I parlo de la situació socioeconòmica amb contínues retallades i incerteses... I parlo de la situació política de Catalunya cada cop més bandejada per una Espanya que no ens vol deixar marxar però tampoc no ens respecta ni ens estima... I parlo del dia a dia personal cada cop més estressant entre la feina i la quotidianitat domèstica que de fet està monopolitzant les últimes notícies del picalapica ("Sense pressa", "Plats xinesos", "No tinc temps", "L'urgent no deixa temps a l'important", "6 plaers al Delta de l'Ebre", ...).
Tot plegat va fer que un dia em vinguessin al cap els versos finals d'un poema que havia escrit feia molts anys: "...Potser caldrà canviar els plantejaments: sols aspirar a no desaparèixer."
Vaig buscar-lo entre les meves llibretes i vaig trobar-lo: es titula "Quart minvant" i és de l'1 de novembre de 1993 (fa 19 anys!!). Parlava de la intermitència alarmant de la meva inspiració poètica i concretament la força d'aquesta frase final encara m'agrada, així com la comparació amb les fases de la Lluna.
O sigui que aquí us el deixo. Espero que us agradi.
QUART MINVANT (1-11-93)
I m’he begut la lluna d’un sol glop,
d’una mirada l’he tinguda dins
i ara sóc víctima del seu procés.
I minvo i creixo i fins desapareixo,
però sé que un dia, sols un dia al mes,
estaré ple, serà un dia genial:
udols de llop guarniran un poema
que serà diferent i divergent
i que recaptarà lloes unànimes,
aplaudiments callats d’admiració.
Passen els dies, sempre miro el cel:
la lluna minva, creix, desapareix
i un dia al mes somriu esplendorosa
com lluna plena; ningú discuteix.
I jo segueixo sent només mediocre
i minvo i creixo, però mai no estic ple.
Potser caldrà canviar els plantejaments:
sols aspirar a no desaparèixer.
m'agrada! ja saps que tinc certa debilitat per les teves creacions poètiques. sorprenent tenint en compte que és un genere que no consumeixo habitualment. probablement en perdi un munt de coses boniques...
ResponEliminaI jo que li ho agraeixo.
ResponEliminaEladi