Els herois de PROACTIVA OPEN ARMS

Acabo de veure el documental de TV3 "To Kyma. Rescat al Mar Egeu" i estic en estat de xoc.
He plorat, m'he emocionat, he sentit tristor i ràbia i, sobretot una immensa admiració per aquests herois de la ONG "PROACTIVA OPEN ARMS".

Mireu el documental: CLICA AQUÍ

Es tracta de una ONG de socorristes voluntaris de Badalona que davant de la tragèdia de gent ofegant-se a les costes de Grècia van recollir 15.000 euros dels seus propis estalvis i van decidir instal.lar-se a l'illa de Lesbos per jugar-se la seva vida salvant la dels refugiats que creuen el mar Egeu en barcasses ruïnoses enganyats pels traficants de persones que es fan rics a base d'acumular cadàvers al fons del mar.
Van arribar-hi amb poca gent i material mínim: els seus vestits de neoprè i unes aletes de bussejar. Fent jornades de 14 i 15 hores en que acaben esgotats, congelats i amb el cos al límit, per no parlar del sentiments contínuament torpedinats per la visió de la gent que veuen morir sense poder-hi fer res.
Però tenen un coratge, una valentia, una capacitat de sacrifici i una fe indestructible en els seus valors humans que no els permet defallir i que es renova cada vegada que salven una nova vida humana. I malgrat que han vist morir moltes persones, gràcies a ells també són moltes les que han aconseguit sobreviure.

Són autèntics herois i el reportatge ho demostra, de la mateixa manera que demostra que vivim en un món absurd i estúpid i que som una societat insensible i greument malalta que deixa morir contínuament centenars de persones, sense ser capaços d'ajudar-los com caldria.
L'Òscar Camps, fundador de PROACTIVA OPEN ARMS, ho té clar:

"Perquè aquest mar sigui una zona segura per a ells, 

la terra ha de ser un infern. Ha d'estar cremant."

I per això els refugiats escapen dels seus inferns, d'una mort pràcticament segura, i arrisquen les seves vides creuant el mar en barques insegures, apilats, havent entregat tots els seus estalvis als traficants per l'esperança d'una oportunitat d'una vida millor a Europa.
I quan arriben (si arriben) s'adonen que arriben a un lloc on no són benvinguts i només són considerats un problema incòmode. I en comptes d'ajudar-los, intentem amagar-los i treure'ns-els de sobre.

He acabat de veure el reportatge i, mentre m'eixugava les llàgrimes, he sentit que havia de fer alguna cosa i he fet un donatiu a aquests herois perquè puguin continuar salvant vides, jugant-se la seva, mentre jo em miro el telenotícies assegut al sofà.
És ben poc el que jo puc fer, però he sentit que havia de fer-ho. 
I us convido a que vosaltres també ho feu.
No tinc cap dubte que és una boníssima causa! 

Web de PROACTIVA OPEN ARMS

Una cosa és dir i una altra fer

La primera idea que tenia al cap per titular aquesta notícia era "Del dicho al hecho hay mucho trecho". He buscat una frase equivalent en català i m'ha sortit aquesta altra:

"Una cosa és dir i una altra fer"

La reflexió ve arrel d'un projecte de ciutat que enguany estem duent a terme amb els alumnes de Cicle Superior de diverses escoles de Manresa agrupats en el Consell d'Infants que promou l'Ajuntament de Manresa. El projecte es desenvolupa al llarg de tot el curs escolar i pretén acabar construint i senyalitzant "El camí del respecte", una ruta per Manresa lligada al pas de Sant Ignasi de Loiola per la ciutat.

Per això s'ha estat treballant amb uns dinamitzadors en sessions mensuals al voltant del tema del respecte: respecte per un mateix, respecte pels altres i respecte pel medi ambient. A través d'activitats molt interessants i enriquidores s'han promogut bones reflexions amb els alumnes i el dia 20 de gener hi havia el primer "plenari", sessió en que es van trobar presencialment totes les escoles participants (uns 400 infants) i es va fer una posada en comú del que s'havia treballat des de l'inici de curs al voltant del respecte.

En aquest plenari l'organització ens va acollir al claustre del museu de Manresa i ens va oferir un caldo calent de benvinguda per combatre el fred que feia aquell dia. Després se'ns va presentar un actor disfressat de Sant Ignasi que ens va explicar la seva història. A continuació els portaveus de cada grup van exposar el resum de les seves reflexions davant de tothom. Finalment es va fer una dansa de comiat i cadascú va retornar a la seva escola.

Doncs bé...

• Una gran quantitat de nens i nenes van fer servir els gots buits de caldo per llençar-los contra altres nens. En alguns casos contra nens que coneixien i en to de broma, en d'altres contra nens desconeguts en to de provocació.
• Quan l'actor que feia de Sant Ignasi va parlar, una gran quantitat de nens i nenes no van parar gens d'atenció i van continuar molestant i/o jugant sense escoltar res del que se'ls explicava.
• Quan els organitzadors presentaven el representant de cada escola, els de la seva aplaudien i animaven però molts de les altres escoles aprofitaven per esbroncar-lo.
• Quan va acabar el ball final tothom va anar marxant i el terra del claustre va quedar absolutament ple de gots arrugats i altres deixalles.

És a dir...

... de respecte més aviat poc!


Quan vam arribar a l'escola de seguida vam fer aquesta reflexió amb els alumnes i vam acordar que no serviria de res que ens omplíssim la boca de la paraula "respecte", ni senyalitzéssim un "camí del respecte" per Manresa si nosaltres no érem capaços de ser respectuosos ni amb els nostres companys, ni amb els de les altres escoles, ni davant de gent que intentava explicar-nos coses, ni envers el nostre entorn i el medi ambient.

I ens hem posat deures!!

Al maig hi ha un altre plenari.
Tenim 4 mesos per reflexionar i proposar-nos ser R-E-A-L-M-E-N-T respectuosos si de debò volem aprendre què és el respecte.
Perquè això no s'aprèn amb paraules, sinó amb actituds i amb fets. Amb l'exemple i amb el convenciment que és realment el model que volem seguir.

Perquè... una cosa és dir i una altra fer... oi?
Doncs, vinga: som-hi!

"Enginyers", un vell poema

Corria l'any 1994 quan vaig escriure aquest poema. Una companya de feina s'estava convertint en una bona amiga i puc dir que encara ho som.
Dies enrere vaig intercanviar correus amb dues altres bones amigues. D'aquelles que durant un temps vam compartir intensament bones experiències i que després la vida ha fet que només ens vegem mooolt de tant en tant. Però trobades en les que els somriures i la simpatia que flueix farien pensar que ens havíem vist el dia anterior. I parlant amb elles vaig recordar aquest concepte de l'amistat com un pont que ens uneix...
I avui he regirat les velles llibretes de poemes fins que l'he trobat.

Olga, Sabina, Àngels... i tots aquells amics i amigues que em vau deixar que us portés al sarró de la meva vida i que, tot i que ens vegem poc, sé que sempre hi sou... per a tots vosaltres aquest vell poema que potser formalment no és cap meravella però per a mi té un missatge molt bonic i molt potent:

ENGINYERS (13-5-1994)

Estem construint un pont

tan curt que, des dels extrems, 

podem donar-nos les mans...

...i no s'ensorra.

Tan sòlid, tan poderós,

que podem ben carregar-hi

anys de vida i de secrets...

...i no s'ensorra.

Tan bonic, tan delicat,

que bé podem convidar-hi

tot el món a visitar-lo...

...i no s'ensorra.

Estem construint un pont

que mai no estarà acabat,

però que mai s'ensorrarà.

M'ajudeu a canviar de mòbil?

Avui una notícia totalment atípica: us demano un consell...

Estimats lectors i lectores,
el meu mòbil Samsung Trend Plus ha mort després de diverses recaigudes i he decidit comprar-me'n un de nou perquè ara se m'estava quedant penjat dia sí, dia també.
Per tal que em duri una temporada més llarga del que m'ha durat aquest (que era senzillet) estic entre 2 opcions després d'escoltar diverses opinions, ja que jo no en tinc ni idea: un BQ M5 o un HUAWEI P8 LITE.
Si alguns dels que llegiu aquest bloc em podeu assessorar, aconsellar, advertir al respecte enviant-me comentaris a aquesta notícia us estaré molt agraït.

BQ M5

HUAWEI P8 LITE

El millor de luxar-se un dit

Realment no hi ha massa res de bo en fer-se una luxació en un dit.
És dolorós. És incapacitant. Afecta la logística familiar.
Però...
... posats a buscar-hi alguna cosa bona, quan em van enguixar la mà va passar una cosa interessant...

Quan els alumnes de l'escola em van veure arribar amb aquell guix tan blanc a la mà de seguida em van demanar si m'hi podien posar la signatura. Jo vaig pensar en la possibilitat de portar el típic guix ple de signatures i dibuixets i no em va motivar gaire la idea.
Sobretot perquè me n'havia vingut una altra al cap...
Quan vaig arribar a casa, els vaig explicar la meva idea al Roc i l'Ona i tots ens vam engrescar i ens vam posar mans a la feina.
El Roc va anar a l'ordinador, amb el cercador de Google va buscar una foto d'una radiografia de la mà esquerra i ens la va imprimir.
Llavors l'Ona, amb la meva supervisió i col.laboració, va anar dibuixant sobre el guix els ossos de la mà que devia haver-hi sota el tros que està cobert de guix. Vam anar dibuixant, esborrant i redibuixant fins que vam quedar satisfets amb la versemblança del dibuix.
I llavors jo vaig anar resseguint-los amb un retolador i omplint de color negre tots els espais entre os i os, de manera que el guix ha quedat "tunejat" com si fos una radiografia.

Nosaltres estem encantats del resultat final i la majoria de gent que l'ha vist ens ha felicitat per la idea i la realització.

És molt millor que dur-lo ple de signatures i dibuixets, no?
L'obra d'art efímer estarà exposada fins l'1 de febrer... jejeje...

No ho intenteu a casa vostra...

"¡¡No lo intenten en sus casas!!" 

Recordo haver sentit aquesta frase vàries vegades en programes de tele quan estaven a punt de fer alguna "proesa" sorprenent que si algú intentés fer a casa seva segurament acabaria en desgràcia.
I aquesta és la meva recomanació respecte del que us explicaré a resultes d'un "innocent" partit de futbol entre pares i fills.

Els pares i mares de l'equip de futbol del Roc havíem organitzat un dinar de germanor després del darrer partit. Una barbacoa allà mateix, al camp de futbol, que algú va insistir a dir que havia d'acabar amb un partit de futbol entre pares i fills...
Quan va acabar el dinar i malgrat les evidències, tot va anar abocant-se a la fatalitat. I les evidències eren: les panxes d'alguns pares, la boca pastosa i les rialles indeturables en alguns que havien anat "regant" convenientment el dinar (i els preparatius previs i la sobretaula...) i la precària coordinació de moviments...
Els nens, competitius de mena, es morien de ganes de jugar contra els pares, conscients que la seva victòria seria d'escàndol. I els pares també teníem una part que es delia de tornar a empaitar una pilota i fer-ho en aquest ambient festiu... Però una altra part tenia encesos tots els llums d'alarma!!
Jo mateix havia dit en to de broma que havíem de jugar amb una ambulància allà al costat i tenia el pressentiment que un o altre acabaria prenent mal. Jo mateix en vàries ocasions havia acabat aventures semblants amb algun esquinç al turmell o lesions similars i mentre tothom esperava passivament l'inici del partit em vaig dedicar a anar fent estiraments per no patir cap estrebada.

I quan va començar el partit em vaig trobar bé i vaig fer alguna jugada sorprenentment digna, fins al punt que el Roc em va dir:

- Papa, per què no vols jugar mai a futbol amb mi...? Si ets molt bo...

I això devia inflar tant el meu ego que vaig extramotivar-me i en la següent jugada vaig encarar l'entrenador dels nanos (que reforçava el seu equip) per intentar prendre-li la pilota. Evidentment em va driblar però jo vaig veure la possibilitat de llençar-me i prendre-li la pilota.
I quan vaig caure vaig notar una sensació molt estranya al dit de la mà que havia recolzat a terra i vaig saber que m'havia fet mal. Em vaig mirar la mà i em vaig esgarrifar... feia un moment que aquell dit no anava posat d'aquella manera!!!
Immediatament vaig anar al bar a demanar gel i li vaig dir a l'Anna:
- Anem, que m'he trencat un dit!

Estava clar que m'hi havia fet una luxació perquè el dit havia sortit de la seva col.locació natural, però també podia ser que m'hagués trencat ossos, tendons o lligaments... No és que em fes molt mal, però pensar en tot el que vindria quan arribés a l'hospital i me l'intentessin posar a lloc em feia esborronar...

Vam anar a l'hospital i, malgrat que hi havia molta gent, vaig anar passant per la via directe cada cop que ensenyava el dit.
El primer metge me'l va començar a posar a lloc però em va dir que el notava molt inestable i que potser hi havia fractura.
Vam fer radiografies i vam descartar-ho.
Va continuar manipulant-lo i va fer-m'hi un embenatge amb una fèrula de guix.
Radiografies de control i, cap a casa amb uns calmants que mantinguessin l'efecte del que m'havien punxat al cul.
Una setmana d'immobilització amb un diagnòstic de subluxació i forta contusió.

Però al cap de dos dies, el dolor era igual o pitjor i tenia la mà ben inflada i d'un color cada cop més grogós i lleig o sigui que vaig tornar a urgències.
Després de la preceptiva espera em van dir que aquell edema era per falta de moviment, però també van veure que la posició en que m'havien immobilitzat el dit era poc funcional i van decidir refer-me l'embenatge.
Quan em van començar a manipular la mà em feia mooolt mal i van dir-me que podria molt ben ser que tingués algun lligament trencat o esquinçat. Van decidir enguixar-me'l i derivar-me a l'especialista de mans perquè quan retirés el guix comprovés i valorés com estava tot. Si la lesió era lleu potser amb les setmanes d'immobilització s'arreglaria i si no...

Amb aquests pensaments vaig marxar a casa. Aquests pensament i una immensa picor a l'avantbraç, on havia dut els dos dies l'embenatge.

L'endemà al matí em vaig llevar amb la mateixa picor i tota la pell vermella i irritada. M'hi vaig posar una crema hidratant per a pells atòpiques i vaig anar a la feina. Al migdia em seguia fent molta picor i quan vaig mirar-me el braç el tenia lletgíssim, ple d'ampolles ataronjades que supuraven...
Al migdia m'hi vaig posar una altra pomada, però a les 5 estava pitjor i vam decidir anar a urgències altre cop.
Després d'una nova llarga espera, la tercera en 4 dies, em van dir que havia patit una reacció al·lèrgica al primer embenatge que m'havia provocat un flictema amb sobreinfecció. Em van receptar un tractament antibiòtic i una pomada amb corticoïdes...

I així estic ara mateix...

Amb la mà enguixada, handicapé, limitat i sobrecarregant de feina domèstica la pobra Anna (no puc conduir, ni rentar plats, ni planxar i trigo el doble a dutxar-me, vestir-me, etc).
Amb un braç de leprós que he d'anar curant diversos cops al dia i va millorant lentament.
Sense saber què em trobaran quan el dia 1 de febrer em treguin el guix (la previsió més pessimista és que em trobin un lligament trencat i m'hagin d'operar... espero que no!!!).

I tot això per culpa d'un innocent partit de futbol entre pares i fills!!! O sigui que, si us ho proposen, feu cas del titular d'aquesta notícia i... no ho intenteu!!

P.S. La pròxima notícia us explicaré què és el millor de luxar-se un dit...

Xerrada "tècnica i tàctica" de l'equip dels "pares" abans del partit.

Inici del partit, jo amb pantalons vermells al fons de la imatge.

Primera visita a urgències per reduir la luxació.

Embenatge inicial.

Guix després de la segona visita a urgències.

Reacció al.lèrgica a l'embenatge: 3a visita a urgències.

Flictemes amb sobreinfecció...el regal final...

Els calendaris de casa nostra

A casa nostra sempre ens ha agradat tenir un calendari penjat per poder-hi apuntar els sants, els aniversaris i les coses que tenim a fer. Per tant necessitàvem un calendari que, a part de tenir imatges  agradables de veure, tingués espais en blanc per poder-hi apuntar.
Durant anys vam anar-ne comprant diversos que complissin les condicions: de l'Astèrix, del Tintín, de Greenpeace, de Mortadelo... però va arribar un any en que no en vam trobar cap que ens agradés i llavors se'm va acudir la idea de fabricar-me'l  jo.
Vaig agafar il.lustracions dels calendaris dels altres anys que m'havien agradat (crec que totes són d'Astérix, Tintín i Greenpeace) i vaig distribuir-les amb un mínim sentit seguint el curs de l'any: al gener un paisatge nevat, a l'octubre un paisatge de tardor, a l'agost una vinyeta de Tintín on agafen un tren i remet als viatges d'estiu, al setembre una vinyeta d'Astérix on un personatge toca un immens timbal que crida a tornar a la feina...
Després amb el Word vaig fer una graella on pogués posar els dies de cada mes, deixant molt espai per apuntar-m'hi tot el que volgués.
I a partir d'aquí, cada any llenço els fulls impresos i n'imprimeixo de nous i ja torno a tenir el calendari a punt, sempre amb les mateixes imatges, que ja ens agraden.

És un calendari personalitzat i és ecològic i econòmic.

Aquest any, el Roc i l'Ona es van mostrar interessats a fer-se seva la idea i construir-se els seus propis calendaris personalitzats per a les seves habitacions. I a mi em va semblar molt bé i els vaig ajudar a fer-ho realitat.

El Roc va buscar fotos reals de les seves persones més properes i estimades: cosins, avis, pares i germana i els seus amics. I en algunes també va fer-ne una distribució intencionada: al juny una d'ell llençant-se a una piscina, al desembre una d'ell i els seus amics fent els pastorets... I li va agradar tant la idea que quan havia de fer un regal per a l'Amic Invisible, va construir un calendari temàtic tot amb imatges del Barça per a un amic seu molt amant del futbol i del Barça.

L'Ona va agafar alguna foto familiar, però també va buscar imatges del curs de l'any (flocs de neu per al gener, rosa de Sant Jordi per a l'abril, posta de sol sobre el mar a l'agost, bosc de tardor per al setembre, el raïm de Cap d'Any per al desembre) i personatges de ficció que li agraden (Shin Chan, Tom i Jerry, Astérix i Obélix, Austin i Ally, Super3, Jessie). Tot plegat ordenat amb força criteri.

En fi, una peculiaritat més de casa nostra que trobo que és molt exportable.
Us deixo les fotos de tots els calendaris perquè jutgeu vosaltres mateixos.

Nadal 15-16: quines vacances!!

Aquest any hem tingut molt dies de vacances de Nadal, però paradoxalment ha estat l'any que menys hem descansat perquè no hem parat de fer coses i pràcticament cada dia hem tingut alguna cosa apuntada a l'agenda.
Aquest recull d'actes acabarà amb un recull de fotos a les que també he incorporat dues coses que van passar abans de l'inici de les vacances (el pessebre vivent de l'escola de Calders i el concert de Nadal de l'escola de música Ad Libitum).

Som-hi?

• 23 de desembre: ens passem el dia tancats a casa, fent les postals familiars de Nadal i enllestint la decoració nadalenca de la casa.
• 24 de desembre: anem a repartir les postals nadalenques que no han d'anar a Correus i anem a comprar i repartim uns petits obsequis nadalencs per a la cangur dels nens (l'estimada Mari) i els 4 avis. A la nit anem a fer cagar el tió a casa dels avis Alarcón i allà fem el sopar de la nit de Nadal, aquest any, una mica més especial perquè vam convidar-hi la Magda i la Montserrat, 2 amigues dels avis que es van portar més que bé durant l'hospitalització i convalescència de la iaia Mª Dolors.
• 25 de desembre: al matí trobem els regals del pare Nadal al nostre arbre, passem el matí provant-los i anem a fer el dinar de Nadal a casa dels avis Alarcón.
• 26 de desembre: al matí anem a fer una caminada/cursa popular amb un grup de gent de Calders. Al migdia anem a fer el dinar de Sant Esteve a casa dels avis Martínez (amb cantada de Nadales i connexió via skyper amb el Brasil per saludar el meu germà Sergi i la seva companya Andrea). A la tarda anem amb el Rafa i l'Iker a veure el Catalunya-Euskadi a Barcelona.
• 27 de desembre: al matí portem el Roc i l'Ona a Olesa de Montserrat on estaran 3 dies d'excursió amb el cau. Després nosaltres marxem fins a Barcelona on passarem 2 dies. En aquest primer anem al teatre Goya a veure l'obra "73 raons per deixar-te" que a mi, personalment, em va agradar molt.
• 28 de desembre: ens despertem a l'hotel de Barcelona, anem a fer una mica d'exercici vora el mar de bon matí. Després d'esmorzar anem de botigues per Barcelona i al vespre, quan arribem a Manresa parem al cinema a veure "Barcelona, nit d'hivern" (molt recomanable!) abans d'arribar a casa.
• 29 de desembre: anem a buscar els nens a Olesa de Montserrat i aprofitem per fer un parell d'encàrrecs per Manresa abans d'arribar a casa.
• 30 de desembre: havent dinat marxem altre cop cap a Barcelona per veure el musical de "El petit príncep" (molt recomanable). Primer berenem al Maremagnum, després sopem al Wok de les Arenes i havent sopat anem a veure els assajos de la cerimònia de les campanades de Cap d'Any de TV3 que l'endemà es farà des de les Fonts de Montjuïc.
• 31 de desembre: al vespre venen el Jordi, l'Agnès, la Cèlia i la Mireia a celebrar el Cap d'Any a casa nostra.
• 1 de gener: la família Alarcón ve a casa nostra a dinar.
• 2 de gener: el Roc juga un torneig de futbol7 a Sallent durant tot el matí, mentre l'Ona recomença les classes de tennis.
• 3 i 4 de gener: anem a PortAventura amb la Rat, l'Albert i el Guiu i aprofitem per entregar les cartes al Carter Reial d'allà.
• 5 de gener: tenim un dinar familiar per celebrar l'aniversari de la iaia Mª Dolors. Després anem a veure la Cavalcada de Calders i després cap a casa a esperar el rei Ros que ens porta els regals a casa.
• 6 de gener: anem a casa de la tieta Rat a dinar.
• 7 i 8 de gener: ens quedem per casa, descansant i aprofitem per anar a buscar llenya per encendre la llar de foc.
• 9 de gener: el Roc juga a futbol i el seu equip guanya el Súria per 10-1. Després ens quedem a fer un dinar de germanor amb les famílies i havent dinat fem un partit de pares contra fills. En una jugada caic a terra malament i em faig una subluxació del dit polze de la mà esquerra que acaba amb un embenatge immobilitzador després d'una dolorosa visita a l'hospital. El dia acaba amb el seguiment mediàtic de l'acord d'investidura del nou president de la Generalitat.
• 10 de gener: mirem esgarrifats tot el que hem fet durant aquestes vacances, seguim la investidura del president Puigdemont i ens preparem per recomençar la rutina demà al matí.

Bufff!
Mireu un grapat de fotos:

"A la catalana"...

De l'allau de missatges que he rebut aquests dies amb temàtica política en surt el títol d'aquesta notícia.
Un tuit deia que hi havia 3 maneres de fer les coses: fàcils, difícils i... "a la catalana".

Finalment tindrem President de la Generalitat i demà, amb "foto-finish", evitant "sobre la campana" la convocatòria d'unes noves eleccions, es produirà el Ple d'Investidura que donarà inici a la legislatura sorgida del mandat democràtic de les eleccions del 27S que van donar una majoria de diputats independentistes.
Però ha costat Déu i ajuda i reconec que la meva posició aquest cap de setmana era: "Així no!"

M'ha entristit enormement la col.lecció de retrets i insults que s'han intercanviat les darreres setmanes persones que feia anys que anaven plegades i amb un somriure a multitud d'actes en els que compartien objectius, il.lusions i anhels.
Doncs tot això s'ha anat degradant els darrers mesos, i especialment les darreres setmanes, fins a un punt en que hi havia unes posicions tan immobilistes i un enrariment tan gran de les relacions entre forces polítiques que semblava impossible arribar a un acord satisfactori.
I arribats aquí jo pensava que el millor era tornar a començar. Que cadascú expliqués molt bé els seus objectius i el seu grau de flexibilitat i renúncia en benefici d'assolir aquest objectiu, per aprendre de l'experiència i evitar-nos les dificultats que s'han mostrat en aquesta negociació entre forces polítiques que perseguien el mateix objectiu i que ES NECESSITEN LES UNES A LES ALTRES. Perquè només tenim possibilitats d'aconseguir la independència si som una àmplia majoria (que el que ha de fer és créixer i no perdre llençols a cada bugada) i amb un esperit constructiu, pacífic i optimista com el que havíem esgrimit fins ara.

Però al final, quan ja ningú no hi confiava, després de 3 mesos de negociacions, ha arribat l'acord. I tot i que els analistes i experts en negociacions deien que el millor acord era un "win-win", és a dir, aquell en que les dues parts surten sentint-se guanyadores, al final ha estat un acord "loses-loses". És a dir que tothom ha perdut:

• JxS renuncia a la presidència d'Artur Mas i ofereix l'alternativa d'una cara nova de consens: Carles Puigdemont, fins ara alcalde de Girona i president de l'AMI (Associació de Municipis per la Independència).
• La CUP es compromet a donar els vots necessaris per a la investidura del nou president i a incorporar 2 diputats a la dinàmica de treball de JxS per no votar mai en el mateix sentit que les forces contràries al procés sobiranista. A més a més reconeix errors propis en la negociació amb JxS i es compromet a rellevar alguns diputats per fer més visible el gir de la seva posició.

Doncs, molt bé, demà tindrem un nou i inesperat President i el senyor Artur Mas marxa temporalment per la porta gran, en un gest que l'honora, sacrificant les seves opcions personals en benefici d'un objectiu general de país (i la possibilitat de tornar més endavant també per la porta gran).
I començarà una nova legislatura, però... no serà fàcil!!
I només espero que el que ha passat aquestes darreres setmanes ens serveixi d'experiència. Cal tenir clars els objectius globals, l'excepcionalitat del moment, la transitorietat dels passos que es fan ara (si finalment s'aconsegueix l'objectiu) i la NECESSITAT IMPERIOSA D'EIXAMPLAR MÉS I MÉS LA MAJORIA INDEPENDENTISTA.
I això no ho podem aconseguir ni amb insults ni amb retrets. Cal anar a la una, sabent que hi haurà desacords, que hi haurà pressions, que hi haurà moments de gran tensió, de plantejar-se la desobediència. I en aquests moments cal tenir la FORÇA que hem tingut durant els darrers anys, la força de la unitat, la força de la raó i la força del somriure.
Que diferent la manera segura i joiosa com vam afrontar la consulta del 9N (que era tot un desafiament a l'estat espanyol), a la crispació, els retrets, els insults, els dubtes i el desànim que ha acompanyat el final d'aquesta negociació...

Per tant, demano a tothom que desitja la independència de Catalunya, que passi pantalla i que deixi de veure enemics entre tots els representants escollits arran de les eleccions del 27S, que s'abandonin els insults i els retrets i que tornem a tancar files en pro de l'objectiu que ens ha d'aglutinar.
No serà fàcil passar de la nit al dia de parlar dels "traïdors de la CUP" a tornar-los a considerar aliats i companys de viatge...
No serà fàcil passar de la nit al dia de parlar dels "convergents que posen per davant dels interessos del país els seus interessos personals" a tornar-los a considerar aliats i companys de viatge...
...però la culpa és nostra per haver-nos permès anar tan enllà amb les desqualificacions i la desconfiança mútua. Ara ens cal esforçar-nos a refer ponts i a tornar a valorar les moltes coses que compartim i ens uneixen per sobre de les discrepàncies que haguem tingut. I assumir que tothom es pot equivocar, però que si seguim compartint il.lusions i objectius, hem de saber deixar-ho tot enrere i MIRAR ENDAVANT.
I quan torni a sorgir un desacord... pensem-hi!

Té mèrit haver aconseguit aquest acord "a la catalana", a ultimíssima hora. Molt de mèrit.
Però potser també podem aprendre a resoldre els conflictes i trobar solucions de manera més tranquil.la, respectuosa, ràpida i satisfactòria... almenys intentem-ho!!

Visca Catalunya lliure!!

Virus killer

Aquestes vacances de Nadal vam descobrir per casualitat un restaurant molt especial a Barcelona. Es diu Flax&Kale (no us perdeu una ullada a aquest article on podeu veure un grapat de fotos: article) i està al carrer Tallers 74 bis.
Buscàvem un lloc per fer un cafè i ens vam trobar amb un restaurant de cuina flexiteriana. No teníem ni idea de què era i vam intuir que es tracta de llocs on posen per davant de tot la salut a l'hora de fer la carta tenint en compte que hi hagi ben poca carn (hi ha plats vegans, crudivegans, sense gluten...) i que els processos de cocció dels aliments en preservin les propietats nutritives i els sabors (ni fregits ni microones). De fet flexiterià ve de "Flexible" i "vegetarià" perquè accepten un 20 % de peix blau en les dietes.
I també hi ha "superaliments" dels quals no havia sentit parlar mai (o potser només al Xevi Verdaguer, aquell psiconeuroimmunòleg que es va fer famós després d'unes entrevistes amb el Jaume Barberà parlant sobre la informació digestiva que es pot extreure de la nostra femta i després va ser un dels col.laboradors dels concursants al programa "El mur" de TV3, aconsellant-los en nutrició): el flax (una llavor de lli), el kale (una col negra arrissada), la quinoa, algues...

I el que més ens va sobtar va ser una extensa carta de sucs "cold-pressed", sucs que elaboraven allà mateix en un obrador anomenat "Teresa's Juicery". Diu la informació que hi ha als recipients que en el procés d'elaboració redueixen l'oxidació i el deteriorament dels seus components ecològics i crus. S'eviten pasteuritzacions i es conserven en cambres de refrigeració entre 0 i 4 graus per mantenir intactes les vitamines, nutrients i enzims durant 3-4 dies.

A part de tota aquesta filosofia, en la qual ni hi entro ni hi surto (menjo tan malament com la majoria de vosaltres...), el local era preciós i molt agradable.

I jo, que estava constipat, em vaig prendre un suc anomenat "Virus killer" amb propietats antiaging, que augmenta les defenses i és un antibiòtic natural.
Portava pera, aigua purificada, llimona, gingebre, mel raw, equinàcia, timó, marialluïsa i te de roca. Estava boníssim i se'm va posar la mar de bé.
No era gens barat (5'95 euros), però em va semblar una experiència interessant que valdria la pena explicar aquí perquè segurament molts de vosaltres no ho coneixeríeu.

Ara ja no ho podreu dir...

Per cert, sabeu qui ens vam trobar que entrava a berenar al cap d'una estona que hi érem?... el Xavi Verdaguer!

Patates, arròs, llibres i discos

Aquest any, si ajunto tots els regals que he rebut entre el Tió, el Pare Nadal i els Reis d'Orient em surten 2 discos, 2 còmics i 4 llibres:

• CERCLES -Sopa de Cabra
• LA CLAU DE GIRAR EL TALLER -Adrià Puntí
• ARDALÉN - Miquelanxo Prado
• TODO VA BIEN - Alberto Madrigal
• ESPANYA DE MERDA - Albert Pla
• EL QUE NO ET MATA ET FA MÉS FORT - David Lagercrantz
• LES CANÇONS DE LA NOSTRA VIDA - Pep Blay
• LA NUEVA EDUCACIÓN - César Bona

Més d'un m'ha dit que per què no demanava altres coses com a regals... roba, electrodomèstics, tecnologia, esports... Alguna vegada he demanat alguna altra cosa, però normalment la meva aposta segura són els discos i els llibres.
M'encanta llegir i escoltar música i sempre tinc algun disc o algun llibre a la llista per comprar-me'ls quan pugui. O sigui que rebre aquests regals em sembla perfecte i no en voldria pas d'altres.
Si de cas hauria de demanar també TEMPS per poder-ne gaudir en condicions de la lectura i de l'escolta de la música!

Em passa una cosa semblant amb el menjar.
Recordo una anècdota de la meva joventut quan un cap d'any la meva mare va portar una mica de caviar com un extra de luxe per al sopar d'aquella nit abans de menjar el raïm.
A casa nostra no ens faltava de res però sempre anàvem justets i menjàvem coses baratetes i populars (sopa de pà, visceres, maires i peixos baratets i el mateix amb les carns, pa amb tomàquet i embotits industrials, pa amb oli i sucre, pa amb mantega i sucre...) i recordo que allò del caviar no em va fer ni fred ni calor. I em sembla que mai no l'he tornat a tastar.


En canvi hi ha aliments que m'encanten i que me'ls menjaria sempre com l'arròs i les patates.
M'encanta l'arròs de totes les maneres: l'arròs a la cubana que em fa l'Anna, les paelles d'arròs que em feia la iaia Maria i em fa la Mª Dolors, l'arròs a la mionesa que em fa la meva mare, l'arròs bullit amb patates, l'arròs tres delícies... fins i tot el pitjor dels arrossos que hagi menjat en algun menjador escolar en un dia de mala sort, me'l cruspeixo sense queixar-me...
I el mateix amb les patates: fregides, bullides, estofades, al caliu, braves... de totes les maneres!
O sigui que si mai m'heu de convidar a menjar, no us compliqueu la vida: arròs i patates amb algun tall i estaré contentíssim.

Me n'adono que en aquest sentit sóc fàcil, senzill, planer. I me n'alegro de ser-ho.
Potser per a alguns seria una cosa de què avergonyir-se, però per a mi és un orgull poder ser feliç només amb patates, arròs, llibres i discos.

César Bona

En César Bona és un mestre saragossà de 43 anys que fa uns mesos va estar nominat als premis Global Teacher Prize, com un dels millors 50 mestres del món.
Vàries vegades he sentit a parlar de la seva bona tasca i dels mètodes que fa servir i m'ha interessat el que he anat coneixent, fins al punt que he demanat als Reis que em portin el seu llibre: "La nueva educación" (Plaza&Janés).

Ha treballat en diferents escoles i s'han fet conegudes algunes de les coses que ha aconseguit:

• En un centre amb una immensa majoria d'alumnat gitano que feia molt absentisme va demanar-los que ells li ensenyessin alguna cosa a ell. Alguns alumnes van començar a ensenyar-li a tocar el "cajón" (instrument de percussió) i d'aquesta manera va aconseguir que tots assistissin regularment a les classes.
• En una escola rural, on hi havia pocs alumnes i mal avinguts per baralles familiars, va preparar una pel.lícula de cinema mut ("La importancia de llamarse Applewhite") en que els alumnes havien d'interactuar sense haver de parlar, va implicar-hi totes les famílies i va aconseguir estrenar la pel.lícula a la plaça del poble i millorar la relació de les famílies (si voleu veure el tràiler cliqueu aquí). A més a més el projecte va ser premiat amb el premi CreArte del Ministerio de Cultura per l'estímul de la creativitat i un altre premi del Festival Internacional de l'Índia de Cine per a Nens .
• En una altra escola a partir de l'arribada d'un circ van començar a investigar i van acabar enviant una carta al Rei d'Espanya i creant una protectora d'animals virtual ("El cuarto hocico") que es va acabar convertint en una ONG internacional anomenada "Children for Animal", apadrinada per la prestigiosa primatòloga Jane Goodall.
• En l'escola on treballa actualment té l'aula dividida en 5 "continents" que treballen cooperativament a partir de projectes. Els 22 nens de la classe tenen un càrrec (el "Cap de reciclatge", el "Defensor de la lectura", la "Curiosa", l'"Apuntacites", el "Cabdill dels sublevats", l'"Historiador"...).

Perseverança, Creativitat, Curiositat, Sentit Comú, Responsabilitat, Compromís social, Respecte, Participació, Reptes, Positivisme, Sentit de l'humor... les paraules que surten destacades en les seves entrevistes fan venir ganes de saber més coses d'ell, del que pensa i aplica en el dia a dia a les escoles on treballa.

Mentre espero que m'arribi el llibre (perquè em sembla que m'he portat força bé i confio que me'l portaran) us deixo amb algunes de les seves idees extretes d'aquestes entrevistes que li han fet per diferents mitjans de comunicació:

• El meu "sistema" és parlar molt amb el nen que jo era...
• Cal ser capaç per un moment de deixar les intenses programacions i imposar el sentit comú...
• Alguns parlen de mi com un mestre innovador però jo crec que he tornat a allò bàsic...
• La curiositat és molt important. Si obres aquesta porta als nens estaran aprenent sempre. I l'escola hauria de tendir a convidar els nens a participar en la societat, a estimular el seu compromís social...
• Cal gaudir a classe. Jo m'ho passo molt bé. De vegades interactuem de manera que ens oblidem que som mestres i alumnes, i són moments molt bonics...
• Els nens han de gaudir de la seva infància i els pares dels seus fills. Als nens que es passen 3 o 4 hores fent deures i van a tantes extraescolars com s'entesten a apuntar-los, se'ls està robant la infància (...) Jo els animo que acabin les seves tasques a l'escola, que aprenguin a valorar el seu temps...
• Cal animar-los a cooperar i a ensenyar-los que l'empatia i el respecte és el més important...

I per acabar, un parell de links on podreu llegir més detalls de la seva feina:

http://www.elconfidencial.com/alma-corazon-vida/2015-10-08/cesar-bona-mejor-profesor-espana-global-teacher-award_1048371/

http://www.elmundo.es/espana/2015/02/02/54ce67d3e2704e3f168b457e.html