VOLTOR
- Si poguessis ser un animal, quin series?
Li van preguntar una vegada a batxillerat en una activitat de tutoria. El Víctor va estar una estona donant-hi voltes, pensant com respondre aquella estranya pregunta. I al final, després de repassar mentalment els animals dels llibres que tant havia llegit de petit, se li va aparèixer la figura d’un voltor.
Havia de dir per quines tres característiques s’havia identificat amb aquell animal i de seguida va pensar en la soledat. S’imaginava com un voltor, enlairant-se a centenars de metres del nivell del terra, volant per sobre de la trista realitat, allunyant-se dels problemes i els perills.
Després va haver d’esforçar-se per afegir-ne dues més perquè en realitat aquella era la gran característica que compartia amb aquell majestuós rei dels cels. Al final va optar per la capacitat d’observació i el silenci.
Sí, així era ell. Una persona reservada, que prenia distància respecte dels altres, que observava molt i participava poc, que anava a la seva. Com més hi pensava més identificat se sentia amb aquell animal. Però després va començar a posar-se nerviós per la reacció que poguessin tenir els seus companys si havia d’explicar-ho en veu alta.
Tornaria a ser el friqui que donava respostes diferents a la resta. Això, que per a ell era una demostració de criteri propi, originalitat i un aspecte del que estava ben orgullós, podia arribar a ser un problema. Per un moment va imaginar-se els graciosos de la classe batent unes imaginàries ales quan es creuessin amb ell pel passadís. O encara pitjor, llençant-li restes de menjar a l’hora del pati com si alimentessin un carronyaire.
Potser seria millor que pensés en un altre animal que representés unes característiques més “normals”. I llavors va intentar endevinar quins animals dirien els seus companys i quines característiques s’atribuirien. Li costava imaginar com devien pensar els altres. Potser proposarien ser lloros, parlant tota l’estona sense dir res? O galls dindis que exhibien les plomes per impressionar els altres? O estruços que amagaven el cap sota terra per no ser conscients de les seves mancances?
Va somriure pensant que tots els exemples que se li havien acudit també eren del regne de les aus i només va desitjar que no li toqués ser el primer d’exposar en públic la seva tria.
Al final no va haver de llegir-ho. Els dos primers que van fer-ho van dir massa tonteries i la mestra es va enfadar perquè no s’havien pres seriosament l’activitat. Va recollir els fulls per posar-los nota i aquí s’hauria d’haver acabat tot.
Però quan al dia següent li va tornar l’exercici, la Sabina -que ja feia dos anys que era la seva tutora- li va dir que volia parlar amb ell al final de la sessió. Amb tota normalitat i molta complicitat li va anar demanant si estava bé a la classe i a casa, relacionant-ho amb les característiques que havia destacat dels voltors i aquell poc interès per relacionar-se amb els altres que sempre demostrava.
El Víctor va sentir-se còmode en aquella conversa franca i fins i tot va agrair l’interès de la professora. Mica a mica va anar-se deixant anar i va ser força sincer. Molt sincer, tractant-se d’ell, que sempre guardava amagades les seves opinions i emocions. Però quan al cap d’uns dies la tutora li va dir que tenia hora per anar a parlar amb la psicopedagoga del centre, ja no li va agradar tant i va arrufar el nas.
La psicopedagoga, la Gemma, no anava sobrada d’empatia i va ser molt poc subtil en el seu interrogatori. El va anar sondejant sobre temes com els maltractaments familiars, els abusos o les seves preferències sexuals. El Víctor, cada cop més incòmode, va enrocar-se i va començar a encadenar monosíl·labs amb una actitud gens col·laborativa. De resultes d’aquella conversa, li van fer un informe on s’exagerava el que segurament només era timidesa i un caràcter reservat i van recomanar a la família que el portessin al psicòleg per valorar una possible fòbia social.
La mare del Víctor estimava molt el seu fill i n’estava molt orgullosa, però tenia ulls a la cara i s’adonava que mai no portava amics a casa, ni demanava per sortir amb ningú. En el fons, sempre havia pensat que aquella mena d’hermetisme era culpa seva i del seu exmarit, una conseqüència de la seva maldestra separació quan el Víctor només tenia deu anys. La Renata tenia mala memòria, però quan mirava fotos d’abans de la ruptura i veia els somriures del Víctor, l’associació li era fàcil: abans era un nen alegre i feliç i des de la separació s’havia convertit en una persona seriosa i tancada en ella mateixa. I ara, ja amb disset anys, li sabia greu que el seu fill arrossegués aquell trauma que no el deixava gaudir de la joventut com els altres nois de la seva edat.
Amb aquest sentiment de culpabilitat, va entomar l’informe de la psicopedagoga com un avís i una oportunitat per ajudar el seu fill a recuperar aquella felicitat perduda. No va parar d’insistir-hi, lamentant-se dramàticament de les seves mancances com a mare, fins que el noi va claudicar i va acceptar fer aquella visita amb el psicòleg. Tot per no veure-la patir més. I per deixar de sentir-la.
La visita al psicòleg va anar bé. Potser perquè no n’esperava res. Potser perquè en comptes d’”un” va ser “una” psicòloga. El cas és que va trobar una tal Gisela, jove i agradable, que va saber respectar el seu temps i els seus silencis i va escoltar-lo amb el que li va semblar un interès sincer. Però sobretot, va trobar-la guapíssima i va idealitzar-la des del primer moment. Tot i que no tenia gens d’experiència en el tema, al Víctor li va semblar que s’havia enamorat. No ho tenia previst, però va anar així i es va deixar arrossegar.
Després d’aquella primera sessió, no va posar cap impediment a començar una teràpia de visites periòdiques amb la Gisela, per a gran alegria de la seva mare. La senyora agraïa a l’escola que haguessin detectat aquell problema del seu fill. Així ella havia pogut posar fil a l’agulla per solucionar-ho. La mare, contenta, i el fill, encara més.
Els dies que anava a la psicòloga es posava desodorant i quan estava estirat al divan i li tocava parlar ho feia amb una veu molt fluixa perquè la Gisela se li hagués d’apropar per poder captar les seves paraules. S’estirava sempre ben a la punta i a vegades, en aquells acostaments, es produïa un fregament entre les cames d’ella i les seves. Quan notava aquest contacte càlid i esponjós, el Víctor quedava pres d’una imparable excitació i tenia combustible per a fantasies exuberants durant tots els dies que el separaven de la següent visita. A vegades eren de caràcter sexual, però no només. La majoria de fantasies construïen una relació que passava de la que tenien en aquell moment com a pacient i professional, a l’amistat i que acabaven desembocant en una història sentimental. El que sentia el Víctor per la Gisela, més que desig (que també) era amor. Un amor platònic, idealitzat i hiperbòlic. L’amor d’aquell que ni tan sols havia fet petons innocents a companyes de classe jugant a “veritat, acció o petó”. Amor intens elevat a la màxima potència. Desaforat. Irracional. Un amor destinat a estavellar-se contra la realitat i convertir-se en frustració i dolor.
Un dels dies més freds d’aquell gener, el Víctor caminava amb pas viu cap a la consulta de la Gisela per a la seva sessió. Poc abans d’arribar-hi, va trobar uns nens d’uns deu anys que miraven dalt d’un mur. Al capdamunt hi havia una pilota que els havia quedat penjada i intentaven fer-la baixar a cops de roc. Un dels nens li va demanar si els la podia baixar i ell va treure’s la jaqueta perquè no se li embrutés. Mentre s’enfilava amb precaució per aconseguir abastar la pilota, va deixar-la repenjada en una barana i, abans d’arribar dalt, ja va sentir les rialles i corredisses d’aquells vailets que li robaven la jaqueta i escapaven cames ajudeu-me.
Oblidant-se de la pilota, va baixar tan de pressa com va poder i va posar-se a empaitar-los per recuperar-la. Però al cap d’uns metres va relliscar i va caure ben llarg a terra, amb tan mala fortuna que mig cos va anar a sucar-se en un petit llac artificial que decorava el mig de la plaça.
El Víctor va quedar amb el jersei de llana xop i sense jaqueta. Amb els ànims per terra i la irritació pels núvols. El més sensat hauria estat tornar cap a casa per canviar-se abans d’anar a la psicòloga, però tenia tantes ganes de veure-la i era tan a prop, que no va voler endarrerir la trobada i s’hi va presentar en aquelles penoses condicions.
Ja dins de la consulta, mentre, avergonyit, maleïa la seva mala sort, va notar com la Gisela l’acollia amb un gran instint de protecció mentre el conduïa davant del radiador.
- Mare de Déu! Estàs gelat! Posa’t aquí i a veure si entres en calor.
I tot seguit li va agafar les mans i les va posar entre les seves per intentar escalfar-les. El que va passar llavors en aquella sala només ho saben ells: hi va haver una connexió tan forta que cap dels dos va quedar indiferent. Les mans de la Gisela desprenien escalfor i també unes vibracions i una energia que a través de la pell arribaven al Víctor. No hi va haver paraules, però tots dos van tenir clar que els unia alguna cosa més forta que la simple relació entre una psicòloga i el seu pacient. El silenci va anar creixent, però cap dels dos se sentia incòmode perquè així s’explicaven millor que amb les paraules. I d’aquesta manera van acabar descobrint que entre ells hi havia alguna cosa que era llavor i que podia créixer si descobrien com regar-la.
Al cap d’uns minuts que es van fer eterns, la Gisela va proposar ajornar la sessió i acompanyar-lo a casa perquè pogués canviar-se abans d’agafar una pulmonia. El Víctor va arribar-hi amb la dessuadora de la seva psicòloga impregnada del seu perfum i la roba molla dins d’una bossa de plàstic. I, per primer cop a la vida, va sentir-se part d’una altra persona. Com si res del que li passés a la Gisela a partir d’aquell moment pogués ser-li aliè. Com si el destí l’hagués unit indissolublement a aquella dona de la qual s’havia enamorat. Com si per primer cop a la vida, les coses li sortissin de cara i el geni de la llàntia li hagués concedit el més difícil dels seus desitjos. I al cap d’uns dies tot es va precipitar.
El Víctor va presentar-se al despatx a l’hora de plegar, per tornar-li la dessuadora. I amb una estranya barreja de nervis i decisió que va entendrir la Gisela, va convidar-la a un te per agrair-li el gest. Ella ni va voler ni va saber negar-s’hi, malgrat que tot desaconsellava que pacient i doctora traspassessin la relació professional.
Van entrar en una cafeteria mig buida i van ocupar una taula allunyada de l’entrada, com si tinguessin la sensació que allò que estaven fent no era del tot correcte. El Víctor tenia disset anys i la Gisela, vint-i-tres. Sis anys de diferència que físicament no aparentaven, ja que ella era menudeta i ell sempre havia semblat més gran del que era, alt i amb la barba incipient. Quan van tenir les tasses fumejant, va ser ell qui va prendre la iniciativa.
- L’altre dia et vas portar molt bé amb mi, deixant-me el jersei i acompanyant-me a casa. Gràcies per tot.
- No hi ha de què. Qualsevol hagués fet el mateix. Estaves xop i gelat... podies agafar una pulmonia.
- Però no sé si saps el que més em va ajudar... Hi ha una cosa que em fa estar en deute amb tu i ara vull tornar-te-la per poder estar en paus...
- Ostres -va dir ella intrigada i un punt nerviosa, sense saber per on li sortiria-, no en tinc ni idea.
I llavors, sense cap preàmbul, ell va acostar la seva cadira a la d’ella i va prendre-li les mans, rodejant-les amb les seves. Ella va mirar-lo amb un principi de somriure però quan les mirades van coincidir va tornar a ser conscient de les sensacions que havien compartit en aquell instant màgic, a la consulta, quan havien unit les seves mans. Va tornar a notar aquell corrent continu de sensacions inexplicables que li produïen tant de benestar. El somriure va quedar a mig fer, va aclucar els ulls i va sospirar, abandonant-se al gaudi d’aquell moment.
Van ser uns instants en què cap dels dos no va dir res, fins que ella va desfer-se de les mans per agafar la tassa i fer el primer glop. Ell li sostenia la mirada i al final li va dir:
- A tu també et passa?
Ella va fer un altre glop, guanyant temps per decidir la resposta. Com a psicòloga i persona més adulta, havia d’aturar aquella il·lusió que no podia anar enlloc. Podia fer-ho amb elegància, sense ferir-lo, sense deixar que quedés exposat ni fràgil ni ridícul. Reconduir-ho, acabar-se el te i quedar per a la següent sessió. Però com va dir aquell: el cor té raons que la raó no entén. I en comptes d’això només va contestar:
- Em sembla que sí.
I allà va començar una relació clandestina que es nodria de les trobades en les suposades sessions de teràpia i, de tant en tant, algun encontre secret en llocs discrets. Com que no volien haver de donar explicacions a ningú, si volien anar al cine entraven a la sala cadascú pel seu cantó i només quan s’apagaven els llums, es canviaven de seient i es posaven de costat. Entrellaçaven les mans amarant-se d’aquell amor amagat i seguien la pel·lícula amb un somriure indestructible.
Eren dues persones que es complementaven bé. Donaven molta importància al pla intel·lectual i sentimental i deixaven en un segon terme les necessitats físiques. Parlaven poc, escoltaven molt, compartien silencis sense que això els incomodés i en tenien prou de sentir l’escalfor d’un cos recolzat en l’altre o les carícies a la pell per sentir-se plenament satisfets i feliços. Cadascú duia la seva vida totalment independent, però al mateix temps esperaven amb delit les estones esporàdiques en què es trobaven.
Cap dels dos no havia explicat a ningú aquella relació tan especial i vivien el moment sense plantejar-se fins on els conduiria. El seu secret era una flama que escalfava tothora els seus interiors i donava sentit al dia a dia. I mentrestant mantenien les seves vides públiques: ell estudiant a l’institut i ella treballant a la consulta psicològica.
Un bon dia, quan estaven fent el simulacre de sessió de teràpia, ell li va dir:
- Saps que jo vaig venir a parar aquí per haver-me identificat amb un voltor?
- Sí, Víctor, clar que ho sé. Ho posava a l’informe que em va passar la psicopedagoga del teu institut.
- I saps que els voltors, quan trien una parella és per a tota la vida? Tu creus que nosaltres serem una parella per a tota la vida?
Ella va quedar en silenci molta estona i només va agafar-li la mà, acaronant-li els dits. Finalment va contestar:
- Som molt joves. Sobretot tu. És molt difícil pensar que això durarà tota la vida. Potser sí, ningú no ho pot saber. Però tampoc no em preocupa. Només sé que ara mateix jo estic molt bé amb tu i no necessito res més.
Quan el Víctor va sentir aquelles paraules no va poder evitar una reacció inflamada i es va incorporar buscant els seus llavis i fonent-s’hi en un petó acceptat i correspost. Aquella relació, que sempre havia passat de puntetes pel pla físic, va semblar despertar-se com un volcà adormit i les mans de tots dos van començar a buscar la pell de l’altre per sota de la roba. Va ser la Gisela qui, esbufegant, va aturar aquella escalada i agafant-lo de les mans li va dir.
- Aquí no, Víctor. Ara som pacient i metge i això no és correcte. No puc seguir sent la teva terapeuta si tirem endavant aquesta relació.
- Em sembla bé. De fet no necessito cap teràpia. Només vinc aquí per estar amb tu.
- Hauré de parlar amb la teva mare, dir-li que ja et veig bé i donar-te l’alta.
- Perfecte!
- I després?
Un altre silenci, però aquest més tràgic, va instal·lar-se en aquella sala. Cap dels dos no estava preparat per fer pública aquella relació, passejar agafats de la mà i anar a dinar a casa dels sogres com una parella. Tan segurs que estaven dels sentiments que compartien i, en canvi, no s’atrevien a aguantar la pressió social que segurament desaprovaria una relació amb aquella diferència d’edat.
- Els voltors sabem volar -va dir en Víctor com si pensés en veu alta.
- Doncs sort que tinc les finestres tancades -va respondre ella intentant posar-hi una mica d’humor.
- Estic pensant que... podria intentar fer el curs vinent a l’estranger... Si tu també poguessis venir, lluny d’aquí, podríem començar una vida anònima com a parella normal, sense que ningú no ens jutgés...
- Sona bé, però jo tinc la feina aquí a la consulta... No és tan senzill...
- Pensem-hi... Podria funcionar... Tu podries ampliar estudis o buscar feina de psicòloga allà... Donem-hi una volta...
- Tu portes bé l’anglès? -va demanar-li la Gisela, explorant aquella possibilitat.
- Is not a problem for me. And for you?
- Don’t worry. I can survive in an english world.
- I on creus que podríem anar?
- Estats Units? -va proposar ella.
- No sé si ma mare podria pagar-me un viatge tan lluny. Potser millor Irlanda, Anglaterra o Escòcia...
- Pensem-hi.
Hi ha vegades que l’amor ho pot tot i al Víctor no va costar-li gaire convèncer la mare que volia fer el curs següent a l’estranger per perfeccionar l’anglès. Previsor com era, abans de plantejar-li la proposta s’havia informat dels diferents programes existents i de les condicions requerides. Per sort, amb les seves bones notes podia beneficiar-se d’una beca i, si participava en un programa d’estudiants au pair, les despeses no es dispararien perquè tindria habitatge i manutenció coberts. És clar que viure amb una família no era el seu objectiu final, perquè el que volia era viure amb la Gisela. Però si calia començar així, ho acceptaria.
La Gisela no havia de convèncer ningú perquè ja era independent dels seus pares, però va haver de lliurar una bona lluita interna fins a convèncer-se de fer el pas. No era gens racional llençar-se a aquella aventura, però estar al costat del Víctor l’omplia i, per una vegada a la vida, va decidir fer cas al cor i entomar el timó d’una vida sense guió preestablert. Si havia d’acabar malament, ja ploraria després.
Primer van buscar una acadèmia a Dublín on el Víctor pogués fer cursos de perfeccionament d’anglès. Després ella va començar a moure fils entre els seus contactes i amistats per trobar-hi una feina i al final va sonar la flauta. Al Departament de Serveis Socials de l’Ajuntament de Dublín va trobar una plaça de psicòloga de família i, cadascú pel seu cantó, van anar ultimant les seves estratègies, mantenint enganyades les respectives famílies del veritable objectiu d’aquell viatge.
Després d’un estiu en què van veure’s més aviat poc, el Víctor i la Gisela van trobar-se a l’aeroport el dia que els seus vols s’enlairaven. Cadascú pel seu cantó, van acomiadar-se dels seus i, només un cop asseguts a l’avió, van buscar-se amb les mirades espurnejant, contenint l’emoció i el desig que els bategava per dins.
Una emoció que no van poder compartir fins que, caminant per la pista de l’aeroport de Dublín, van poder-se agafar de les mans i caminar de costat sincronitzant les rodetes de les seves maletes. Si haguessin pogut veure els somriures que se’ls escapaven de les cares, haguessin guardat aquella sensació per a tota l’eternitat.
La sort, aquella sort canviant que a vegades convertia coses aparentment dolentes en bones, els havia anat guiant en ziga-zagues fins a aquell moment que els semblava perfecte. La mala sort d’haver d’anar al psicòleg sense motius ni ganes, s’havia convertit en la sort de trobar una parella ideal. La mala sort de perdre la jaqueta i quedar xop en un fred vespre d’hivern, havia esdevingut l’espurna que havia provocat el seu acostament definitiu. Quines noves dreceres els esperaven en el decurs de la nova vida compartida? El futur era un regal embolicat amb un paper brillant que estaven a punt d’estripar. I en aquell moment, just abans d’esquinçar-lo, estava ple de totes les possibilitats, tot i que només preveien les millors.
La Gisela va instal·lar-se prop de la feina i va llogar un pis al barri de Ballybough. Era una zona desfavorida, un barri obrer amb una elevada taxa d’atur, molta immigració i episodis sovintejats d’inseguretat ciutadana. Els carrers eren grisos i bruts, les parets plenes de pintades i de tant en tant podies trobar algun cotxe cremat o desballestat que ningú mai no reclamaria. Gent vivint al carrer, consumint drogues, pidolant almoina... Gent desesperançada que acumulava ressentiment contra la vida que els havia tocat i estava permanentment enfadada, exigint que li retornessin els diners, perquè els havia sortit defectuosa i en volien una altra de nova.
Mentrestant el Víctor va establir-se a l’altre cantó del riu, en una zona més amable. S’havia de fer càrrec de l’Andrew i el Phil, dos bessons de vuit anys d’una família benestant. Al matí, havia d’activar-los i dur-los a l’escola. Després tenia la resta del matí lliure fins a les dues del migdia que havia de recollir-los, portar-los a casa i donar-los el dinar. En acabat havia d’ajudar-los amb els deures o estar per ells fins a les cinc. A aquella hora arribava la mare i ja podia disposar de la resta del dia fins l’endemà. Si volia, podia sopar amb ells i tenia habitació per dormir-hi, però si ho preferia podia desaparèixer fins l’endemà al matí per tornar a despertar els bessons i dur-los a l’escola. Eren unes condicions boníssimes perquè, a part de la llibertat que li donaven, hi afegien un petit sou mensual per a les seves despeses.
Al matí passava tres hores a l’acadèmia d’anglès i a la tarda es reunia amb la Gisela. Coneixien la ciutat i convivien com una autèntica parella fins l’endemà al matí. Van visitar els carrers empedrats de Temple Bar, amb tots els seus pubs on prendre les típiques cerveses Guinness. Van passejar amunt i avall pels carrers comercials de Grafton Street, badant als aparadors, escoltant els músics de carrer i gaudint de l’ambient cosmopolita. Van travessar el pont de Ha’Penny, van admirar la catedral de Saint Patrick i van descobrir el bonic parc de Saint Stephen Green.
Al cap d’uns mesos, ja es consideraven uns dublinesos més, s’orientaven perfectament per la ciutat i es defensaven bé amb l’idioma. Se sentien totalment convençuts i feliços de la decisió que havien pres que els permetia viure com una parella de veritat sense haver de donar explicacions a ningú. El Víctor dormia gairebé sempre al pis de la Gisela i tots dos havien après a gaudir amb total plenitud de la seva relació. Es podria dir que el voltor havia fet el niu i ja no pensava en cap altra possibilitat que la de viure junts, allà, per sempre.
L’únic problema era que havia de teixir una teranyina de mentides per tranquil·litzar la seva mare, que estava una mica disgustada. No entenia perquè el seu fill no trucava gairebé mai ni perquè posava tantes pegues quan ella li proposava de fer-li una visita. El Víctor coneixia bé la seva mare i sabia que, si no la convencia, un dia se la trobaria a la porta de casa amb un gran somriure dient-li “Sorpreeesaaa!!”. I no volia que allò passés.
Necessitava temps i espai per pensar. Corrents tèrmics que l’anessin fent allunyar més i més amunt fins aconseguir veure la seva mare com un puntet minúscul que ja no li suposés cap preocupació. En aquell moment se sentia amenaçat justament per la seva pròpia mare i aquest sentiment antinatural el sorprenia i l’incomodava. Els voltors pràcticament no tenen depredadors naturals i no estan acostumats a haver-se de defensar de cap espècie. Exactament així era la confusió que sentia.
Estava clar que hauria d’acabar convidant-la a Dublín. Van parlar-ne amb la Gisela i van analitzar possibles escenaris. Podien dir-li la veritat obertament a la Renata i esperar que acceptés la relació. O que no. Podien fer vides separades durant els dies que durés la visita de la mare a Dublín per seguir alimentant la mentida. I podien fer un pas intermig en què el Víctor li expliqués a la seva mare que havia conegut una noia i estava començant una relació, però deixant per a més endavant les presentacions i la resolució definitiva.
I, de tant en tant, pel cap del Víctor encara apareixia una altra possibilitat: trencar amb tot el seu passat, inclosa la mare. Renunciar a cap mena de contacte amb la família i les persones de la seva infantesa i joventut. Fer creu i ratlla. Si tots morissin, ell no tindria cap problema en seguir vivint sens cap arrel ni vincle que el lligués als seus orígens. De fet ja estava vivint com si no hagués tingut una vida abans de Dublín. Però pensar en el dolor que causaria a la seva mare l’incomodava i l’allunyava d’aquella decisió.
Al final, després de molt pensar-hi, va decidir jugar-s’ho a tot o res. Convidaria la mare a passar uns dies a Dublín i li explicaria tot. Si ho acceptava, ja no hauria d’amagar-se de res ni ningú. I si reaccionava malament, les cartes estarien sobre la taula i igualment podria viure sense amagar-se de res. Seria la mare qui hauria de decidir com volia entomar els nous esdeveniments, però el Víctor i la Gisela ja podrien sentir-se alliberats de qualsevol precaució. A aquelles alçades el Víctor ja havia arribat a la majoria d’edat i no hi havia cap impediment legal que pogués posar en perill la relació.
Per la seva banda, la Gisela ja feia un temps que havia comunicat als seus pares que estava començant una relació amb un noi, tot i que sense entrar en massa detalls. Ella no estava disposada a renunciar al seu passat i tenia intenció de visitar la família catalana de tant en tant, però entre ells dos tenien les coses clares i no pensaven permetre que aquell tema els desgastés. A vegades la Gisela viatjaria sola i a vegades el Víctor l’acompanyaria, si ella li demanava. Buscarien sempre la combinació que els fes sentir còmodes als dos.
La veritat és que la seva relació s’havia enfortit i intensificat i semblava tenir la mesura justa. Cadascú mantenia la seva independència, però, al mateix temps, les estones que compartien les passaven realment bé. Els agradava conversar, havien après a gaudir dels seus cossos, compartien activitats culturals que els satisfeien als dos... I al mateix temps podien estar en un mateix espai, en silenci, capbussant-se cadascú en la seva lectura i seguien trobant-se igual de bé.
Així estaven les coses quan van planificar el viatge de la Renata per les vacances de Setmana Santa. El Víctor va tenir temps per pensar en tots els detalls i va reservar-li un hotel prop de la casa dels bessons. Van decidir que el primer dia l’aniria a rebre ell sol i el passarien plegats. L’endemà li havien organitzat una excursió i allà li donarien la notícia i farien les presentacions.
Quan van retrobar-se després de tant temps, la mare no se’n sabia avenir del canvi que veia en el seu fill. El trobava molt gran, tot un home, però sobretot el veia pletòric, content, relaxat... feliç. I estava orgullosíssima de veure com era capaç de parlar i entendre tothom, ben bé com si fos un irlandès més. Havia estat una bona idea anar a l’estranger a aprendre l’idioma! Se’n va anar a dormir amb un somriure d’orella a orella i il·lusionada per l’excursió sorpresa que el seu fill li havia anunciat per a l’endemà.
La va anar a recollir ben d’hora, van esmorzar junts a l’hotel i van agafar un autobús per anar a l’enigmàtic destí. El Víctor sabia que a la seva mare li encantaven els animals i els parcs d’atraccions, tot i que només hi havia pogut anar en comptades ocasions. Per això havia pensat que aquell seria un escenari ideal per tot el que havia de passar aquell dia.
Al cap de poc menys d’una hora van arribar a Tayto Park, una barreja entre PortAventura i un zoo, als afores de Dublín. Hi havia muntanyes russes i diverses atraccions i també una zona d’observació d’animals. Tot patrocinat per una coneguda marca de patates fregides, líder de vendes a Irlanda. Van entrar i de seguida van començar a pujar a tantes atraccions com van poder, davant l’evident alegria de la Renata que el Víctor contemplava amb doble satisfacció: perquè li agradava fer feliç la seva mare i perquè pensava que aquell estat d’ànim la predisposaria a acceptar millor les notícies de la tarda.
Al migdia van dinar encara ells dos sols, però de lluny el Víctor ja va veure la Gisela que s’encaminava cap al lloc on havien de trobar-se. I cap allà van adreçar-se després dels cafès.
- Anem a veure els animals, mare. Així pairem el dinar.
- D’acord, fill. Jo em deixo portar.
Van començar a caminar per la vora del llac, amb passes pausades i de seguida el Víctor va trencar el silenci:
- T’he de dir una cosa, mare. Saps que estic més bé que mai des que soc aquí a Dublín?
- Me n’he adonat. Sí. Estàs radiant. M’agrada veure’t tan bé.
- Doncs hi ha una raó perquè estigui així de bé: estic amb una noia.
- Ah, sí? Carai, carai. Doncs me n’alegro per tu. No sé què et fa aquesta noia, però no te la deixis perdre. Feia molt que no et veia tan bé.
- Et sembla bé, doncs?
- Perquè no hauria de semblar-me bé? És drogoaddicta o alguna cosa així?
- No. Res d’això. De fet és fantàstica. Però és més gran que jo.
- Hi ha moltes parelles que es porten uns anys.. No en deu pas tenir cinquanta, oi?
- Nooo. Vint-i-quatre -va dir el Víctor abaixant una mica la veu perquè pressentia que aquella dada podria fer minvar l’entusiasme que fins llavors havia manifestat la seva mare.
- Vint-i-quatre... Són sis anys... Déu n’hi do...
- Li he dit que vingui aquí perquè vull presentar-te-la -va disparar el Víctor amb ganes d’enllestir d’una vegada-, però en realitat ja la coneixes. És de Manresa. Ja us havíeu conegut fa un temps.
Aquest cop sí que la cara de la Renata va canviar i es va instal·lar entre la sorpresa i la desconfiança. Mirava a dreta i esquerra i pensava que el seu fill mai no li havia presentat cap amiga. Qui podia ser?
El Víctor, en comptes de donar-li més dades, va fer-la seure en un banc i va asseure’s al seu costat. Aquest era el senyal convingut perquè la Gisela s’acostés cap a ells des d’on estava esperant-se, un tros més amunt.
- Mira-la, mare, és aquesta. Te’n recordes de la Gisela?
I a mesura que aquella noia de cabell curt, prima i menuda, s’acostava, ella intentava desembolicar el cabdell d'informació que el seu fill li acabava de deixar al davant. La Gisela? La psicòloga amb la que havia fet la teràpia quan els havien avisat de l’institut? I què feia allà? Com podien haver coincidit tan lluny?
Quan va arribar al seu davant, tots dos es van aixecar del banc per saludar-la. El Víctor li va fer un breu petó als llavis i la mare, una mica atordida, no va saber com reaccionar. La Gisela es va avançar i li va fer dos petons amb un somriure tímid, però sincer.
- Hola, Renata. Te’n recordes de mi?
- I tant, vas ser la psicòloga del Víctor. Però... des de quan...? -i va començar a mirar alternativament a l’un i a l’altre, sobrepassada pels esdeveniments.
El Víctor va prendre la iniciativa i agafant les mans de la seva mare li va dir:
- Mare, quan a l’institut van dir-te que em portessis al psicòleg era perquè havia dit que m’identificava amb un voltor. Te’n recordes?
- Sí, però ja et vas curar, oi? -va demanar, buscant la confirmació de la Gisela.
- Mare -va anticipar-se el seu fill-, no m’havia de curar perquè no estava malalt. Encara m’identifico amb un voltor. M’agrada estar sol, m’atabala la gent, prefereixo més escoltar que parlar... Tu em coneixes millor que ningú. Soc així, però això no és dolent.
La pobra Renata escoltava amb els ulls ben oberts intentant assimilar tota la informació que anava rebent.
- I fa un temps vaig descobrir que hi havia una altra cosa en la que era igual que els voltors. Mira, vine, et vull ensenyar una cosa.
I delicadament li va fer donar la volta i la va conduir just davant de la gàbia que havien tingut tota l’estona a l’esquena del banc: la dels voltors.
- Saps? Els voltors, quan s’aparellen, és per a tota la vida. Com aquests dos. Doncs jo vaig trobar la Gisela. Me’n vaig enamorar i sento que també és per a tota la vida.
- Però...ets molt jove. No pots dir això...
- És el que sento, mare. No puc endevinar el futur, però me l’estimo i soc feliç al seu costat.
- Jo també sento el mateix -va reblar el clau la Gisela, estranyament tranquil·la i serena-. Ningú no podia preveure-ho, però ha passat. I estem disposats a intentar-ho.
- De fet, ja fa un temps que ho intentem -va continuar el Víctor.
La pobra dona no donava a l’abast, mirant alternativament a l’un i a l’altre, escoltant les seves paraules.
- Vam començar a Manresa. D’amagat. Però no volíem haver-nos d’amagar i aquí, lluny de tothom, ha estat molt més fàcil. I funciona.
La Renata no deia res. Semblava estabornida per un sobtat excés d’informació. S’adonava que el seu fill portava mesos enganyant-la i a ningú no li agrada que l’enganyin. Però d’altra banda havia comprovat com de bé estava el Víctor. I si aquella relació el feia estar tan bé, no volia pas posar-hi entrebancs. D’una banda li sabia greu que el seu fill no li hagués dit la veritat al principi de tot i hagués necessitat allunyar-se’n per provar de ser feliç. Però de l’altra, valorava que ara se li hagués sincerat quan podria haver allargat la mentida. I també que hagués estat tan valent de deixar-ho tot per lluitar per les seves il·lusions.
Al final va obrir la boca només per dir:
- Em deixeu que vagi a fer una volteta per pair tot el que m’acabeu d’explicar?
- Només faltaria -va dir-li el Víctor-. T’esperem aquí.
I la Renata va començar a allunyar-se mentre el Víctor i la Gisela es quedaven en silenci asseguts en aquell banc. De cop i volta el Víctor va començar a notar un disgust i una mandra que començaven a créixer dintre seu. No li agradava haver d’estar pendent del que la seva mare pogués dir-li. Portava mesos vivint al dia, totalment sobirà de les seves decisions, sense haver d’estar pendent de ningú. Però per un maleït convencionalisme els pares havien de beneir o jutjar les decisions dels fills. Això no passava pas entre els animals. Una raó més per voler ser un d’ells, encara que fos un voltor.
Es va aixecar i es va atansar a la gàbia dels carronyaires, observant-los amb una mirada d’admiració. La Gisela el va seguir i, sense dir res, li va passar el braç per l’espatlla en senyal de suport i companyia. La gàbia no era prou gran, però dos cops al dia la parella de voltors participava en un espectacle de vol on si que es podia admirar com desplegaven les ales i s’enlairaven sense aparent esforç. Justament el que ara voldria fer el Víctor.
Just quan estava més perdut en els seus pensaments, un dels dos exemplars va baixar de les branques altes on reposava i va fer uns saltirons ben a prop de la gàbia on uns quants visitants els contemplaven. Per un moment les mirades de l’animal i el Víctor es van creuar. El noi se’l va quedar mirant embadalit. Mai no havia estat tan a prop d’una d’aquelles aus i semblava ben bé que d’un moment a l’altre haguessin de començar a parlar.
Just llavors va notar la presència de la mare al seu darrere. Intercalada darrere la parella, recolzant una mà a l’espatlla de cadascun, es va adreçar al seu fill i li va dir:
- Potser sí que ets mig voltor, eh? Sembla que et conegui...
Tots tres van somriure i, encara mantenint aquella posició, la mare va seguir parlant des del seu darrere, mentre tots seguien amb la mirada fixa en el voltor.
- Ja sé que no necessiteu la meva aprovació, però vull que sapigueu que em sembla bé que tireu endavant la vostra relació...
En aquell moment l’animal va obrir el bec per fer un parell d’esgarips i va arrencar el vol per retornar dalt de l’arbre amb la seva parella.
- Què ha dit? -va preguntar la Renata al seu fill.
El Víctor es va girar amb una mirada incrèdula, sense saber si el comentari de la seva mare era seriós o una broma. Quan va veure que somreia, divertida, va somriure ell també i va contestar:
- Diu que li caus bé. Que sembles una bona dona.
I després d’aquestes paraules va abraçar-la, alleugerit i satisfet que les coses ja haguessin quedat definitivament aclarides. Ara ja no li caldria inventar-se mentides quan es truquessin i, amb temps, podrien anar planificant un futur conjunt amb la Gisela, deixant de banda la feina d’au pair.
- M’ensenyareu el vostre niu? -va demanar la Renata amb complicitat
- I tant – va contestar la Gisela-, avui podem sopar-hi plegats. Oi, Víctor?
I totes dues van mirar cap al noi que, amb un posat neutre, no deixava clara la seva reacció a la proposta. La mare, sabedora que era molt gelós de la seva intimitat, es va anticipar:
- No, no. Avui no hi havíem quedat. Us convido jo a algun restaurant i demà me’l podeu ensenyar a l’hora que us vagi bé.
- I tant, mare. No pateixis, demà te l’ensenyarem.
- I vull que sàpigues una cosa, Víctor, passi el que passi, a casa meva sempre tindràs un niu al qual tornar si mai et fa falta. Ho saps, oi?
Ell va assentir, agraït per l’oferiment, però convençut que mai no en faria ús. La Gisela, va agafar de bracet la Renata i xino-xano van reemprendre la visita del zoo de Tayto Park. El Víctor, al seu darrere, sentint el principi d’una cordial conversa entre amigues, va aprofitar per enlairar-se amunt, amunt, amb aquella sensació que tant li agradava, quan els problemes es feien tan petits que pràcticament deixaven de veure’s. I des d’allà va imaginar el seu futur com un inacabable cel blau.
Avantatges de sentir-se voltor.
