"Un neguit sobrevola la casa" (poema)

 Avui un nou poema.

A vegades hi ha com un neguit que ens sobrevola i no sabem massa per què però les males vibracions es van escampant...

I són com un gas letal indetectable que es va escampant però no podem percebre perquè no té color, ni olor, ni gust... Només la intuïció ens va avisant que alguna cosa no marxa bé...


UN NEGUIT SOBREVOLA LA CASA  Un neguit sobrevola la casa,
busca un lloc on poder-hi fer niu,
acumula branquetes i palla…
L’intueixo, del tot contrariat.

Endebades emprenc la recerca
de l’indret on vol viure el neguit. Silenciós, quasi no deixa rastres,
però la seva presència es percep.

Els somriures estan temorosos
i tothora sotjant l’horitzó,
com es flairen núvols de tempesta
en paisatges de sol esclatant.

El neguit marxa i torna, però queda
impregnat sempre el seu dolç perfum.
El neguit no diu res, però diria
que comença a parlar amb el meu bec.

Com paràsit que nia dins nostre
s’alimenta del nostre present,
ens esguerra els somriures i crema
l’alegria de tots en somort.

Em desperto emmurriat, m’atabalo
per no res, la paciència s’ha fos.
A la mínima salto, rondino
i de cop tots els gots són mig buits.

- I què tens? –em pregunten sorpresos
tots els que ara malviuen amb mi.
- No ho sé pas, no sabria com dir-ho...
Una nosa, un rossec... un neguit!

(Eladi Martínez, 24-5-16)