Terrorisme sindical

Ja ha passat la vaga general del 29S i l'he viscuda amb una certa perplexitat i incredulitat.
Jo no vaig fer vaga i he de dir, primer que tot, que no m'he informat suficientment dels motius pels quals es celebrava. Bé, si, contra la reforma laboral que "és molt dolenta i ens perjudica molt a tots", però... també és cert que en el context de crisi general en que ens trobem segurament calia prendre algunes decisions i fossin quines fossin serien impopulars. I no estic dient que haguessin de ser aquestes decisions ni en aquest moment, però això em feia dubtar dels motius reals contra els quals s'estava protestant.
D'altra banda, flota en l'ambient la sensació que els sindicats i els partits polítics no estan pas tan lluny en els seus plantejaments i que una mica s'estan cobrint les espatlles els uns als altres. Ara han hagut de deixar passar aquesta vaga per "estètica" però després "aquí paz y después gloria" i tothom a mantenir el seu estatus, que al capdavall els va prou bé a tots.

I emmig de tot això sento que els sindicats parlen d'èxit rotund, d'un seguiment del 80%... i penso: miau!!! Però si tothom que jo conec (llevat de comptadíssimes excepcions) va anar a treballar!! Però...
...uns hi van anar un dia festiu per recuperar les hores del 29S i aquell dia fer festa...
...uns van estar treballant amb les persianes abaixades...
...uns van haver de deixar el cotxe lluny de la feina i arribar-hi a peu...
...uns altres abaixaven la persiana quan passaven els piquets i la tornaven a aixecar quan passaven de llarg...

I aquí és on volia anar a parar. Em sembla inconcebible que els que han defensat el dret dels treballadors a fer vaga, vulnerin ara el dret dels mateixos treballadors a no fer-ne i els coaccionin de tal manera que tinguin esporuguida gran part de la població laboral.

Els malanomenats "piquets informatius" poden insultar, empentar, llançar objectes, tapar panys amb silicona, trencar vidres... i sembla que gaudeixin d'una impunitat total.
No em sembla normal que una minoria (els piquets informatius dels sindicats) pugui tenir acomplexada una majoria (el gruix de treballadors que per mil motius decideixin no fer vaga) sota amenaces que en molts casos serien constitutives de delicte.

Alguna cosa grinyola en el sistema quan es dóna aquesta situació que no em sembla tan allunyada del terrorisme "de baixa intensitat" que es vivia al País Basc (la kale borroka).
Així ho he sentit jo en aquesta vaga general. I que consti que no parlo dels disturbis totalment forasenyats dels antisistema que van destrossar part de Barcelona i altres ciutats aprofitant la cojuntura de mobilització, sinó que parlo únicament de l'actuació i la filosofia dels piquets que passaven pels carrers cridant "O cerráis u os cerramos", menyspreant la llibertat i els drets d'altres treballadors com ells.
Terrorisme sindical.

Trobada de Snoopys

Quan jo era un nen em van apuntar al Moviment Junior de Crist Rei, el que ara seria un moviment escolta, un esplai o un MIJAC. Un lloc on hi ha uns monitors que condueixen un grup d'infants i es troben els dissabtes per realitzar activitats lúdiques i educatives (tallers, jocs, cantades, excursions, teatre...). A més a més de tant en tant feiem una sortida de cap de setmana i a l'estiu unes colònies.
Per a mi van ser anys de descoberta, de formació de la personalitat i d'un cercle d'amistats que va esdevenir "el meu cercle", on em sentia segur, on m'ho passava bé, on em sentia respectat, acollit i valorat. Per a mi les setmanes eren un tràmit per arribar al cap de setmana. A l'institut em feia amb tothom però no vaig fer una colla d'amics perquè els meus amics eren els del dissabte, els del junior, els SNOOPYS.
Allà vaig trobar uns excel.lents monitors que em van anar proporcionant experiències, reflexions, oportunitats de relacionar-me, de conviure, de créixer, de fer-me persona. El JORDI ESQUIUS, l'ARACELI TORRUBIA, el JOAN BARBÉ, la PILAR PLA i l'ANNA LUPÓN.
Mica a mica ens vam anar fent grans i va arribar el moment de desfer el grup. Els monitors tenien altres obligacions i era llei de vida. Però nosaltres, els "nens", una bona colla d'ells no vam voler conviure amb aquell buit i vam seguir trobant-nos sense monitors. Vam anar organitzant activitats, trobant-nos, xerrant, passant les tardes i vespres dels dissabtes plegats. I fins i tot vam organitzar algunes colònies sense monitors.
Després s'hi van anar afegint les parelles i ens vam anar trobant per fer "comiats" als que se n'anaven a la "mili". Després els comiats de solter per als que es casaven. La qüestió era trobar una excusa per seguir-nos trobant, treballar la nostra creativitat i, sobretot, divertir-nos plegats.

Últimament, però, el contacte havia anat disminuint cada vegada més. El naixement dels propis fills, la dificultat de coincidir, altres interessos i relacions que potser ens motivaven més van anar fent que les trobades Snoopys s'anessin posposant cada cop més i semblava que la flama s'anava apagant.
Ara bé, aquest any la majoria de la colla feien els 40 anys i algú va saber trobar l'excusa per fer una nova trobada i obrir-la a tothom i no només als que ens havíem anat veient durant tots aquells anys. La vam fer a la primavera i d'allà va sortir la llavor per fer la d'avui, a la que també han assistit els nostres estimats monitors.

Ha estat una trobada molt especial i emotiva. Feia molts i molts anys que no ens havíem vist i ens hem posat al dia, a més de recordar anècdotes dels anys de colònies. Als monitors els hem fet un petit obsequi en senyal d'agraïment i després hem passat una projecció amb fotos d'aquells anys que han suscitat mil i un comentaris i riallades.
Ha estat un dia d'aquells tan macos i tots hem marxat amb el desig que es torni a repetir d'aquí a un temps (els optimistes han proposat l'any que ve mateix... per què no?).

Us deixo amb un petit àlbum amb una foto del 1979 per contrastar amb les que hem fet avui. Us recomano que cliqueu sobre el petit reproductor de fotos per tal que es faci gran i cliqueu a "Pantalla completa" per veure-les el màxim de grans a tota la pantalla i intentar reconèixer els que hi surten. També teniu un botó de "pausa" per poder aturar les fotos i mirar-les tanta estona com vulgueu i després uns botons per passar "endavant" i "enrere" a les següents fotos.

Murphy treballa fi

Coneixeu les lleis de Murphy, oi? Allò que si cau una torrada untada de mantega, segur que caurà del cantó de la mantega i si una cosa pot sortir malament sempre sortirà malament i en el pitjor moment...
Doncs en el meu cas Murphy s'ha concentrat en boicotejar la meva assistència a un concert de ELS AMICS DE LES ARTS.

D'entrada s'ha de dir que a mi em fa mandra anar de concert gaire lluny de casa. No sóc dels que acostumi a anar de concert a Barcelona. Si el fan a Manresa o per aquí a la vora, bé, però si no, em costa desplaçar-me. Així doncs, quan vaig adonar-me que m'agradaven molt "Els Amics de les Arts" i que tenia moltes ganes d'assistir a un concert seu vaig haver d'esperar a que aquest concert es produís pels meus entorns...

1.- Per Sant Jordi van venir a tocar al Kursaal de Manresa. Era l'ocasió perfecta!! però resulta que jo acabava d'arribar de colònies, després de 2 dies de no veure els nens ni la dona i no era plan de deixar-los amb la rosa i el llibre i marxar corrent de concert, oblidant-me d'ells. Primer intent fallit!

2.- Al juliol vaig assabentar-me que venien a tocar a Rajadell i tornava a ser una ocasió excel.lent, però vaig mirar l'agenda i el concert era la mateixa nit que havíem de llevar-nos a les 5 de la matinada per agafar l'avió cap a Mallorca i era inviable... Segona decepció!

3.- Avui, 24 de setembre tocaven a Santpedor en un concert doble amb el Cesk Freixas, a un preu molt popular i en una proposta molt llaminera de concert "de taverna" amb taules, espelmes, botifarrada... Una hora i quart abans del concert estava allà i m'he trobat amb una cua de gent que feien fila cap a un cartell que deia "No es vendran les entrades fins les 22'20 h.". He trobat uns coneguts i m'han explicat que durant la setmana s'havien exhaurit totes les entrades anticipades i que ara, en compliment de la llei, en posarien a la venda una petita quantitat: 55!! Cada persona de la cua podia retirar fins a 3 entrades i semblava força clar que no n'arribarien per nosaltres. Tot i així ens hem mantingut a la cua i hem anat avançant i avançant fins que, cinc persones abans que ens toqués, les entrades s'han acabat definitivament. Altre cop amb un pam de nas!! A la tercera no ha estat la vençuda!!

M'he assabentat que el divendres 19 de novembre a les 23'30 h tocaran a EL SIELU de Manresa.
Aconseguiré esquivar la vigilància de Murphy o altra vegada trobarà la manera de fotre'm el concert enlaire? I si és així què creieu que passarà aquest cop?

• Em posaré malalt?
• Es posaran malalts els Amics de les Arts i suspendran el concert?
• Hi haurà una nevada antològica i em quedaré sitiat a Calders?
• Un OVNI m'abduirà quan baixi cap a Manresa?
• .....?....
  

Podeu fer les vostres apostes!!

Col.laboració amb el "Tocats de lletra"

El "Tocats de lletra" és un cicle de promoció de la lectura que fa uns quants anys que se celebra a Manresa durant el mes d'octubre. Es tria un tema i s'ofereixen un seguit d'actes culturals que hi estan relacionats des de diferents disciplines: teatre, conferències, concerts, exposicions, lectures...
Els anys anteriors els temes han estat "Sensuals", "Maleïts", "Transgressors"... i aquest any toca "MÀGICS".

I aquest estiu, el meu veí, PACO RUEDA, membre de Foto Art Manresa (que col.labora en el "Tocats de lletra" muntant una exposició fotogràfica que uneix textos i fotografies) em va demanar ajuda. Havia de presentar un parell de fotos que lliguessin amb el tema "Màgics" i no estava prou inspirat. Els anys anteriors havia buscat lectures recomanades, havia seleccionat algun fragment i havia fet les fotos escaients per il.lustrar-los. Enguany havia pensat fer-ho diferent i em va proposar:

- Jo t'envio les fotos i tu m'hi fas uns textos que lliguin amb la foto i amb el tema "màgics".

I jo vaig acceptar el repte encantat per diversos motius.
Per col.laborar amb el Paco, amb qui tinc molt bona relació i certa complicitat.
Per tenir una nova excusa per practicar la meva afició escriptora.
Per poder participar modestament i discreta en el cicle "Tocats de lletra"....

Ell em va enviar les fotos quan estava a Calafell i dia a dia vam anar intercanviant correus en que jo li anava fent propostes i ell mica a mica m'orientava per millorar-les fins que van acabar agradant-li prou per donar-les per bones.

Us deixo les fotos del Paco (tot i que crec que encara va fer-hi algun retoc final més) i els textos que jo vaig escriure-li per complementar-les. I les dades de l'exposició que s'inaugurarà el proper divendres 1 d'octubre.

Miro aquell carrer desert i de sobte m’adono que és com si hagués travessat un mirall màgic i hagués passat de mirar a ser mirat. Ara en realitat és el carrer que m’està mirant a mi i sento la feblesa de la meva solitud davant d’una solitud immensament més gran que em trasbalsa i a qui no puc aguantar la mirada...


Em despullo de pors, vergonyes i inseguretats i, ignorant la tirania del pas del temps i qualsevol limitació, em capbusso en el món màgic dels llibres. Allà, deslliurat dels lligams amb la realitat, volo sobre les planes amb el cavall de la imaginació i m’empasso glopades de llibertat que em serveixen per respirar quan m'ofega la grisa rutina.


MON MÀGIC - Exposició fotogràfica
De l’1 al 17 d’octubre
Centre Cultural el Casino (Espai 7) - (Pg. Pere III, 27)
Organitza: Foto Art Manresa i Centre Cultural el Casino

De dimarts a diumenge i festius, de 18 a 21h. Dilluns no festiu tancat.
Inauguració divendres 1 d’octubre a les 19h.

Aprenent

(aquesta notícia és l'epíleg de l'anterior
"Fer de mestre o ser mestre";
si no l'heu llegida, és recomanable fer-ho)

Aquesta cançó primer va ser un poema que vaig fer per allà el 1993, dedicat al meu germà SERGI que llavors havia de marxar a la mili a Mallorca. Volia dir-li moltes coses perque em pensava que estaríem molts mesos sense veure'ns (va triar Mallorca perquè no tenia ni un duro i volia estar lluny per evitar la temptació de venir de cap de setmana cada dos per tres), tot i que al final va anar venint de permís de tant en tant i no vam estar tant temps allunyats. Volia donar-li molts consells, però no volia ser paternalista, ni sermonejador i em va acabar sortint un poema que trobo molt maco, un cant a l'amistat i a la modèstia de no sentir-se mai un "savi" ni un "expert" sinó estar sempre obert a aprendre de tot i de tothom.

Anys més tard, deu fer un parell d'anys, vaig dedicar-la a un altre bon amic, el PABLO, després de compartir amb ell la seva separació de la seva dona, molts moments de tristor i desorientació, de conversar, d'escoltar, d'animar, d'estar al costat, de llepar-nos les ferides i esperar que sortís el sol (que sempre acaba sortint). D'aquell episodi vam acabar-ne sortint molt bons amics.

En fi, no us explico més batalletes i us deixo amb la cançó que torna a ser d'aquell cd de Nàufrags que se sent fluixet. En el reproductor hi ha un lloc on podeu pujar el volum i, si no n'hi ha prou, heu de pujar el del vostre ordinador.
Espero que us agradi.

APRENENT
He après massa poc
de rimes i d’acords
per ara endinsar-me dins de mi
i sortir amb la cançó feta.
I tantmateix he après
que algunes coses cal
dir-les sense paraules, sense veu,
dir-les sols amb la mirada
o en el contacte enèrgic d’encaixades
o en l’escalfor sincera d’abraçades
sense un comiat pel mig.

He après massa poc
de la vida i de la gent
per poder donar-te algun consell
i estalviar-te a tu el passar-hi.
I potser sols he après,
petits descobriments,
que la vida es descobreix tot sol
i ningú per tu pot fer-ho,
que els amics sempre els trobes quan fan falta,
que la sort la fas tu i que sempre queda
un motiu per despertar.

Aprèn tant com jo
per poder dir-li a un amic
quan faci falta
que has après massa poc.

Fer de mestre o ser mestre

En la darrera notícia en què explicava una jornada de la meva feina de mestre, vaig rebre un comentari del MILES que em deia:

- Tu no "fas de mestre"... Tu "ETS UN MESTRE"!!!!

Interessant matís...

De primer vaig pensar que era un "piropo" que em dedicava, però després vaig parlar amb ell i vaig veure que no era això sinó que em discutia que no era el mateix "ser" que "fer de".
Hi he pensat una mica i crec que jo faig de mestre i en sóc, però entenc que pot haver-hi algú que faci de mestre sense ser-ho o algú que sigui mestre i no faci de mestre.

Per exemple, jo algun cap de setmana agafo el carretó, la paleta, un sac de ciment i "faig de paleta", però no en sóc. De la mateixa manera hi ha persones que han estudiat la carrera de magisteri i fan de mestres, però en realitat no ho són. I si tenen els estudis, què els falta per ser-ho??

Jo ho resumiria amb una paraula: la vocació. Estimar-te la teva feina, els infants i la seva educació, sentir-te realitzat quan la duus a terme, tenir-la present també quan no ets a la feina... Pensar en l'educació de les generacions venideres i sentir-te'n partícep i responsable, estar segur que fas el que t'agrada i que no et vas equivocar de professió... Segur que és un concepte ple d'intangibles que el fan difícil de definir però enmig de tota aquesta ambigüitat jo em sento mestre i, per tant, tal i com em va puntualitzar el Miles puc dir que SÓC mestre. Tot i que evidentment també faig de mestre.

Segurament si algun dia, per circumstàncies de la vida, deixés d'exercir de mestre i em dediqués a fer de jardiner, periodista o home de fer feines, seguiria "sent" mestre, però llavors ja no faria de mestre. I segur que hi ha gent que té una sensibilitat, un sentit pedagògic, un interès per l'educació i unes característiques que el fan ser un potencial mestre, encara que hagi encarat la seva carrera professional cap a un altre cantó. Aquests serien els que "són", però no "fan de"...

En fi, potser he marejat molt la perdiu al voltant d'aquests conceptes, però no voldria acabar sense introduir-ne un altre.

Hi ha una accepció de la paraula "mestre" que és la d'ostentar un grau superior en una disciplina després d'haver passat per estadis inferiors (aprenent, oficial...) i estar en disposició d'ensenyar els altres i tenir autoritat professional sobre ells.
Això a mi em fa una mica de por i jo no voldria sentir-me mai en aquest estadi de "mestre" perquè considero que pot comportar el perill d'acomodar-se i de deixar perdre totes les qualitats que t'hi hagin pogut fer arribar: l'interès i motivació per aprendre i millorar dia a dia. És evident que com més aprens més saps, però si arriba un moment que et penses que ja en saps molt, aquell dia potser deixaràs de voler seguir aprenent i començaràs a ser cada dia una mica pitjor en la teva professió. Per això "aquell" (Sòcrates) va dir alló de "Només sé que no sé res".

I per això jo em declaro sempre APRENENT de tot. M'agrada escoltar tothom qui em pot ensenyar una cosa i estic sempre disposat a aprendre i a canviar el meu punt de vista, si em convencen que no era prou encertat.
I d'això també en vaig fer una cançó fa molt temps. Una cançó que es diu "Aprenent", que cantàvem els Nàufrags, que tenia el número 37 en l'ordre del nostre cançoner i que agradava molt al Miles (i així tanco el cercle d'aquesta notícia), que als concerts la demanava dient: "La 37!!".
Ara us la penjaré al bloc i serà la següent notícia...

Fer de mestre

Dijous 16 de setembre de 2010.

8'40 h.
Entro a l'escola i em trobo la psicopedagoga que em busca. Ha vingut la mare d'una meva alumna a comunicar-li que la iaia de la nena té prohibit recollir-la a les sortides de l'escola, sota amenaça de denúncia. La mare té problemes psicològics però té la custòdia de la seva filla. La nena viu amb la iaia, però ara no podrà anar-la a recollir tot i que li ha de donar de menjar, vestir-la i cuidar-se'n... És surrealista, però és així. He d'avisar tots els mestres que intervenen amb aquesta nena perquè n'estiguin informats.

9'20 h.
Fem una sessió de càlcul mental. La taula del 2. Després de repassar-la col.lectivament, demano si algú vol jugar "un partit de tennis" contra mi. Es tracta de respondre ràpidament quan jo demano, com si tornéssim una pilota de tennis amb un cop de raqueta. I fer-ho uns quants cops seguits: "2x2"... 4..., "2x8"... 16... Els nanos s'hi apunten engrescats i intenten superar el repte. Arriba la mestra d'anglès i ho hem de deixar córrer, tot i que en voldrien més... Bona senyal...

9'45 h.
Tinc una hora lliure. Vaig a l'ajuntament a recollir uns calendaris de la Diputació sobre el Medi Ambient. No és gaire lluny i hi vaig a peu. Em donen 2 caixes molt allargades que amb prou feines puc abastar amb els braços oberts. Fan de mal portar i pesen una mica. M'aturo a mig camí a fer un cafè (que carai... me'l mereixo!). Arribo a l'escola amb els braços adolorits i ben suat.

11'00 h.
Primera classe d'Informàtica del curs. Quan tinc tots els alumnes davant dels ordinadors me n'adono que avui tenia previst fer una fitxa en la qual havien de dibuixar i pintar un ordinador i les seves parts i no els he fet portar l'estoig...
Canvi de plans i a improvisar (un dels atractius de la nostra feina).
Comentem el funcionament de la xarxa i cadascú es crea una carpeta amb el seu nom on guardarà tots els treballs del curs.

12'15 h.
Estem fent classe de Coneixement del Medi i la secretària en truca a la porta. Ha vingut la mare d'una nena a demanar quin llibre li falta perquè intentarà comprar-li. Jo sé que tenen molts problemes econòmics i que la nena no té el nivell per aprofitar aquest llibre. Em sembla que en tinc algun de "segona mà" i decideixo que no val la pena que facin aquest esforç econòmic. Ja li deixaré jo aquest llibre que voltava per la classe.

12'40 h.
Seguim la classe. Estem parlant del nostre passat proper, els records, les fonts escrites i gràfiques que ens parlen de com eren les coses abans, en temps dels nostres pares, avis o besavis. Al llibre surten fotos antigues i per un moment penso si demanar-los que portin una foto familiar per fer el típic mural al passadís, però de cop tinc una inspiració.
Els demano que portin una foto antiga, però l'escannejarem, farem un àlbum Picasa, cadascú escriurà un peu de foto explicatiu de la seva foto i tot plegat ho penjarem a internet, al bloc de cicle, per tal que les famílies també puguin participar d'aquest treball.
En comencem a parlar i tots plegats ens anem engrescant: jo en portaré una de quan els meus pares em portaven a la platja, algú una del casament dels seus avis, s'ha de veure que els temps han canviat (la roba, els cotxes, els carrers, les joguines...).
Només per un moment penso que m'he complicat la vida, que ara tindré feina a escannejar totes les fotos, dimensionar-les, penjar-les a internet... però penso que ens ho passarem bé i que els nens i les famílies gaudiran d'aquest treball... I jo també. No me'n penedeixo pas d'haver-ho proposat.

4'00 h.
Una de les nenes marroquines de la classe m'ha portat uns llibres àrabs i uns fulls plastificats (l'alfabet àrab, les taules de multiplicar, el procediment de l'oració...). L'altre dia parlàvem que no a tot el món ens regim pel mateix calendari ni pel mateix alfabet i vam parlar dels exemples àrabs perquè tinc 5 famílies musulmanes. Ens ho mirem una mica i comprovo amb satisfacció com tothom mostra curiositat sana i no percebo cap mena de rebuig. Els dic els números de l'1 al 10 en veu alta (anys enrere vaig aprendre unes nocions limitadíssimes de marroquí que em permeten trencar el gel amb alumnes nouvinguts) i es queden bocabadats tan els àrabs com els catalans. M'ho fan repetir i intenten imitar-me: wahad (1), jouj (2), tlatá (3), arbá (4), hamsá (5), sitá (6), sabá (7), temeniá (8), tsa (9), achra (10).
Avui no hi podem dedicar més temps, però demà ens ho mirarem amb més calma.

4'30 h.
Fem classe de castellà. Hem llegit una lectura en la qual es parlava d'un gat que cada vegada que sentia una paraula que comencés per la lletra A, s'enfilava a sobre de qui l'havia dita. Els membres d'aquella família havien de procurar parlar esquivant les paraules que comencessin per la lletra A. Després de la lectura hi ha unes preguntes de comprensió però se m'acut una cosa més divertida. Cadascú li ha de dir una frase a un company sense cap paraula que comenci per la lletra A. Si falla, jo faré de gat i pujaré sobre la seva taula.
Tothom somriu i accepten la proposta divertits. "Mañana iré a..."
Mèeeuu!!. M'assec sobre la seva taula i tothom riu.
El següent.
Si triguen molt a dir la frase em poso a miolar impacient. Mica a mica tothom va elaborant frases esquivant la lletra A. No ens n'adonem i s'ha fet l'hora de plegar.

No sempre és tan agraït, però avui surto content. He fet d'animador, d'assistent social, de transportista, d'actor, d'integrador cultural... i marxo amb el convenciment que avui ens ho hem passat bé tots plegats. Els nanos i jo.

I quan ens acomiadem i em diuen "fins demà" amb un somriure penso que m'agrada la meva feina: fer de mestre.

Festa Major: treball en equip

Avui ha acabat la Festa Major de Calders. I volia fer una notícia que es titulés: FESTA MAJOR: TREBALL VOLUNTARI, TREBALL EN EQUIP I CRÍTICA SOCIAL, però com que era molt llarg l'he resumit.

1.- Treball voluntari
La Festa Major de Calders es pot dur a terme gràcies a la COMISSIÓ DE FESTES, un grup de persones del poble que de manera voluntària dediquen part del seu temps de lleure a planificar, organitzar i dur a terme els actes de la Festa Major. Això d'entrada ja és un fet lloable i que tota la resta de veïns els hem d'agrair. Ara bé, de cara a ells (i sé del que parlo perquè durant 4 anys vaig formar part d'aquesta comissió) el caràcter voluntari d'aquesta tasca fa que no tothom l'interpreti de la mateixa manera. Uns s'hi impliquen més i d'altres no tant; uns hi dediquen més temps i energia i d'altres no tant. Uns s'hi apliquen amb més responsabilitat i hi pateixen més i d'altres no tant... I això és així i és molt difícil evitar-ho perquè amb quina autoritat podem exigir a una persona que de manera voluntària ens està dedicant el seu temps, que ho faci en major grau?

2.- Treball en equip
El treball en equip és una meravella. I us ho dic perquè he pogut gaudir-ne formant part de grups de treball autèntics, almenys en dues ocasions molt clares: l'Equip coordinador del projecte telemàtic "El món dels llibres" (Lacenet) i la Junta de l'Associació de Veïns de La Guàrdia de Calders. En aquests grups de treball he coincidit amb persones respectuoses, responsables i entusiastes amb les quals ha estat facilíssim entendre'ns i fer un molt bon treball. Sempre hem dialogat, hem respectat les diferències d'opinió, hem debatut sopesant els pros i contres de cada decisió, hem procurat prendre decisions per consens després d'enriquir-nos del debat previ, hem sumat diferents sensibilitats i potencialitats dels diferents membres i cadascú ha aportat al grup les seves millors qualitats, fent un conjunt molt més potent del que haguéssim estat cadascú de nosaltres per separat.
A la Comissió de Festes i a altres grups on he participat no sempre he trobat aquest esperit tan positiu, eficaç, integrador i responsable.
A vegades en els equips de treball intervenen desavinences personals i suspicàcies que entel.len el debat i la presa de decisions.
A vegades el lideratge s'exerceix d'una manera excloent (i no sempre de manera intencionada) quan s'acaben assumint totes les responsabilitats i costa delegar les tasques entre els diferents membres del grup.
A vegades la comunicació queda mutilada i sobreviu només a nivell formal sense que pugui ser sincera ni productiva.
A vegades no es té la maduresa suficient per escoltar opinions i propostes diferents a les pròpies d'una manera objectiva i empàtica i es veuen "fantasmes" en les propostes dels altres.
A vegades no hi ha prou valentia per fer una autocrítica sincera i profunda, una autocrítica que s'interpreta com a atacs personals quan s'hauria d'interpretar com a crítica constructiva per aprendre dels errors i millorar (hi ha gent a a qui costa tant reconèixer els errors...!!!).

Em sap greu però crec que fa anys que a la Comissió de Festes de Calders es produeixen algunes d'aquestes mancances que impedeixen als seus membres optimitzar recursos i esforços i gaudir completament del treball en equip i de la preparació i celebració de la Festa Major. Van canviant les persones però es mantenen alguns d'aquests tics i sempre s'acaba notant que dintre de la Comissió alguna cosa grinyola. I evidentment no vull acusar ningú perquè conec i aprecio la majoria dels actuals membres i sé que formen part d'aquesta entitat amb la millor de les intencions, però tard o d'hora, uns o altres, acaben topant amb algun d'aquests esculls.

3.- Crítica social
I acabo amb l'ingredient final que pot acabar de destirotar el treball d'aquests equips i és la gratuïta crítica destructiva, que és un podrit esport nacional. Enmig de la festa major és fàcil sentir converses en les quals es despotrica d'alguns actes (que si van començar tant tard, que si eren tan cars, que si el lloc no era l'adequat...). Que fàcil és, des de la ignorància i la comoditat, sense saber quins són els condicionants que han provocat aquella decisió i sense haver-hi tingut cap implicació, tirar per terra la feina feta pels altres.
Jo mateix he participat de vegades en aquestes converses, però procuro tenir el màxim d'elements de judici i posar-me en la pell dels implicats abans d'emetre opinions gratuïtes. I evidentment a vegades és de justícia criticar coses que és evident i meridià que no han sortit bé o que han repetit errors que ja s'havien detectat en anteriors ocasions, però sempre des d'unes premises:

1.- Tenir en compte que això que no ens ha agradat hi ha hagut un grup de gent que ho ha preparat regalant-nos el seu temps de lleure i amb la millor de les intencions.
2.- Procurar que la nostra opinió sigui constructiva i no només una crítica gratuïta i destructiva.
3.- Respectar sempre les persones, més enllà del nostre desacord puntual amb alguna cosa que hagin pogut fer.

Així que, malgrat que hi ha hagut coses millorables, el meu respecte i agraïment a la Comissió de Festes que ens ha organitzat la Festa Major 2010!!

Per fi cap de setmana!

Ha costat de passar la setmana...
Després de tot un estiu vivint molt bé i gaudint del meu temps minut a minut, m'ha costat tornar al ritme molt més vertiginós del dia a dia.

Llevar-se molt més d'hora del que ho havia fet els darrers mesos (ara a les 6'45 h.), anar durant una hora i quart amb la vista i l'oïda posades al rellotge, empaitant el Roc i l'Ona per fer-los afanyar a vestir-se, a esmorzar, a pentinar-se... per arribar d'hora a la seva escola i poder marxar de pressa per arribar d'hora a la nostra...
Passar la jornada escolar (que per ara és una delícia amb un grup d'alumnes molt tranquils) amb l'inconvenient que com que aquest any hem començat més d'hora (gràcies al conseller Maragall), encara hi ha coses que anem acabant de decidir i de posar en solfa al mateix moment que les anem duent a terme amb els alumnes...
Sortir corrent cap a Calders a recollir els nens, passar la resta de la tarda amb ells, jugant al pati de l'escola, xerrant amb els pares dels seus amics que ja s'han fet els nostres amics... mentre la feina de la casa i la feina de l'escola segueixen esperant immòbils al seu lloc...
Arribar a casa, banyar-los i donar-los el sopar abans que s'adormin...
Després, un cop ells ja són al llit, sopar nosaltres i havent sopat intentar endreçar la cuina i fer alguna cosa de la feina de l'escola sense massa èxit i, fet i fotut, anar a dormir passades la una de la matinada...

Dormir poc...
Començar a arrossegar son...
Començar a adormir-me en els trajectes entre Calders i Manresa, mentre l'Anna condueix...
Començar a veure com la llista de les coses que he de fer creix molt més de pressa que les coses que vaig fent i que el temps que tinc per fer-les...
Començar a anar cada cop més just de forces a mesura que avança la setmana...
Esperar en candeletes el cap de setmana per llevar-me més tard, per poder anar més relaxat, per poder descansar, per poder avançar una part de la feina de l'escola...

Ja som divendres! Pareu el món... que baixo.

El final d'ETA?

Ahir diumenge 5 de setembre a la tarda vaig assabentar-me, a mitja tarda, d'una notícia que s'havia conegut a les 12 h. i que estava monopolitzant els informatius (tot i que jo havia estat desconnectat i no vaig conèixer-ho fins aquella hora): la banda terrorista ETA havia fet públic un comunicat en el qual diu:
"...ETA hace saber que ya hace algunos meses tomó la decisión de no llevar a cabo acciones armadas ofensivas..."
"...ETA se reafirma en el compromiso con una solución democrática, en el compromiso con una solución democrática para que, a través del diálogo y la negociación, los ciudadanos vascos podamos decidir nuestro futuro de forma libre y democrática. Si el Gobierno de España tiene voluntad, ETA está dispuesta, hoy igual que ayer, para acordar los mínimos democráticos necesarios para emprender el proceso democrático..."

El comunicat diu més coses (i no totes són tan esperançadores), però en saber la notícia em va venir com una alenada d'esperança perquè aquesta és una notícia que tots esperem des de fa molt temps i que sembla que mai no hagi d'arribar (com la pau entre israelians i palestins i altres conflictes endèmics). I aquesta alenada d'esperança i il.lusió no es veu pas reafirmada ni per les forces polítiques ni per la majoria de tertulians i periodistes.
L'opinió majoritària dels dies següents a la notícia és "no n'hi ha prou... no ens en refiem... no ens deixarem enganyar una altra vegada... fins que no hagin entregat les armes i hagin anunciat que renuncien a l'ús de la violència no començarem a parlar amb ells...".
I llavors retornen les sensacions estranyes que vaig tenir durant la darrera treva d'ETA (el 2006), quan després d'una aturada dels atemptats no es veia que hi hagués cap moviment definitiu per cap de les dues bandes per posar el punt i final a aquesta barbaritat que fa ja 50 anys que dura. I finalment els terroristes van decidir que ja n'hi havia prou de treva (9 mesos) i van tornar a assassinar.

I és que malgrat que segurament hi haurà gent més formada i informada que jo que podrà exposar les justificacions polítiques i històriques de la formació d'ETA, jo mai no podré entendre ni donar suport a aquesta brutal manera de defensar unes idees, a través d'assassinats indiscriminats que em posen a mi mateix i a la meva família en un immens bombo on hi és tothom i on de tant en tant hi ha algú a qui li "toca". I el "premi" és la més absurda i gratuïta de les morts.
Tinc a la memòria diversos atemptats terroristes d'ETA i les sensacions posteriors. Les reaccions de familiars, de polítics i de la ciutadania en general. Sobretot el d'Hipercor (1987, Barcelona, 21 morts), l'assassinat de Miguel Ángel Blanco a Ermua després d'un dramàtic segrest de 2 dies (1997) i el d'Ernest Lluch (2000). I tant o més impactants que els propis assassinats, la participació en les concentracions silencioses de rebuig als terroristes i de suport a les víctimes, manifestacions multitudinàries de solidaritat tenyides de ràbia, d'emoció i de pertinença a una idea compartida per tothom: PROU DE TERRORISME!! PROU D'ETA!!

I quan vaig conèixer el comunicat, de cop vaig pensar que potser tindria la sort de viure el dia que els Telenotícies obrin amb la notícia de la fi del terrorisme d'ETA, de la deposició de les armes i la renúncia a la violència. I tinc tantes ganes que això passi que em fa por que un cop més aquesta no sigui la bona i al final uns i altres no siguin capaços de posar fil a l'agulla i fer els passos adequats per aconseguir-ho.

Tant de bo (il.lús de mi!) ningú pensi ara en rendiments polítics, en estratègies electorals, en desgastar el govern ni en res de tot això i tothom s'assegui a remar en la mateixa direcció.
Algú creu que serà possible?
"I have a dream..."

Les famílies i l'educació

Avui hem fet el traspàs d'informació entre els mestres tutors, és a dir, jo he explicat com són els nens que he tingut el darrer curs a la mestra que els tindrà a partir d'ara. I a mi la mestra que els va tenir el curs passat m'ha explicat com són els nens que tindré aquest curs.
Això inclou saber quines capacitats tenen, quins punts forts i punts febles, quines patologies i, aquí és on vull anar a parar, quines situacions familiars.
Cada any, quan arriba aquest moment, acabo esgarrifant-me de com la realitat supera la ficció i de com d'afortunat he estat jo com a fill dels meus pares i com d'afortunats són els meus fills.

Hi ha nens amb problemes físics i psíquics: retards intel.lectuals, síndromes estranyes, malformacions congènites, transtorns de dèficit d'atenció i hiperactivitat (TDAH)...
Hi ha nens amb els pares separats que es porten a matar i malparlen els uns dels altres davant dels nens, nens que es passen les setmanes anant amunt i avall de casa del pare a casa de la mare, nens orfes de pare i de mare, nens que han estat presents en la mort d'algun dels progenitors (per suïcidi, per mort sobtada...) i arrosseguen aquest trauma...
Hi ha nens que tenen pares desequilibrats mentalment o amb problemes de drogues, alcohol, prostitució, nens que han patit maltractaments... i que han de conviure amb l'angoixa que tot això els genera.
Hi ha nens que viuen al carrer perquè els seus pares no se'n cuiden i estan a la frontera de la desatenció però encara no prou com perquè l'administració els pugui treure la custòdia a les famílies. Hi ha nens que viuen inadaptats en llars d'acollida perquè els han tret la custòdia a les seves famílies...

Hi ha molts casos esgarrifosos en els quals tens molt clar que t'importa ben poc que aquell nen pugui aprendre més o menys ortografia o les capitals de les comarques. En aquests casos el gran objectiu és donar-li una mica d'equilibri, de normalitat, d'autoestima, d'escalfor, de socialització... una mica del model que nosaltres vam tenir la sort de mamar des de petits i del que els nostres fills tenen la sort de tenir ara.
És tan injust que aquests pobres infants hagin de tirar endavant en aquestes condicions tan difícils que l'únic que podem fer és posar un granet de sorra per acostar-los a moments de felicitat i de normalitat i esperar la remota possibilitat que un cop de sort els pugui capgirar el rumb que porten les seves vides.