Dies enrere vaig intercanviar correus amb dues altres bones amigues. D'aquelles que durant un temps vam compartir intensament bones experiències i que després la vida ha fet que només ens vegem mooolt de tant en tant. Però trobades en les que els somriures i la simpatia que flueix farien pensar que ens havíem vist el dia anterior. I parlant amb elles vaig recordar aquest concepte de l'amistat com un pont que ens uneix...
I avui he regirat les velles llibretes de poemes fins que l'he trobat.
Olga, Sabina, Àngels... i tots aquells amics i amigues que em vau deixar que us portés al sarró de la meva vida i que, tot i que ens vegem poc, sé que sempre hi sou... per a tots vosaltres aquest vell poema que potser formalment no és cap meravella però per a mi té un missatge molt bonic i molt potent:
ENGINYERS (13-5-1994)
Estem construint un pont
tan curt que, des dels extrems,
podem donar-nos les mans...
...i no s'ensorra.
Tan sòlid, tan poderós,
que podem ben carregar-hi
anys de vida i de secrets...
...i no s'ensorra.
Tan bonic, tan delicat,
que bé podem convidar-hi
tot el món a visitar-lo...
...i no s'ensorra.
Estem construint un pont
que mai no estarà acabat,
però que mai s'ensorrarà.
M'ha agradat molt tornar a llegir el poema, Eladi. Fa una bona colla d'anys, i la veritat, és que sembla que era ahir. Els bon records no s'obliden i per descomptat que el pont no s'ensorra.
ResponEliminaM'ha tocat el cor el teu poema, Eladi, senzill i planer, profund i emotiu alhora, com tu mateix. Al 1994 encara no ens coneixíem així que valoro especialment formar part de la teva vida, com tu mateix en formes part de la meva. Així que el pont, lluny d'ensorrar-se és una via de comunicació viva entre aquells que ens estimem, com el petons de colors que sempre compartim.
ResponEliminaOlga, Sabina, em sento orgullós de compartir aquests records i sensacions amb vosaltres i de tenir-vos sempre a prop per lluny que estiguem.
ResponEliminaPetons de colors!
Eladi