"Cadaqués" (conte)

Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços: setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa, Reykjavik, Plastilina, Oliveres, Lennon, Arxipèlag, Pedalant...

Espero que us agradi!

CADAQUÉSEl dia que celebrava cinquanta anys, els pares del Carles li van regalar un àlbum amb fotos de diferents moments importants de la seva vida. Enmig d’una gran expectació anava passant els fulls i somreia davant de les imatges del passat. Quan va arribar a la postal de Cadaqués va redescobrir una porta mal ajustada dels seus records. Una porta des d’on només li arribaven imatges borroses i sons esmorteïts. Associava aquella postal a una molt bona experiència, però no aconseguia fer-se’n una imatge més precisa.

Per desgràcia no era res extraordinari. Tenia una memòria horrorosa. Fins i tot quan un llibre o una pel·lícula li encantaven, al cap d’uns quants dies era incapaç d’explicar-ne detalls i només n’hi quedava una sensació agradable.

Per això veure aquella postal va ser com passar davant d’una pastisseria i sentir una olor fantàstica d’alguna cosa que feia molts anys que no havia tastat. De cop i volta, va sentir la necessitat d’entrar-hi, comprar-la i menjar-se-la per recuperar aquell gust que ja havia oblidat.

Havia de tornar a Cadaqués per recuperar les sensacions d’aquell estiu. Un llunyà mes d’agost en què el Pol i ell van passar-hi dues setmanes fantàstiques, com tot el que es viu als vint anys.

El Pol... Què se’n devia haver fet? Semblava una constant a la seva vida. Relacions que l’acompanyaven durant una part del trajecte i després acabaven fonent-se. Havia estat casat i s’havia acabat separant. Sempre havia tingut molts amics, però amb el temps els anava canviant per d’altres. No era pas que acabés barallat amb ningú i sempre tenia gent amb qui sortir, però mai no acabaven fent-se duradors.

Recordava vagament -per culpa d’aquella mala memòria- que el Pol havia estat un gran amic durant els anys de joventut. Però després havia trobat feina a Madrid, s’havien anat espaiant les trucades i al final havien deixat de saber l’un de l’altre.

No hi havia tornat a pensar fins que havia vist aquella postal, però des d’aquell dia dins seu havia anat creixent el desig de tornar a Cadaqués. I finalment havia arribat el dia de fer-lo realitat.

És un dissabte de mitjans d’abril. El Carles s’ha llevat d’hora per fer tota la tirada amb el cotxe i ha arribat cap a les onze als entorns de la vila. Fent els revolts de baixada, on la carretera juga a cuc i amagar amb el paisatge, ha començat a notar les pessigolles del record. A l’entrada del poble ha evitat l’aparcament municipal i ha enfilat la carretera que s’ofereix a mà esquerre i mena cap a la zona de Portlligat i el Cap de Creus. Li ha costat una mica, però al final ha pogut aparcar davant del cementiri, ben a prop del càmping on van estar instal·lats fa trenta anys.

“Cadaqués t’estimi”

Quan ha baixat del cotxe i ha notat a la pell l’aire i la llum, ha estat com viatjar en el temps. Espontàniament li ha sortit dir en veu alta aquella frase típica que tant havien repetit. Ha estat un bon començament, aquell flaix. Van triar Cadaqués per passar aquelles vacances perquè tenia fama de ser un dels pobles més bonics de Catalunya i encara no hi havien estat mai. I no els va pas decebre.

Sense pensar-s’ho massa s’ha deixat portar, tot buscant el camí que seguien per anar del càmping al centre. Era un carreró sense asfaltar que baixava fins a mar, estret i amb un mur de pedra seca a mà esquerra que el separava d’un camp d’oliveres. I de seguida l’ha trobat.

Començava sent un camí de terra que acabava desembocant en un carrer, amb petites voreres, cases i alguna botiga. Li sembla recordar que hi havia un restaurant. Però del que està segur és que a mà esquerra hi havia una petita llibreria. L’aparador els havia cridat l’atenció el primer dia que hi van passar i hi havien entrat vàries vegades. S’ho passaven molt bé badant entre les obres que oferia: petites edicions de poesia i art, grans llibres de fotografia, una secció de còmics i una acurada selecció infantil, a part dels èxits de vendes del moment. Era un lloc molt acollidor i el llibreter sempre els havia tractat molt amablement, tot i que mai no hi van comprar res. Devien haver tancat perquè ja no en quedava ni rastre.

“...al lugar donde has sido feliz no debieras tratar de volver...”

Li han vingut al cap aquells versos d’una cançó del Sabina. Potser el xoc entre aquell passat idealitzat per les vivències de joventut i el present actual pot ser dolorós. Aquella llibreria on havien passat tan agradables estones ja no existeix, el seu company Pol no sap ni on és ni què fa... Però, comptat i debatut, no li sembla que allò hagi de ser traumàtic i li ve de gust seguir recuperant els racons on havien passat aquells llunyans dies d’agost.

Ha arribat a Es Poal, una caleta de còdols on només hi caben tres o quatre barquetes. Ha trepitjat aquelles pedres i n’ha agafat una, tot recordant la nit en què van arribar-hi després d’un sopar. Tornaven al càmping amb la bufeta plena i la rialla fàcil i el seu amic va acostar-se a l’aigua per pixar de cara al mar. Ell, assegut sobre una barca girada de cap per avall, intentava avergonyir-lo i li anava llençant pedres per desconcentrar-lo. Tots dos reien com nens petits. Si allò no era la felicitat, s’hi devia acostar força. 

Ha tornat a llançar la pedra i, amb aquell agradable formigueig al cervell i un somriure pintat a la cara, ha continuat la passejada. Ha seguit arran de mar fins que ha arribat al Casino, un racó privilegiat des d’on contemplar una imatge completa de la badia. L’interior del local tenia l’encant dels vells cafès de poble i a la primera planta hi havia sempre exposicions d’art, però ell s’ha adreçat a la terrassa de la platja. Quines bones estones hi havien passat al voltant d’unes cerveses, fent plans i gaudint de les vistes. Ha tornat a seure-hi per fer un cafè i ha recordat les panoràmiques que havien fet des d’allà. 

En aquells anys encara no existia la fotografia digital i tenien les clàssiques càmeres amb rodets de 12, 24 o 36 fotos, que calia portar a revelar a la botiga. Fins molts dies després d’haver fet les fotos no veies com havien quedat i sempre en sortien algunes de mogudes o fosques. Al Pol li agradava molt la fotografia i havia tingut una idea. Feia diferents fotos consecutives d’un paisatge i llavors, quan les tenia en paper, les enganxava una al costat de l’altra i aconseguia una gran panoràmica artesanal. N’havien fet una des d’allà mateix i l’havia tingut molts anys penjada a l’habitació de casa dels pares. On devia haver anat a parar?

Remoure aquells records li ha provocat una sensació estranya. D’una banda li han vingut moltíssimes ganes de posar-se en contacte amb el Pol i provocar un retrobament per compartir totes aquelles vivències. I de l’altra s’ha sentit culpable de no haver fet prou per conservar aquella amistat. Pensa que, després de tants anys, potser aquest interès no seria ben rebut. De fet, ell mateix no ha fet mai cas quan li han arribat convocatòries de sopars d’ex-alumnes. Sempre ha pensat que, si ha passat tants anys sense veure aquelles persones, senyal que no hi tenia prou vincle i no val la pena intentar avivar unes brases que ja no tornaran a cremar. Però li vindria tant de gust tornar a tenir l’amic al costat en aquells moments...

Debatent-se entre aquests pensaments, s’ha acabat el cafè i ha continuat la caminada. Sabia que si seguia vorejant el mar trobaria la Torre des Baluard i encara més enllà el famós tros porxat amb els arcs de la Riba Pitxot, les botiguetes i els restaurants. Però de sobte ha canviat de plans. 

Ha vist la mica de placeta, el gran arbre i el portal que menava al Call. La porta d’entrada al laberint de petits carrers blancs, esquitxats pels colors de portes, finestres i flors als balcons. Li han vingut a la ment les tardes viscudes entre aquells carrerons, mirant els aparadors i els menús dels restaurants, empaitant turistes per lligar o almenys divertir-se mentre ho intentaven...

Aquesta ha estat la brúixola que ha guiat les seves passes i s’ha endinsat al portal des del qual ja s’entreveien les façanes blanques i l’aparador vermell del “Colmado”, un dels comerços emblemàtics del poble.

I llavors ha recordat la botiga hippie que havien descobert. Entre el que hi venien i la botiguera, que estava boníssima, es va convertir en un punt recorrent de pelegrinatge. Hi anaven sovint i fins i tot hi havien acabat comprant: alguna samarreta, un penjoll i un disc del qual, estranyament, sempre més havia retingut el títol: “Música para desaparecer dentro”. Melodies atmosfèriques, sons de la natura, sintetitzadors relaxants i hipnòtics... Estaria oberta encara aquella botiga?

Ha decidit buscar-la sense tenir cap punt de referència sòlid entre la boira del passat i ha enfilat una pujada, atret per les flors liles que regalimaven de diversos balcons. Li encanta aquest contrast entre les parets blanques i els colors vius dels elements que els guarneixen. S’ha deixat portar per l’entramat de carrers entre pujades, baixades i escaletes. I ha anat creuant-se amb gent que li regalaven les orelles amb diferents parlars. Ha sentit català (no gaire), espanyol, francès, anglès, rus... No té gens clar si s’està apropant o allunyant del punt que busca, però tampoc no s’hi atabala. Està gaudint tant del passeig que no serà cap drama si no l’acaba trobant. I llavors, quan menys ho espera, reconeix la botiga rere una cantonada.

No ha canviat gaire de com la recordava. Finestres amb marcs de fusta blava, porta d’entrada també blava amb dos graonets, samarretes i mocadors pintats a mà exposats a la façana, testos amb flors al terra del voltant de la botiga... S’acosta a l’aparador i hi troba algun inevitable reclam dalinià, bijuteria, miniatures de barquetes de pesca, imants i postals amb imatges del poble, espelmes aromàtiques de colors... De fet, de dins surt una barreja d’olors molt agradable d’aquestes espelmes. Cítrics, maduixes, poma verda...

Després d’algun dubte, entra badant com un turista despistat. Però el seu objectiu és un altre i de seguida l’assoleix: ha vist la mateixa botiguera de fa trenta anys. El temps ha passat també per a ella, però ha envellit bé. Continua trobant-la molt atractiva: cabells arrinxolats castanys, morena de pell, llavis molsudets i molt ben proporcionada. A la cara hi té alguna arruga que no vol dissimular l’edat i li afegeix interès.

Embadalit, no té temps de reaccionar i les mirades coincideixen. Ella el saluda amb simpatia i franquesa i ell li respon entre atabalat i avergonyit, com un nen agafat en falta. De seguida es gira, fingint interès per algun producte i llavors li sap greu haver desaprofitat l’ocasió. Podria haver encetat una conversa, explicar-li que fa molts anys passava gairebé cada tarda per allà amb el seu amic, demanar-li si l’havia reconegut... Però ja ha perdut l’oportunitat. Va mirant tot el que ofereix la botigueta i de sobte s’adona que està sonant música. No identifica la cançó, però té clar que és un tema dels que escoltaven fa molts anys. Mentre intenta rescatar el nom del grup que la cantava, entén que aquell és un dels encants d’aquell establiment. Està a cavall del present i el passat, és com un espai màgic que fa de pont per als records. Pensa tot això mentre sent els darrers acords de la cançó i ni s’imagina el que està a punt de succeir.

Després d’un breu silenci, comença una nova cançó. Unes notes de piano se li entortolliguen entre les cames i li posen la pell de gallina: Elton John! 

Aquella cançó que tot just comença a sonar (*) estava a la cinta de casset que van escoltar fins a no poder més fa tres dècades. Era un tema que tenia un punt d’èpica creixent que encaixava perfectament amb l’emoció amb què vivien aquells moments. 

Tanca els ulls i es veu recorrent amb cotxe el camí que porta al Cap de Creus. Els vidres abaixats. L’aire fent-los voleiar els cabells i inflant-los les samarretes. La mirada amarada de tota la màgia que es desprèn del paisatge rocós. I la música a tot drap, escampant generosament les notes del piano que combinen perfectament amb aquell paisatge. I ells cantant com si no hi hagués demà. Eufòrics, amb la pell de gallina, amb la consciència d’estar bevent la vida a glops, sense reserves, intensament, amb total plenitud.

Segueix amb els ulls tancats i ara la cançó el transporta a una d’aquelles cales. Hi han anat amb dues franceses que van conèixer la nit abans. Van acabar tots quatre al càmping. Ell amb la més alta al cotxe. El Pol amb l’altra dins de la tenda. Després de dormir poca estona, es van despertar amb ganes de seguir gaudint del moment i van tornar a enfilar cap al Cap de Creus. Han trobat un racó discret i allà s’estan banyant nus. Duen unes ulleres d’aquelles amb tub que permeten capbussar-se i gaudir del fons marí. Quan se les ha posat i ha mirat cap avall ha al·lucinat i li ha vingut vertigen per la profunditat que hi havia i la preciositat del paisatge: les roques, els peixos de diferents mides i colors que neden despreocupadament a pocs metres d’ells, les algues, els coralls, els eriçons de mar... Al cap de poca estona ha de treure el cap de l’aigua perquè se sent emborratxat de tanta bellesa.

“...Laughing like children, living like lovers

Rolling like thunder under the covers

And I guess that's why they call it the blues...”

S’adona que aquesta cançó és com un trampolí que l’ha portat de cop als detalls de trenta anys enrere. Ara recorda un capvespre a Portlligat. El dia està caient i al cel comença la batalla de colors que acabarà guanyant la nit. Seuen arran de mar, sota la casa-museu Dalí, allà on hi ha amarrades unes poques barques que encara surten a pescar. Els peus descalços els pengen a dos pams de l’aigua i el moment es presta a confessions i plans impossibles d’acomplir. La vista està fixada a l’aigua del mar que reflecteix espurnes intermitents dels darrers rajos de sol. Sons hipnòtics de les onades que venen i van. Xiscles esporàdics d’algunes gavines. Ganes que el temps s’aturi. Tan de bo pogués ser així l’eternitat...

El Carles ha quedat immòbil, amb la mirada perduda entre els seus records, totalment abduït per aquella cançó que feia tants anys que no escoltava. I llavors arriba el fragment en que l’harmònica d’Stevie Wonder gronxa i sacseja les notes, actuant com una autèntica catapulta. Sent com unes pessigolles darrere de les orelles i ara imatges, sons i sensacions van caient al seu voltant com una successió de flaixos del passat:

...el so de cascavells dels elements metàl·lics dels pals dels vaixells fondejats a la badia, gronxats per les onades...

...els pins totalment inclinats per l’efecte de la tramuntana a l’illot davant la platja des Sortell...

...els estels pampallugants que miraven recolzats sobre les roques en una nit de borratxera...

...la salabror de la pell torrada de la francesa quan la recorria amb els seus llavis...

...la fiblada que va sentir al peu el dia que va trepitjar un eriçó mentre exploraven una cala...

...la cursa que van fer escapant del restaurant on havien sopat i, per error, no els havien cobrat la beguda i les rialles i els crits amb que van celebrar-ho quan ja es van sentir prou allunyats: “Sangria barata!”...

L’harmònica s’ha aturat i el Carles se sent com si acabés de travessar una tempesta. La cançó continua, ara ja encarant la seva recta final, però per fi pot tornar a escoltar-la des de fora. Se sent com aquelles boles decoratives que representen un paisatge nevat, on el pòsit de records encara segueix donant voltes, però mica a mica es va alentint i va davallant per tornar a dipositar-se al fons. Mira al seu voltant i recupera la sensació de control sobre el present. La botiguera el mira i li torna a somriure. Per fi ell es decideix a trencar el gel:

- Feia molt temps que no tornava a Cadaqués i m’ha fet molta il·lusió retrobar la teva botiga.

- Que bé! De quan estem parlant?

- Trenta anys! Una eternitat...

- Vaig obrir-la fa trenta-tres anys o sigui que ja estava aquí. A vegades sembla que hagi passat molt temps i a vegades que hagués estat ahir mateix...

- Exacte! La botiga està igual, tu estàs igual i sona la mateixa música.

- Ja m’agradaria a mi estar igual -somriu ella, coqueta-, però suposo que no em puc queixar de com m’ha tractat el pas del temps.

- Gens ni mica. Sentint la cançó d’abans m’han vingut moltíssims records de les vacances que vam passar aquí. Una onada de felicitat absoluta.

- “Cualquier tiempo pasado fue mejor”? -l’interroga amb la mirada.

El Carles s’ha quedat pensatiu i ella ha aprofitat per disculpar-se i anar a atendre a uns clients que la reclamaven. 

“No quiero regresar al sitio del que he huido

a buscar las razones por las que me marché...”

Aquests versos de Benjamín Prado repiquen al seu cap, tot i que sap que no descriuen la seva situació. Ell no va pas fugir de Cadaqués. S’hi hagués quedat allargant eternament aquells dies tan perfectes. Si de cas havia fugit de la seva vida habitual i havia descobert una mena de paradís on gaudir intensament de la vida amb el seu amic de l’ànima. 

Es llevaven quan el cos els deia prou, es banyaven a la platja o a la piscina, decidien sobre la marxa què farien. Dinaven on volien i a l’hora que els venia de gust. Passejaven, descansaven, xerraven, jugaven... Anaven a dormir quan el cos els ho demanava, on volien i amb qui volien. Simplement vivien. I de cop s’adona del secret d’aquells dies: la llibertat!

No són les raons per les que va marxar, però és la raó que va fer tan especials aquelles setmanes de fa trenta anys. Una llibertat que potser mai no ha tornat a sentir tan a flor de pell com aquella vegada. Mica a mica les obligacions van anar guanyant terreny, els horaris van començar a omplir forats de la seva agenda i sempre calia consultar amb un o altre què podia o no podia fer. Amb els seus pares, amb la seva parella (quan en va tenir), amb les responsabilitats laborals... En canvi, en aquelles vacances, el Pol i ell havien decidit sempre sobre la marxa i sense cap imposició. Fins i tot hi havia hagut moments en què un havia fet una cosa mentre l’altre en feia una de diferent i allò mai no havia suposat cap problema. Es respectaven mútuament la llibertat i coincidien en moltíssimes de les coses que els agradava fer.

Qui sap si el Pol havia tornat mai a Cadaqués com ara ho havia fet ell? Altre cop torna a sentir dins seu la lluita entre el desig de contactar-hi i la por al rebuig o la indiferència. S’acomiada de la botiguera després de fer-s’hi una foto de record i torna a sortir al carrer. Fa un parell de fotos més de l’exterior de la botiga i baixa a seure a un banc prop del mar.

Obre el mòbil i confirma que no té el seu número. Pensa que potser allò és un senyal que no ha de contactar-hi, tot i que sap que, amb la molta gent que coneix, és un problema de fàcil solució. Va resseguint la llista de noms i en veu més d’un que segurament li podrien facilitar. Finalment es decideix i amb un parell de missatges l’aconsegueix. L’afegeix a l’agenda i s’atura un moment.

Cada cop té més clar que hi acabarà contactant. Es coneix i sap que a hores d’ara dins seu ja ha pres la decisió, encara que no l’hagi executat. Si li contesta el missatge i li manifesta ganes de retrobar-se serà un moment genial. Però... i si no li contesta? O si ho fa amb frases de compromís i li demostra que no comparteix el seu entusiasme?

Al Carles li sembla que no està preparat per a encaixar aquest segon escenari i això és el que el reté. Intenta posar-se al lloc del seu amic: quines paraules li tocarien la fibra i el farien reaccionar? En tot això va rumiant amb el telèfon als dits i la mirada navegant sobre les suaus onades que té al seu davant.

Comença a escriure un missatge, però el rellegeix i no l’acaba de convèncer:

Ei, Pol. Sóc a Cadaqués,

recordant les vacances més

meravelloses de la meva vida.

M’encantaria saber com et van

les coses i xerrar amb tu.

Pensa que amb aquelles paraules és impossible transmetre tot el que ha sentit en aquelles hores que porta trepitjant la vila empordanesa. Hauria d’agafar-lo i portar-lo allà amb ell. Segur que llavors, quan notés la brisa a la cara, veiés els carrerons blancs, toqués les pedres de Es Poal, entrés dins de la botiga hippie i veiés de nou la botiguera... Llavors si que de seguida es posarien tots dos en sintonia i parlarien el mateix idioma emocional.

I si dins de la botiga hagués escoltat la mateixa cançó que ha sentit ell... Allò si que ha estat definitiu! El poder evocador de la música ha estat increïble! I de cop ho té clar: li ha d’enviar la cançó.

Ràpidament la busca per internet, copia l’enllaç per afegir-lo al missatge i finalment ho arrodoneix tot amb la foto que s’ha fet amb la noia de la botiga. Pensa que si amb tot allò no aconsegueix despertar la seva complicitat, ja no ho aconseguirà amb res i finalment li envia.

“Alea jacta est”

Mira l’hora i veu que ja són quarts de dues. Creu que un dinar reposat davant del mar, amb aquell solet de primavera llepant-li la pell serà el millor per esperar la resposta. Seu a la terrasseta més propera i demana una clara i unes tapes.

A mig dinar, sona el senyal d’entrada d’un missatge i el cor li fa un salt. La primera reacció és obrir-lo ràpidament i llegir la resposta del Pol, però s’atura. En un dels llibres de l’Albert Espinosa va llegir:

“Espera trenta minuts abans de comprovar una dada, d’obrir un correu electrònic o d’escoltar una cosa que canviarà el teu món. Només respira i espera.”

I és un dels consells de l’Espinosa que ha posat en pràctica altres vegades. Es veu que si estàs molt pendent d’una notícia, els nervis i el neguit condicionen la manera de rebre-la i entomar-la. Tant si és positiva com negativa. En canvi si ets capaç de deixar una distància i t’asserenes, quedes en un estat d’ànim molt més propici per assimilar-la bé. Tant si és bona com si és dolenta. Després d’una pausa, estàs més ben preparat per encaixar els fets.

Així doncs, respira profundament, deixa reposar la mirada en les barques que es gronxen suaument a la badia en aquell dia fantàstic i decideix acabar de dinar abans d’obrir el missatge. De primer no pot deixar de pensar en les paraules que bateguen dins del seu mòbil, però mica a mica ho va relativitzant, li disminueix la impaciència i recupera una calma d’esperit que li sembla mot més apropiada per descobrir com ha reaccionat el seu amic.

Quan li porten el cafè, li sembla que ja ha esperat prou i obre el seu telèfon mòbil. Té tres missatges del Pol.

El primer és l’emoticona que té uns cors en comptes d’ulls. Repetida dos cops.

El segon és una foto que el deixa amb un somriure emocionat. És aquella panoràmica feta de fotos enllaçades de la badia on ara es troba ell. Aquella foto que havia tingut a l’habitació de la casa dels seus pares i no sap en quin trasllat va perdre.

El tercer és un text:

“Touché! Quina passada tornar a sentir

la cançó i veure la noia de la botigueta.

Que bé que ens ho vam passar a Cadaqués, tio.

Ara no puc, però al vespre et truco i

m’ho expliques tot. M’encantaria retrobar-nos

i posar-nos al dia. Després et truco.

M’has alegrat el dia! Moltes gràcies.”

Els seus dits només són capaços de posar l’emoticona amb el dit polze enlaire, però dins del seu cap comença a giravoltar un remolí d’agraïment i satisfacció, de nostàlgia i vertigen, de records i felicitat.

Connecta els auriculars al seu mòbil i posa de nou la cançó. Tira el cap enrere amb els ulls tancats, respira profundament i somriu. L’Univers no fa soroll mentre tot es torna a posar en ordre.

(*) “I guess that's why they call it the blues” (Elton John)