesura de protesta, declarada sense avís previ i en un cap de setmana de Pont, afecta milers i milers de persones que des de fa molt de temps havien planificat una escapada.

L'Anna i les seves amigues (una viu a Andorra i es veuen molt de tant en tant) van preparar aquesta sortida amb força temps, van quadrar agendes, alguna va demanar festa a la feina, van involucrar marits i avis perquè tot quedés cobert en la seva absència, van contractar un vol, un apartament i un cotxe de lloguer, van comprar-se guies de viatges.... I ara tot això, i sobretot tota la il.lusió que havien dipositat en aquest projecte, se'n pot anar a n'orris. I tot perquè els senyors controladors aeris han decidit (i no és el primer cop) aprofitar que la seva acció perjudica milers de persones en unes dates tan assenyalades i, passant del perjudici que provocaran a tanta gent, tensar la corda de la seva negociació laboral.

I què n'hem de fer de la frustració i del dany irreparable de tantes persones que han perdut el pla que havien dissenyat amb tant de temps?
El que havia de passar un cap de setmana romàntic, el que havia de visitar un amic que feia anys que no veia, el que tenia entrades per un espectacle, el que havia d'assistir a un casament o a un funeral...
Els nervis i l'angoixa que patiran mentre esperen a saber si finalment podran marxar o no i la frustració, ràbia i tristesa si finalment acaben veient avortada la seva sortida.
Evidentment la vida seguirà i hi haurà noves oportunitats, però això que aquest cap de setmana alguns hauran perdut ja no torna... I és tremendament injust que els senyor controladors aeris tinguin aquest poder tan gran d'influència en els somnis de milers de persones.

En el moment d'escriure aquestes línies no sé si l'Anna podrà finalment volar a Eivissa o no, si ho farà en l'hora prevista o amb hores de retard, si perdrà els diners de tot el que havia reservat o no, si els controladors aeris els posaran a la presó o no, però el que penso és que no hi ha dret que aquesta situació es pugui produir. I no és el primer cop.
O sigui que a veure si trobem una resposta a la pregunta que titula la notícia: algú que controli els controladors i eviti que això torni a passar mai més.

P.S. Just abans de publicar la notícia m'ha trucat l'Anna i m'ha dit que el vol quedava definitivament anul.lat, que els hi han retornat els diners i que han decidit passar el cap de setmana a Barcelona. Segur que s'ho passaran bé igualment però... no hi ha dret!!!

Pastillas contra el dolor ajeno

M'han fet arribar una interessant,enginyosa, solidària i emotiva campanya de MSF (Metges Sense Fronteres).

Us passo el vídeo i us demano que en feu difusió.

Anem tots a la farmàcia a gastar-nos 1'00 euro i col.laborem en aquesta bona causa