Andorra 2022

 Vídeo que recull l'emotiu viatge familiar que vam fer al voltant de les dates de Reis de 2022, el primer any que havíem d'enfrontar-nos a aquestes dates sense la presència de la iaia Ma Dolors...

"Piazzolla" (conte)

Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa, Reykjavik, Plastilina, Oliveres, Lennon, Arxipèlag, Pedalant, Cadaqués, Guitarrista, Felicitat, Valenta, Tramuntana, Telèfon, Atemptat, Castell de focs, La carretera, Finestra...

Espero que us agradi! 

PIAZZOLLA

Torna a sonar un tango d’Astor Piazolla i torno a fixar la vista. No em canso mai de contemplar el que em queda d’aquest barri de Buenos Aires. 
Veig la gent passejant atrafegada per aquella rambla, on predominen els somriures i les escenes familiars. Al fons de tot es veu com el tramvia es va acostant a poc a poc, però la gent no sembla espantada i camina per sobre de les vies amb total tranquil·litat. Hi ha famílies que han sortit de compres, grups de noies que han plegat de la feina i caminen enriolades, senyors elegants amb abrics i fumarades que surten dels seus cigars, algun pidolaire que capta amb un gos al costat i algun que altre turista embadocat... la vida d’una gran ciutat. I en un banc, a la part dreta del passeig, asseguda amb les cames molt juntes i un farcellet sobre els genolls, et veig a tu.
Quan torno a girar la vista cap a l’esquerra, ella ja ha aparegut sense que l’hagi vist arribar. Simplement és allà, avançant lentament amb pas vacil·lant. Desprèn tristesa i malenconia per tots els seus porus. Estic segur que va cap a tu.  Ningú no sembla haver notat la seva presència, com si un fantasma invisible estigués travessant la multitud. O com si circulessin per universos paral·lels sense compartir la mateixa dimensió espai-temps.
Hi ha moments que sembla reduir el pas, com si dubtés del camí que ha d’agafar. Es desvia una mica de la traçada que seguia i per un moment dibuixa una trajectòria més sinuosa. Però al capdavall acaba redreçant-se i retornant al rumb original: et busca a tu.
Passa per davant de la floristeria i no sembla ni tan sols notar la barreja embriagadora de l’esclat de les plantes. Les roses i l’espígol, la ginesta i les gardènies, la peònia i els lliris. El conjunt forma una aquarel·la magnífica, però fins i tot si ens privessin del sentit de la vista podríem sucar el pinzell pituïtari que barrejaria la dolçor apegalosa amb els tocs cítrics, la frescor i la fragància de l’herba acabada de segar i encara l’olor de terra molla amb una lleugeresa afruitada. Tot això, barrejat i amplificat per la riquesa dels colors, enlluerna tots els vianants que no poden evitar aturar-s’hi. En canvi ella passa per davant com si no hagués notat res, aliena a aquella festa dels sentits.

- Vols fer el favor, Maria Luisa! -li xiuxiueja, fora d’osques, la mare.
Però la Maria Luisa volia que li compressin una bossa de veces per donar de menjar als coloms i no para de plorar, cridar i sanglotar de la manera més exagerada possible. Vol que tothom qui passa pel Passeig les miri, a la seva mare i a ella, amb cara de desaprovació. Vol que sa mare noti el pes de totes aquestes mirades i acabi claudicant i comprant-li el menjar pels ocells. Li surten mocs del nas entre les llàgrimes, pica de peus a terra, crida amb una veu ja força esquerdada. Per molt que els passejants no gosin mirar-les directament, tots mostren d’una manera o altra la seva incomoditat.
I en canvi ella ha passat tan a prop de la nena que gairebé l’ha trepitjada i fa tota la sensació que ni tan sols s’ha adonat de la tremenda rebequeria. Sembla estar totalment desconnectada de la realitat. 

Un tros més enllà hi ha uns músics de carrer. Dos acordionistes que ataquen aquell tango de Piazolla que ja fa estona que m’acompanya. Es prenen alguna llicència, però he de reconèixer que ho fan molt bé i saben transmetre tota l’emoció d’aquella melodia. Són dos nois joves, segurament estudiants del conservatori, que intenten aprofitar les obligades hores d’assaig per treure’n algun profit i perdre la por escènica. Han intentat vestir-se amb un punt d’elegància i demostren un domini de l’instrument molt estimable. Són molts els qui s’aturen amb respecte i admiració i escolten una estona. I d’entre ells, la majoria els acaba deixant alguna moneda. Però estic segur que ella també passarà de llarg d’aquests artistes. Perquè tot li recorda a tu, tot la porta a tu. Ets l’alfa i l’omega del seu abecedari i no para atenció a res que no siguis tu.
I per això continua avançant com un autòmat, sense fixar-se en res ni ningú. Sense adonar-se de la bellesa de la llum d’aquell capvespre de tardor... Sense sentir cada cop més a prop les campanes del tramvia que avisen els vianants perquè li obrin pas...
Perquè, com jo, només té ulls per a tu!
Perquè tot Buenos Aires ens recorda a tu. Perquè sembla que la munió de persones que podem abastar en aquesta imatge només estiguin posades per conduir-nos cap a tu. I els aparadors de les botigues, per tornar-nos el teu reflex.
Però tu, aliena a la nostra atenció i al pas del temps, continues asseguda en aquell banc del passeig. Tímida i elegant, discreta i educada. Ofereixes un somriure afable a tothom qui intercanvia una mirada amb tu i, pacient, esperes.
M’ho puc ben imaginar... Esperes que et passin a recollir per anar a fer una volta. Has plegat de la teva feina de minyona a la casa dels Zanetti, com cada tarda de dijous. T’has arreglat i, il·lusionada, has caminat gairebé de puntetes pel passeig fins arribar al banc que fa setmanes que esdevé el vostre punt de trobada entre la multitud.
Avui triga molt i et costa mantenir el somriure perquè comences a patir. Potser li ha passat alguna cosa i al final no podrà venir? Mai no ha faltat a la cita, però sempre hi ha un primer cop. I, si al final no arriba, esperaràs amb el cor encongit el proper dia que parleu i escoltaràs les seves explicacions sense saber si són certes o no. Perquè ja et van avisar que no te’n refiessis d’aquell noi, que era molt faldiller i que quan en trobés una de millor et deixaria o potser us faria córrer a les dues.
És ben bé com si ho pogués veure... Amb un discret cop de cap intentes allunyar aquells pensaments. Mires dissimuladament a dreta i esquerra i refàs el somriure. Però el temps segueix passant i ningú no compareix. La llum de la tarda decau, igual que el teu somriure, que finalment es queda sense forces. T’aixeques i camines atordida sota el pes dels teus pensaments. Per què no deu haver vingut? Pot ser que no t’estimi tant com diu que t’estima? Pot ser que tingui raó la gent que parla malament d’ell? Caminaràs allunyant-te d’aquesta rambla, tot i que per a mi mai no has arribat a marxar-ne. Segueixes asseguda en aquest banc. 
Però després algú m’ho explicarà. Em trencarà el cor explicant-me que vas travessar distreta. No vas veure el cotxe que venia i, sense poder evitar-ho, va impactar contra tu. Vas fer un petit vol, sacsejada per les lleis de la física, i el teu cap es va aturar sobre l’asfalt amb un cop sec. Ningú no va poder fer res per salvar-te. Va ser instantani.

Per això em refugio en aquesta foto que t’ha immortalitzat asseguda en aquell banc abans que es produís el fatal accident. Vaig trobar-la exposada a l’aparador d’una botiga de fotografia. Vaig identificar aquell tram de la rambla on ens trobàvem, vaig anar resseguint minuciosament tots els rostres i el cor em va fer un salt quan et vaig reconèixer allà asseguda.
És una foto que sempre més m’ha acompanyat. Encara no ha passat prou temps per poder oblidar-te. Encara cou la ferida. I sempre que la contemplo, tard o d’hora una llàgrima s’escapa dels meus ulls i rodola per les galtes fins que es desprèn i acaba caient sobre la imatge. Un cop sobre els píxels blancs i negres, comença a lliscar fent un camí que inevitablement la porta cap a tu, aliena a tots els estímuls que la podrien distreure.
Directa cap a tu. Per dir-te que t’estimava i que sempre t’he estimat. Per explicar-te que aquell dia no vaig arribar a la cita perquè un company de feina es va trobar malament i vaig haver d’acompanyar-lo a casa. Per jurar-te una vegada i una altra que a la meva vida no hi havia cap més dona que tu, que quan et vaig conèixer a tu i vaig començar a estimar-te ja no vaig tenir ulls per a ningú més.
Però de què em serveix ara tot això? Només per fer-me mal. Ningú no entén el meu dolor. Només l’Àstor Piazzolla és capaç d’expressar-lo amb les seves melodies tristes i malenconioses, els tangos que els dos joves estudiants d’acordió sempre toquen quan miro aquesta foto. La foto de l’eterna tardor que mai no es va fer hivern.
De la mateixa manera que jo ja no tornaré a tenir mai més cap primavera.