1 d’oct. 2022

El dia 1 d'octubre de 2017 a Calders


A la revista LA CALDERINA, passat l'històric i emotiu dia 1 d'octubre de 2017, vam fer un reportatge recollint de manera anònima els testimonis de diferents persones que el van viure en primera persona. Avui que fa 5 anys, m'ha vingut molt de gust transcriure'l aquí al bloc perquè en quedi constància. Al final del llarg text hi ha un recull fotogràfic del dia.

EL REFERÈNDUM DE L’1 D’OCTUBRE A CALDERS

PRÈVIA

En aquestes pàgines oferim el reportatge de com es va viure la jornada del Referèndum del 1 d’octubre a Calders, explicada de manera coral per alguns dels seus protagonistes. En algun moment es pot generar algun dubte interpretatiu per part del lector perquè s’han evitat tots els noms propis i pot haver-hi alguns aspectes poc descrits per prudència. S’han pres aquestes precaucions vista l’actitud repressiva de l’Estat i la persecució de persones per suposats delictes comesos en la celebració d’aquella històrica jornada. Preparem-nos per reviure-la tot llegint aquestes emotives cròniques...

* * * * * * * * * * * * * * * * * *

LES PARTITURES

Dies abans de l’1O s’havien de fer fotocòpies per tal d’empaperar el poble pel referèndum.

Així doncs, i per tal que fos una cosa prou discreta, ja que eren dies on tots i tothom estàvem sota punt de mira i amb sensació d’estar controlats, es va procedir a imprimir-ho quasi com si fos d’una manera clandestina. I un cop fetes es va enviar un missatge codificat a la persona que ho havia de rebre.

“Les partitures ja estan fetes i entregades al cap de l’agrupament”

* * * * * * * * * * * * * * * * * *

DESIGNACIÓ DEL REPRESENTANT DE L’ADMINISTRACIÓ I DEL COORDINADOR

Des del mes de setembre es van accelerar els contactes entre les delegacions territorials del Govern i els ajuntaments per tal d’anar creant les condicions de garantia per poder celebrar el referèndum en unes condicions prou acceptables. Tanmateix la persecució feta des de l’Estat va provocar un procés de “clandestinització” de totes les activitats preparatòries. El representant de l’administració i el coordinador foren proposats pels ajuntaments en cada municipi d’entre els voluntaris prèviament inscrits. Això es va haver de fer en l’espai de menys de dos dies. El representant de l’administració tenia com a funció el control del procediment i assessorament de la mesa electoral i proporcionar la documentació necessària a la mateixa. El coordinador simplement tenia la missió de transmetre la informació entre el representant, la mesa i el coordinador comarcal designat pel Govern.

* * * * * * * * * * * * * * * * * *

MANTENIR OBERT EL COL·LEGI ELECTORAL TOT EL DIUMENGE

Els components de la Junta del Caliu vàrem mantenir una sèrie de reunions durant el mes de setembre per tal d’anar preparant la diada de la Festa de la Gent Gran de Calders, que enguany es celebraria el dia 1 d’octubre.

Durant aquestes reunions vàrem pensar en com podíem ajudar en la possibilitat de mantenir obert el Centre Cultural Nèstor Almendros durant tota aquella diada.

Varen sorgir diferents idees per fer una activitat oberta a tothom, per a totes les edats, de llarga durada i, a més a més, que es pogués fer a la Biblioteca. D’entre totes les idees, es va escollir una que consistia en oferir un taller de lectura a qualsevol hora. Per la qual cosa vàrem sol·licitar a l’Ajuntament i mitjançant instància, poder disposar de l’Equipament Nèstor Almendros per a desenvolupar-hi un “taller de Lectura Esporàdica i Intergeneracional”, durant el matí i la tarda d’aquella primera jornada d’octubre de 2017, com a una activitat més vinculada a la Festa de la Gent Gran.

* * * * * * * * * * * * * * * * * *

OCUPAT TOT EL CAP DE SETMANA

Des del carrer. Des de la gent. Com no podia ser d’una altra manera. El poble de Calders va ser un més que va defensar el referèndum.

Dijous, 28 de setembre de 2017, ja se sent a parlar d’”escoles obertes”, de mobilitzacions ciutadanes amb iniciatives lúdiques als col·legis electorals. I tot, per l’amenaça de l’Estat espanyol d’impedir la celebració de l’1-O, advertint que es precintaran els llocs de votació.

Un grup d’amics ens trobem i ho comentem. Sabem que a Calders hi ha actes preparats pel mateix diumenge ú d’octubre. Però potser no n’hi ha prou. “No ens perdonarem mai no haver pogut votar”, ens diem. I aquell mateix dijous a la tarda comencem a tibar dels contactes del mòbil, truquem a totes les entitats amb qui tenim relació, i a les que no, trobem la manera perquè els hi arribi la informació. El missatge és trobar-nos l’endemà mateix a les 18:00 al Centre Cultural. Cal que entre totes i tots ens organitzem per fer que el nostre col·legi romangui obert.

La resposta és immediata i massiva. Divendres 29 de setembre el Centre Cultural és ple. La gent del poble ha vingut. Tots volem defensar el mateix: votar el diumenge. Aquesta voluntat ens uneix i ens referma la identitat com a calderins. Saber que podem comptar els uns amb el altres ens fa més forts, més valents.

Ràpid ho tenim fet. Teatre, futbol, AMPA’s, Associació de la Dona, Calders bike, AEiG Caldàrius, Caramelles, ANC i en definitiva totes i cadascuna de les persones que hi ha darrere de les entitats, demostren aquesta predisposició i aquesta emoció, que sens dubte, porta a la mobilització.

Arriba el diumenge 1 d’octubre de 2017 i a Calders podem votar. Feina feta!

* * * * * * * * * * * * * * * * * *

LA REUNIÓ FINAL

Durant el mes de setembre es van realitzar tres trobades de coordinadors i/o representants de l’administració del Bages/Moianès. La darrera de les reunions es feu en una població del Bages el dia abans del referèndum, amb la màxima discreció. Se’ns va demanar que no hi anéssim amb el nostre cotxe habitual per no ser interceptats i no s’hi podia accedir amb el mòbil.

A les 15,30 h del dissabte 30 de setembre ens vam trobar a la Plaça Major de Calders. Havíem d’anar a rebre les darreres instruccions per a fer efectiva la convocatòria del Referèndum de l’endemà (1-O).

Vàrem agafar el cotxe d'un parent i ens vam dirigir a la reunió. En aquell moment encara no en sabíem res ni de l’urna ni de les paperetes. Allà es va distribuir la documentació per a les meses i les darreres instruccions per a un correcte desenvolupament de la jornada esperada. En el darrer moment, poble per poble, vàrem rebre indicacions de com obtenir l’urna, les paperetes i els sobres. Després de 2 hores d'un intens intercanvi de parers vam tornar amb la sensació que l'endemà faríem el referèndum.

Al cap de poca estona ens presentàvem davant d'una nombrosa colla de veïns de Calders i els posàvem al corrent de les últimes previsions de la jornada de votacions de l'endemà. Els vam dir que tindríem ordinadors, cens universal, Mesa Electoral, urna nova i pròpia, paperetes, sobres, apoderats-interventors, així com moltes persones disposades a votar i a fer l'adequada protecció del centre de votació.

No cal dir que al final de la xerrada vam sortir del local tots plegats més convençuts que mai en l'aposta pels nostres valors democràtics.

* * * * * * * * * * * * * * * * * *

COMPOSICIÓ DE LA MESA

Va ser de domini públic, abans del referèndum del dia 1 d’octubre, que la missió de l’estat Espanyol, clara i ferma en el sentit que “no habrá referèndum” es va posar de manifest, entre moltes altres coses, en el fet que la majoria de citacions als membres de les meses electorals del territori català, no van arribar mai a la bústia del seu destinatari.

A Calders va ser així. El dia 1O a les 8 del matí, moment en el qual es constitueixen les meses, no hi havia ningú que hagués rebut la citació del sorteig que va fer prèviament la Generalitat, per correu ordinari. Tampoc ningú va manifestar el desig de formar-ne part.

Davant d’aquest fet, alguns coordinadors electorals i representants de l’administració dels municipis, per iniciar la jornada electoral amb “no tanta” incertesa, van preferir preveure la configuració de la mesa, i anticipar-se per si això succeïa. Així és que el dissabte 30 de setembre, al vespre, després de rebre la trucada que ja teníem les paperetes a un lloc concret, es va decidir preveure tres persones per cobrir la tasca dels membres de la mesa, l’endemà.

Va ser en una reunió amb el coordinador, el representant i jo mateixa, que vaig prestar una modesta assistència perquè tot estava sota control. Des de l’ANC es van proposar un parell de persones i van sorgir alguns noms de persones que, personalment, sabia amb total certesa que els feia especial il·lusió i motivació ser el dia 1O a la mesa electoral. El coordinador electoral va fer les trucades i en va sortir la llista de les 3 persones que de manera VOLUNTÀRIA van liderar el procés durant l’1O, de manera molt encertada, i molt motivada.

* * * * * * * * * * * * * * * * * *

ARRIBADA DE L’URNA

A Calders, des de feia dies ja havíem previst dues urnes per si de cas en el darrer moment no arribava l’oficial. Una la teníem ja preparada en una dependència del centre cultural. L’altra en un domicili particular. Ambdues es van fer innecessàries quan el coordinador va rebre la indicació a les 6 de la tarda del dia 30 de setembre que a les vuit del vespre calia anar a recollir l’urna oficial i les paperetes a Moià. Des del moment en que es va saber això, el coordinador va telefonar una persona de confiança de Calders per si es podia apropar a fer una gestió a Moià, sense dir per telèfon què s’havia de fer. Ja a Calders es va concretar, a la persona contactada, què, amb qui i com havia de fer-se el trasllat de l’urna i les paperetes per poder fer-les arribar amb discreció fins a Calders. Així feta la recepció del material esperat a Moià, es va traslladar dins una bossa d’escombraries en cotxe fins al domicili de la persona contactada. Llavors vam debatre on deixar l’urna i es va optar per deixar-la al maleter del cotxe per si calia durant la nit haver de treure-la de forma inesperada en cas d’un registre poc probable però possible.

 

A les cinc del matí del dia 1 d’octubre, l’alcalde va rebre amb emoció l’urna, les paperetes i els sobres per tal de portar-ho tot al Centre Cultural Nèstor Almendros, lloc on es va desenvolupar la votació poques hores desprès.

* * * * * * * * * * * * * * * * * *

LA BOTIFARRADA

Des del futbol, el dia 1 d’Octubre, el vàrem marcar com un dia molt important al nostre calendari. Primer de tot, pel fet que jugàvem contra la Monistrolenca, i segon, perquè era el dia en què tots havíem d’anar a votar pel futur de Catalunya.

Durant la setmana, entre els de la Junta i alguns jugadors de l’equip, es va proposar fer una botifarrada amb l’única intenció de crear molt bon ambient a la plaça. El dia abans, el “Presi” ja ho tenia tot preparat i organitzat perquè tot anés sobre rodes. El diumenge, ben d’hora ben d’hora, a les 6 del matí, uns ja havien encès el foc per començar a escalfar motors i despertar els calderins. De mica en mica, la plaça s’anava omplint i la gent feia cua per poder votar. El fet que hi hagués tanta gent disposada a anar a votar, per nosaltres ens anava de perles, ja que, sense voler fer negoci, vàrem poder vendre moltes botifarres i estar més a prop del camp de gespa.

Des de darrere les graelles, observàvem com la gent estava nerviosa i emocionada per poder votar, a més ens va sorprendre que hi hagués tanta gent d’altres poblacions. Quan va ser l’hora d’esmorzar, les botifarres marxaven volant. Ens va impactar que hi hagués tanta participació a la botifarrada, ja que el “Presi” més d’una vegada va haver d’anar a l’Hostal a encarregar més munició. En principi, només teníem pensat fer una sola tongada, però veient que la cosa s’allargava ja ens vàrem quedar a dinar allà, i també amb la intenció de seguir darrere les graelles fins que es tanqués el col·legi.

Finalment, només cal donar les gràcies a tota la gent del poble per participar a la botifarrada, i per anar a votar un dia tant assenyalat.     

* * * * * * * * * * * * * * * * * *

PROBLEMES INFORMÀTICS

La jornada electoral començava més d’hora i amb més ganes del que és habitual. Un cop constituïda la mesa vam encendre l’ordinador i seguint les instruccions de la Generalitat vam connectar-nos a la web oficial per poder utilitzar el cens universal. La web funcionava lentament però de manera correcta, per tant, vam obrir el col·legi. Després que les 9 primeres persones haguessin votat, el sistema va deixar de funcionar.

La Guàrdia Civil va interceptar les connexions a la web que estàvem utilitzant. Tot i que se’ns van facilitar noves IPs (direccions webs que contenien el mateix cens), des de Calders no podíem utilitzar-les ja que la nostra mesa s’havia activat a la primera pàgina web i encara figurava com a mesa activa dins del sistema. Després de moltes trucades fallides al col·lapsat telèfon d’incidències i d’escoltar els casos que generosament altres col·legis electorals compartien però que no funcionaven per a nosaltres, la primera de les webs on ens havíem connectat va tornar a funcionar. Això ens va permetre reactivar la votació.

Van ser moments angoixants en els quals els membres de la mesa vam tenir la sort de comptar  amb dos informàtics que van ajudar-nos a cercar solucions i ens van fer costat al llarg del dia. Un cop solucionat el problema a Calders, un d’ells va dirigir-se a Artés i a Avinyó a arreglar la mateixa incidència. Mentre que l’altre es va quedar amb nosaltres, atenent telefònicament moltíssims col·legis dels voltants que ens trucaven per tal de demanar consell.

De la mateixa manera, és d’agrair la serenitat dels votants que van esperar pacientment que poguéssim solucionar la incidència informàtica. Tothom sabia que estàvem vivint un moment excepcional, que requeria actituds i solucions excepcionals.

* * * * * * * * * * * * * * * * * *

TANCANT ACCESOS-1

Poc abans de les 10:00 del matí, algunes persones van proposar a l'alcalde i als coordinadors, que es podien tancar els carrers d'accés a la plaça (veient que en alguns pobles ja hi havia càrregues policials) i això posaria dificultats als furgons de la policia, que haurien de deixar més lluny del col·legi electoral.

De dins del Centre Cultural, em van venir a buscar perquè anés a buscar la màquina telescòpica i així juntament amb altres veïns, vàrem acordar tancar tots els accessos, per poder protegir la plaça.

·       A l'Hostal, façana amb el carrer Raval, un tractor juntament amb una furgoneta.

·       La plaça quedava tancada per un telescòpic (el trànsit passava pel carrer de les Monges i sortia pel carrer Manresa.

·       Un altre vehicle tancava el carrer Catalunya a la baixada del Puig.

·       I al carrer de la farmàcia tenia la meva màquina telescòpica. Aquest cas era l'únic accés que permetia accedir a la plaça en cotxe, alçant o abaixant el braç de la màquina per donar pas a  la gent més gran o impossibilitada, fent així de barrera física.

* * * * * * * * * * * * * * * * * *

TANCANT ACCESOS-2

Uns dies abans un “contacte” em va avisar que estigués  preparat par si calia alguna acció pel referèndum. Llavors no m’ho va dir, però l’avís era per a recollir l’urna i les paperetes la vigília de l’1O. Quan va ser l’hora em van dir que no calia perquè ja ho havia fet algú altre.

L’1O, a les sis del matí, quasi tota la família érem ja a la plaça pel què pogués passar. L’espera fins les 9 es va fer llarga, però encara va ser pitjor el neguit que va suposar no poder posar en marxa el vot electrònic en condicions. Sort que vàrem poder comptar amb experts informàtics per aconseguir finalment posar-ho en marxa, tant a Calders, com a d’altres pobles que vam assessorar.

Va ser després de saber com les gastaven els cossos policials, que vàrem decidir posar impediments per limitar l’accés amb vehicles a la Plaça. Primer es van posar jardineres, però després ja es va decidir posar tractors i màquines per limitar l’accés amb més contundència. Vull agrair la predisposició de tots els que hi van contribuir, ja que en pocs moments vàrem deixar tots els accessos a la plaça totalment bloquejats.

* * * * * * * * * * * * * * * * * *

LA VIGILÀNCIA

Comencem  amb una botifarrada esperant un dia alegre i festiu. Arriba l'urna tan esperada... tot amb normalitat. Al cap d’una hora, encara no, es comença a dir que a molts col·legis arriba la Guàrdia Civil i la Policia Nacional a fer mal...

A Calders marxa internet i comencen els nervis i els maldecaps. També comencem a tenir por que vinguin les forces policials i entre tots els veïns fem una mobilització: tanquem la plaça i posem gent a l’aguait per si venen.

En grupets de 3 o 4 ens distribuïm per controlar les entrades del poble. Uns a l’entrada de la Guàrdia, uns al consultori, d’altres a la terrassa del Mirador... pendents de si s’acostava algú sospitós a votar que pogués ser un agent de paisà i de si arribaven vehicles policials per les carreteres... Uns controlaven el trànsit de Moià, d’altres el de Manresa i Monistrol i d’altres el d’Artés. Qualsevol novetat es comunicava ràpidament via whatsapp i també teníem contacte amb gent d’Artés que ens avisarien si pujava policia des d’allà i ens donava un cert marge de maniobra.

Tot i els nervis que es van passar es va veure que un poble unit, alegre i combatiu és més fort. La coordinació de tots els que vam estar allà durant tot el dia va ser excel·lent i en cap moment ningú es va qüestionar de quin partit polític era el que estava lluitant al seu costat... va ser un dia de país: tots a una!

* * * * * * * * * * * * * * * * * *

VOTACIONS EMOTIVES

El dia 1 d’octubre vaig tenir l’honor i el privilegi de formar part de la Mesa del Referèndum. Des que vam obrir el col·legi, amb prou feina vaig tenir temps d’aixecar el cap del paper on anava apuntant els DNI dels votants. I és que a Calders vam poder votar amb el programa informàtic que permetia el cens universal durant tota la jornada, menys l’estona que ens el va bloquejar la Guàrdia Civil.

Des d’allà vaig poder assistir a un dels dies més emocionants de la meva vida, sent testimoni privilegiat de les reaccions de centenars de votants (no només de Calders) en el moment que exercien el seu vot. No eren pas reaccions exhibicionistes, eren més aviat íntimes, però es produïen just davant meu i m’encomanaven les seves emocions.

Aquella iaia amb cadira de rodes que va ser la primera persona de votar entre aplaudiments... Aquell noi que va estar molta estona patint perquè havia d’agafar un vol a Dinamarca a dos quarts de dotze i es frissava perquè no se solucionaven els problemes informàtics i se li acabava el marge de temps... Aquell noi que també va arribar en cadira de rodes perquè feia dos dies que l’havien operat d’una cama trinxada per un accident de moto... El senyor que un cop va haver dipositat el vot es va abraçar a la seva parella enmig de sanglots... L’alegria dels que havien fet tota una processó per poder votar: Manresa, Moià, L’Estany i...per fi hem pogut votar a Calders!... La senyora que va votar amb els ulls negats mentre xiuxiuejava “Pels meus néts”... Aquells bombers que estaven de servei i van venir a demanar si els deixàvem saltar tota la cua per poder votar i ho van fer entre aplaudiments... Els que votaven amb un nadó a braços... Els avis que ja pràcticament no surten mai de casa i van fer l’esforç recolzant-se en els seus néts que orgullosos i amb els ulls brillants els van acompanyar fins a l’urna...

Durant tot el matí va haver-hi una llarga cua des de la plaça fins a l’entrada del Centre Cultural perquè no deixava d’arribar gent i més gent. 856 persones van votar. 856 històries plenes de somriures, de rialles, de llàgrimes, de ràbia, d’il·lusió... emocions que es van anar acumulant dintre nostre. Per això quan vam tancar les votacions, els membres de la Mesa ens vam fondre en unes emotives abraçades descarregant tota aquesta tensió acumulada.

Un dia inoblidable!

* * * * * * * * * * * * * * * * * *

LA DEFENSA DELS VOTS

Al matí del diumenge la votació va començar amb normalitat i, tot i els diversos intents de fer fallar el sistema, la votació es va poder fer efectiva. Enmig de la tan esperada jornada ens arribaven notícies i imatges de les diferents càrregues policials i urnes amb vots requisats a pobles propers, així com també la informació sobre la presència de policies infiltrats informant sobre la idoneïtat del moment per intervenir.

Va ser llavors quan vam començar a valorar la possibilitat de protegir la nostra urna i assegurar els vots que, a aquella hora, ja eren molts.

A primera hora de la tarda, veient que no hi havia massa afluència de gent i davant de la situació de possible risc, la mesa i els apoderats vam decidir treure l’urna per la finestra del darrere i amagar-la a un lloc segur i es va continuar la votació amb una nova urna, acordant que a mesura que hi haguessin uns quants vots acumulats es tornarien a treure de la mateixa manera. Així es va fer una vegada més.

Amb tot vam arribar a quarts de sis de la tarda i a fora la gent estava neguitosa i angoixada per les càrregues que estaven fent a pobles veïns i la possibilitat que vinguessin a Calders. Per aquest motiu vam prendre la decisió de tancar el col·legi una hora i mitja abans de l’hora establerta.

* * * * * * * * * * * * * * * * * *

MOMENT DE MÀXIMA TENSIÓ

De sobte moments de tensió, sembla que efectius de la Guàrdia Civil surten de Manresa en direcció a Navarcles, Artés i Calders. Contactes via telèfon, Whatsapp, confirmen la situació.

Ens preparem per un atac imminent, tot programat i planificat, sembla que ho hem fet tota la vida, a les trinxeres!!!, amb responsabilitat però tots a una.

Revisem les entrades al poble, protegides amb tractors i màquines de la construcció apunt.

L’urna plena de vots queda amagada i se’n deixa una amb vots ficticis per si el setge que es preveu, al final és sobrepassat.

La gent de forma ordenada tot i no tenir experiència, fa un escut humà davant el col·legi. No tenim pràctica però ens posem arrenglerats tots davant la porta d’entrada. No tenim por. Bé, això tampoc és ben bé així. Si que en tenim però defensarem amb les dents el que és nostre.

Nens i avis, ells són la nostra artilleria, tots arrenglerats al Mirador. Uns amb càmeres doncs cal deixar imatges fotogràfiques, tasca tant o més important que preservar urnes.  D’altres, màxima cridòria per expressar el malestar per la situació. Altres amb artilleria pesada, una caixa de tomaques a punt per ser utilitzats.

Crits d’ànims, màxima tensió, tothom a punt i encoratjat.

Finalment falsa alarma. Es desmunta tota la trampa com si res no hagués passat, a l’aspecte que tenia tot als moments previs de l’amenaça i continuem votant.

La veritat es que tothom se sent força alliberat, comentaris de “Si s’ha de fer es fa, però sort que no han aparegut els cabrons aquests”.

* * * * * * * * * * * * * * * * * *

TANCAMENT DEL COL·LEGI

Va ser un dia ple d’emocions, tot el dia va ser una emoció continguda a estones i d’altres no; incertesa, angoixa... que tot plegat et fan el cor més fort i et fan seguir endavant. Endavant amb els teus companys més propers i amb tots els veïns que restaven fora del Centre Cultural.

Tots sabíem el què volíem; votar cívicament, i sense un “bri” de violència.

Les notícies que ens varen anar arribant al llarg del matí-migdia no eren gens bones, la violència en molts col·legis electorals era colpidora per part de la policia, de manera que anàvem allargant el dia però amb por de possibles reprimendes per a tots.

Va ser cap a les cinc de la tarda quan vàrem començar a parlar sobre la possibilitat de tancar el Centre Cultural i així assegurar-nos el benestar de tots i evitar que ens poguessin prendre els vots. Sobre dos quarts de set de la tarda, els Mossos d’Esquadra que van restar tot el dia fora del nostre col·legi sense cap mena d’intervenció, van precintar a petició de la nostra mesa electoral el Centre Cultural.

Gràcies a això, va ser possible fer el recompte de vots (juntament amb els veïns i veïnes que van voler assistir-hi voluntàriament) d’una manera ètica i prudent, sense arriscar la seguretat del poble.

Moltes gràcies a tots, de tot cor.

* * * * * * * * * * * * * * * * * *

APOTEOSI FINAL DE LA JORNADA

Desprès del recompte de vots efectuat al Casal fet per la mesa amb l’assistència d’interventors i una vintena de persones del públic, vam sortir tots plegats del local donant a conèixer el resultat esperat amb la indiscutible victòria del si.

SÍ: 822 vots, 96%

En comitiva, part dels membres de la mesa i regidors de l’Ajuntament van acompanyar l’alcalde, el qual va mostrar l’urna amb les mans amunt per sobre els caps, entremig dels fervorosos i emocionants aplaudiments del nombrós públic que esperava al carrer. En aquesta espontània formació, i sempre amb l’urna enlaire com mostrant un nounat perquè tothom el veiés, vàrem arribar a les portes de l’Ajuntament. Allà l’alcalde adreçà un discurs espontani on va voler consagrar el resultat del referèndum com un acte col·lectiu de cohesió social i d’integració cultural per a un nou país participat per tots. Acte seguit els regidors i el mateix alcalde varen pujar al balcó de la casa de la Vila on, entre els crits de “Visca la República Catalana”, van penjar la senyera estelada. 

* * * * * * * * * * * * * * * * * *

RESUM

El passat dia 1 d’octubre va ser un dia molt important per a mi, com per a centenar de milers de persones que van anar a votar aquell dia. Ple de emocions, sovint contradictòries. Vàrem votar amb el convenciment que seria un dia històric, amb neguit quan a les primeres hores no anava el sistema informàtic, amb sorpresa quan van arribar les primeres notícies de violència (malgrat tot la gent davant el col·legi electoral), amb joia de tenir multitud de persones que venien a Calders a votar gràcies al cens electoral universal que en altres llocs no es podia fer, amb angoixa i tensió quan semblava que les forces de l’Estat venien cap a Calders...

Després, al vespre, em vaig sentir privilegiada quan per casualitat vaig poder formar part del públic del recompte de vots. Vull manifestar que, malgrat es va fer a porta tancada per seguretat, el recompte va ser escrupolós, democràtic i correcte, com no podia ser d’una altra manera.

Joiosa del poble que som.

* * * * * * * * * * * * * * * * * *

EPÍLEG

Hi ha moltes anècdotes de tot el dia... moltes, moltíssimes... molts somriures, alegria de veure l’emoció de la gent a l’hora de votar, abraçades, llàgrimes, decisions difícils que es van haver de prendre, algunes difícils de consensuar, fets que MAI havia viscut en un procés electoral... el dia 1 al vespre, després de la celebració dels resultats a la Plaça, quan TOT va acabar (o començar, qui sap), no sabia on havia aparcat el cotxe a les 5h del matí. Em va costar molt recordar-ho... per què devia ser...? Però vull acabar amb dues impressions que és el què més m’ha sorprès i el què em quedarà per sempre:

La primera és que després de tants anys treballant en els processos electorals “ordinaris” (diguem-ho així...) des de l’Ajuntament, les eleccions europees, estatals, autonòmiques i locals, amb uns procediments tan pautats, mil·limètrics, amb uns terminis clars... i un llarg etcètera, l’1 d’octubre de 2017, va ser el procés que he viscut amb més estima, perquè les greus i extremades dificultats a què vam haver de fer front perquè nosaltres i els nostres veïns i veïnes poguessin exercir el dret a decidir, van ser tals i tan greus, que aquell “caramel”, que va costar tant aconseguir (una simple acta d’escrutini), és el més bo que recordo dels meus anys de professió.

Per últim, i el més important. M’emporto una sensació extraordinària d’un fet que hi he cregut sempre. A Calders tenim unes entitats excel·lents, vives, entusiastes, que amb un projecte comú i ferm, de poble i de país, ens unim amb una celeritat desmesurada, som capaços de crear allò impensable, de gaudir-ne, de riure i de sumar. Entitats amb identitats diferents, divergències, opinions distants,... però sabeu? Això suma i crea les sinèrgies que són la base del viure en comunitat. Crec que formem part del país que volem entre tots.

L’1 d’octubre de 2017, passarà a la història, per moltes coses, però per Calders, us asseguro que l’anhel de protecció d’allò comú (unes paperetes, una urna, i un local públic: que és de tots) davant una possible intervenció policial, ens va fer més grans del que ja érem. Creguem-nos-ho!

Visca les persones voluntàries, i les entitats de Calders.

* * * * * * * * * * * * * * * * * *

Programa que anunciava les activitats d'ocupació del local de votació durant el cap de setmana.

Taller de l'Associació Cultural de la Dona, dissabte al matí.

Els del Calders Bike jugant al futbolí de matinada.

Local ben ocupat quan despuntava el dia 1 d'octubre

Aparició de l'esperada urna: un moment molt emotiu!

Encara negra nit, però tot el poble a punt.

De bon matí els del futbol van fer botifarres per agafar forces per a un llarg dia.

El cens universal permetia votar a qualsevol localitat, però de seguida van intentar sabotejar l'aplicatiu informàtic.

Tractors i vehicles pesats situats estratègicament per dificultar l'accés a la plaça.

Una àvia molt gran en cadira de rodes, la primera de votar.


Cues immenses per votar.

Tothom protegint el col·legi electoral davant el rumor que venia la Guàrdia Civil.

Els Mossos van clausurar el local quan vam decidir donar per tancada la votació.

Acta de l'escrutini: 822 SÍ, 14 NO.

L'alcalde, amb els vots ja comptats, camí de l'ajuntament per comunicar els resultats al poble.

L'alcalde comunicant els resultats.

Tot el poble reunit a la plaça, escoltant orgullós els resultats.

Representants de totes les forces polítiques municipals col·locant l'estelada de manera unitària.

"ITV" (conte)


 Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

Espero que us agradi! 

ITV

El Manel fa dies que mira el calendari de la cuina on hi ha encerclada la data de la revisió: “dimarts 18 a les 11 h, ITV del cotxe”. És un jubilat actiu: llegeix regularment i va a la coordinadora, on participa de moltes caminades i juga a escacs. Té un bon nivell cultural, està raonablement bé de salut -només amb algunes xacres pròpies de l’edat- i cobra una pensió correcta que li permet dur una vida digna.

En general, és una persona segura de si mateixa, però passar la ITV és una de les coses que el desestabilitza. Tota aquella estona de tensió el fa patir una cosa de no dir: sentir-se en una posició de franca inferioritat davant d’uns operaris que saben que ell no té ni idea de mecànica i haver d’estar pendent de les instruccions que li van donant, amb la por d’equivocar-se a cada moment i acabar sense superar la revisió.

De fet, quan es va comprar l’últim cotxe la seva gran alegria va ser saber que durant quatre anys s’estalviaria el tràngol de la revisió anual. Però els quatre anys ja han passat i ha de tornar a enfrontar-s’hi.

El Manel ha passat mala nit i s’ha llevat molt d’hora. Ha intentat llegir, però no es concentrava en la lectura i ha començat a obsessionar-se amb la roba que s’havia de posar. No volia semblar un senyor molt gran per por que el menystinguessin, però tampoc volia disfressar-se de jove sense ser-ho i acabar aconseguint que es burlessin d’ell. Després de molt capficar-s’hi i no tenir clara una decisió correcta, ha acabat posant-se la mateixa roba del dia abans: una camisa de quadres de màniga curta, unes bermudes texanes, sandàlies sense mitjons i una gorra per protegir la closca de la radiació solar.

Una mica més d’hora del que era necessari, ha sortit de casa i ha conduït, cada cop més  nerviós, cap a l’estació de la ITV, al polígon industrial dels afores de la ciutat. Ha aparcat al lateral i ha fet la gestió administrativa prèvia. Ha presentat la documentació de manera correcta (fitxa tècnica del vehicle i permís de circulació), ha pagat i ha sortit de l’oficina amb la moral alta. Està satisfet del tracte rebut i no hi ha hagut cap entrebanc. Potser amb aquest nou cotxe passar la revisió serà bufar i fer ampolles. Potser podrà deixar de patir i superar aquesta mena de trauma que arrossega.

Ha tornat a entrar dins del cotxe i s’ha afegit a la cua de vehicles que esperen el seu torn. Com que en té sis o set davant seu, ha posat la ràdio i ha anat consultant els missatges del mòbil mentre espera. De tant en tant la cua es mou i avança uns metres acostant-se a l’objectiu. Però, en un moment donat, l’espanta un clàxon al seu darrere, avisant-lo que els cotxes han tornat a avançar sense que ell se n’hagi adonat. Els clàxons no tenen volum ni matisos, però ell l’interpreta amb un to agressiu i impacient. Atabalat, deixa el mòbil i fa la intenció d’arrencar, però es precipita i el cotxe se li cala. De seguida ho soluciona en un segon intent, però no pot evitar veure com un dels mecànics riu obertament amb un company. No pot saber si riuen d’ell o no, però, susceptible com està, interpreta que és l’objectiu de les seves burles. Allò fa que retornin els pitjors fantasmes i se li reactivin els nervis que fins llavors havia mantingut sota control.

Per evitar una nova distracció, apaga la ràdio, guarda el mòbil i abaixa les finestres de conductor i acompanyant. Entra tota la xafogor i esvaeix el confort climàtic que havia aconseguit amb l’aire condicionat. Comença a suar, però és un mal menor que ha d’assumir per aconseguir la màxima atenció al que passi al seu voltant. Mica a mica es va acostant a l’entrada fins que li toca el torn. 

- Bon dia, mestre. Els papers?

Ja els tenia a la mà preparats i, mentre els entrega, el seu cap comença a barrinar. Per què li ha dit “mestre”? Potser és un antic alumne? Es considera força bon fisonomista i aquelles faccions no li sonen de res, tot i que a vegades les persones canvien amb els anys. O potser només li ha dit “mestre” per burlar-se de la seva calada d’abans...

- Posi punt mort, fre de mà i obri el capó.

El Manel posa punt mort i fre de mà d’inèrcia, sense cap mena de dificultat. Llavors adreça el seu braç esquerre cap a les profunditats on recorda que hi ha la maneta que obre el capó. Sap que la maneta és allà i a les palpentes va movent la mà una mica més a munt, més avall, més a la dreta... però és com si hagués desaparegut. Al final obre la porta del conductor per il·luminar aquella fossa de les Mariannes, s’ajup i la troba quan l’operari ja s’acostava per fer-li. Uff! Just a temps!

L’inspector li apuja el capó i a partir d’aquell moment deixa de tenir-hi contacte visual. No es pot dir que el Manel sigui sord, però sí que últimament han començat a aflorar alguns problemes d’oïda. Per tant, ara encara se sent una mica més en fals i intenta mantenir la màxima concentració per no perdre’s cap detall.

- Posi les llums de posició... Ara les curtes... Ara les llargues...

I mentre comença la gimcana de les llumetes, el Manel recorda que no té ni la més remota idea de com posar els llums de boira. Va pensar que havia de mirar-ho i practicar per quan li demanessin, però al final se’n va oblidar. Va mirant els enigmàtics símbols que donen pistes de les diferents posicions i funcions dels llums per quan arribi el fatídic moment.

- Intermitent de l’esquerre... Ara el de la dreta... Llums d’emergència... Ara toqui el clàxon... Engegui els “limpia” amb aigua...

Després d’això el mecànic abaixa la tapa del capó i comença a desplaçar-se. Va mirant els pneumàtics, els panys de les portes, la carrosseria, obre les diferents portes i comprova els cinturons . De tant en tant s’atura i sembla apuntar alguna cosa als fulls que té enganxats amb una pinça sobre un suport rígid. Llavors el Manel pensa que deu haver trobat alguna cosa que no està bé i que la inspecció no serà favorable. Però el noi no li explica res del que apunta, només se’l va mirant amb un somriure fàcilment mal interpretable i acaba anant-se’n cap a la part del darrere del vehicle. El Manel intenta mantenir-hi contacte visual a través del retrovisor i afina l’orella.

- Intermitent de l’esquerra... Ara el de la dreta... Freni...

I finalment arriba el moment:

- Llums de boira!

El Manel agafa la palanca dels llums que surt a l’esquerra del volant. En un moment li fa fer tots els jocs possibles: endavant, endarrere, cap a dalt, cap a baix, girant sobre si mateixa...Mentre la va manipulant es va fixant en els pilots lluminosos i quan n’hi surt un de groc amb una línia vertical ondulada, travessada per tres línies curtes horitzontals, té la sensació que ha fet diana i es queda quiet, aguantant la respiració.

- Molt bé, ara segueixi endavant i posi’s a la cua de la dreta, la del número dos.

Com si s’hagués tret un pes enorme de sobre, el Manel avança lentament fins al final de les instal·lacions i en surt per anar girant cap a la dreta i quedar darrere d’un cotxe negre que està a la cua número dos. Posa punt mort, fa un gran sospir i pensa que ja ha passat la meitat de la inspecció. De moment tot està anant prou bé: fins i tot ha trobat els llums de boira!

I just en aquell moment veu com un altre mecànic fa avançar el cotxe negre i el fa col·locar sobre els corrons diabòlics que revisen la direcció i els frens. Aquella part la recorda com una tortura horrorosa. La màquina escup el cotxe fora dels corrons mentre tu has de frenar amb totes les teves forces per intentar que es mantingui al seu lloc. Allò el posa nerviosíssim! A més a més hi ha unes pantalles on uns valors van pujant i ell té la sensació que si frena fort aconseguirà aturar-los... És molt estressant!

Molt abans del que voldria li arriba el torn i el seu operari li va fent gestos perquè es situï sobre els corrons.

- Una mica més... una mica més...

El Manel va donant gas amb contenció, però per entrar dins del corró necessita més potència per superar el desnivell d’entrada. Ho intenta, però com que té por de tornar a calar el motor, al final dona massa gas i passa de llarg. Entra dins del corró per tornar-ne a sortir per l’altre cantó. Avergonyit, nerviosíssim i suant com un toixó, assenteix a les noves instruccions:

- Enrere, enrere, enrere...

Posa marxa enrere i intenta vèncer el desnivell amb una punta de gas, però se li cala altra vegada. No gosa mirar el mecànic. No sap si deu estar rient-se d’ell o fulminant-lo amb la mirada per la seva ineptitud. Concentra la mirada en els pilots lluminosos del seu davant, torna a engegar el cotxe, posa marxa enrere i dona gas de manera excessiva. De l’embranzida, el cotxe entra al corró i en surt per darrere. Torna a estar a la casella de sortida.

Aquest cop sí, mira l’inspector amb una mirada derrotada que demana clemència. Sap que algunes vegades els operaris fan sortir els conductors i es posen ells mateixos al volant per passar algunes de les proves. Ara mateix pagaria de gust el que li demanés aquell noi per tal que el substituís i li fiqués el cony de cotxe dintre dels corrons.

Però el noi se’l mira amb una mirada inexpressiva i només diu:

- Una miqueta endavant. Només una miqueta.

No sap ni com s’ho ha fet, però finalment ha donat el punt just de gas per aconseguir que el cotxe superés l’obstacle i quedés amb les rodes de davant dintre del corró. Comença la festa!

- Deixi el cotxe en punt mort i mantingui la direcció recta.

El Manel s’imagina al rodeo de l’oest americà. Duu un mocador al coll i una mà agafada a la sella d’un cavall salvatge mentre amb l’altra mà, alçada, aguanta el barret de cowboy. Les mateixes espernegades i coces que tiraria el cavall salvatge, sembla que les estigui fent ara el seu cotxe.

- Freni una mica... una mica més... una mica més... Freni tot!

Al Manel li fa mal la planta del peu de tanta força que fa prement el pedal del fre. Té la sensació que el peu sortirà pel davant del cotxe, al costat dels fars. Va mirant els números de la pantalla i pensa que ara sí que deu haver suspès. Però el cruel mecànic mai no li dona cap mena d’informació i es limita a dir:

- Ara les rodes de darrere... Una mica de gas... Endavant... Una mica més... Una mica més...

Potser perquè pensa que ja no hi té res a perdre, aquest cop el Manel aconsegueix col·locar l’eix del darrere dins del corró a la primera. Però això no li estalvia la tortura de frenar fort, fort, fortíssim per intentar evitar que el cotxe surti disparat d’aquells corrons.

- Molt bé, ara segueixi endavant. Recte, recte, recte... Una mica més.

Al seu davant, amenaçadora, la fossa. Aquest cop sembla que l’inspector no se la vol jugar i amb una mà va adreçant el volant per evitar que el Manel precipiti el cotxe daltabaix del forat.

- Ara baixo. Faci el que li aniré dient per l’altaveu.

El Manel mira un petit altaveu a la seva esquerra i empassa saliva. L’altaveu es veu molt petit i allà hi ha massa soroll. A més l’esquerra és l’orella dolenta. Té por de no sentir correctament les instruccions. Gairebé no respira per posar tota l’atenció al que surti d’aquell maleït altaveu. De cop li sembla haver sentit alguna cosa, però no ho ha entès. Llavors mira a la seva esquerra i veu que hi ha una altra fossa amb un altre cotxe i potser el que ha sentit, com que era més llunyà, eren les instruccions per a l’altre cotxe.

- Posi punt mort i mogui el volant amb moviments ràpids a dreta i esquerra.

Ara sí que li han dit a ell. Ho ha sentit perfectament. Fa el que li diuen i de cop el cotxe comença a fer un ràpid sacseig lateral preocupant. Inconscientment aixafa el fre i de seguida sent l’amonestació:

- No freni!

Treu el peu del fre i aguanta fort el volant mentre la barqueta es gronxa en aquell mar remogut. Al cap d’un moment: canvi de plans:

- Ara freni una mica... Més fort... més fort... Freni tot!... Fre de mà!...

Quina manera de fer patir la gent! Sembla una muntanya russa d’aquelles en què vas donant batzegades a tota velocitat. Només faltaria que el posessin de cap per avall i ja tindria el goig complet. El Manel té unes ganes immenses d’acabar.

De cop s’han acabat les sacsejades i hi ha un silenci sospitós. No sap si ja s’ha acabat aquella prova ni, per descomptat, si ha aprovat o ha suspès. Intenta aguditzar l’oïda per si hi ha més instruccions i ben aviat arriben.

- Torni a deixar punt mort. No freni!

I comencen altre cop les sacsejades, ara a la part del darrere. Primer sense frenar, després frenant i finalment amb el fre de mà.

- Endavant.

Sembla que aquella tortura ja s’ha acabat i ja veu a prop la cabina del final de la inspecció.

- Aturi’s. Posi punt mort i fre de mà.

El mecànic se’n va cap a la part del darrere i el Manel intenta seguir-lo pels retrovisors. El veu amb una mena de vareta a la mà.

- Ara mirarem els gasos.

I res més. El Manel no sap si ha de donar gas, si ha d’apagar el motor o si ha de tocar el clàxon. Està molt nerviós i totalment insegur. Se sent vulnerable i li fa ràbia posar-se així. Pensa que no hauria de posar-se’n perquè no està pas fent res malament i s’enfada amb si mateix per aquesta feblesa de caràcter. Li passa als aeroports quan li volen mirar l’equipatge, a les comissaries quan va a renovar-se el DNI o ara a l’estació de la ITV, li aflora aquest sentiment d’inferioritat davant l’autoritat.

- Doni... tagas... i...sil .... mil... centes ...cions

Aquest cop, perdut en els seus pensaments, no estava pendent de les instruccions i ha sentit les paraules massa tard, sense tenir temps de descodificar-les. No gosa demanar que li repeteixin i es posa a tossir com a mecanisme de defensa, per guanyar temps. Pensa que així el mecànic pot imaginar-se que, amb els estossecs, no l’ha sentit.

Efectivament el noi s’acosta a la finestra abaixada i, amb tota la paciència del món, li repeteix:

- Ara vagi donant gas mica a mica i deixi el motor a dues mil cinc-centes revolucions.

El Manel concentra tota la seva atenció en el peu dret que va trepitjant l'accelerador. augmentant progressivament la intensitat mentre la vista es fixa en el rellotge de les revolucions del motor. Mil, mil cinc-centes, dues mil, dues mil dues-centes... dues mil quatre-centes...

Tota la musculatura de la cama està en tensió per mantenir aquella força sense afluixar-la ni fer-ne més.

- Una mica més

Llavors el Manel prem una mica més fort el pedal i veu que el rellotge s’acosta perillosament a les tres mil. Retira el peu i davalla per sota de les dues mil. Sua i intenta regular la força fins que clava les dues mil cinc-centes.

- Quedi’s aquí!

Al Manel li tremola la cama mentre sua i s’esforça per allargar aquella postura sense que el peu faci ni més ni menys força. Quan li sembla que no serà capaç de mantenir-ho més estona, la veu del noi arriba al seu rescat:

- Molt bé. Hem acabat. Ara aparqui el cotxe aquí a fora i vingui a la cabina que l’enginyer li donarà el resultat. Passi-ho bé!

I se’n va tan tranquil a torturar un altre infeliç sense dir-li si ha passat o no la revisió. Ell sap perfectament si ha trobat algun defecte i podria dir-li, però s’acomiada deixant-lo amb la incertesa. Com el que et fa la radiografia o el TAC i t’entrega el sobre tancat mentre et diu que els resultats ja te’ls donarà el metge quan et donin hora d’aquí a ves a saber quants dies. Aquests mecànics tenen un punt de sàdics i de prepotència, com els actors que treballen en una casa del terror. Saben que t’ho faran passar malament i estan encantats de la vida.

El Manel deixa el cotxe aparcat en bateria a l’exterior i s’acosta a recollir el veredicte amb pas feixuc. Està esgotat de tota la tensió acumulada en tota aquella estona i ara li ballen dues imatges al pensament. En una es veu fent una foto a l’adhesiu que certifica que ha passat la revisió i enviant-li a la seva dona amb un missatge de text breu, però eufòric. En l’altra es veu arribant cap-cot a casa, explicant que no l’ha passada i que han de dur el cotxe al mecànic per arreglar ves a saber quina galindaina. I el que és pitjor: un altre dia haurà de tornar a passar per la mateixa tortura una altra vegada.

Un noi, rialler, surt de la cabina en el moment que ell estava a punt d’entrar-hi. Porta la mateixa granota que els altres, però duu uns papers a la mà i es nota que és qui mana. Està més relaxat.

- Vostè és el del KIA blau marí?

- Sí, senyor -el Manel es penedeix d’haver dir aquelles paraules tan servils, però ja ha fet tard.

- Miri, està tot bé. Llums, frens, direcció, amortidors, emissions...

El Manel comença a ensorrar-se perquè en el to d’aquell noi hi veu a venir l’adversativa, un “però” que deixarà en no-res tot el que està dient de positiu.

- ...però tenim un “problemet” amb els pneumàtics. Vingui que li ensenyo.

El noi ha fet intenció d’anar cap al cotxe, però ha vist que el Manel s’aturava i s’aguantava a la paret. De seguida l’ha agafat per evitar que caigués i l’ha acompanyat fins a la cadira que hi ha dins de la cabina.

- Què li passa? Es troba bé? Vol un got d’aigua...

El Manel suat de dalt a baix, reconeix els símptomes d’una baixada de pressió com les que ja ha tingut alguna altra vegada en què s’ha posat nerviós.

- No pateixi, no és res greu. És que m’he posat molt nerviós amb tota la inspecció i em deu haver baixat la pressió. Si em dona un got d’aigua em passarà de seguida.

L’enginyer, se’l mira preocupat. No vol deixar-lo sol. Té por de tornar amb l’aigua i trobar-se’l estès a terra amb un trau al cap.

- Segur que està bé?

- Sí, sí, de veritat, no és res. Amb un got d’aigua em passarà.

Realment sembla que aquell home estigui remuntant així que es decideix a anar-li a buscar l’aigua i el deixa sol a la cabina. El Manel, avergonyit, mira al seu voltant i tot passa molt de pressa. 

Veu una pila d’adhesius grocs que són els que enganxen als cotxes quan la inspecció és satisfactòria, veu que no hi ha ningú que l’estigui mirant i la mà dreta es mou gairebé de manera autònoma sense esperar el seu judici moral: n’agafa un i se’l posa a la butxaca de la camisa. Després s’hi posa el mocador per sobre. El cor li batega acceleradament. Ara està més a prop de l’infart que d’un desmai.

L’enginyer arriba amb una ampolleta d’aigua que deu haver tret d’una d’aquelles màquines de venda automàtica. La destapa i l'hi ofereix. El Manel en fa uns quants glopets petits i li diu que ja es troba bé, que disculpi les molèsties i que ja se’n va. El cap de la ITV, després d’assegurar-se’n, l’acompanya fins el vehicle i li explica la falta lleu per la qual no pot passar la inspecció:

- Miri, els pneumàtics encara són els que venien d’origen amb el cotxe nou. Vostè no fa gaires quilòmetres i no els ha gastat gaire. Veu, el relleu encara és correcte...

Una altra cop la cantarella prèvia a un “però”.

- ...però a part del desgast per la fricció, la goma dels pneumàtics també té un desgast pel temps d’exposició als canvis de temperatura de la intempèrie... Després de quatre anys, aquesta goma està massa resseca. En una situació de pluja podria tenir un comportament perillós per a la seva seguretat. Per això no li podem passar satisfactòriament la inspecció fins que no els canviï tots quatre. Ho entén?

- Tots quatre... -repeteix el Manel, derrotat.

- Exacte. Aquí té el certificat de la inspecció desfavorable. Només pot conduir per anar al taller a canviar-los i tornar a venir aquí.

- I hauré de tornar a passar tot aquest calvari?

- No. Quan vingui, ve aquí a la cabina directament i ens ensenya aquest paper. Llavors li mirarem els pneumàtics. Si són nous, li posem l’adhesiu i ja pot marxar. No cal tornar a passar totes les proves perquè tota la resta és correcta.

- D’acord. I vostè sap quant em pot costar la broma?

- Home, depèn de la marca i la qualitat. Uns de correctes, potser cent euros cadascun, però en pot trobar de més barats.

- Mare de Deú... -es lamenta el Manel, pensant en aquella despesa tan considerable i imprevista.

Els dos homes s’acomiaden i el Manel entra al cotxe. Deixa els papers al seient del copilot i fa un gran esbufec. Al seu cap no deixa de passar-hi la imatge dels quatre-cents euros volant. Ara que volien marxar de viatge amb la seva dona, no és un bon moment per fer aquesta despesa. Més endavant, sí, però ara no. I una idea va obrint-se pas de manera lenta, però segura. 

Podria posar, temporalment, l’adhesiu que ha robat. I llavors, quan tornin del viatge i cobrin la pensió... arrencar-lo, comprar els pneumàtics i anar a passar la revisió perquè li posin de manera legal. Sembla un bon pla, segur i amb uns riscos mínims. Decideix tirar-lo endavant, però ha de buscar un lloc discret per enganxar l’adhesiu. Es posa el cinturó, arrenca el cotxe i surt d’allà.

Agafa el carrer que tira cap amunt. A la part de dalt de tot del polígon hi ha una zona amb unes quantes naus tancades. Allà no hi haurà mirades indiscretes i podrà materialitzar la idea sense cap testimoni.

Va conduint a poc a poc, però justament al lloc on havia pensat aturar-se, veu uns quants cotxes amb gent al volant mirant el mòbil. Segueix endavant i, quan arriba al final del carrer de pujada, gira a la dreta i comença la baixada. Allà sí que no hi ha ningú. Atura el cotxe i en surt amb l’adhesiu a la mà. 

Conscient que està fent una cosa prohibida que podria tenir conseqüències, s’ha anat posant cada cop més nerviós. Amb el cor accelerat mira en totes direccions i obre la porta de l’acompanyant. Agafa l’adhesiu de color groc i amb l’ungla intenta retirar el paper protector. No se’n surt i va provant-ho alternativament per cadascuna de les cantonades. Sua i comença a estar taquicàrdic. Pensa que només faltaria que ara no pogués posar l’adhesiu per no saber treure el paperet de la punyeta. Tanca els ulls, respira fons, intenta tranquil·litzar-se i ho torna a provar.

Finalment aconsegueix aixecar una de les puntes i va estirant suaument fins que l’arrenca tot. Llavors l’apunta sobre el vidre, per la part interior, i finalment l’enganxa.

Es guarda el paperet a la butxaca -no vol deixar rastres incriminables- i recula per passar pel darrere del cotxe i tornar a seure al volant. Quan està a punt de fer la volta, sent el motor d’un cotxe i s’espanta. Accelera el pas perquè ningú no el vegi i s’entrebanca. Per evitar la caiguda recolza les mans, i tot el seu pes, sobre la porta del maleter i aquell fortuït accident desencadena la catàstrofe.

Amb l’empenta, el cotxe, que estava en punt mort i sense el fre de mà, comença a desplaçar-se lentament cap endavant. El Manel s’ho mira sense entendre què està passant, incapaç de reaccionar. Per un moment se sent com quan estàs dins d’un vagó de tren i no saps si el que s’està movent és el teu o el que passa pel costat. Quan s’adona que el cotxe està marxant carrer avall sense conductor, finalment reacciona per intentar aturar-lo. Però ja és massa tard.

La inèrcia juga a favor del vehicle i els anys en contra del Manel. És inútil intentar córrer, el cotxe va agafant velocitat i s’allunya cada cop més ràpid i fora de control. El Manel allarga la mirada per intentar endevinar en quin punt quedarà aturat i s’adona que la trajectòria no és totalment rectilínia. Es va decantant lleugerament cap a la dreta fins que finalment s’encasta violentament contra la paret d’una fàbrica de productes ecològics.

Hi ha un gran terrabastall i de cop comença a sortir fum del capó. El Manel accelera el pas per comprovar la magnitud de la tragèdia i veu com uns treballadors han sortit d’aquella fàbrica i s’agiten esverats intentant obrir la porta del conductor. De cop i volta surt un home amb un extintor i comença a ruixar l’interior, mentre un altre obre la porta, tanca el contacte i treu les claus. El Manel imagina que devia haver començat un petit foc i el cor se li encongeix encara més.

Quan arriba davant l’escenari del crim, veu el seu cotxe amb el morro arremangat com un acordió. Les rodes estan en una posició antinatural, perpendicular a l’habitual i imagina que s’ha trencat la direcció. Hi ha vidres trencats al terra i surt un fum cada cop més fosc des del capó. Li ve al cap el nom d’aquell grup gallec de punk-rock dels anys 80: Siniestro Total. De cop i volta quatre-cents euros li semblen una quantitat molt raonable. 

Al cap de poca estona es presenta un cotxe dels Mossos d’Esquadra que porta engegats els llums d’emergència, però no les sirenes. Tot un detall. L’identifiquen, li demanen la seva versió dels fets i el conviden a acompanyar-los a la comissaria per fer una declaració completa. El Manel hi accedeix i, quan fa l’última mirada al seu cotxe abans de pujar al vehicle dels Mossos, veu el flamant adhesiu groc que certifica que ha passat la ITV.

Ningú no entén el somriure trencat amb què s’allunya del lloc dels fets.