"Sputnik" (conte)

Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa, Reykjavik, Plastilina, Oliveres, Lennon, Arxipèlag, Pedalant, Cadaqués, Guitarrista, Felicitat, Valenta, Tramuntana, Telèfon, Atemptat, Castell de focs, La carretera, Finestra, Piazzolla...

Espero que us agradi! 

SPUTNIK

El semàfor es posa verd, però no me n’adono i el cotxe del darrere fa sonar el clàxon. Sobresaltat, deixo el mòbil al seient del costat i arrenco amb una accelerada excessiva. És la maleïda mania de mirar el mòbil a cada moment! Si no ho hagués fet, no hauria vist el missatge que m’acaben d’enviar i ara no estaria així de nerviós i emprenyat.

N’estic més que fart de l’Sputnik dels collons! 

Entre els companys li diem Sputnik perquè tots voldríem enviar-lo a l’espai sideral i perdre’l de vista per sempre més. 

- Diu l’Sputnik que vagis al seu despatx...

- Vigileu, que avui l’Sputnik està que mossega...

- Aprofiteu, que avui l’Sputnik no hi és perquè té reunió a Barcelona...

Els més joves de l’empresa, el primer cop que senten aquest nom no entenen res perquè els falten referents. Ni han sentit mai el nom del coet, ni havien vist el programa de TV3... Què hi farem! Això demostra que ens hem fotut grans. I potser per això m’emprenya encara més haver-me de menjar aquestes bronques del puto Sputnik, que no fot bé la seva feina i ens vol carregar el mort.

Sempre és tot culpa nostra! No hi fa res que sigui ell qui s’ha oblidat de validar les comandes... O que sigui ell qui va acceptar una paga-i-senyal per a un projecte que era tècnicament inviable... O que sigui ell qui porti dos mesos sense pagar un proveïdor que ara s’ha emprenyat i ha deixat de servir-nos... La culpa sempre és nostra!

- És que sou una colla d’inútils! 

- Encara no sé com aquesta empresa sobreviu amb uns ineptes com vosaltres!

- Doncs d’aquí no marxa ningú fins que quedi solucionat!

Com més hi penso, més m’accelero. I ja començo a estar massa esverat. M’he de tranquil·litzar o encara tindré un disgust al volant. Així que miro pel retrovisor, senyalitzo la maniobra i m’aturo al voral per respirar fons i fer baixar les pulsacions.

Durant un temps vaig anar a ioga i intento aplicar la tècnica. Tanco els ulls i agafo aire pel nas amb una inspiració profunda, aguantant uns segons l’aire abans d’expirar-lo. Llavors, amb els pulmons buits, espero també uns segons abans de fer la següent inspiració. I durant tot aquest procés procuro fixar l’atenció en la respiració i deixar que els pensaments passin de llarg sense aturar-m’hi. Començo a comptar les respiracions: una...

Dilluns a la una he de demanar hora a la infermera per l’analítica... Merda! Ja me n’he anat! Per això vaig plegar de ioga. Perquè mai no aconseguia relaxar-me del tot, ni centrar-me en la respiració. Els meus pensaments són com un corredor d’eslàlom, fent ziga-zagues entre respiració i respiració. No puc desconnectar-me’n perquè són com una pluja de fletxes d’una batalla medieval que cauen ininterrompudament sobre meu. M’ataquen sense pietat i cada un d’ells s’encadena amb el següent i així és impossible deixar la ment en blanc.

I ara mateix tot és culpa de l’Sputnik dels collons. És que no puc apartar del meu cap el que m’acaba de dir... Diu que no estan registrades les dues últimes comandes d’Indústries Gateca i que això és una falta molt greu... Mare de Déu Senyor, el que m’he de sentir dir! 

Recordo perfectament que quan em van passar aquelles comandes, els vaig dir als clients que havíem d’estudiar si teníem el material necessari per fer-hi front. Els vaig recalcar que passaria els seus correus a l’encarregat i que ell ja els contestaria. I llavors vaig reenviar-li els correus i, com que ja sabia el que passaria, el vaig anar a veure personalment al despatx i li vaig explicar de viva veu la situació. Em vaig assegurar que m’escoltava i que m’entenia. I ell em va respondre molt professional que “i tant, i tant, no pateixi que m’hi posaré avui mateix...”. 

I segur que no hi ha pensat mai més i ara els clients han trucat queixant-se i dient que ja no els interessa el projecte. Deuen haver buscat un altre lloc més seriós on els hi faran. I ara el puto Sputnik, inepte i covard, rata de claveguera, va i em truca fotent-me la culpa i dient que hem perdut els clients perquè jo no els vaig donar resposta.

He aturat el cotxe per tranquil·litzar-me i estic pitjor que abans. Això no pot ser: baixo a estirar les cames. L’aire fred d’aquest hivern assolellat em sorprèn i estimula la meva pell. Enfonso les mans dins les butxaques dels texans i començo a caminar a pas viu allunyant-me de la carretera. L’herba està humida de la rosada i les sabates i els baixos dels pantalons comencen a mullar-se. Els cotxes passen rabent, massa a prop del meu, que he deixat aturat al voral. Merda! Encara em fotran el retrovisor enlaire! Giro cua i torno al cotxe per sortir d’allà i buscar un lloc més segur. Hi ha dies que sembla que hagis girat la clau del revés i tot surti en contra dels teus interessos. 

Arrenco i em trobo de nou conduint per la nacional. Al cap de pocs quilòmetres hi ha una benzinera i m’hi aturo. Compro un refresc a la botigueta. Torno a entrar al cotxe per prendre-me’l i de seguida veig el llum blau intermitent que m’avisa que tinc missatges nous. No els vull llegir! Agafo la jaqueta i la poso sobre el mòbil per no veure aquell pilot lluminós, però evidentment ara ja no faig altre cosa que pensar-hi. 

En realitat podria ser un missatge de qualsevol persona. Des d’una notificació dels diaris digitals, fins a un missatge de la meva ex. Podria ser qualsevol cosa, però sé que torna a ser l’Sputnik i no puc deixar d’imaginar-me què deu dir. 

Estic segur que és una nota de veu. M’imagino la seva veu desagradable i apàtica, aquell to de menyspreu que intenta fer-te sentir com una merda i que sembla que et perdoni la vida. Suposo que es queixa que no l’hagi contestat encara i que m’exigeix una resposta immediata i una solució al problema. Tant li fa que sigui cap de setmana i, sobretot, que sigui culpa única i exclusivament seva. L’Sputnik té la capacitat de tergiversar la realitat i convènce’s a si mateix que la culpa és dels altres. I un cop se n’ha convençut, ja no tens res a fer: és picar de cap contra la paret!

N’estic fart! Ben fart! No em penso menjar aquest “marron”. Al capdavall ell només és l’encarregat. Puc anar al despatx del director i explicar-li el que ha passat realment... Sí, és clar: puc fer-ho. Però segurament no em servirà de res: serà la meva paraula contra la seva. El director se’l creurà a ell i al final només servirà perquè m’agafi més mania i em putegi més. Una bona merda!

Doncs plego!

Sí. Aquest cop ho tinc clar: plego. Que es quedin les seves comandes, els seus maldecaps i els seus deliris de grandesa. Tot per a ells! Que els aguanti un altre! Trucaré per donar els quinze dies i començo a enviar currículums. Alguna cosa sortirà.

Fa uns mesos el Lluís em va dir que als magatzems Sucrall buscaven gent. Conductors, mossos de càrrega, encarregats de zona... Amb la meva experiència segur que em donen alguna cosa. Tot i que això era fa uns mesos... Potser ara ja no queden places per cobrir. I no puc quedar-me sense feina. Necessito un sou cada mes per cobrir les despeses i, si marxo per voluntat pròpia, em quedo sense indemnització. I el cabró de l’Sputnik coneix tothom de la zona i ja es cuidarà que ningú no m’agafi... 

Ostres, estic ben fotut! No pot ser que hagi d’empassar-me un altre gripau. Això és molt frustrant! Quin atabalament! Tanco els ulls i respiro fons... Tampoc no cal que prengui una decisió ara mateix. Puc pensar-hi el cap de setmana. Amb calma. Alguna cosa se m’acudirà... 

I just llavors comença a vibrar el mòbil: Brrrrrr!! Brrrrr!! Trec la jaqueta per veure què em diu la pantalla: “Número ocult”. Osti, osti, osti... Segur que és l’Sputnik que truca amb número ocult. Torno a llençar la jaqueta per tapar-lo i surto del cotxe per no sentir la vibració.

Però estic tan trasbalsat que fins i tot des de fora del cotxe em sembla sentir la remor llunyana d’aquella vibració amenaçant. Si realment és ell, deu estar molt emprenyat. M’ha deixat diversos missatges i no n’he contestat cap. Es deu estar enfilant per les parets... I pensar això, per primer cop em dibuixa un petit somriure que intento barrejar amb una imaginària cullereta perquè es dissolgui dins de la meva por i l’endolceixi una mica. 

La por! Quin sentiment tan estrany i incontrolable. Aquella por que em pot arribar a desestabilitzar a la cua de l’aeroport, escagarrinat per si em deixaran pujar la maleta o no. Que em pot deixar taquicàrdic quan he de deixar el cotxe en doble fila un moment per anar a treure diners del caixer automàtic. Situacions que altres persones afronten amb total tranquil·litat i sense patir-hi gens ni mica. 

“Si jo no tinc por, tu no tens poder”. M’encanta aquesta frase. I penso que és molt certa. Però no sé com aconseguir-ne la primera part perquè jo sí que tinc por. Sempre he tingut por. No soc valent. No. No és això. És que soc un cagat. I ja som al cap del carrer: ara estic més emprenyat amb mi mateix que amb el fill de puta de l’Sputnik perquè m’adono que no tinc el valor de revertir la situació i que hauré de viure així tota la vida. Petit, petit... Acotant el cap davant de tothom, sense saber fer-me valer.

Quan entro en aquesta espiral em costa molt sortir-ne. M’he de calmar. He de sortir d’aquest cul de sac. Deixar de pensar en l’Sputnik i els maldecaps de la feina. Però... com? Potser és millor que escolti els missatges, que el truqui i que intenti reconduir la situació com he fet altres vegades. Sense acabar de reconèixer la meva culpa (perquè mai no és culpa meva), però sense donar-li la culpa a ell i proposant una solució efectiva. És un mal tràngol, però soc bo trobant solucions i llavors, quan el problema queda resolt, l’Sputnik se n’oblida i no insisteix.

Però no tinc cap ganes de trucar-lo i solucionar-li la papereta. Tot i que tampoc no vull seguir estant així d’atabalat i nerviós. És cap de setmana, collons! Jo també tinc dret a gaudir-lo.

No sé què fer!

M’aniria tan bé poder parlar amb algú d’això. Algú de confiança que m’escoltés i m’aconsellés. Algú amb qui anar a fer una cervesa i poder relativitzar-ho. O una parella amb qui tenir una estona de sexe que ens permetés alliberar tensions, relaxar-nos i oblidar la trista realitat. Però des que ens vam separar amb la Berta, m’he quedat més sol que la una.

Els amics compartits o es van posar de la seva banda o es trobaven tan incòmodes que no van volen saber res de cap dels dos. Ja fa molt temps que no puc compartir misèries amb ningú. Em queda la família, és clar, però no vull atabalar els meus pares que ja són grans i estan una mica delicats. Ells es pensen que la vida em somriu i totes em ponen. I ja m’està bé així. Mantinc la façana. Tot pura façana! Quina merda de vida!

A veure, recapitulem. El més urgent és decidir què faré amb els missatges. Me n’ha enviat uns quants i, si no els contesto, no sé pas com podré enfocar el tema el dilluns al matí. No m’ho perdonarà. A no ser que... A no ser que li pugui demostrar que no vaig escoltar-los, és clar... Si m’haguessin robat el mòbil no els hauria pogut escoltar... Sí! Aquesta es la solució! Ara mateix em robaran el mòbil!

Torno a entrar al cotxe i tanco el telèfon. Llavors, n’extrec la tarja SIM i la guardo bé per recuperar-la més endavant. Abaixo el vidre de la finestra i llanço el mòbil als parterres de la benzinera. Ja està fet. Quan dilluns se’m tiri a sobre fet una fera, podré escapolir-me dient-li que me’l van robar i no he vist cap dels seus missatges.

Hauria d’anar a denunciar-ho? No cal. El telèfon és vell i va com el cul o sigui que no val la pena perdre-hi temps. Tot i que tampoc serà molt creïble que algú s’hagi encaterinat d’aquesta porqueria de mòbil. Però estarà tan atabalat que no crec que pari atenció a aquest detall.

Ara fins dilluns ja no he de pensar en els seus missatges, ni en contestar-lo. Això està molt millor. Engego el cotxe i vaig cap a casa.

El cap de setmana ha passat com una exhalació i l’he malgastat inútilment. La major part me l’he passat dormint entre el llit i el sofà, perdent el temps d’una manera ben llastimosa. Mirant sèries que en realitat no m’interessaven i enganxat a l’ordinador. Jugant a estúpids jocs online i intentant lligar per les aplicacions d’internet, sense cap mena d’èxit. Lamentable.

Ha estat estrany no tenir el mòbil i tampoc no he sortit de casa per no trobar-me ningú relacionat amb la feina que em pogués donar notícies de l’Sputnik. He estat aïllat, desconnectat, incomunicat. He de ser creïble quan arribi a la feina.

I ja ha arribat el moment d’enfrontar-me a la crua realitat. Em sento com un gladiador a punt d’entrar a l’arena del circ: “Ave Caesar, morituri te salutant”. I darrere la porta se senten els rugits de la bèstia assedegada de sang, la bèstia que s’abraonarà sobre el meu coll i descarregarà implacable tota la ràbia del silenci acumulat del cap de setmana. 

Això imagino mentre vaig caminant amb les mans a les butxaques i el coll enfonsat dins la bufanda, però estranyament no em sento espantat. Una mena de calma o resignació m’inunda i és una sensació gratificant. Sé que em caurà una bronca monumental i passaré una estona molt desagradable, però serenament em projecto endavant en el temps i penso que el problema s’acabarà solucionant i acabaré recuperant una certa normalitat.

Al capdavall l’Sputnik és uns deu anys més gran que jo i no li deu faltar gaire per jubilar-se. I quan es jubili és impossible que ocupi el seu lloc algú més inútil i menyspreable que ell. O sigui que en realitat cada cop em queda menys per viure el seu comiat i afrontar una època molt més agradable i agraïda a la feina. Es tracta d’aguantar!

I, això sí, em prometo a mi mateix que quan l’Sputnik ja no hi sigui, amb el següent encarregat he d’aprendre a fer-me valer més i no deixar-me trepitjar. Les relacions de poder es van consolidant mica a mica i és molt difícil capgirar-les. Amb l’Sputnik ja no hi tinc res a fer. Sempre em sentiré feble i petit davant seu i em deixaré trepitjar. Però quan hi hagi una altra persona, la relació començarà de zero i he de fer-me respectar. Lluitar per mantenir una relació més igualitària i justa, de respecte, però un respecte mutu, sense permetre’m humiliacions ni vassallatges.

M’està agradant aquest monòleg interior. M’estic tractant bé, estic sent tolerant i comprensiu. I m’estic explicant tan bé les coses que, més que flagel·lar-me pels maltractes que accepto sense queixar-me, sembla que estigui perdonant-me, animant-me i preparant-me per a un futur millor. I això em fa sentir bé. Molt més tranquil del que esperava.

Estic a punt d’arribar a la feina i gairebé no me n’he adonat. He acabat la pujada de la carretera del Bòlit i giro a mà dreta cap a l’avinguda Serracanta, al final de la qual ja hi ha la fàbrica. De lluny, m’adono que hi ha molta gent a l’entrada i això no és normal. 

Pot haver-hi camions entrant o sortint per carregar o descarregar. Fins i tot alguna vegada han coincidit dos camions i han hagut de fer maniobra, però gent aturada a la porta d’entrada crec que no n’havia vist mai. Què deu passar?

Si pogués mirar el mòbil, segur que al grup de la feina hi hauria un munt de missatges que explicarien el que passa amb tot luxe de detalls. L’utilitzem molt el grup de Whatsapp de la feina. Hi ha molt bon rotllo entre tots i molta franquesa. No és un grup on hi sigui tothom. Bé, sí que hi ha un grup on hi és tothom, fins i tot l’Sputnik. És el grup “oficial” per avisos seriosos i comunicacions formals. Però jo ara pensava en el grup alternatiu, el que vam anomenar “S.S.” (Sense Sputnik). I aquí, evidentment no hi és tothom. Només els que som de fiar.

Però jo fa dos dies que no tinc mòbil i no he sortit de casa. I no sé per què hi ha aquesta acumulació de gent a les portes de la fàbrica. Si hi hagués pancartes estaria clar: una vaga amb piquets per no deixar entrar els esquirols. Però en aquesta empresa si algú fa pudor de sindicalista salta a les primeres de canvi i sense contemplacions. Aquí tots hem de ser bons minyons. O semblar-ho. Segur que no és això.

Intento fixar la vista per si hi ha algú dels meus a qui adreçar-me quan arribi. A mesura que la proximitat em delimita les siluetes, distingeixo el Samu, amb el seu anorac vermell i la caputxa posada. Amb aquest punt de referència em resulta més fàcil trobar la Cristina, la Mo i el Moha. Vaig avançant cap a ells i hi ha un moment en què, malgrat la distància, establim contacte visual i em saluden amb nerviosisme.

Sigui el que sigui el que ha passat, és alguna cosa excepcional. Intento imaginar-me què pot ser i me’n sento incapaç. Que hi hagi tants treballadors a fora, vol dir que no es pot treballar dins. Potser hi ha hagut alguna mena d’incendi. Però no es veu fum ni cotxes de bombers. Potser és una amenaça de bomba i han fet sortir tothom mentre ho comproven. Però tampoc no hi ha cotxes de policia. I si fos un accident laboral amb ferits hi hauria les ambulàncies que tampoc no veig.

No hi ha cap vehicle d’emergències i això em despista totalment i no em deixa plantejar cap hipòtesi versemblant. Per sort ja estic molt a prop dels meus companys i ells m’ho explicaran. La Mo em fa gestos confusos que interpreto com “afanya’t, tio, va, que és molt fort això que ha passat”. Accelero el pas i de seguida arribo al seu costat.

- Tio, on t’has ficat tot el cap de setmana? T’hem trucat un munt de vegades i ningú no ha pogut localitzar-te -em xiuxiueja la Mo després d’uns fugaços cops de cap de salutació.

- Em van robar el mòbil. Què ha passat?

- De veritat que no saps res? -exclama el Samu amb uns ulls exageradament oberts, incapaç de creure que sigui l’únic que no sap la notícia.

- De veritat. Què ha passat? Què fa tothom aquí fora?

- Avui no es treballa. Estem de dol -em contesta el Moha, amb una expressió que no sé desxifrar, però que tinc clar que no és de tristesa.

I llavors tothom es queda callat mirant-me. I jo sento la pressió de tot el grup expectant. Ningú no vol dir-m’ho explícitament, però no és per respecte, ni per protegir-me. Hi ha un punt de diversió. Noto que tothom està esperant que es produeixi el cop d’efecte. Com quan en una festa d’aniversari tothom està amagat a les fosques i el protagonista entra i obre els llums. Hi ha un instant en què encara no ha descobert que té tots els amics allà amagats, però els altres sí que el veuen i el miren i estan somrient en silenci, nerviosos, amb aquelles pessigolles... Esperen que d’un moment a l’altre se n’adoni per captar aquella mirada, aquella reacció...

I de cop la idea se m’apareix. I me’ls miro a tots amb una mirada interrogativa. Amb els ulls oberts i un petit assentiment. I tots em somriuen i fan lleus moviments verticals amb el cap. Molt subtils.

- Sí, tio, sí. Que fort! -diu per fi la Cristina.

I aquesta afirmació sembla que reforci la meva sospita, però ni ells ni jo no hem dit el que tots estem pensant. O almenys el que jo estic pensant. I per un moment em fa vergonya dir-ho perquè potser no és allò. Però tampoc no passa res si no ho he endevinat. I ja no puc més i dic:

- L’Sputnik?

I la rotllana es tanca una mica de manera inconscient, com per protegir-nos del perill que algú de fora interpretés malament (o massa bé) els nostres comentaris. Com si estiguéssim generant una bombolla d’intimitat en la qual poder expressar-nos més lliurement, sense haver de mesurar les paraules.

- Sí, tio, el dissabte al migdia. Un infart fulminant.

I ningú no diu res més, però compartim aquell silenci còmplice ple de mirades, respiracions i records compartits que en el fons són una celebració per la mort d’aquella persona que ens feia d’encarregat. Recordem com ens ha putejat, com ens ha humiliat, com s’ha aprofitat de nosaltres... Tants cops com havíem desitjat la seva desaparició i ara el desig s’ha fet realitat. I en el fons tots sentim que s’ho mereixia i no tenim cap mena de remordiment ni tristesa. Només un alleujament i una alegria que no podem expressar i hem de dissimular.

Després d’aquell moment de comunió, obrim una mica la rotllana i seguim parlant en un to i uns termes adients per a l’ocasió.

- L’empresa ha enviat un correu a tota la plantilla dient que avui se suspèn tota l’activitat en senyal de dol i que no es reprendrà fins demà després dels funerals -m’explica el Samu-. Tampoc no has mirat el correu?

- Que va, tio, he estat molt ocupat -menteixo, recordant com vaig evitar intencionadament mirar-lo ni una sola vegada per no llegir cap possible missatge que m’enviés l’Sputnik.

- Anàvem a celebrar-ho a La Barraqueta -diu la Mo, abaixant la veu-, però esperàvem que arribessis tu. T’apuntes, no?

De cop el Moha s’escura la gola i ens adverteix amb la mirada. S’està acostant la Melanie, la secretària de Direcció.

- Nois, estem recollint diners per fer-li unes corones de flors. Voleu col·laborar?

Tots fem cara de pòquer i finalment la Cristina demana:

- Quant és?

- La voluntat. Som molts i només que cadascú posi una mica li podrem fer un bon homenatge. Si voleu col·laborar feu-li arribar a la Trini.

- Perfecte. Gràcies.

Quedem un moment en silenci mentre la Melanie s’allunya i llavors el Samu diu:

- Segur que aquella bruixa passarà llista dels que col·laboren i els que no. Val més que hi posem alguna cosa.

- Sí. I pensa que ho pagaré de gust pensant que no l’haurem d’aguantar mai més -dic jo amb unes paraules que em surten de l’ànima.

- Doncs, va, passem per caixa i ens veiem a La Barraqueta -acaba la Mo.

- Jo no tinc cotxe. Qui em porta? -demano.

- Vine amb mi -diu el Moha.

Busquem la Trini i, sense haver-nos posat d’acord, li donem cinc euros cadascun: la quantitat més petita que es pot donar en bitllets.

Després acompanyo el Moha cap al pàrquing interior, mentre els altres s’allunyen a buscar els seus cotxes aparcats al carrer. Caminem en silenci i jo vaig rumiant si els explicaré les trucades i missatges de l’Sputnik del cap de setmana i l’autorobatori del mòbil. Em fa una mica de vergonya, però segur que els ho acabaré explicant. Són com la meva família i sé que, després del cap de setmana que he passat, ara gaudiré d’una estona genial fent unes cerveses amb ells.

El que no els explicaré, però, són els pactes que m’he fet a mi mateix per fer-me respectar amb el nou encarregat que ens arribi. Això només és cosa meva, però estic decidit a complir-ho. Respiro fons i imagino aquesta resta de la meva vida que ara mateix sembla que comença prou bé.

Quan el Moha arrenca el cotxe estic a punt de demanar-li que passi per la benzinera on dissabte vaig llençar el telèfon, per veure si el puc recuperar. Però a l’últim moment penso que ja n’hi ha prou de misèria i que, si de veritat vull canviar les coses, he de començar ara mateix. M’escuro la gola i li demano:

- Si t’haguessis de comprar un mòbil nou, quin et compraries?