Per fi cap de setmana!

Ha costat de passar la setmana...
Després de tot un estiu vivint molt bé i gaudint del meu temps minut a minut, m'ha costat tornar al ritme molt més vertiginós del dia a dia.

Llevar-se molt més d'hora del que ho havia fet els darrers mesos (ara a les 6'45 h.), anar durant una hora i quart amb la vista i l'oïda posades al rellotge, empaitant el Roc i l'Ona per fer-los afanyar a vestir-se, a esmorzar, a pentinar-se... per arribar d'hora a la seva escola i poder marxar de pressa per arribar d'hora a la nostra...
Passar la jornada escolar (que per ara és una delícia amb un grup d'alumnes molt tranquils) amb l'inconvenient que com que aquest any hem començat més d'hora (gràcies al conseller Maragall), encara hi ha coses que anem acabant de decidir i de posar en solfa al mateix moment que les anem duent a terme amb els alumnes...
Sortir corrent cap a Calders a recollir els nens, passar la resta de la tarda amb ells, jugant al pati de l'escola, xerrant amb els pares dels seus amics que ja s'han fet els nostres amics... mentre la feina de la casa i la feina de l'escola segueixen esperant immòbils al seu lloc...
Arribar a casa, banyar-los i donar-los el sopar abans que s'adormin...
Després, un cop ells ja són al llit, sopar nosaltres i havent sopat intentar endreçar la cuina i fer alguna cosa de la feina de l'escola sense massa èxit i, fet i fotut, anar a dormir passades la una de la matinada...

Dormir poc...
Començar a arrossegar son...
Començar a adormir-me en els trajectes entre Calders i Manresa, mentre l'Anna condueix...
Començar a veure com la llista de les coses que he de fer creix molt més de pressa que les coses que vaig fent i que el temps que tinc per fer-les...
Començar a anar cada cop més just de forces a mesura que avança la setmana...
Esperar en candeletes el cap de setmana per llevar-me més tard, per poder anar més relaxat, per poder descansar, per poder avançar una part de la feina de l'escola...

Ja som divendres! Pareu el món... que baixo.