"Després d'un gintònic" (poema)

Divendres havent sopat.
Després d'un dia llarg i una setmana intensa, em disposo a instal.lar-me a la taula del menjador a treballar una mica avançant feina de l'escola. Però penso que em mereixo un gintònic i me'l preparo.
Engego el portàtil i començo a fer glopades del beuratge fresquíssim que se'm posa d'allò més bé.
Però al cap de poca estona el cansament em venç, em fan mal els ulls i veig que no faré res de bo.
Me'n vaig a dormir.
Camí del llit em ve al cap una idea per explicar això que m'ha passat. Un poema protagonitzat per Bacus (el Déu del vi... qui diu vi diu gintònic...) i Morfeu (el Déu dels somnis).
Els 4 primers versos surten a raig perquè ja els havia començat a rumiar mentre em rentava les dents.
Al 5è ja m'encallo.
El 6è el descobreixo després d'haver-me quedat adormit amb el boli a la mà...
Tanco la llibreta i el llum, però l'endemà al matí l'acabo i el titulo: "DESPRÉS D'UN GINTÒNIC"

DESPRÉS D’UN GINTÒNIC (27-5-16)
Bacus s’ha presentat, ja nit tancada.
Volia una conversa vora el foc.
M’ha semblat agradable la proposta
i hem començat un diàleg animat.

Després m’ha proposat que passegéssim,
però han tornat a trucar –i qui deu ser?-
Estranyat i intrigat he obert la porta
i m’he trobat Morfeu al meu davant.

Resulta que tots dos es coneixien
i Bacus i Morfeu han començat
a riure i a explicar velles històries
i jo he quedat en un clar segon pla.

No s’han pas adonat que me n’anava
cansat i ja avorrit cap al meu llit.
Així acabo la nit. No m’ho esperava.
La culpa és per triar-me aquests amics.

"Un neguit sobrevola la casa" (poema)

 Avui un nou poema.

A vegades hi ha com un neguit que ens sobrevola i no sabem massa per què però les males vibracions es van escampant...

I són com un gas letal indetectable que es va escampant però no podem percebre perquè no té color, ni olor, ni gust... Només la intuïció ens va avisant que alguna cosa no marxa bé...


UN NEGUIT SOBREVOLA LA CASA  Un neguit sobrevola la casa,
busca un lloc on poder-hi fer niu,
acumula branquetes i palla…
L’intueixo, del tot contrariat.

Endebades emprenc la recerca
de l’indret on vol viure el neguit. Silenciós, quasi no deixa rastres,
però la seva presència es percep.

Els somriures estan temorosos
i tothora sotjant l’horitzó,
com es flairen núvols de tempesta
en paisatges de sol esclatant.

El neguit marxa i torna, però queda
impregnat sempre el seu dolç perfum.
El neguit no diu res, però diria
que comença a parlar amb el meu bec.

Com paràsit que nia dins nostre
s’alimenta del nostre present,
ens esguerra els somriures i crema
l’alegria de tots en somort.

Em desperto emmurriat, m’atabalo
per no res, la paciència s’ha fos.
A la mínima salto, rondino
i de cop tots els gots són mig buits.

- I què tens? –em pregunten sorpresos
tots els que ara malviuen amb mi.
- No ho sé pas, no sabria com dir-ho...
Una nosa, un rossec... un neguit!

(Eladi Martínez, 24-5-16)

Estupidesa humana

Segurament no he trobat el títol més escaient per a aquesta notícia, però estava seguint el Reconcentrat de RAC1 (la repetició dels fragments més destacats dels programes de la setmana) i he escoltat l'entrevista que li van fer al doctor Bonaventura Clotet (eminent investigador que treballa per aconseguir la vacuna contra la SIDA). En un moment donat va dir això que he destacat en aquesta imatge:

(enllaç al podcast de l'entrevista)

I m'ha semblat un exemple immens d'estupidesa humana: només estalviant-nos 1/4 part dels diners que malbaratarem en una innecessària campanya electoral en que els polítics ens vindran a repetir el mateix que van dir-nos fa 6 mesos i ens ompliran les cases i ciutats de paperassa que no desitgem rebre ni veure, es podria desenvolupar una vacuna terapèutica contra la SIDA!!!!

Però això no passarà!!!

Llençarem aquesta indecent quantitat de diners i els investigadors seguiran treballant amb mitjans escassos i molt més a poc a poc del que podrien. I mentrestant seguirà infectant-se gent d'aquesta malaltia que ha causat una mortalitat esfereïdora (es calcula que a tot el món han mort uns 49 milions de persones per culpa d'aquesta malaltia des de l'inici de l'epidèmia al 1984).

Els humans, o almenys els humans que poden prendre aquestes decisions, ho posaran en una balança i escolliran... estúpida decisió!!!

Potser algú podria pensar que els diners podrien destinar-se a una altra causa que no fos la vacuna de la SIDA... D'acord... Segur que hi ha moltes causes dignes, però no a la que finalment es destinaran aquests diners...

I el pitjor és que només podem esbafar-nos amb paraules que es perdran al ciberespai i espernegades improductives...

Estúpida societat! Estúpida humanitat!

Estelada, ridícul i llibertat d'expressió

Diumenge 22 de maig de 2016 es disputa la final de la Copa del Rei entre el Barça i el Sevilla.

El dimecres 18 de maig (4 dies abans), la delegada del govern espanyol a la Comunitat de Madrid, Concepción Dancausa, va anunciar que  no es deixarien entrar estelades a la final de la Copa del Rei. Concretament va dir "En els controls del segon anell s'assegurarà que ningú porti elements perillosos com per exemple bengales, teies... ni tampoc materials de propaganda racista, xenòfoba, política o religiosa que poden generar conflictes d'ordre públic", justificant que " el futbol no ha de ser un escenari de lluita política".

Per prohibir l'exhibició d'estelades, el govern espanyol s'aferrà a l'article 28 del reial decret 203/2010, en què es va aprovar el reglament de prevenció de la violència, el racisme, la xenofòbia i la intolerància en l'esport. L'article diu el següent: "Per garantir el compliment de les obligacions legals, els organitzadors disposaran del personal i dels mitjans adequats per impedir als assistents la introducció o tinència en el recinte de pancartes, símbols, emblemes o llegendes que impliquin una incitació a la violència, al racisme, a la xenofòbia o a la intolerància".

Així doncs, segons el govern espanyol, l'estelada incita a la violència. Com ha quedat "àmpliament demostrat" en les darreres Diades de l'11 de setembre on milions de persones s'han aplegat onejant estelades i mai no hi ha hagut ni un mínim incident, aldarull ni mostra de violència.

R-I-D-Í-C-U-L !

Les reaccions no s'han fet esperar i tothom s'ha manifestat clarament de forma contrària a la decisió.
Evidentment ho han fet tots els independentistes i seguidors del Barça, però és que han aconseguit que fins i tot persones que s'havien manifestat públicament en contra de la independència de Catalunya, se sumessin a les protestes davant la ridícula mesura que nega la més bàsica llibertat d'expressió. I que molts mitjans de comunicació internacionals es fessin ressò de la notícia.

Divendres 20 de maig (2 dies abans de la final) el jutge  Jesús Torres Martínez, del jutjat contenciós administratiu número 11 de Madrid, ha acceptat parcialment el recurs de l'Associació per a la Defensa dels Drets Humans, que representa socis del Barça, i accepta la mesura cautelar perquè s'aixequi la prohibició d'entrar estelades a la final de la Copa.
El jutge discrepa de la posició de la Fiscalia i considera que "en cap cas ha resultat provat en aquest moment processal que l'exhibició de l'anomenada 'estelada' pot incitar la violència, el racisme, la xenofòbia o qualsevol forma de discriminació que atempti contra la dignitat humana, que com a manifestació d'una ideologia política o creença no es justifica en quina mesura infringeix l'ordre jurídic existent i en quina mesura podria generar una pertorbació greu dels interessos generals".

Tal com va passar amb els titellaires de Madrid i amb els trabucaires de Cardedeu, finalment ha tornat a triomfar la llibertat d'expressió i el govern espanyol ha tornat a fer el ridícul i queda cada cop més desacreditat davant el món sencer i Catalunya es va omplint de raons per acabar aconseguint la independència.

Acabo amb un recull de reaccions recollides a les xarxes:

Xavier Sardà, contrari a la independència, abraça l'estelada.

Punyent vinyeta de Galdric.

Vinyeta de Ricardo que explica que Espanya aconsegueix el contrari del que voldria.

Vist al twiter de Pia Prat Jorba

Xerrades motivacionals

El Roc juga a futbol amb els alevins de l'Artés. Van setens de la seva lliga i s'ho passen bé jugant cada dissabte i entrenant. Han anat millorant en el seu joc, però són irregulars i jo a vegades trobo a faltar una mica més de psicologia per part dels seus entrenadors.
Per això fa unes setmanes em vaig decidir a fer una intervenció en el grup de whatsapp on hi ha tots els pares i mares dels jugadors, juntament amb els entrenadors i el coordinador.
Havíem de jugar contra el Navàs i jo vaig recordar com al partit d'anada havíem perdut, tot i que a la part final havíem jugat millor que ells i havíem remuntat un marcador més advers.
Després de donar voltes a si era prudent dir-ho o no, si seria positiu o no, si algú es podia molestar pel fet que em "fiqués" on no em demanaven... finalment vaig decidir fer-ho i vaig escriure (transcrit sense les icones ni els accents):


Navàs: 16-4-16
Perdoneu un petit rotllo... Portem 2 partits guanyant 10-2 i em sembla k avui no repetirem pas resultat... Recordo el partit a Navas on vam passar 3 quarts jugant a "res" i llavors, a l'ultim quart, quan ja perdiem 3-0, ens vam despertar, vam treure l'orgull, vam començar a jugar be i vam fer 2 gols... I vam estar a punt d'empatar!!!
Doncs, avui, tant si perdem com si guanyem, a veure si som capaços d jugar be i amb ganes des del començament.. K no acabem amb akella sensacio de "si ens hi haguessim posat abans..
"Misters"! Digueu-els-hi aixo a veure si surten " enxufats" des del principi i juguen be com han jugat els ultims partits...
"He dicho"  Perdoneu el rotllo

Vam guanyar el partit 3-1, els jugadors van sortir molt motivats i molts pares em van felicitar per la meva intervenció.
La setmana següent vam anar a jugar a Cercs i vam perdre 7-3 i algun pare, sorneguerament, em va dir que havíem perdut per culpa meva, perquè no havia fet la "xerrada motivacional". El Roc també me la reclamava perquè li havia agradat molt i, supersticiós com és, pensava que ens donava sort.
Així que la setmana següent vaig reprendre les xerrades...

Pirinaica: 30-4-16
Bon dia!
Despres d l' "exit" de l'speach del dia del Navas (aixo creu el Roc), em veig obligat a repetir la...
 ... XERRADA MOTIVACIONAL !! 
Recordem el partit al camp de la Piri on vam començar guanyant facil 0-2 i, quan ens vam "despertar de la migdiada" ja perdiem 3-2...
Vam acabar patint com vedells x guanyar 3-4 en un final agonic...
I aixo k la Piri no tenia res...
De fet el Cercs tampoc no era tan bo i ens van cascar un 7-3 ben maco...
Aixi es el futbol.... Si vas d sobrat o t'adorms, el contrari s'adona k et pot guanyar i, despres et costa Deu i ajuda capgirar la situacio...
...o sigui k hem d sortir humils i concentrats des del començament, a fer BE la nostra feina, a ajudar-nos, combinar i pressionar...
Vinga, doncs, "ara i sempre" 
FIN DE LA CITA

Vam guanyar 9-0 i novament vaig rebre felicitacions per part de tothom i la sensació que allò dels missatges el dia del partit s'estava institucionalitzant i ajudava tothom a tenir un plus de motivació.
Així doncs, el següent partit hi vaig tornar...

Súria: 7-5-16
Bon dia!
Avui la "xerrada motivacional" es titula...
I HAVE A DREAM...
Ahir vaig somiar k jugavem contra el Suria i hi anavem molt contents perque sabiem k nomes tenien 11 punts, nomes havien guanyat 3 partits, nomes havien fet 32 gols i en canvi n'havien encaixat 203...
...i aixi d contents sortiem a jugar i d cop ens adonavem k no jugavem a res, k cadascu volia fer el seu hat trick, k ells tenien algun reforç i fam d victoria i ens sorprenien i el somni esdevenia un malson en que perdiem un partit k tothom creia k guanyariem...
...pero m'he despertat, suat i inquiet, i he recordat k es el k ens fa jugar be, passar-nos-ho be i guanyar partits. Quan aconseguim tot aixo es quan juguem COM UN EQUIP, quan SOM UN EQUIP i no pensem en QUI fara el gol, sino nomes en desmarcar-nos i fer bones passades... quan no pensem en qui ens passara la pilota sino k lluitem TOTS per anticipar-nos al contrari, pressionar-los i recuperar la pilota el mes aprop possible d la seva porteria i el mes lluny possible d la nostra...
...doncs, au: ja sabeu que hem d fer: COM UN EQUIP!!
"Ara i sempre"!!!! ⚫🔴⚫🔴⚫
Final del missatge

Vam tornar a guanyar 1-5 i vam jugar molt bé.
Tothom va tornar a felicitar la meva intervenció i em van demanar que pel següent partit no la fes el dissabte al matí, sinó el divendres a la nit perquè tots els jugadors la poguessin llegir a casa... I el següent partit jugàvem contra el líder...
El divendres a la nit va arribar el meu missatge motivacional. Era molta la responsabilitat perquè cada missatge havia estat seguit d'una victòria...

Sallent: 13-5-16
La "xerrada motivacional" d'avui es titula... ELLS NO HO SABEN...
Dema juguem contra el Sallent, el superlider d la nostra lliga k ha guanyat TOTS ELS PARTITS, ha fet 100 gols mes k nosaltres i nomes n'ha encaixat 33. Ells tenen molt clar k dema tornaran a guanyar, pero... hi ha coses k ells no saben...
Ells no saben k abans d'acabar la lliga PERDRAN un partit. Tothom perd algun partit... Fins i tot el Barça en va perdre uns quants quan semblava impossible...
Cada partit surten segurs del seu bon joc i confiats en una nova victoria i ni es plantegen k pugui ser l'humil Artes qui trenqui la seva espectacular ratxa....
...pero nosaltres cada dia juguem millor, cada cop som mes solidaris, agressius i generosos, som un EQUIP k sta creixent i, a mes, sabem k potser l'any k ve no jugarem tots junts i per aixo hem d'aprofitar akests ultims partits k hi som TOTS x gaudir-los "a tope" i fer-ne una d grossa: ser els unics k vam guanyar el superlider!!!
Sona be, no?
Encara k ells facin el primer gol i pensin "un altre partit guanyat facil" nosaltres hem d seguir lluitant, treballant i demostrant tot el k hem apres i el k som capaços de fer kuan juguem TOTS JUNTS COM UN EQUIP.
I tindrem les nostres opcions, cosa k ells no saben...
I potser els del Sallent marxaran cap a casa moixos i pensatius sense saber k els ha passat... I potser mai no ho sabran... Pero nosaltres, SI!!
"Ara i sempre"!!!
⚫🔴⚫🔴⚫🔴⚫
Final d la xerrada

Vaig rebre més felicitacions i lloances que mai per aquelles línies. Els pares estaven entusiasmats i realment veien la possibilitat de donar la "campanada" i guanyar el líder, cosa que ningú no havia aconseguit.
Però el partit va acabar 1-7 i, tot i que vam jugar molt bé, el Sallent va ser molt superior i va guanyar clarament i justament.

I ara, un cop s'ha demostrat que les meves "xerrades motivacionals" no tenen cap incidència directa en el resultat final, què he de fer? Potser que ho deixi córrer, no?
Doncs no, queden 2 partits i les seguiré fent perquè al Roc li agrada que les faci i a la majoria del grup també. Jo m'ho passo bé fent-les i espero que puguin donar alguna idea als entrenadors del que els poden dir als jugadors per motivar-los i que facin més bé que mal.

Força Artés! Ara i sempre!

Poesia per a tots els públics

A mi m'agrada la poesia.
Llegir-ne, però sobretot, escriure'n. És un exercici exigent i sovint decebedor, però, en canvi, quan hi ha un dia que trobes les paraules escaients per expressar algun pensament o sentiment, és un moment màgic i molt agraït.
Com a mestre, m'encanta intentar transmetre aquesta idea als alumnes i sempre que he treballat la poesia amb ells, ja fossin nens més grans o més petits, m'ho he passat molt bé i he procurat que ells s'ho passessin igual de bé. I he de dir que sovint he sortit amb la sensació que ho havia aconseguit i que sempre m'han sorprès gratament les produccions que han acabat fent ells.

Aquest any, a l'escola em van demanar que preparés una "píndola" (una única classe) sobre expressió escrita per a alumnes de 1r d'ESO. Com que saben aquesta meva afició per la poesia vam pensar com treballar-la i vam decidir que faríem una sessió d'haikús (petits poemes japonesos de tres versos fàcils de fer i agraïts de llegir).
Quan em plantejava com estructurar una única sessió de 60 minuts amb alumnes adolescents que no em tenen habitualment vaig pensar que era bàsic fer una introducció a la poesia que els despertés una actitud respectuosa, receptiva i motivadora perquè després tinguessin ganes de provar d'escriure'n ells.
Em va sortir de manera fulgurant un migdia i en vaig quedar tan content que, perquè no es perdi en l'oblit, he decidit il.lustrar-la amb unes quantes fotos i deixar-la aquí al picalapica, a disposició de qui la pugui utilitzar...

POESIA PER A TOTS ELS PÚBLICS

1.- QUÈ ÉS LA POESIA?
Fer poesia és utilitzar el llenguatge per expressar idees i sentiments intentant buscar la bellesa.

1.1.- EXPRESSAR: Treure "coses" de dins cap enfora.
1.2.- SENTIMENTS: Que aquestes coses siguin "importants": sentiments, pensaments, idees, opinions...
1.3.- BELLESA:... ara en parlem...

2.- BUSCAR LA BELLESA
La paraula "bellesa" pot sonar carrinclona però en realitat tots busquem la bellesa. Per exemple en el futbol. Un gol és un gol, sigui com sigui, però, què preferiu: fer un gol de rebot enmig d'un bosc de cames o fer un gol preciós de xilena que deixi tothom meravellat?

Doncs en la poesia la bellesa pot ser visual i/o sonora.
Visual: buscant imatges suggerents, paraules boniques, maneres originals de dir les coses…
Sonora: a través del ritme i la rima.

3.- TOTHOM POT FER POESIA
La majoria de gent pensa que fer poesia es molt difícil, pràcticament impossible, i que només està a l'abast d'unes persones molt especials que són els poetes.
Doncs jo no hi estic d'acord.
Si això fos veritat, seria tant com dir que només Messi i uns quants més poden jugar a futbol. I oi que això no se li acut a ningú?

O potser algú gosaria dir que només els grans músics poden dedicar-se a fer música?

A mi em sembla evident que TOTHOM pot dedicar-se a jugar a futbol i passar-s'ho bé i aprendre'n tant com pugui. Igual que aprendre a tocar un instrument musical.
Una altra cosa és pensar que puguem dedicar-nos professionalment a això, que ens hi guanyem la vida, que siguem famosos...
Però ningú no parla d'això!

De la mateixa manera que tothom pot gaudir de la música i l'esport, jo crec que tothom pot gaudir expressant-se a través de la poesia.

4.- CREEM UN CLIMA
Ara bé, per passar-nos-ho bé fent poesia, necessitem un clima adequat.
Si hem d'expressar-nos, hem de treure "coses" de dintre nostre i mostrar-les en públic i hem d'intentar arriscar-nos amb les paraules per buscar la bellesa, necessitem un clima de de respecte, de sinceritat, de confiança i d’interès. Un clima en que ens sentim còmodes i no tinguem por de fer el ridícul ni que ningú no se'n rigui del que direm.
Hem de fer aquest pacte previ: prohibit riure's de ningú!

5.- EXEMPLES PROPIS
I per acabar aquesta introducció, projecto, llegeixo i explico als alumnes uns poemes propis per vàries raons, però no pas per presumir dels meus poemes sinó per:

• ja que jo els demanaré que siguin sincers i treguin coses de dintre seu, començo jo donant exemple i traient coses de dintre meu.
• per demostrar que "tothom" pot fer poesia, ja que jo no sóc cap poeta famós ni m'hi dedico, només ho faig com a afició.

En el primer, "Rumb", explico el procés d'escriure poesia buscant una manera suggerent i visual d'explicar-ho (un encanteri, el blanc que marxa del paper, la deriva de la rima...).
Al segon, "Somnis marins" hi ha una bonica i plàstica comparació entre un mar en calma i algú que dorm i somnia.
El tercer, "Prova superada", fa una comparació entre una dificultat qualsevol de la vida que s'ha de superar i un atleta que ha de superar un obstacle, però el poso sobretot perquè, a part de les imatges visuals, té molt ritme sonor.
L'últim, "Amb una joguina era el rei del món", és el més complet i fa una comparació entre un infant i l'adult en què s'ha convertit, com vivia abans i com viu ara i com viu un dins de l'altre. Té imatges suggerents i un cert sentit del ritme.

6.- I PER ACABAR...
I després ja explico com són els haikús (o el que toqui) i es posen ells a crear poesia.

Us deixo amb els 4 poemes que poso d'exemple:

RUMB
Un nou màgic encanteri aquesta nit...
Un, dos, tres, fer sonar els dits i tancar els ulls...
Quan els obro veig el blanc que marxa del paper
i la tinta s’hi capbussa i s’hi manté.
Quan els obro veig la llum i encara estic somniant...
La deriva de la rima em porta al port del cor.



SOMNIS MARINS
El mar s'ha fet bressol i les onades
es van acompassant i s'endolceixen.
Els va venint la son de mica en mica
i finalment s'adormen, en silenci.
En queda una mar plana, meravella
que contemplo com un mirall salvatge.
De tant en tant -no podem dir-ne ona-
una làmina d'aigua puja i baixa.

Què deu estar somiant aquesta onada?



PROVA SUPERADA
T'has preparat. T'has esforçat.
T'has maleït, desesperat.
T'has indignat, quasi rendit.
Ho has vist quadrat, però has continuat.

Poc a poquet i pas a pas,
constant, tenaç, perseverant,
fent equilibris, jocs de mans
per no rendir-se i (a)nar endavant.

I finalment t'has enlairat
sobre l'obstacle i, ulls tancats,
quan has caigut t'has adonat
que... sí! Per fí! L'has superat!



AMB UNA JOGUINA ERA EL REI DEL MÓN
Amb una joguina era el rei del món,
tot era possible, tot era preciós,
amb una rialla m'enfrontava a tot,
tothom m'animava, tothom m'estimava
i jo no sabia que era tan feliç.

Ara ple l'estómac, plenes les butxaques
i plena l'agenda de coses per fer,
ara sols em queixo d'allò que no tinc.
M'estresso, m'enfado, no visc, m'atabalo,
i gairebé oblido que és de nou Nadal.

Però dins queda el nen que un dia vaig ser,
que crida, protesta, somia i somriu,
que enyora i reclama tornar a aquell caliu,
que aviva la brasa que de nou escalfa
i a tots us desitja el millor Nadal.

140 cm

140 cm...
Segurament no us diu res aquesta mesura. Però a casa nostra fa temps que algú n'estava molt pendent...
L'Ona demanava tot sovint que la mesuréssim perquè sabia que a partir d'aquesta alçada ja no és necessari utilitzar l'alçador infantil en el cotxe.
I en tenia moltes ganes!

Doncs aquesta setmana ens va tornar a demanar que la mesuréssim i vam descobrir que... ja passa dels 140 cm!!

Visca!!! -diu ella.

Ja hem amagat l'alçador infantil i ja podrà pujar a totes les atraccions que vulgui de Port Aventura...
Es va fent gran!! I acaba de cremar una altra etapa... Enrere queda aquells temps en que viatjava dins del cotxe amb la Maxi Cosi... Després va ser amb la cadira infantil robusta i amb doble cinturó i orelleres perquè no se li tombés el cap... Més tard, va venir el simple alçador i ara... ja està. Res de res!

Visca!!! -diu ella.

I nosaltres, d'una banda també diem "Visca!!!", però de l'altra constatem com passa el temps i com aquella nena que era com una tortugueta xicarrona, es fa cada dia més i més gran i pensem que hem d'anar molt alerta per evitar que se'ns escapi entre les mans, el temps.

Enhorabona, Ona! Ens n'alegrem per tu!
I mireu bé aquestes imatges per veure com ha crescut.

Aprendre: amb por o amb alegria

Dissabte 7 de maig.
Llegeixo el suplement "Criatures" del diari ARA.
Concretament la secció "Tribuna oberta", que porta un article que es titula "Neurobiologia de les emocions", escrit per David Bueno (professor i investigador de genètica de la UB i divulgador de la ciència).
I diu això:

"...La por és una emoció i, per tant, es pot aprendre per por. Però llavors inconscientment el cervell associa l’aprenentatge a experiències desagradables, cosa que fa que es perdin les ganes de continuar aprenent.
L’alegria també és una emoció, de manera que aprendre a través de l’alegria afavoreix el desig de voler continuar aprenent, atès que queda inconscientment vinculat a una emoció agradable.
Per això l’estil educatiu, que passa per les emocions que transmet el docent, és crucial en la manera com els alumnes perceben l’aprenentatge i, en conseqüència, en l’ús futur que faran d’aquesta capacitat..."

I somric.
Perquè fa temps que penso que jo tinc unes qualitats que són bones per a la meva tasca de mestre, però no tinc massa clar quines són, ni com quantificar la seva incidència positiva.
Per dir-ho d'una manera planera: els nens estan a gust amb mi. 
Noto que m'agafen confiança, que em valoren i m'aprecien, que els agrada tenir-me de mestre, que em respecten i m'escolten...
Però és clar, això quines garanties em dóna que sigui positiu per a la seva formació i per als seus aprenentatges? 
Podria ser que estiguessin molt bé amb mi perquè no els renyo gaire o no els poso gaires deures o perquè amb mi fan el que volen i, en canvi, això no tingués cap incidència positiva en els seus aprenentatges...

Ara, després de llegir les paraules d'en David Bueno, em quedo una mica més tranquil...

"...aprendre a través de l’alegria afavoreix el desig de voler continuar aprenent..."
"...és crucial en la manera com els alumnes perceben l’aprenentatge i, en conseqüència, en l’ús futur que faran d’aquesta capacitat..."

Sospitava que anava bé i em sembla que aquestes paraules ho ratifiquen una mica mes...
Aprendre amb somriures és més agraït i, pel que sembla, fins i tot pot ser més eficaç.
Continuaré pel mateix camí...

"Lullabye" (Billy Joel)

Mai no havia sentit aquesta cançó i la vaig descobrir al fantàstic concert del Quartet Mèlt, que en fa una versió deliciosa i en va explicar la història.
És una cançó que té un títol especial, ja que uneix el concepte "lullaby" (cançó de bressol) amb el de "bye" (adéu). Així doncs vindria a ser una cançó de bressol per acomiadar algú.
El seu autor, Billy Joel, la va composar el 1993 i la va incloure dins del disc "River of dreams". Diuen que va escriure-la arrel d'una pregunta que li va fer la seva filla de 7 anys: "Què passa quan algú es mor?"
En aquell moment Billy Joel s'estava separant de la seva dona i eren moments difícils per a tota la família, així que en aquella cançó hi va abocar sensibilitat, tristesa, nostàlgia, consol...
I realment li va sortir una cançó preciosa, amb una base musical senzilla però dolça i commovedora, per embolcallar una lletra plena de bellesa, tendresa i sensibilitat.
He escoltat moltes versions d'aquesta cançó, començant per la del Quartet Mèlt (totalment recomanable): Celine Dion, Umberto Tozzi, Peter Hollens, LeAnn Rimes... I versions instrumentals per a piano o saxo.
Totes són boniques, però la versió original de Billy Joel ja és preciosa i és la que us vull mostrar aquí, juntament amb la lletra original i la traducció.

Espero que us agradi tant com a mi!


"LULLABYE (GOODNIGHT, MY ANGEL" (de Billy Joel)
Goodnight, my angel
Time to close your eyes
And save these questions for another day
I think I know what you've been asking me
I think you know what I've been trying to say
I promised I would never leave you
And you should always know
Wherever you may go
No matter where you are
I never will be far away

Goodnight, my angel
Now it's time to sleep
And still so many things I want to say
Remember all the songs you sang for me
When we went sailing on an emerald bay
And like a boat out on the ocean
I'm rocking you to sleep
The water's dark
And deep inside this ancient heart
You'll always be a part of me

Goodnight, my angel
Now it's time to dream
And dream how wonderful your life will be
Someday your child may cry
And if you sing this lullabye
Then in your heart
There will always be a part of me

Someday we'll all be gone
But lullabyes go on and on...
They never die
That's how you
And I
Will be

(traducció)
Bona nit, àngel meu,
és hora de tancar els ulls
i guardar les preguntes per a un altre dia.
Em sembla que sé per què em preguntes això...
Em sembla que has entès el que t'he intentat dir...
Et vaig prometre que mai no et deixaria
i has de saber que sempre,
vagis on vagis,
tant se val on siguis,
jo mai no seré lluny de tu.

Bona nit, àngel meu,
ara és hora de dormir
i encara hi ha tantes coses que vull dir-te...
Recorda totes les cançons que em cantaves
quan navegàvem per una badia paradisíaca
i com un vaixell fora de l'oceà
et bressolo perquè t'adormis.
L'aigua ja és fosca i profunda en aquest meu vell cor,
però tu sempre seràs una part de mi.

Bona nit, àngel meu,
ara és hora de somiar.
I somiar com de meravellosa serà la teva vida.
Pot ser que algun dia el teu fill plori
i, si li cantes aquesta cançó de comiat,
després en el teu cor
hi haurà sempre una part de mi.

Algun dia tots haurem marxat
però les cançons de comiat seguiran i seguiran...
Elles mai no moriran
i així és com tu
i jo
perdurarem.

Contra la propaganda electoral

Ahir vaig veure i compartir un missatge a través del facebook que deia així:

"NO vull ni un sol sobre amb publicitat i paperetes electorals! Ja les agafaré en el col·legi electoral. I menys encara quan sé que això pot costar 140 milions d'Euros !!! Sempre que decideixi anar a votar......
Proposo que tot aquell que estigui d'acord, enganxi això al seu mur. A veure si es fa viral i se n'assabenten els partits. Millor invertir-ho en ajudar a famílies, en sanitat obrint quiròfans, en investigació ... invertir-ho en alguna cosa que SÍ val la pena i no a omplir les nostres bústies de paperetes que acabaran a les escombraries.
CÒPIA I ENGANXA"

Avui he vist que la cosa ha anat un pas més enllà i s'hi havia afegit un paràgraf més que deia:

"...Els partits que deixin paperetes de propaganda electoral a la meva bústia quedaran automàticament fora de les meves opcions de vot. Si hi estàs d'acord, passa-ho, enganxa-ho al teu mur, tuiteja-ho... A veure si es fa viral i se n'assabenten els partits."

Em sembla molt interessant que s'estigui promovent aquest debat però no secundo aquesta proposta final perquè molt em temo que cap partit no renunciarà a tornar-nos a empastifar amb els seus sobres de propaganda electoral i llavors ens veuríem obligats a deixar de votar-los i deixaríem la decisió del proper govern en mans dels que no fessin cas d'aquesta campanya.

No vull renunciar a la meva llibertat de vot, però si que m'agradaria fer algun acte de rebel.lia com a reacció al despropòsit que ens tornin a omplir de papers que la gran majoria no llegirem i enviarem directament al contenidor...
Què podríem fer?

D'entrada jo proposaria reunir tots els sobres i sobres que rebrem i anar-los acumulant en algun lloc per fer ben visible la monstruosa i innecessària despesa. Podria fer-ho cada poble en un lloc cèntric, com quan es va acumulant la fusta per a la foguerada de Sant Joan... I en les ciutats més grans, fer-ho per barris... Segur que alguna entitat ajudada per voluntaris podria coordinar-ho una mica... Jo faig per un si aquesta iniciativa triomfa a Calders...

Després caldria veure què es fa amb tot aquest paper. Se m'acuden algunes opcions però m'agradaria que us suméssiu a proposar-ne d'altres o a opinar sobre quina us semblaria més escaient:

1.- Si hi ha alguna possibilitat de vendre tot aquest paper a algun drapaire o empresa recicladora que en pagui alguna cosa, fer-ho i fer el donatiu dels diners obtinguts a alguna entitat amb finalitats socials (Banc d'aliments o similar).
2.- Si és impossible, vendre'l, aprofitar tot el que estigui a una sola cara per reutilitzar-lo a escoles, ajuntaments o entitats socials.
3.- Amb els sobres i els papers impresos a doble cara fer alguna actuació artística o bé fer una botifarrada o sardinada o potser millor... una xoriçada...utilitzant-los com a combustible per coure els aliments.
4.- Recollir-los i reenviar-los a les seus dels partits polítics... tot i que només els seria una petita molèstia i se'n desfarien sense que ningú no en sortís beneficiat.

A algú li sembla una bona proposta? Trobeu interessant i factible alguna de les idees proposades?
O ha estat només un atac d'excitació i val més que em calmi i ho deixi córrer...
A nivell individual no podem fer res més que rondinar però si ens coordinem potser sí que podríem fer una cosa original i interessant... vosaltres teniu la paraula!

Canviar la foto del perfil

Aquesta és la meva foto de perfil del whatsapp. És un dibuix que ens va fer el genial Joan Turu el 2012. M'agrada molt i no tinc cap interès en canviar-lo.
En canvi veig gent -molta gent- que la canvia tan sovint com pot. Van a esquiar i posen una foto esquiant. Es mor un cantant i posen la foto del cantant. Hi ha un atemptat i posen un llaç de suport. Es canvien el cotxe i en posen una del cotxe...
I el pitjor és que hi ha gent que està pendent de les fotos dels altres i t'ho diuen... "Has vist la foto que s'ha posat al whats...?"
Doncs, no. No les veig ni estic pendent de quines fotos posa la gent... ni molt menys.

I penso: per què la gent té tant interès a canviar les fotos?
Imagino que és el reflex de la societat en què vivim. Una societat que està canviant contínuament. Canvia la moda i els colors de la roba que hem de portar. Canvia la cançó que està de moda ràpidament per posar-ne una altra. Canvia la pel.lícula que cal anar a veure. Canvia l'aparador de la botiga. Canvia el decorat del programa de televisió. Canvia l'escut del club esportiu. Canvia el candidat del partit polític. Canvia el passadís on estan els iogurts al supermercat...
Canvia tot. I de pressa, de pressa.
I el que no canvia, doncs... queda antiquat, passat de moda, estàtic, sembla que sigui un senyal de manca d'adaptació i flexibilitat...

Doncs aquest meu bloc del picalapica té la mateixa estètica del dia que el vaig crear per allà a l'any 2009. Els mateixos colors del disseny de la capçalera, la mateixa foto de la Pica d'Estats, el mateix text introductori, la Voki de benvinguda, els quadres de cerca per dates i per etiquetes, els últims comentaris, la llista de blocs que segueixo i un comptador que no acaba d'anar bé del tot, però... ja m'està bé.
Veig en altres blocs que, de tant en tant, es fan un "canvi d'imatge" i canvien els colors del disseny o el tipus de lletra o l'estructura... Jo no. Per a mi, aquest embolcall no té cap importància i, si algú només entra al meu bloc per la "qualitat del disseny" i els canvis que hi aplico temporalment... doncs, al cap de quatre dies deixarà de visitar-lo.
Per a mi, el més important del bloc és el que hi escric, els pensaments i sentiments i recomanacions i reflexions que hi aboco. I és això el que em preocupa.

I si he de parlar amb algú pel Whatsapp, el que menys m'interessa és veure quina foto de perfil s'ha posat. M'interessa el que vull dir-li i el que em dirà ell.

Em sento una mica Quixot fent aquesta notícia, criticant coses que molta gent fa i en canvi defensant una postura immobilista amb la qual m'estic quedant sol. Però al mateix temps em sembla que toco un punt important, ni que sigui de manera superficial...

Ja ho deia el Petit Príncep: "L'essencial és invisible als ulls".

Llavors per què estem tan pendents de l'embolcall?
Si la bellesa que importa és la bellesa interior, per què perdem el temps en els accessoris totalment superflus? En els complements que només ens poden enlluernar en un primer moment?

No ho sé...
Potser algú de vosaltres m'ho podrà explicar...
Mentrestant seguiré mantenint l'estètica d'aquest bloc i la meva foto de Whatsapp que, per cert, no estan gens malament, no?