Mala sort... bona sort...

Ostres tu, quina mala sort!
Ha tingut un accident i se li ha trencat una cama!!!....
o bé...
se'ls va cremar tota la collita de cereals!!!...
o bé...
li han trobat un càncer!!!...

D'entrada tots estaríem d'acord a catalogar aquests fets de "mala sort", però recordo haver llegit unes llegendes orientals que qüestionaven aquestes afirmacions. Bé, la tercera no és una llegenda oriental, és una realitat catalana. Les històries feien més o menys així...

1.- Hi havia una vegada un noi a qui van regalar un cavall (oh, quina bona sort!). Quan aprenia a muntar-lo, un dia l'animal es va encabritar, va fer caure el noi i després el va trepitjar, trencant-li la cama (oh, quina mala sort!). Uns dies després els soldats de l'emperador van passar pel seu poble, emportant-se tots els nois de la seva edat per anar a lluitar a la guerra, però com que ell estava ferit no era útil i va poder evitar anar a la guerra on molts dels seus amics van morir (oh, quina bona sort!)

2.- Els pocs habitants d'un petit poble costaner van veure de cop i volta com començaven a cremar els seus camps de cereals, que eren pràcticament la seva única font d'ingressos. Ràpidament va córrer la veu d'alarma i tots, petits i grans, van abandonar les seves cases i es van enfilar turó amunt per intentar apagar aquell incendi i salvar una part de la collita. Quan van arribar on s'havia originat el foc van trobar-se un veí que els va assenyalar el mar, per on s'acostava un letal tsunami que va arrassar les seves humils cases. Ell mateix, que passejava pel turó i va veure com s'anava acostant l'onada gegant, havia calat foc als camps per aconseguir que tots pugessin i d'aquesta manera salvessin la vida.

3.- Una amiga es fa la mamografia de rigor. L'ha avançat per fer-la durant les vacances i no haver de plegar de la feina. Li detecten un càncer i el món se li ensorra recordant que la seva germana també va passar per aquí i va acabar deixant-hi la pell. Ràpidament comença el protocol i s'opera. Els metges li diuen que l'operació ha estat un èxit, que el tumor era molt petit i ha estat extirpat sense haver deixat cap rastre en el seu cos. Ha anat tan bé que fins i tot s'estalvia la quimioterapia. Resulta que trobar aquell tumor va ser tota una sort. Una sort que el trobés tan d'hora (encara més d'hora del que l'hauria trobat perquè es va avançar l'hora de la mamografia), una sort que el tècnic que li va fer la mamografia se n'adonés malgrat que era tan petit... Si no se n'haguessin adonat, a la següent mamografia (al cap de 6 o 12 mesos) ja hauria crescut i podria haver estat més perillós...

I segur que tots heu sentit a parlar d'altres exemples.
El que va tenir la mala sort de perdre l'avió que l'havia de portar de vacances, però va tenir bona sort perquè aquell avió va caure al mig de l'oceà i van morir tots els seus ocupants...
El que va tenir la mala sort de quedar-se sense feina, però a la cua de l'atur va conèixer una persona que va acabar sent l'amor de la seva vida...

La sort... Mai no podem estar del tot segurs de si és mala o és bona. Val més estar amb els ulls ben oberts per buscar, fins i tot quan ens sembla que les coses ens van malament, què podem trobar a la cara oculta de la mala sort.
Potser no serà avui. Potser serà d'aquí a un temps. Potser el destí ens estava fent l'ullet quan ens pensàvem que teníem tanta mala sort...

I per a tu, Pilar, un petó. De colors.

Anem a fer una cervesa una mica més lluny?

L'altre dia, fent una llambregada al Facebook (hi sóc, però no en sóc practicant) vaig trobar enllaçada aquesta reflexió política al mur d'una companya.
La vaig trobar molt didàctica, clara, aclaridora i amb un final que m'agradaria poder viure algun dia. Us la copio tal i com estava, en part perquè ara mateix no tinc temps de posar-me a traduir-la i en part perquè al final hi ha una referència a la llengua que, traduïda, ja no tindria sentit.
En aquesta nova cojuntura amb la majoria absoluta del PP i la tieta Merkel fent i desfent sense que ningú no hi tingui massa a dir, potser no serà el moment. Però tinc la sensació que hi ha un sentiment que es va fent pensament i és cada cop compartit per més gent. I aquest sentiment, que és també el meu sentiment, mica a mica es va omplint de raons i va veient que s'esgoten les altres alternatives i que el que de veritat ens convé és la independència.
A veure què us sembla la reflexió:

LA FINANCIACIÓN DEL ESTADO ESPAÑOL EXPLICADO CON CERVEZAS
Todos los días 10 hombres se reúnen en un bar para charlar y beber cerveza.
La cuenta total de los diez hombres es de 100 €.

Acuerdan pagarla de la manera proporcional, con lo que la cosa sería más o menos así, según la escala de riqueza e ingresos de cada uno:

Los primeros 4 hombres (los más pobres) no pagan nada.
El 5º paga 1€.
El 6º paga 3€.
El 7º paga 7€.
El 8º paga 12€.
El 9º paga 18€.
El 10º (el más rico) paga 59€.

A partir de entonces, todos se divertían y mantenían este acuerdo entre ellos, hasta que, un día, el dueño del bar les metió en un problema: "Ya que ustedes son tan buenos clientes," les dijo, "Les voy a reducir el costo de sus cervezas diarias en 20€. Los tragos desde ahora costarán 80€."

El grupo, sin embargo, planteó seguir pagando la cuenta en la misma proporción que lo hacían antes.

Los cuatro primeros siguieron bebiendo gratis; la rebaja no les afectaba en absoluto.
Pero qué pasaba con los otros seis bebedores, los que realmente abonan la cuenta?
¿Cómo debían repartir los 20€ de rebaja de manera que cada uno recibiese una porción justa?

Calcularon que los 20€ divididos en 6 eran 3,33€, pero, si restaban eso de la porción de cada uno, entonces el 5º y 6º hombre estarían cobrando para beber, ya que el 5º pagaba antes 1€ y el 6º 3€.

Entonces el barman sugirió que sería justo reducir la cuenta de cada uno por, aproximadamente, la misma proporción, y procedió a calcular la cantidad que cada uno debería pagar.

El 5º bebedor, lo mismo que los cuatro primeros, no pagaría nada: (100% de ahorro).
El 6º pagaría ahora 2€ en lugar de 3€: (ahorro 33%)
El 7º pagaría 5€ en lugar de 7€: (ahorro 28%).
El 8º pagaría 9€ en lugar de 12€: (ahorro 25%).
El 9º pagaría 14€ en lugar de 18€: (ahorro 22%).
El 10º pagaría 49€ en lugar de 59€:(ahorro 16%).

Cada uno de los seis pagadores estaba ahora en una situación mejor que antes: los primeros cuatros bebedores seguían bebiendo gratis y un quinto también.
Pero, una vez fuera del bar, comenzaron a comparar lo que estaban ahorrando.

"Yo sólo recibí un euro de los 20€ ahorrados," dijo el 6º hombre: señaló al 10º bebedor diciendo "Pero él recibió 10!"

"Sí, es correcto," dijo el 5º hombre. "Yo también sólo ahorré 1€; es injusto que él reciba diez veces más que yo."

"Verdad!!" , exclamó el 7º hombre. "¿Por qué recibe él 10€ de rebaja cuando yo recibo sólo 2? Los ricos siempre reciben los mayores beneficios!"

"Un momento!", gritaron los cuatro primeros al mismo tiempo. "Nosotros no hemos recibido nada de nada. El sistema explota a los pobres!"

Los nueve hombres rodearon al 10º y le dieron una paliza.

La noche siguiente el 10º hombre no acudió a beber, de modo que los nueve se sentaron y bebieron sus cervezas sin él. Pero a la hora de pagar la cuenta descubrieron algo inquietante: Entre todos ellos no juntaban el dinero para pagar ni siquiera LA MITAD de la cuenta..

Y así es, los catalanes son los que más pagan porque son los que más riqueza producen, en consecuencia deberían de gozar de mayores ventajas.
La comunidad que paga más impuestos son los que deberían recibir mayores beneficios. Póngales impuestos muy altos, ataquemos por ser los que más producen, y lo más probable es que no aparezcan nunca más. De hecho, es casi seguro que comenzarán a beber en algún bar en el extranjero donde la atmósfera es algo más amigable.

Para quienes comprenden, no es necesaria una explicación.
Para los que no comprenden podemos complicarlo y escribirlo en catalán.
QUE QUEDE CLARO.

(vist al facebook de José Angel Ribas Espiñeira)

Molt bon resultat

Avui, entre altres coses, s'han celebrat les eleccions generals espanyoles.
I avui vull parlar del que jo considero un molt bon resultat.
En les darreres setmanes, mentre anava avançant la llarga precampanya i finalment ja la campanya oficial, "el meu candidat" anava millorant mica a mica els seus resultats.
I tot i que ja sé que sempre tots se senten vencedors i canvien els punts de vista per poder destacar sempre allò en què poden fer veure que hi ha hagut una millora, crec que en el meu cas puc dir que la millora va ser constant i absoluta. I a les dades em remeto:

• En el primer test, fa 6 setmanes, en tenia 16 per davant i 29 per darrera. Per tant, partia d'una 17a posició sobre un total de 46, dins del primer terç del conjunt i encara amb un bon marge de millora.
• En el següent parcial va baixar un lloc en termes absoluts, però en canvi, la seva posició relativa va milorar molt ja que el total de participants havia crescut fins a 58. I estar per davant de 40 adversaris, en termes relatius era una bona millora.
• Una setmana més tard potser va tenir una petita davallada que no es va poder justificar ni en termes absoluts ni en relatius. El 21 de 63. Però, com que sempre es poden mirar les coses des d'una perspectiva que ens afavoreixi, vam poder dir que aquest cop havien quedat encara més candidats per darrera nostre: aquest cop havíem quedat per davant de 42 contrincants.
• El següent parcial va tardar 3 setmanes a arribar i es va corroborar que la tendència era a l'alça. Des de la posició absoluta del número 18, el fet que el total de participants hagués arribat als 69, ens feia veure que estàvem per davant de 51 contrincants, mentre que per davant nostre només en teníem 17, a un sol lloc del nostre millor resultat.
• I avui, en el dia de les eleccions generals, hem assolit el nostre millor resultat: una 13a posició absoluta, però per davant de 64 contrincants, ja que hi havia hagut un total de 77 participants: un èxit total i sense pal.liatius.

Què dieu?
Que a qui he votat?
I vosaltres què n'heu de fer?
Que no sabeu que el vot és secret...

Jo estava parlant dels resultats del Roc en les diferents curses del cros escolar que ha corregut fins avui:

9 d'octubre (Sant Vicenç): 17 de 46
16 d'octubre (Castellnou): 18 de 58
23 d'octubre (Moià): 21 de 63
13 de novembre (Sallent): 18 de 69
20 de novembre (Manresa): 13 de 77

Avui ha fet una molt bona cursa, la millor de totes i tots estem molt contents i orgullosos d'ell.
Enhorabona, Roc!!

Un vídeo musical divertit

Aquesta notícia no és gens transcendental.

M'han fet arribar el vídeo d'una cançó d'un jove grup musical de Manresa: els NO GLORY. Si us he de ser sincer no els conec massa. De fet només sé que el seu baixista és el Jordi Escrigas, ex-alumne de la meva escola i fill de la meva companya Anna Torné. Ella és qui em va ensenyar el vídeo que té la particularitat que està enregistrat al 2 DE PIQUES, la botiga de còmics que regenta el Jaume Escrigas (pare del baixista i marit de l'Anna) que tanca el triangle.
El vídeo el vaig trobar molt divertit i enginyós, amb molts canvis de vestuari i pentinats, una cançó molt trepidant i un guió entretingut, amb l'afegit de l'aparició "estelar" del JOSMAR a la part final.
No és pas un grup famós i suposo que aquest vídeo no tindrà un gran recorregut. Per això m'ha semblat una bona idea difondre'l des d'aquí, sense cap més pretensió, que fer-vos passar una bona estona.
Així doncs us deixo amb el vídeo de la cançó "Wiseman" dels "No Glory".

Dos rellotges

Moltíssimes vegades he hagut de respondre la pregunta:

"PER QUÈ PORTES DOS RELLOTGES?".

I la meva resposta acostuma a ser:

"PERQUÈ TINC DUES MANS".

I és veritat, però avui, aquí, l'explicaré una mica més...

Potser va ser per la meva primera comunió (1976, als 7 anys) quan els meus avis em devien regalar el primer rellotge. I crec que era aquest THERMIDOR que exhibeixo en aquesta foto (i si no és així, que la història em disculpi i els qui llegeixin això i em puguin contradir ho facin, però crec que devia ser així). Aquell rellotge, pel fet de ser el primer i, sobretot, pel fet de ser un regal dels avis, em devia fer molta il.lusió i va durar fins que es va espatllar.
Llavors, ja més gran i amb més criteri, els avis van decidir que el següent me'l triaria jo mateix i vam anar a Andorra, en una d'aquelles excursions que fèiem de tant en tant i que tenien tant de litúrgia: llevar-se ben d'hora, aturar-se a Organyà a esmorzar un entrepà de pernil en aquell bar que té els porrons a l'exterior, aturades a les botigues de discos, a comprar la xocolata a la botiga de la xocolata, als grans magatzems a comprar sucre, cafè, tabac (el meu avi fumava... ningú no és perfecte!) i els productes habituals, dinar en un bufet, pas per l'aduana...
Crec recordar que vam parar en una rellotgeria del primer poble que hi ha a Andorra (Sant Julià?) i allà, després de molt mirar, em vaig enamorar d'aquest rellotge digital CASIO.
Tenia alarma i cronòmetre: última tecnologia. Però sobretot em va agradar perquè era gros i robust, semblava resistent. El vaig portar molt temps i sempre que va haver-hi algun problema (canvi de piles, de cadena, de passadors...) ens adreçàvem a la rellotgeria Font del carrer Urgell de Manresa, que tenia la representació de la Casio. Allà coneixien el meu avi i, sempre que hi anava, em tractaven com a "Codorniu".
Quan finalment va petar, vaig comprar-me, ja a Manresa, a aquesta rellotgeria Font, un model semblant de la mateixa marca. M'encantaven i no en volia pas d'altre.

Però llavors vaig començar a sortir amb l'Anna i un bon dia, pel meu sant o pel meu aniversari, ella em va regalar aquest rellotge.
Llavors no tenia una corretja verda (crec que l'original era taronja), però tot en ell em va encantar. El vaig trobar molt original amb aquelles lletres escampades per l'esfera, la corretja de pell ben cridanera. I evidentment em va encantar perquè era un regal de la persona estimada.
I evidentment volia portar-lo, però al mateix temps em sabia molt de greu deixar de portar el rellotge de l'avi, el Casio, que tant m'agradava.
I llavors, de cop i volta, el mateix problema em va donar la solució perquè vaig adonar-me que tenia dues mans i, per tant, podia portar-ne un a cada mà. I a més a més allò era una cosa original que no sabia de ningú que fes. I a mi això de fer coses diferents de les que fa la resta sempre m'ha agradat...

O sigui que des d'aquell dia que porto dos rellotges.
Ara ja no en duc cap d'aquells dos. El que porto a la mà esquerra segueix sent un Casio digital semblant als anteriors i és el que utilitzo per mirar l'hora. A la mà dreta he anat canviant el que portava (alguns que m'han regalat promocions d'alumnes de l'escola) i ni tant sols els canvio la pila perquè no els faig servir per mirar l'hora, sinó com a tret d'identitat.

I acabo amb una curiositat. Tot i que durant tot el dia vaig amb dos rellotges, quan arribo a casa de les primeres coses que faig és treure-me'ls i vaig sense (també per les vacances). Ves, quina cosa...!

El Petit Príncep

Aquest curs a l'escola estem treballant el llibre EL PETIT PRÍNCEP. I com que el treballem a l'escola estic tenint l'ocasió de rellegir-lo i de reinterpretar-lo.
Crec que el primer cop que vaig tenir coneixement d'aquest conte d'Antoine de Saint-Exupéry va ser en unes colònies a La Carral, de petit. I em va impressionar positivament. De resultes d'aquell contacte algú me'l devia regalar i sempre més he conservat aquell petit llibre de l'editorial Laia.
I com a mínim hi va haver una segona ocasió en que va tornar a aparèixer a la meva vida i va ser pel nostre casament. Vam utilitzar com una de les lectures de la cerimònia, el capítol en que la guineu li explica al Petit Príncep com ens podem domesticar i establir vincles que ens porten a l'amistat. La Carme, la Mª Helena i l'Olga (3 companyes i amigues de l'Oms i de Prat) van llegir aquesta lectura interpretant cadascuna un personatge.

I ara, com us he dit, torno a rellegir amb els alumnes aquest preciós conte. I gaudeixo intentant explicar-los algunes coses que ara els costa d'entendre per si sols. Perquè, com ens va dir l'Iñaki Arregui (president de l'Associació "El Petit Príncep" de Catalunya que va venir a fer una xerrada a la nostra escola), aquest és un conte per rellegir al llarg de la vida i, amb les noves perspectives que ens van donant l'edat i les experiències viscudes, redescobrir-hi nous matisos, reinterpretar-ne els missatges i, sobretot, tornar-ne a gaudir.

El conte contraposa tots els valors ètics i humans que suposa propis de la infantesa i que encarna el Petit Príncep (l'amistat, la sinceritat, la senzillesa, la generositat, l'amor...), amb la degradació d'aquests valors (la soledat, l'egoisme, la hipocresia...) per part dels adults (el rei, el vanitós, el bevedor, l'home de negocis, el fanaler, el geògraf, el guardaagulles...) buscant interessos materials i perdent de vista el veritable sentit de la vida.
Totes les planes del conte traspuen sensibilitat i bellesa, però de tant en tant hi ha algunes frases que reblan el clau amb una sentència que encara ens fa reflexionar més. Per exemple:

• Totes les persones grans han començat essent nens. (Però n'hi ha poques que se'n recordin).
• És trist oblidar un amic.
• A cadascú se li ha d'exigir el que cadascú pot oferir.
• És molt més difícil jutjar-se a un mateix que jutjar els altres.
• Em pregunto si les estrelles estan il·luminades perquè cadascú algun dia pugui trobar la seva.
• Entre els homes també t'hi trobes sol.
• Només s'hi veu bé amb el cor. L'essencial és invisible als ulls.
• És el temps que has perdut amb la rosa, que la fa tan important.
• És bo haver tingut un amic, encara que un s'hagi de morir.

A internet podeu trobar el llibre íntegre, per si no el teniu en paper i ara mateix hi voleu fer un cop d'ull. Sigui d'una manera o altra jo us el recomano vivament.
Llegiu-lo si mai no ho heu fet.
Rellegiu-lo si el vau llegir fa anys.
Recomaneu-lo, regaleu-lo, mantingueu viva la flama dels ensenyaments que es poden treure d'aquesta bonica obra i col.laboreu a encomanar-los perquè l'important és ser i no tenir, els sentiments i les persones.
I d'això va el llibre.
I d'això hauria d'anar la vida.

Chema Madoz: un gran fotògraf

Un altre cop el bloc "El espejo lúdico" em permet descobrir un nou artista fascinant. Dies enrere van ser Ji Lee i Tang Yau Hoong, tal i com fa molt més temps vaig descobrir Erik Johansson al bloc de las "Hijas Perezosas".
Entremig vaig fer una notícia recomanant l'obra del genial artista català Joan Brossa amb els seus poemes visuals i trobo que tots aquests artistes que he esmentat hi estan conceptualment relacionats.

I també la descoberta d'avui: el fotògraf madrileny CHEMA MADOZ. M'he adonat que alguna vegada havia vista alguna foto seva dintre d'algun d'aquells Powerpoints que es van reenviant. I m'havia agradat. Però ara puc vincular aquestes fotografies a un artista molt interessant.
Les seves fotos en blanc i negre no deixen indiferent. N'he llegit algunes definicions i interpretacions que comparteixo:

• "...Auténtica literatura fotográfica. Sonoros poemas visuales que necesariamente te invitan a mirar, detenerte, observar… y pensar..."
• "...Chema Madoz ha centrado su trabajo en la fotografía de objetos a los que modifica o acentúa alguna cualidad convirtiendo las obras en auténticos poemas visuales..."
• "...Ocultos entre la cotidianeidad surgen nuevos mundos. Nuevas dimensiones que de la mano de la metáfora alteran la percepción de la realidad más inmediata. El absurdo, la paradoja, el humor -por qué no la gregería- se dan cita en el estudio del fotógrafo..."

Després d'això només falta descobrir la seva obra i gaudir-ne. Aquí teniu un primer tastet...

El desert de les paraules

Si tingués més temps, n'escriuria més. I n'escric molt poca. Però de tant en tant encara em pica el cuquet de provar d'escriure poesia. Una poesia personal, amb poca o cap rima, però amb ritme i amb imatges.
L'altre dia em va venir una idea al cap durant el dia i a la nit, en pijama, dins del llit, es va convertir en aquest poema.
No és pas la vuitena meravella, però em ve de gust compartir-lo amb vosaltres mentre m'arriba el moment de preparar continguts més elaborats.

EL DESERT DE LES PARAULES (6-11-11)

Buscaré algú que m'hi porti,
al desert de les paraules
i mentre els peus arrossegui
deixaré la ment en blanc
fins que arribi la tempesta.

Després em quedaré quiet
mentre la sorra, violenta,
castigui la meva pell.
I s'hi clavaran, com vidres,
cents i milers de paraules.

Seré com plana de llibre
i la sang ja serà tinta.
I em prendré, com a analgèsic,
infusions de fulls impresos
d'anacrònics diccionaris.

Si em queda alguna fractura,
sobre la blanca escaiola
escriuré amb cal.ligrafia
de colors, cèlebres frases
que m'il.lustrin cada dia.

I després, recuperat,
tornaré a agafar la ploma
i el paper en blanc i, en silenci,
provaré de tornar a escriure
i si encara no n'he après...

buscaré algú que m'hi acosti...
al desert de les paraules.

Més música: els 4t 1a

Feia temps que havia sentit a parlar d'aquest grup català: els 4t 1a (Quart Primera). No havia sentit cap de les seves cançons, però sabia que feien un pop melòdic i un punt melancònic, que havien començat fent concerts a cases particulars "a demanda", que mica a mica havien anat guanyant notorietat, que la crítica i el públic cada cop els deixaven millor i que el seu cantant era un tipus calb però amb una barba pobladíssima (molt característic).
Un dia vaig posar-me el seu disc a l'Spotify de fons mentre treballava. I tot i que no hi vaig poder parar una gran atenció, la sensació va ser positiva i va confirmar les expectatives.
I llavors quan vaig saber que venien a Manresa, vaig decidir que no me'ls volia perdre.
I el concert em va agradar molt. Fan cançons amb un text relativament curt, amb unes estructures melòdiques delicades i agradables, bàsicament remarcades pel piano del Joan Canals, la secció rítmica per un expressiu baixista (Aleix Perdigó) i un bateria que feia poc que substituia l'original (no recordo el seu nom) i, tripulant la nau, el compositor, guitarrista i cantant Pere Jou amb una veu molt agradable, molt afinada i molt comunicativa.
Van anar desgranant les cançons del seu disc de debut "El món en un cafè" i van intercalar alguna versió de Radiohead o Els Pets. Va ser un concert que va anar creixent, que va anar convencent el públic i que va acabar en un punt àlgid i la gent entregada.
Em van agradar, m'ho van fer passar molt bé i no descarto tornar-los a veure l'1 de desembre al Voilà de Manresa.
Algú s'hi apunta?

És clar, primer necessiteu sentir-los, oi? Doncs aquí teniu una plana on podreu sentir unes quantes cançons i, el vídeo de la cançó "Doctor" que us poso aquí al bloc.
Espero que us agradin.

Vaig al gimnàs

La gota que va fer vessar el got es va produir aquest estiu amb l'atac de lumbàlgia. Una setmana de baixa, la primera visita a un quiromassatgista per tal que m'ajudés amb el mal d'esquena i l'avís clar que alguna cosa no anava bé. Avís que es va anar repetint a l'estiu quan vaig tenir diverses rèpliques de baixa intensitat d'aquella lumbàlgia en que no arribava a quedar-me clavat del tot, però em tornava a trobar temporalment molt limitat.
El massatgista em va recomanar que fes abdominals per enfortir la "faixa natural" i modificar el centre de gravetat. Si aconseguia aprimar-me també sumaria en aquest objectiu. I evidentment corregir males postures que em fessin forçar l'esquena.
Mica a mica vaig anar fent abdominals a casa i vaig anar-me trobant millor, però pensava com m'ho faria quan comencés el curs i tornés a anar de bòlit: trobaria l'estona per dedicar-me a fer abdominals?? Havia d'anar a algun lloc on m'obligués a fer aquest exercici que jo sol no faria a casa: havia d'anar a un gimnàs. Però quan? Tenim la jornada molt mil.limetrada i quan pleguem de treballar hem de marxar corrent cap a Calders a recollir els nens...
I llavors se'm va encendre la bombeta: hi havia alguns mestres companys meus que anaven als migdies a la Piscina Municipal de Manresa, a quatre passes de l'escola. S'hi pot anar a peu, no cal patir per aparcar, s'aprofita l'estona morta del migdia i no afecta la resta de l'horari diari... Sí, té l'inconvenient que aquell dia s'ha de dinar d'una esgarrapada, però em va semblar que els avantatges superaven en molt aquest inconvenient i m'hi vaig apuntar.

I ara ja fa gairebé un mes que hi vaig i n'estic molt content. Hi vaig dos dies a la setmana (dimarts i dijous), treballo gairebé una hora a partir de les fitxes que m'han fet: escalfament, treball de lumbars, esquena, braços i cames, treball cardiovascular (bicicleta, cinta o elíptica), abdominals i estiraments. Llavors corrent cap a la dutxa i arribar a l'escola a dos quarts de 3 tocats i dinar al menjador per tornar-m'hi a posar a les 3 h.
M'he aprimat una mica, però sobretot sento que m'he reconciliat amb el meu cos, que estava a punt de demanar-me el divorci. Penseu que a l'estiu no era capaç ni de fer una petita cursa tot jugant amb els meus fills, ni podia pujar-los a coll, ni fer gaires salts... m'estava convertint en un discapacitat de 42 anys. I ara mica a mica vaig traient el rovell del meu cos i vaig recuperant funcions. Ja puc córrer, saltar, puc portar a coll els meus fills... i no he tornat a quedar-me clavat de l'esquena.

En una notícia on em plantejava bons propòsits de cara al 2011, deia:
"... Ja no escric allò de fer esport perquè ho veig dificilíssim d'aconseguir, però que consti que m'agradaria i que sé que seria perfecte per a la meva salut..."

Doncs, ves per on, les circumstàncies m'hi han empès i ara vaig al gimnàs a fer exercici. A veure què diran la bàscula i les analítiques d'aquí a un temps, però sigui com sigui, segur que valdrà molt la pena.