Gràcies, Pep, i visca aquest Barça

És la quarta vegada que la figura del Pep Guardiola és protagonista d'aquest bloc ("Paraula de Pep Guardiola, 17-12-2010", "Mites i llegendes, 22-3-2011" i "Guardiola, medalla d'honor, 11-9-2011") i només això ja és significatiu de la seva importància.
Ara ha anunciat que no continuarà sent el primer entrenador del Barça i s'ha acomiadat amb la mateixa honestedat i elegància que ha mantingut al llarg de tots aquests anys.
I vull sumar-me a l'agraïment i el reconeixement col.lectius a la seva feina i al seu tarannà. Aquests dies s'ha escrit molt sobre el tema i jo no aportaré res de nou, però voldria destacar la importància del seu exemple en 3 camps: esportiu-futbolístic, educatiu-humanístic i català-identitari.

1.- Esportiu-futbolístic:
Ha optat per fer un joc atractiu, d'atac, de combinació, un joc que ha captivat els espectadors i que segurament ha fet que s'ho passessin tan bé els que jugaven com els espectadors. Però també ha estat un joc col.lectiu, solidari, d'equip, en que tothom jugava per a tothom, en que tothom s'esforçava pel bé del conjunt, en què cada dia tothom treballava com si fos el primer dia, sense refiar-se dels èxits aconseguits.
Ha donat confiança i continuïtat als jugadors que pujaven dels equips inferiors i no ha tingut por que les coses no puguessin sortir bé.
Ha aconseguit que els seguidors del Barça se sentissin orgullosos del joc del seu equip fins i tot quan els resultats no són els millors perquè poca cosa se'ls pot retreure amb l'actitud i el treball que manifesten fins i tot en la derrota.

2.- Educatiu-humanístic:
Ha potenciat els valors del treball i l'esforç, de la solidaritat, del treball en equip, de la responsabilitat, del respecte i l'educació (ha demostrat saber guanyar i saber perdre), de la humilitat, de l'anàlisi crítica, de la valoració dels errors, de la constant recerca de la millora a partir de l'estudi i la creativitat, del gust per la feina ben feta...
És difícil trobar un altre exemple tan positiu en l'educació dels valors i, reprodueixo un "tuit" llegit al diari ARA que ho resumeix perfectament: "T'agraeixo profundament haver-me ajudat a educar els meus fills escoltant les teves rodes de premsa..." (blancaviarnes).

3.- Català-identitari:
Ha exercit de català amb normalitat. Ha defensat el seu país, la seva cultura i la seva llengua sense complexes, amb educació i amb naturalitat. Per a mi és especialment significatiu que gràcies a ell, a les rodes de premsa puguin sentir-se preguntes i respostes en català a qualsevol lloc del món, cosa que abans no passava.

Per tot això que aquí deixo expressat de manera breu i segurament maldestra, sento que he de manifestar el meu profund agraïment al Pep Guardiola. I per tot això que ell ha elevat a la màxima potència és que podem dir, més que mai, Visca el Barça!, AQUEST Barça del que sempre podem sentir-nos orgullosos, tant si guanyen com si perden, tant al terreny de joc, com a les rodes de premsa.
Tan de bo els que han de continuar la seva tasca al capdavant del club (des del nou entrenador fins al director esportiu i el president), sapiguen seguir el camí que ha deixat marcat el Pep i donar continuïtat a les moltíssimes virtuts del projecte.

Quart minvant

Déu n'hi do amb la que està caient!!
I parlo de la situació socioeconòmica amb contínues retallades i incerteses... I parlo de la situació política de Catalunya cada cop més bandejada per una Espanya que no ens vol deixar marxar però tampoc no ens respecta ni ens estima... I parlo del dia a dia personal cada cop més estressant entre la feina i la quotidianitat domèstica que de fet està monopolitzant les últimes notícies del picalapica ("Sense pressa", "Plats xinesos", "No tinc temps", "L'urgent no deixa temps a l'important", "6 plaers al Delta de l'Ebre", ...).
Tot plegat va fer que un dia em vinguessin al cap els versos finals d'un poema que havia escrit feia molts anys: "...Potser caldrà canviar els plantejaments: sols aspirar a no desaparèixer."
Vaig buscar-lo entre les meves llibretes i vaig trobar-lo: es titula "Quart minvant" i és de l'1 de novembre de 1993 (fa 19 anys!!). Parlava de la intermitència alarmant de la meva inspiració poètica i concretament la força d'aquesta frase final encara m'agrada, així com la comparació amb les fases de la Lluna.
O sigui que aquí us el deixo. Espero que us agradi.

QUART MINVANT (1-11-93)

I m’he begut la lluna d’un sol glop,

d’una mirada l’he tinguda dins

i ara sóc víctima del seu procés.

I minvo i creixo i fins desapareixo,

però sé que un dia, sols un dia al mes,

estaré ple, serà un dia genial:

udols de llop guarniran un poema

que serà diferent i divergent

i que recaptarà lloes unànimes,

aplaudiments callats d’admiració.

Passen els dies, sempre miro el cel:

la lluna minva, creix, desapareix

i un dia al mes somriu esplendorosa

com lluna plena; ningú discuteix.

I jo segueixo sent només mediocre

i minvo i creixo, però mai no estic ple.

Potser caldrà canviar els plantejaments:

sols aspirar a no desaparèixer.

6 plaers al Delta de l'Ebre

Els dies 20, 21 i 22 d'abril els vam passar al Delta de l'Ebre amb el programa "Vacances en família" que ofereix tractes avantatjosos en pensions completes en albergs de la Generalitat de Catalunya a famílies amb fills petits.
Des que va néixer el Roc (2005) ho havíem sol.licitat cada any, però mai no ens havia tocat. Aquest any, sí.
Vam marxar el divendres cap allà a les 6 h. de la tarda i després d'una bona tirada de cotxe vam instal.lar-nos a l'Alberg l'Encanyissada del Poble Nou del Delta.
En aquests dos dies m'he adonat de la sort d'haver pogut gaudir, com a mínim, de 6 plaers. I abans que passin més dies vull deixar-ne constància:

1. El plaer de desconnectar. Hem estat dos dies sencers sense pensar en els problemes i maldecaps que normalment ens acompanyen contínuament. I, a més a més, he estat dos dies sense connectar-me a internet, i això que normalment m'hi passo el dia consultant el correu, el picalapica, etc. Ha estat bé, fer aquesta desconnexió i pensar en altres coses o simplement no pensar en massa res.
2. El plaer de portar el rumb. És una sensació que sempre tinc quan anem els 4 dins del cotxe cap a uns dies fora de casa. En aquell moment sembla que tot el nostre món estigui dintre del nostre cotxe i que puguem decidir on anem i què farem, sense que res de la resta del món mundial importi massa. Aquesta sensació de portar el rumb real del nostre destí em produeix un gran benestar, em genera un sentiment de protecció vers la meva petita tribu i m'hi fa sentir més lligat i més proper que de costum.
3. El plaer d'improvisar. En part perquè no vam tenir temps per planificar el cap de setmana, en part perquè ja hi havíem estat una altra vegada i coneixíem una mica la zona, en part perquè volíem anar al ritme dels nens i no atabalar-nos... El cas és que vam arribar al Delta sense saber on volíem anar, què volíem visitar, quin itinerari volíem seguir... I vam anar decidint sobre la marxa, sense estressar-nos i, personalment, considero que encertant molt el caire de l'escapada del cap de setmana. I tot plegat va generar una sensació de llibertat i de relaxament molt agradable.
4. El plaer d'anar amb els peus descalços per la platja. Gairebé tot el que vam fer va ser estar a diferents platges, passejant-hi, fent castells, jugant a futbol... i tot amb els peus descalços que per a mi és una sensació molt plaent i estimulant.
5. El plaer de dormir. Sempre ens passa quan dormim fora de casa. Els nens acaben rendits i van a dormir d'hora i nosaltres, que també estem cansats, els hi portem i llavors acabem caient no gaire més tard que ells. I això fa que, acostumats a dormir una quantitat insuficient d'hores cada nit (mai més de 6 h.) fem unes bones dormides terapèutiques i reparadores.
6. El plaer de passejar agafats amb l'Anna reposadament per la platja, lluny del tràfec quotidià que només ens deixa temps per anar traient-nos la feina de sobre sense parar ni un moment. I recordar i reviure com d'agradable és aquesta sensació.

I amb això i un grapat de fotos... ja ho tindríem.

Rowan Stocks-Moore

Dies enrere vaig descobrir aquest artista al bloc "El espejo lúdico", com tantes altres coses bones i interessants que hi descobreixo, és una mina.
Es tracta de Rowan Stocks-Moore, un dissenyador gràfic anglès que ha dissenyat o reinterpretat cartells per a pel.lícules o portades de llibres de manera molt creativa, original i enginyosa.
Us deixo l'enllaç al seu bloc per si voleu veure més obres seves i aquí mateix us ofereixo les que més m'han agradat a mi:

Simiocracia

El juny del 2011 vaig fer-me ressò en aquest bloc del vídeo "Españistán" que va ser un fenomen de visites del Youtube a nivell internacional. Era el vídeo promocional d'un còmic en paper que va sortir setmanes més tard i va ser tot un èxit de vendes.
Ara m'acabo d'assabentar (gràcies al company Joan M. Pardillo) que l'Aleix Saló torna a la càrrega amb una nova obra que és la continuació de l'anterior. Es titula "SIMIOCRÀCIA. Crònica de la Gran Ressaca Econòmica" i hauria d'haver sortit a la venda a les llibreries el 12 d'abril, fa pocs dies.
Com va fer l'altra vegada, per fer propaganda i difusió d'aquest nou còmic ha penjat un altre vídeo en la mateixa línia de l'anterior: divertit, interessant i molt divulgatiu, explicant conceptes i fets econòmics de la nostra història recent (des del 2008: ara li toca el rebre a en Zapatero) amb moltes dades i gran sentit de l'humor.
Alguns diran que és un vídeo que peca d'errors contextuals i que és una obra excessivament simple i populista, però penso que és una obra que no deixarà ningú indiferent i que no es pot negar que l'autor té un agut sentit de l'humor i que està esdevenint un gran divulgador de conceptes econòmics i polítics.
El vídeo dura 6'33'' i penso que és millor convidar-vos a veure'l que no pas intentar explicar-lo.
Aquí el teniu.

Setmana Santa 2012

Hi ha notícies que ja van esdevenint clàssics d'aquest bloc i que reflecteixen el curs de l'any amb els seus cicles:
el resum dels concerts,
l'aniversari del bloc,
les vacances a Calafell i...
...les vacances de Setmana Santa.

Doncs aquí teniu bàsicament un grapat d'imatges que recullen les coses més destacades que vam fer en aquells dies d'aturada del ritme trepidant de la resta de l'any.

• El dilluns dia 2 d'abril vam anar a passar el dia a Calafell. Ens va fer un dia molt maco i vam coincidir amb el Pol, la Gemma i la Sònia de Súria (amb els que ens trobem cada estiu). Vam jugar, vam passejar, els més valents es van banyar, vam dinar en una terrasseta i vam passar un dia ben agradable.
• El dimarts dia 3 d'abril vam anar a Sant Mateu de Bages amb la intenció de fer un passeig amb uns carruatges tibats per cavalls. Però plovia i ho vam haver de posposar. Els nens van veure unes quantes eines antigues, uns conills i unes gallines i vam fer un "pla B". Anar a jugar una estona a casa del Guiu i la Rat i després dinar al Molí de Boixeda.
• El dijous 5 d'abril van venir a dinar els avis Martínez i li van fer al Roc un regal pendent del seu aniversari que li va agradar molt: una porteria de futbol. L'endemà la vam muntar i el Roc no ha parat de xutar-li "caquis".
• El diumenge 8 d'abril, després d'unes quantes setmanes d'assajos vam passar tot el matí pel poble cantant caramelles. El Roc i jo ja ho havíem fet altres anys, però aquesta era la primera vegada que hi anàvem tots quatre i ens ho vam passar prou bé.
• Després de la cantada vam anar a casa a fer el dinar de la Mona amb els avis Alarcón, la Rat, el Guiu i l'Albert.

I aquí teniu unes quantes fotos que ho il.lustren tot plegat.

Llibres de capçalera

A principis d'any vaig escriure una notícia explicant quins llibres tenia sobre la tauleta de nit i acabava dient:

...Quins llibres dels que ens han marcat podríem tenir
permanentment sobre la tauleta de nit? Anem-hi pensant...

I vaig fer-ho. Vaig pensar quins llibres al llarg de la meva vida m'han agradat tant (sigui pel motiu que sigui) que es mereixerien ser els llibres de capçalera de la meva tauleta de nit perquè estic segur que en qualsevol moment podria obrir-los per qualsevol plana a l'atzar i capbussar-m'hi sense sortir-ne defraudat. I segurament tornant a aprendre alguna cosa o tornant-me a emocionar o tornant-me a divertir.

Aquesta és la meva llista i penso que seria maco que, els qui la llegiu, l'enriquíssiu en forma de comentari afegint algun dels vostres llibres de capçalera. A veure si us animeu...

EL MON GROC (Albert Espinosa): Un llibre positiu i màgic, amb moltes portes obertes per on trobar petits tresors que t'ajudin en el dia a dia. Com aprendre de totes les experiències i treure coses bones de les aparentment dolentes. Perfecte per somriure mentre alguna llàgrima rodola galtes avall i tot plegat et deixa una escalforeta al cor.

EL PETIT PRÍNCEP (Antoine de Saint-Exupéry): Un conte ple de bellesa i sensibilitat que contraposa els valors ètics i humans que suposa propis de la infantesa i que encarna el Petit Príncep (l'amistat, la sinceritat, la senzillesa, la generositat, l'amor...), amb la degradació d'aquests valors (la soledat, l'egoisme, la hipocresia...) per part dels adults que busquen només els interessos materials i perden de vista el veritable sentit de la vida.
Un llibre per rellegir en diferents moments de la vida i anar-hi descobrint nous matisos.

COM UNA NOVEL.LA (Daniel Pennac): Un assaig escrit amb gran saviesa i sensibilitat, on l'autor defensa la lectura com a plaer, no com a imposició i ens proposa un “decàleg dels drets imprescriptibles del lector”. Diu per exemple que llegir és un acte solitari, que no podem pretendre avaluar-lo ni fiscalitzar-lo i que és una aposta a favor del plaer i de la felicitat.
En el seu moment va ser tota una descoberta que algú m'expliqués tan ben explicat per què m'agradava tan llegir.

ESTIMADA MARTA (Miquel Martí i Pol): He posat aquest títol perquè crec que va ser un dels primers llibres del poeta de Roda de Ter que em van deixar amb la boca oberta, però penso que qualsevol dels seus llibres de poemes són perfectes per tenir a la tauleta de nit i paladejar glops de bellesa, no exempts de força, duresa, realisme i molta emoció. Una poesia entenedora i gens enfarfagada que permet acostar-s'hi sense por de sortir-ne rebutjat.

JOANA (Joan Margarit): Aquest va ser el llibre que em va fer descobrir aquest altre geni de la poesia catalana, amb poemes d'una gran duresa i bellesa a parts iguals, dedicats a la memòria de la seva filla morta. Però despres d'aquest n'he llegit d'altres i penso que és un excel.lent poeta que comparteix moltes de les virtuts de Miquel Martí i Pol. Totalment recomanable.

WILT (Tom Sharpe): Un llibre tremendament divertit que em va fer avergonyir de trobar-me rient a grans riallades en un consultori mèdic sense poder-me controlar. En Sharpe té un humor que es mou entre la ironia i l'estripada. En llibres posteriors no he sabut trobar-hi la regularitat d'aquest primer Wilt i només es prodiga intermitentment, però estic segur que rellegint Wilt tornaria a riure escandalosament i de gust.

VIVEN (Pier Pauls Read): La crònica increïble però real de com uns joves uruguaians van aconseguir sobreviure a un accident d'aviació, a temperatures de 30 sota zero al mig de la serralada dels Andes, a la fam (que els va portar a menjar la carn humana dels cadàvers dels seus companys de viatge que anaven morint) i al desànim de saber que havien suspès la seva recerca. Una història de lluita heròica i d'esperança en l'ésser humà que va culminar amb la salvació dels 16 supervivents després de passar 72 dies en aquestes duríssimes condicions.
Sempre que el torno a llegir em meravello que això pugui haver passat de veritat.

BEATLES. ANTOLOGIA (Beatles i Ediciones B): Un llibre de grans dimensions amb 368 pàgines de la història dels Beatles explicada per ells mateixos i tots els qui els van envoltar, amb totes les anècdotes, carretades de fotos i reproduccions de documents de l'època.
Sempre que en rellegeixo fragments m'hi quedo enganxat i jugo a imaginar-me què hagués fet si jo hagués estat un dels Beatles...

CRÒNIQUES DE LA VERITAT OCULTA (Pere Calders): Pere Calders és un excel.lent constructor de contes originals, sorprenents i imprevisibles. Potser un precursor d'altres autors moderns com Quim Monzó, Sergi Pàmies o Empar Moliner. Els relats de Calders, molt més antics, aguanten magníficament el pas del temps i demostren un enginy, uns recursos narratius i una qualitat dignes de recordar i difondre.

I vosaltres, quins llibres de capaçalera posaríeu a la vostra tauleta de nit?

Dóna la cara per la independència

Avui m'ha arribat la informació d'aquesta campanya "Dóna la cara per la independència" i m'hi he adherit de seguida. Amb gran alegria he vist que la meva cara passava a formar part d'una llista de més de 15.000 persones que estic segur que creixerà encara molt més.
De què va la campanya?

El "Dóna la cara" és una nova forma de realitzar una recollida de signatures a favor de la Independència del nostre país. A diferència de la tradicional recollida de signatures, aquí no es demana una signatura sinó una foto i en qualsevol moment tothom pot veure quanta gent hi ha, quins són els pobles o ciutats amb més sentiment independentista, persones conegudes que també hi han participat...

Hi ha 5 raons per a participar al projecte "Dóna la cara":

1 - És transversal: No depen de cap partit polític ni entitat.

2 - És independent: donar la cara no implica donar suport a cap organització, entitat o causa més enllà de declarar-se partidari de la independència.

3 - És personal: tothom pot donar la cara a títol personal, independentment del seu posicionament polític o social. Hi ha gent de totes les edats i ideologies unides per la Independència

4 - És innovador: És una nova forma original i atractiva de declarar-se independentista utilitzant les noves tecnologies.

5 - Objectiu simple: L'únic objectiu d'aquest projecte és aconseguir el màxim de cares possibles a favor de la independència. Aquí hi ets, o no hi ets, no hi ha terme mig.

Es veu que la idea va sorgir durant una reunió del col·lectiu "Berga per la Independència" (BxI), entitat que treballa per a donar a conèixer l'Assemblea Nacional Catalana (ANC). I un dels seus membres, l'Albert Molina, va crear aquest portal el passat mes de desembre per aglutinar aquest sentiment de manera original i està fent fortuna.

Des del meu respecte cap a la diversitat d'opinions i pensaments només puc dir-vos que, si esteu a favor de la independència de Catalunya, us sumeu a aquesta campanya i hi doneu la vostra cara, com jo he fet.

God (John Lennon)

Continuo aquí un dels temes que vaig engegar dies enrere: el de cançons per recuperar.
L'altre dia fent aquest exercici que és papallonejar de bloc en bloc, vaig anar a espetegar a un bloc on vaig trobar-la.
És una cançó que, sense saber gaire anglès, el primer cop que la vaig escoltar (ja fa molts anys) em va impressionar per la potència i contundència del seu missatge.
La cançó correspon al primer disc que va fer John Lennon després de la dissolució dels Beatles, el "John Lennon/Plastic Ono Band" (1970)
La cançó es titula Déu (God) i comença dient:

Déu és el concepte a través del qual podem mesurar el nostre dolor.
(God is a concept by which we measure our pain)

I a continuació, va repetint una melodia enumerant totes les coses en les quals ha deixat de creure (I don't believe in...):

• la màgia (magic)
• I-Ching: llibre religiós xinès
  
• la Bíblia (Bible): llibre sagrat del cristianisme
  
• tarot: mètode d'adivinació i interpretació de fets a través de les cartes
  
• Hitler: dictador alemany, pare del nazisme que va provocar la Segona Guerra Mundial i l'Holocaust que va intentar exterminar els jueus amb més de 6 milions d'assassinats
  
• Jesus: profeta del cristianisme i fill del Déu dels cristians
  
• Kennedy: president progressista dels Estats Units
  
• Buddha: figura religiosa sagrada del budisme i l'hinduisme
  
• mantra: lletania que es va repetint per meditar en el budisme tibetà
  
• Gita: text sagrat de l'hinduisme
  
• yoga: disciplina física i mental utilitzada per meditar a les religions orientals
  
• els Reis (kings): dirigents polítics dels països monàrquics que ho són de manera hereditària i sense l'aprovació dels seus súbdits
  
• Elvis: es refereix a Elvis Presley, el rei del rock
  
• Zimmerman: es refereix a Bob Dylan, un dels cantautors més reconeguts de la història de la música popular, sobretot per les seves lletres.
  
• Beatles: el quartet de Liverpool, format pel mateix John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr, líders de la música pop durant la dècada dels 60, que van revolucionar no només el món de la música sinó el pensament de la joventut d'aquelles dècades amb les seves idees socials i polítiques.

És a dir, que John Lennon es mostra desencantat de totes les religions i les supersticions, dels polítics i fins i tot dels altres ídols socials i culturals com poden haver estat diversos cantants que van anar molt més enllà de les cançons.
Aquesta part acaba amb un punt culminant quan diu que tampoc no creu en els Beatles, dels quals va formar part i que van significar un punt d'inflexió en la manera d'entendre el segle XX a molts nivells. Doncs també ha deixat de creure-hi!

I llavors ve el desenllaç de la cançó:

Jo ja només crec en mi. En la Yoko (la seva dona) i en mi. I aquesta és la realitat.
(I just believe in me. Yoko and me. And that's reality)

El somni s'ha acabat. Què més puc dir-vos? El somni s'ha acabat
(The dream is over. What can I say? The dream is over)

Ahir jo era el teixidor de somnis, però ara he renascut
(Yesterday I was the dreamweaver but now I'm reborn)

Jo era la Morsa (es refereix a una cançó dels Beatles del mateix nom), però ara només sóc en John
(I was the Walrus but now I'm John)

Així que, estimadíssims amics, només heu de continuar: el somni s'ha acabat
(And so dear friends you just have to carry on: the dream is over)

És a dir, senyores i senyors, els Beatles va ser una cosa irreal, com totes les religions, com la política, com tots els ídols. Només ens tenim a nosaltres mateixos. Només podem creure en nosaltres mateixos. El somni s'ha acabat i que cadascú continui amb la seva pròpia història.

Un exercici de caiguda del pedestal, d'anorreament dels somnis col.lectius i de l'esperança en qualsevol possibilitat de solucions conjuntes als problemes. Una crida desoladora a l'individualisme escèptic. Jo només sóc jo i només puc comptar amb mi mateix. Ja no creuré en res més que no sigui el que jo mateix pugui fer per mi.
Una cançó molt dura, però molt potent. Digna d'un geni.
Si no la coneixíeu, aquí la teniu: