Havia estudiat molt l’itinerari i totes les alternatives possibles. Podia agafar camins i carreteres diverses, però al final, l’últim tram per arribar a Seretide l’havia de fer inevitablement per aquella carretera: la ruta del Capvespre.
Tots reaccionàvem amb cara de pòquer quan ens parlaven d’aquella pista: per molt que intentéssim amagar-ho, era evident que ens feia por. Però al mateix temps, transitar-hi era una experiència que t’omplia d’adrenalina. Si aconseguies creuar-la i arribar a destí, la sensació era impagable. Devia ser semblant al que percebien els jugadors de la ruleta russa si sobrevivien. Es posaven un revòlver a les temples i premien el gallet desitjant que no hi hagués la bala, mentre mastegaven la possibilitat real que hi fos i els fes esclatar el cervell en mil bocins. Quan sentien el “clec” i comprovaven que seguien vius, devien notar un esclat de follia i alleujament com els que vivíem quan arribàvem a Seretide sans i estalvis.
La carretera de Seretide era una de les més perilloses i temudes de tot el planeta. Típica d’un país pobre. Feta sense recursos, excavant amb dents i ungles la roca de la muntanya i deixant-hi un pas estret i exposat pel qual únicament podia circular un sol vehicle i encara amb perill de relliscar i caure pel penya-segat. Les muntanyes de Stiolto eren àrides i polsegoses. El vent aixecava la sorra vermellosa en tempestes freqüents i amb els anys havia anat modelant curioses formes al relleu: ponts impossibles que unien turons arrodonits, cràters trencats, xemeneies gaudinianes, esvorancs mortals... I vorejant tot aquell paisatge feréstec, una pista estreta, arran de cinglera, com un interminable balcó sense barana.
Els conductors havien d’arranar-se tant com podien a la muntanya, deixant que aquesta esgarrapés la carrosseria, per intentar deixar un pam o dos de separació del precipici que oferia una caiguda lliure d’uns cent metres. Les rodes intentaven agafar-se a una pista feta de sorra i pedres inestables, amb forats traïdors que mai ningú no adobava i convertien la conducció en una autèntica tortura. El trajecte era d’uns vuitanta quilòmetres, però calia fer-los amb molta prudència i a poca velocitat. Si hi havia qualsevol imprevist, no es podia sortir per les portes laterals perquè no hi havia espai físic. Per això només hi circulaven vehicles descapotables que permetien l’entrada i sortida dels conductors per sobre del capó o el maleter. Com que els cotxes eren tots antics, gastaven molta gasolina i calia dur bidons per afegir combustible a mig camí.
Però això no era el pitjor. El pitjor que et podia passar si travessaves la ruta del Capvespre era trobar-te a mig camí amb algú que venia en direcció contrària. Si dos cotxes es trobaven cara a cara enmig de la pista, es produïa una situació dramàtica.
Al llarg dels vuitanta quilòmetres només hi havia dos punts amb espai suficient per fer maniobres i permetre que cadascú pogués seguir el seu camí. Si l’encontre era prop d’un d’aquests punts, el conductor més allunyat saltava per sobre de l’altre vehicle i es dedicava a orientar-lo perquè anés reculant metre a metre fins arribar-hi. Però et pots imaginar que, si conduir de manera normal era perillós, fer-ho marxa enrere ho era encara molt més. Qualsevol error de càlcul acabava amb una roda fora de l’horitzontal i llavors era fàcil que el contrapès arrossegués el pobre desgraciat muntanya avall. Vist i no vist. I així és com acabaven la majoria d’encontres de dos cotxes enmig de la ruta del Capvespre: un dels dos estimbat perquè l’altre continués i aconseguís arribar a destí.
Quan la trobada era massa lluny del punt de maniobra, cap dels dos conductors es volia arriscar a conduir quilòmetres i quilòmetres marxa enrere. Llavors només quedava una solució: una lluita a mort on un dels dos acabava llençant l’altre al buit. Quan se’n sortia, només calia alliberar la carretera de l’obstacle que en privava el pas i continuar la travessa.
A vegades la lluita acabava amb les dues persones precipitades cinglera avall i el camí obstruït per dos vehicles buits cara a cara. Llavors, quan arribava un tercer, tenia la feina de llençar els altres dos pel barranc per poder prosseguir el seu viatge. Fer-ho sense ser arrossegat tampoc no era tasca senzilla. I més tenint en compte el poc espai que hi havia disponible per dur a terme l’operació.
O sigui que ja et pots imaginar com de perillós era fer aquest viatge i quants cadàvers i cotxes abonyegats omplien la vall que s’estenia als seus peus. Una xifra que no parava d’augmentar i a la qual ningú no havia pogut posar fi.
Fa molts anys n’hi deien la via de l’Infern i el canvi de nom es va impulsar per intentar capgirar aquella cruel història. Les autoritats van intentar establir un codi ètic que permetés aturar el degoteig de morts. Es tractava de restringir el pas durant les hores de dia i autoritzar el trànsit només a partir del capvespre. Amb aquest canvi es buscava que els conductors es poguessin avisar amb senyals lluminosos quan passaven prop dels dos únics llocs de maniobra. Quan un conductor passava per un punt de maniobra havia de fer un senyal lluminós i esperar uns moments. Si en la distància rebia una resposta dels llums d’un altre vehicle, podia esperar-lo fins que arribés allà, de manera que tindrien espai per cedir-se el pas i continuar la resta de trajecte sense perills.
Estava ben pensat però aviat va deixar de funcionar. Les persones som especialistes en complicar les coses senzilles i espatllar les que podrien funcionar. Alguns espavilats van pensar que, si passaven durant les hores de dia, no trobarien ningú i podrien guanyar temps. Però quan dos espavilats van tenir la mateixa idea, ja vam tornar a tenir el mateix problema. I va tornar a resoldre’s de la mateixa manera.
Des de llavors, tot i que es va mantenir el nom de carretera del Capvespre, podies trobar-t’hi gent circulant a qualsevol hora del dia amb els gravíssims problemes que t’he explicat.
Per desgràcia, a la curta o a la llarga tothom necessitava arribar a Seretide i era inevitable fer-ho a través d’aquella ruta perquè intentar el viatge a peu era garantia d’una mort segura en mans dels ferotges animals que poblaven aquelles muntanyes. Així que al final només es tractava de triar el quan i el com i esperar un cop de sort.
Entre les tribus locals hi havia una llegenda que deia que un bon dia hi hauria tants morts i cotxes estimbats que arribarien fins al nivell de la carretera. Llavors tothom podria circular-hi per sobre sense problemes d’espai i el conflicte quedaria resolt. Així que per a ells cada nou accident i cada nova mort suposava un motiu d’esperança en l’acostament a la solució definitiva.
Jo l’havia fet cinc cops i encara era viu. Era un dels més veterans. Els tres primers cops vaig tenir molta sort i no vaig trobar ningú en tot el camí. La quarta vegada vaig trobar-me un cotxe de cara, cinquanta metres després del primer punt de maniobra. Amb l’ajuda de l’altre conductor vaig anar reculant molt a poc a poc i vaig aconseguir arribar-hi. Em vaig arrambar a la roca i vaig deixar-li espai perquè passés. Llavors, vam trobar-nos al mig de la pista i vam fer-nos una gran abraçada, abans d’acomiadar-nos eufòrics d’haver pogut sortir vius d’aquell encontre.
Tota la resta de viatge vaig estar pensant què hagués passat si ens haguéssim trobat un quilòmetre abans o després del lloc on l’atzar ens havia fet coincidir. Segur que un dels dos -o potser tots dos- hauríem acabat estavellats a la vall maleïda. Que estúpid era deixar la sort de la teva vida en mans d’un atzar capriciós. Si hagués trobat cua a la porta de la cantina, si hagués tingut un mal de ventre que m’hagués fet sortir més tard, si un policia m’hagués aturat per demanar-me la documentació... Qualsevol cosa em podia haver fet sortir més tard o més d’hora i allò hagués canviat el meu destí. Era injust, però sobretot era estúpid. Algú havia de trobar una solució per a aquell greu problema.
La cinquena vegada vaig trobar-me un cotxe de cara al mig del no res. Érem a molts quilòmetres del punt de maniobra i no hi havia solució possible. Vam aturar els vehicles i vam mirar-nos molta estona en silenci, sense baixar. Era com si tots dos tinguéssim una immensa barreja de mandra i por d’haver-nos de matar i esperéssim un miracle que ens estalviés l’inevitable final. La tradició ens empenyia a enfrontar-nos a mort per tal que un dels dos pogués continuar el viatge, arrossegant el pes de la mort de l’altre. Jo no estava gens preparat per enfrontar-m’hi i semblava que ell tampoc.
Es va fer negra nit i seguíem estudiant-nos sense moure’ns ni parlar, fins que uns llums al meu darrere van anunciar l’arribada d’algú que duia el mateix destí que jo. Davant d’aquest gir dels esdeveniments, el conductor del meu davant va penjar-se una bossa a l’esquena i va marxar en direcció contrària a la què seguia. Era evident que els dos cotxes que teníem el mateix objectiu hauríem unit esforços per desfer-nos d’ell i no va voler posar-nos-ho fàcil.
Quan no feia ni dos minuts que havia fugit i nosaltres encara no havíem estimbat el seu vehicle, van sentir-se uns rugits esgarrifosos i un únic crit va anunciar la seva mort en mans de les bèsties animals. Un cop deslliurat el pas, vaig fer la resta del camí amb la seguretat de dur darrere un guardaespatlles que, en cas d’un nou encontre, em faria guanyador sense ni tan sols haver d’iniciar cap batalla.
Aquella va ser la darrera vegada que vaig fer la carretera del Capvespre. I vaig desitjar no haver-la de repetir mai més, però al cap d’uns anys vaig rebre un encàrrec irrefutable i em vaig veure obligat a reunir forces per travessar-la de nou. Un cop convençut que no podia defugir l’experiència de cap manera, em vaig conjurar per sortir-ne amb èxit i no haver de tornar-hi mai més.
Però una veueta dintre meu em repetia que ningú no havia sortit viu de sis viatges i que, arriscar-me a ser el primer d’aconseguir-ho, era comprar molts números en el sorteig d’una mort que ja havia esquivat cinc vegades, gràcies a una exagerada acumulació de bona sort.
Feia vent, la nit que vaig emprendre per últim cop la ruta del Capvespre. Un vent molest que aixecava polseguera i feia encara més desagradable la conducció. El parabrises del descapotable s’anava omplint de sorra i, quan activava els netejaparabrises, provocaven el soroll lleig de la goma arrossegant els granets i ratllant el vidre amb uns bruts arcs concèntrics.
Conduïa amb la mirada fixa a l’estreta carretera, però el pensament perdut quilòmetres enllà, tement que en qualsevol moment uns llums m’advertirien d’un vehicle venint cap a mi. Per molt que havia intentat ser positiu i optimista en la preparació d’aquell viatge, alguna cosa dins meu estava derrotada des del minut zero i s’havia fet a la idea que aquell cop tot acabaria malament.
Potser per això, quan vaig arribar al primer punt de maniobra sense cap entrebanc, una sensació de desconcert es va apoderar de mi. Realment era possible culminar amb èxit el meu sisè viatge? Aquell cop estava tan mentalitzat que la desgràcia finalment m’atraparia, que la possibilitat que tot pogués tornar a acabar bé em va sorprendre i em resistia a aferrar-m’hi. Si en algun moment havia de detectar uns llums en direcció contrària, aquella era l’ocasió perfecta i per això anava allargant l’aturada, però va arribar un moment en què ja no vaig voler demorar més la continuació del trajecte i vaig tornar a endinsar-me a la ruta maleïda.
El vent havia encalmat, però no volia interpretar-ho com un senyal de bona sort. Em mantenia concentrat en l’estreta immediatesa del meu davant i la foscor de l’horitzó, senyal que, de moment, no hi havia cap altre cotxe amb el que pogués creuar-me. I així vaig encarar la continuació del viatge, fixant-me l’objectiu d’arribar al segon punt de maniobra.
Intentava anar tan de pressa com les condicions em permetien, en el que interpretava com una cursa contrarellotge per evitar la mort. De tant en tant, tenia la sensació que uns llums a l’horitzó anunciaven un perill imminent, però m’hi fixava bé i m’adonava que realment no hi eren. Com si el meu cervell, excitat pels nervis de la situació, generés imatges irreals semblants als miratges que veuen els caminants del desert. Allò em mantenia en un estat de màxima tensió que em va anar portant al límit de la resistència física.
Ja no era una persona jove i començava a mostrar símptomes de claudicació. Tot el meu cos s’abaltia per moments i les parpelles em van començar a pesar. En aquelles condicions, seguir conduint era pràcticament un suïcidi i havia d’aturar-me a descansar si no volia acabar llençant-me jo solet cinglera avall. Però aturar-me abans d’arribar al segon punt de maniobra també era molt perillós i ara ja no em quedava gaire per arribar-hi.
Van ser uns moments terribles lluitant contra la fatiga del meu cos. Em pessigava la cara per mantenir-me despert. Em llepava els dits i els passava humits pel contorn dels ulls intentant foragitar la son. Em bufetejava fins que la cara em cremava de dolor. Cantava en veu alta amb veu desafinada. Qualsevol estratègia em semblava bona per allargar una mica més el temps de vetlla i avançar metre a metre fins el segon moment en què podia sentir-me temporalment segur. I de tant en tant, quan semblava que res no feia efecte, deixava el cotxe en punt mort i clavava el fre de mà per tancar els ulls un moment o aixecar el cul del seient provant d’eixorivir-me.
Al final, el que em va desvetllar del tot va ser el so de la grava quan una roda es va acostar perillosament a l’estimball. Vaig veure la caiguda tan a prop, que la somnolència es va transformar en adrenalina i ja no se’m van tornar a tancar els ulls fins que vaig arribar sa i estalvi al segon punt de maniobra. Allà vaig deixar el cotxe ben acostat a la paret per si en venia un en direcció contrària i em vaig permetre fer una aclucada d’ull.
Mai no sabré si van ser uns minuts o unes hores, però em vaig despertar sentint un soroll llunyà d’un motor. En aquell punt les muntanyes provocaven un eco que feia molt difícil distingir si un so venia del nord o del sud: els sorolls ressonaven amb una mena d’efecte embolcallant. Així que vaig començar a escrutar l’horitzó en totes direccions a la recerca d’uns fars que m’indiquessin de quina direcció venia.
Va ser endebades. Cap font de llum va comparèixer i, d’altra banda, era incapaç de percebre cap canvi d’intensitat en aquell so. Era com una remor de fons que ni creixia ni minvava, com aquells sons blancs d’alguns electrodomèstics que acabes integrant i inhibint. Però jo no podia inhibir-lo: era una qüestió de supervivència. El millor era restar quiet una estona més fins que aconseguís aclarir el misteri. I, en el moment que vaig prendre aquesta decisió, el meu cos es va tornar a relaxar i no vaig trigar gaire estona a caure novament als braços de Morfeu.
Vaig tornar-me a despertar sense cap altra consciència temporal que la llum d’una albada que despuntava i una sensació de certa recuperació física. Vaig parar bé l’orella, però ja no vaig ser capaç de percebre cap so de motor. Anés en la direcció que anés el vehicle que abans feia aquell soroll, ja havia passat de llarg i s’havia allunyat prou com per no sentir-lo. Em quedaven uns deu quilòmetres per arribar a Seretide i alguna cosa em va empènyer poderosament a encetar-los en aquell mateix moment. Com si el destí volgués avisar-me que aquella era la meva finestra d’oportunitat i havia d’aprofitar-la de manera immediata.
Vaig posar el cotxe en marxa i vaig enfrontar-me a l’última part d’aquella aventura amb les expectatives molt més altes que quan l’havia començada. Per primer cop tenia el pressentiment que tornaria a reeixir... per sisena vegada! Havia de posar els cinc sentits en aquells darrers quilòmetres i conjurar-me amb el meu destí per posar un final feliç a aquella increïble història.
I saps què? Que ho vaig aconseguir! En aquell clar matí de primavera vaig anar restant quilòmetres a aquell final de trajecte fins que ja vaig veure a l’horitzó la punta del campanar de Seretide. Un cotxe pretenia començar el camí en direcció contrària, però jo vaig començar a fer sonar el meu clàxon de manera insistent fins que va adonar-se’n i va recular els pocs metres que havia fet per deixar-me arribar primer a mi.
Ho havia fet! Què et sembla, quina aventura, eh?
...
- Home, avi, què vols que et digui? Sembla una mica increïble que et passés tot això, no?
- Ai, Roc, quanta vida que et queda per viure... I tant que em va passar! Què és el que et costa tant de creure?
- Doncs, bàsicament... tot! Una carretera on tothom mata tothom i a ningú se li acudeix la manera de solucionar-ho... No podien posar un semàfor o alguna cosa semblant?
- Mira, fill meu, la realitat sempre supera la ficció. Sempre. Recorda bé això que et dic. Veuràs com al llarg de la teva vida viuràs coses tan increïbles que, quan les intentis explicar, als que t’escoltin els costarà de creure-se-les. I saps què és el millor de tot?
- Què, avi? Però passa’n via que he quedat amb els amics i ja vaig tard.
- Doncs, ves, ves, que si tens pressa no et vull torbar. Ja t’ho explicaré un altre dia...
- No, no, que ho vull saber, però no hi posis tants detalls com a la història de la ruta del Capvespre. Fes la versió resumida -i li pica l’ullet.
- Molt resumida. La vida és una carretera estreta per on has de passar en un únic sentit des que neixes fins que mors. Entesos?
- Entesos. Què més?
- Els problemes venen en direcció contrària i quan a l’estreta carretera de la vida et trobes amb un problema només poden passar dues coses. Ho entens?
El Roc va posar cara de revelació, de satisfacció davant d’un gir de guió que feia encaixar les peces d’una història que no havia entès per on podia anar i va dir:
- Clar...! O passes tu i el problema desapareix... O passa el problema i t’aboca a tu al precipici.
- Exacte, però hi ha una altra possibilitat que no és freqüent: que trobis la manera de maniobrar amb el problema. Si ets hàbil el pots deixar passar sense que et faci caure i llavors continuar el teu camí.
- Genial, avi. Quina comparació més bona!
- Espera! Falten dos ensenyaments que vaig treure dels meus viatges a Seretide. Només és un moment.
- Va! Ràpid!
- Recordes quan t’he explicat que en l’últim viatge em semblava que veia llums i al final no hi havia cap cotxe que fes llums?
- Sí.
- Doncs aquest és el primer ensenyament: a vegades et sembla que està a punt d’arribar un problema i al final resulta que no n’hi havia cap. No cal patir abans d’hora.
- I el segon? -va demanar el Roc debatent-se entre l’interès i l’admiració pel que li estava explicant l’avi i les ganes que tenia per reunir-se amb els seus amics.
- Te’n recordes quan vaig adormir-me amb el soroll del motor i un cop em vaig despertar ja no se sentia?
- Sí. Segon ensenyament?
- A vegades no cal fer res perquè un problema se solucioni. A vegades se solucionen sols. Au. Ja pots marxar.
- Moltes gràcies, avi.
I mentre li adreça aquestes últimes paraules, el Roc li fa un petó de comiat i comença a saltironar passadís avall per trobar-se amb la colla que ja fa una mica que l’espera al banc de la placeta.
- Ets un crack de les històries, avi -li diu des del passadís-, però... tu no has estat mai a Seretide. A mi no m’enganyes.
- I tant que hi he estat -replica l’avi amb una cantarella trapella.
I, xino-xano, va cap a la cuina i agafa la medicació que s’ha de prendre per berenar. Es prepara un got de llet amb galetes i, divertit, obre la caixa de l’inhalador resseguint amb el dit les lletres del nom comercial.
La caixa quedarà sobre la taula i al vespre, quan vulgui parar taula i les agafi per deixar-les a la cuina, el Roc també llegirà aquelles lletres a mitja veu:
- Seretide evohaler...
I amb un somriure triomfant i la caixa de l’inhalador a la mà començarà a buscar el seu avi:
- Aviiii! Com has dit que es deia el poble on anava la carretera del Capvespre?
