El primer Calafell sense el Xep

 

Hem tornat a anar a Calafell i, per primer cop, hi hem anat sense tu.
Teníem clar que volíem tornar-hi perquè ens encanta tot el que implica Calafell (i en bona part és per culpa teva que ens hi vas anar acostumant any rere any), però ens feia una mica de por tornar-hi sense tu. Por de tot l’enyor que sentiríem, de tantes coses que ens recordarien a tu i de com gestionaríem aquestes sensacions...

Vam començar fent una aturada al cementiri a portar-te unes flors i va ser un moment emotiu, però penso que va estar bé començar així el viatge a Calafell, tenint tots clars que no hi series, però que t’hi volíem dur igualment... aquella paradoxa sempre present a les nostres vides...
Llavors vam fer el viatge en dos cotxes. Jo portava el nostre cotxe nou amb els nens i l’Anna i la Mª Dolors hi anaven amb el teu. D’una banda perquè feien falta dos cotxes per portar tots els paquets, però de l’altra també perquè el teu cotxe fes l’últim viatge a Calafell (ja que aviat el donarem de baixa). Un viatge també simbòlic... mentre la Rat estava fent un altre viatge molt simbòlic, un tros del Camino de Santiago que tu sempre havies volgut fer (vam estar a punt de fer-lo junts quan va néixer el Roc), dedicat a la teva memòria...

I llavors vam arribar a l’apartament i de seguida vam començar a trobar-nos-hi buits:

• jo sol vaig haver de posar la corda al terrat que ens fa d’estenedors i que sempre posàvem amb tu que sabies deixar-la ben tensada amb els teus nusos (i aquest any va quedar pengim-penjam)
• evidentment el teu llit va quedar buit, però la Mª Dolors va deixar una foto teva a la tauleta de nit (una foto que m’agrada molt perquè se’t veu molt bé, punyetero...)
• havent dinat no vam sentir la teva veu dient que anaves a mullar-te els peus al mar, que mai no perdonaves aquest primer bany del primer dia...
• a la tarda i al vespre no vam veure’t a la cadira del racó del balcó, al costat de la parada de les canyes de pescar, fent les teves Cruzadas...

I després al llarg dels dies, he recordat moltes coses de tants anys d’anar junts a Calafell:

• cada matí quan el Roc i/o l’Ona anaven a buscar el pa i el diari (els dies que no tenien son...), he recordat que això normalment ho feies tu (i de fet ells van aprendre a fer-ho acompanyant-t’hi a tu alguns dies)...
• cada cop que jo tallava pernil he recordat com el tallaves tu cada matí, traient la llengua, com sempre que feies una cosa tot concentrat...
• quan he omplert les ampolles d’aigua he recordat com ho feies tu i presumies que encara tenies pols...
• quan al matí ens banyàvem a primera hora i vèiem algú collint pedres o petxines he recordat com tu sempre n’anaves recollint i després les posaves a les torretes o simplement les guardaves perquè t’agradaven...
• quan al migdia pujava de la platja, si algun dia he agafat cacauets per fer l’aperitiu, he recordat com tu m’hi acompanyaves i sovint ens servíem un rajolinet de vermut blanc amb els glaçons que sempre et cuidaves d’anar fent...
• quan se’ns asseia algú molt a la vora a la sorra, envaint la nostra parcel·la, recordo com t’emprenyaves de mala manera (que ens feies patir i passar vergonya) encarant-te amb qui fes falta, defensant que allà hi estàvem nosaltres...Quin caràcter! Em sembla que a l’Anna alguna cosa d’això li ha quedat...
• quan se’ns va trencar un para-sol d’una ventada he recordat com tu sempre ho apedaçaves tot i, de fet, feies els manteniment dels para-sols repintant-los i untant-los d’oli perquè no es rovellessin...
• quan vèiem pescadors a la nit, he recordat com sempre hi anaves unes quantes nits i gaudies de la calma de la nit i la mar. Gairebé mai no pescaves res (només “llaveros”, peixets molt petits), però t’encantava estar-te allà i recordo com els nens baixaven a buscar-te per sopar o et veníem a saludar amb l’Anna quan arribàvem de córrer o una vegada que t’hi vaig acompanyar assegut amb una cadira tocant la guitarra i com et va agradar que ho fes...

I quan hi havia verdura o braç de patata tu ens feies l’allioli natural fet a mà amb el morter i aquest any... res de res... ningú no t’ha agafat el relleu... I he hagut de ser jo sol qui reclamés més paelles d’arròs (bé, sol no, que el Roc s’ha afegit al nostre club i també les reclama...)
I si me’n vaig més enrere en el temps, recordo partides memorables d’UNO a la terrassa, sobretot una en què vas putejar a base de bé el Joan i li vas fer saltar l’automàtic (jajaja...) o algunes partides d’escacs entre tu i jo superagradables, cadascú amb el seu gotet de Jim Beam, rumiant les jugades i gaudint del pas de les hores davant del mar...

En fi, tinc (i tenim tots) molts bons records compartits a Calafell. I hi hem tornat sense tu, però sabent que sempre hi seràs per aquí. Cadascú ho ha viscut a la seva manera, uns han plorat més i uns menys, uns s’han posat més tristos i uns altres menys, però penso que, tal i com et vaig explicar quan vam passar el primer Nadal sense tu, estaries orgullós de com ho hem fet.
Perquè tu sabies que s’havia d’aprofitar la vida i no ens podíem quedar encallats en la tristesa permanent i paralitzant. I tirem endavant, ens enfrontem a la vida i als records i seguim fent el que fèiem abans perquè ens agradava i ens agrada molt i el millor homenatge a tu és continuar fent-ho sense oblidar-te.

De fet quan explico aquestes notícies ho faig com si encara estigués parlant amb tu, imagina’t si et tenim present...
Doncs res, que sàpigues que hem tornat a anar a Calafell, sense tu, però amb tu. I em venia de gust explicar-t’ho.

"No tinc por!"

Després de l’atemptat produït a la Rambla de Barcelona el 17 d’agost, quan es va proposar la manifestació de rebuig al terrorisme i suport a les víctimes, de seguida vaig tenir clar que hi volia anar per diversos motius:

• perquè volia formar part activa de l’immens col·lectiu que rebutjaria el terrorisme
• perquè volia visitar la Rambla, l’escenari del mortal atropellament i l’homenatge espontani en que l’havia convertit la gent amb diverses ofrenes (espelmes, flors, ninos de peluix, missatges escrits...)
• perquè jo mateix volia fer-hi la meva ofrena: entregar el poema original que vaig escriure en monosíl·labs com a reacció a l’atemptat.

Amb el pas dels dies assistir a la manifestació va esdevenir una decisió controvertida: uns deien que no servia de res i encara era demostrar als terroristes que efectivament sí que teníem por; uns altres deien que no es podia participar d’una manifestació al costat dels que comercien amb els països que financen el terrorisme islàmic (la corona i el govern espanyol); d’altres deien que calia anar-hi, però per a exhibir estelades que contrarestessin l’allau d’espanyolitat en que la volien convertir des de Madrid...
Sobre tot això ja vaig exposar la meva opinió a facebook:

Demà vaig a la manifestació de BCN en contra del terrorisme i en suport i homenatge a les víctimes de l'atemptat del passat dia 17.
Hi vaig amb el Roc amb la intenció i la il·lusió de posar 2 granets de sorra enmig d'un immens desert i deixar clar que "no tenim por" i que condemnen el terrorisme i la intolerància.
En cap moment m'he plantejat portar-hi cap bandera perquè justament penso que l'ús de banderes pot propiciar divisions en una jornada que ha de ser eminentment d'unitat.
Ara bé, tampoc no em sembla bé que es recomani no portar estelades, quan segurament hi haurà qui voldrà portar banderes espanyoles, fent una mala interpretació d'aquesta "unitat". Perquè no estem parlant de la unitat d'Espanya, sinó de la unitat d'espanyols, catalans, independentistes, unionistes, musulmans, cristians i ateus, tots units contra el terrorisme, la intolerància i la violència.
Voldria que demà aquesta unitat fos la que prevalgués i que tots els que portin banderes, siguin les que siguin, es mirin per damunt de les seves banderes, se somriguin i cridin alhora "No tinc por!".

I, respecte de la utilitat de manifestar-se, potser no té una conseqüència pràctica immediata, però jo crec que té una força simbòlica important que d’una banda pot arribar a fer dubtar l’enemic de si està utilitzant els mètodes adequats (així va passar amb ETA que es va adonar que ja no gaudia del recolzament popular) i d’altra banda permet constatar que som molts els que compartim una manera de pensar i et reafirma en els teus ideals.
I amb tota aquesta reflexió prèvia vaig anar a la mani de Barcelona amb el Roc. Vam agafar un tren des de Calafell i ens vam plantar al Passeig de Gràcia.

I allà vam conviure entre els crits de “No tinc por” i “No tinc rei”, vam veure gent emocionant-se i d’altres incòmodes davant de la barreja de reivindicació política enmig de l’afirmació col·lectiva de rebuig al terrorisme. En aquest sentit he de dir que a mi no em va molestar cap bandera ni trobo que a ningú li haguessin de molestar les estelades ni les “estanqueres”, cadascú se sent d’on se sent i mentre tinguéssim l’objectiu comú de la pau, penso que havíem de tolerar totes les banderes.
El que no em va semblar tan oportú va ser aprofitar l’avinentesa per cantar la independència o esbroncar la monarquia (tot i que entenc la coherència dels que la vinculen directament amb el suport econòmic als països que financen el terrorisme i el sentit dels qui van voler evitar que es donés una imatge d’espanyolitat i van voler fer present les estelades).
Per damunt de totes aquestes consideracions, entenc que tothom és lliure de cantar i xiular el que vulgui en nom de la sagrada llibertat d’expressió, cada cop més retallada i que, per tant, sempre hem de defensar per davant de tot. Ara bé, respectant que tothom portés la bandera que volgués i cridés el que volgués, vaig tenir la sensació que les reivindicacions polítiques i nacionalistes distreien de l’objectiu primordial de la manifestació i el difuminaven una mica.

Acabats els parlaments de la Plaça Catalunya, vam passejar amb el Roc, Rambla avall, enmig d’una riuada de gent que s’aturava aquí i allà amb aplaudiments d’homenatge a les víctimes o d’agraïment als serveis d’emergències o, sobretot, a la Guàrdia Urbana o als Mossos d’Esquadra. La gent ha anat acumulant espontàniament objectes i erigint autèntics altars enmig de la Rambla. Les rotllanes de respectuós silenci mereixien unes millors condicions per aturar-s’hi a reflexionar, però l’exagerada gentada ho feia difícil. Malgrat tot, vam anar des de Canaletes fins al Pla de l’Ós i ens vam anar aturant als diversos “altars” mostrant respecte i homenatge a les víctimes.

Em quedo amb dues emotives anècdotes.

• En el primer cercle-homenatge que hi ha a l’inici de la Rambla de Canaletes, s’hi van acostar 2 furgonetes de Mossos que havien quedat sepultades de roses que els ciutadans els hi havia anat oferint. Allà uns quants agents les van anar traient de la furgoneta i dipositant-les com a ofrenes a les víctimes entre una llarga ovació de la gent. Quan van acabar i van tornar a entrar a la furgoneta, va continuar l’ovació i el conductor no va poder aguantar més i es va posar ell també a aplaudir el públic. M’emociona aquesta connexió que s’ha generat entre la població i la seva policia, plena d’orgull i agraïment.
• En aquest cercle és on vaig dipositar el manuscrit original del poema “Ras i curt” que vaig escriure només amb monosíl·labs, arrel de l’atemptat. Era un full aprofitat d’una carta d’alguna entitat bancària on el dia 18 a les 8 del matí, davant del mar i amb un retolador punta fina de color negre, van anar sortint les paraules. I allà va quedar, al terra de la Rambla, travessat per una rosa, enmig d’espelmes, més roses i altres objectes simbòlics, al punt on la furgoneta va començar la seva cursa mortal.

En principi tenia previst anar sol a la manifestació, però quan el Roc em va demanar si podia venir, vaig pensar que seria una experiència educativa i cívica interessant per a ell i em va semblar una bona idea. Al llarg de la jornada em va anar demanant coses, li va agradar haver-ne format part i quan tornàvem en tren em va fer un petó i em va dir “Gràcies per haver-me deixat venir”... O sigui que va ser una experiència doblement intensa i satisfactòria de la que us deixo unes quantes fotos.

Puto D.N.I.

Algú va dir alguna vegada que “...a partir de certa edat (40? 50?...) si no et fa mal res és que estàs mort...”. Doncs em sembla que ja hi he arribat i... visca! Estic viu!
Aquest any a Calafell m’he fet un trencament dels bessons... esquinç, ruptura fibril·lar... no us puc donar el diagnòstic precís perquè no vaig arribar a anar al metge, no em va fer falta, ja tenia clar el que m’havia passat.
Mentre era a l’apartament amb la cama estirada amb gel després d’haver-hi arribat amb una coixesa molt acusada i incapacitant, vaig recordar com molts anys, a Calafell, he acabat anant a urgències o lesionant-me d’alguna manera: otitis, esquinços a dits del peu, còlics nefrítics, angines, lumbàlgies...
Algunes d’aquestes dolències són inevitables i fortuïtes: li poden passar a qualsevol persona en qualsevol moment. Ningú no n’està exempt. Però en altres casos m’adono que em lesiono amb molta més facilitat que temps enrere, que sóc més fràgil, més vulnerable...
I si he de buscar un únic culpable com a causant d’aquestes dolències, hi ha un document que em dóna la resposta. Vaig a buscar el D.N.I. i llegeixo “Nascut el 2 de març de 1969”. Això vol dir que vaig cap als 50 anys i l’edat fa que el meu cos ja no pugui fer les mateixes coses que feia anys enrere amb les mateixes condicions.
A vegades el cap vol fer una cosa i el cos no n’és capaç... A vegades el cos necessita un entrenament que jo no li dono per poder rendir en condicions sense lesionar-se...
Em lesiono, simplificant les coses, per culpa de l’edat i per això cada vegada que em faig mal en una d’aquestes circumstàncies, la meva expressió de queixa és: “Puto D.N.I.!!”

Vocació d'arxiver (Inter-rail Praha-94)

Suposo que és una cosa que vaig anar imitant de la meva mare que sempre s’ho apuntava i ho guardava tot (o aquest record me’n queda): les dates apuntades i papers i papers testimonis de moments guardats en carpetes... com si fos un arxiver.

Al garatge hi tinc caixes i caixes amb tot de papers arxivats: de quan estudiava, de quan feia de monitor del MIJAC Valldaura, de les mil i una animalades que hem fet amb la colla dels Snoopys, dels viatges que hem fet, dels anys de mestre treballats, records varis de dates assenyalades, diaris de moments històrics viscuts...

L’altre dia van venir el Guiu i el Joan a passar el dia a casa i vam acabar parlant dels divertits records de la joventut amb els comiats de solter i les colònies que havíem fet al Junior de Crist Rei... I amb tants anys, ens ballaven records i no sabíem ben bé com havia anat allò de Matamala 86... Al final vaig anar a buscar la caixa arxivadora corresponent i vam rellegir el diari de colònies (aquells diaris que fèiem amb la impremta de gelatina) i després, xerrant, xerrant, vam anar a parar a aquell viatge que vam fer l’any 1994, l’any abans de casar-nos amb l’Anna.

El Joan, l’Anna i jo vam fer l’Inter-Rail l’últim any que jo, per edat, el podia fer. Era un bitllet de tren obert per viatjar per Europa durant un mes i nosaltres vam decidir anar a Praha com a objectiu principal, visitant també altres ciutats europees com Bratislava o Viena. Amb la motxilla i la tenda de campanya, de tirats, gastant-nos el mínim de diners possibles (o sigui, menjant poc i malament i estalviant-nos totes les visites on s’hagués de pagar entrada).

Vaig buscar als meus arxius i vaig trobar àlbums de fotos, tiquets dels llocs visitats, les despeses que vam fer i... un divertit diari on anàvem apuntant les anècdotes del viatge i que vam rellegir entre rialles.

A part dels nostres evidents canvis físics, vam recordar com havíem comprat, escrit i enviat un fotimer de postals; com trucàvem a casa des de cabines telefòniques (no hi havia mòbils ni internet); com havíem d’anar a les oficines d’informació per saber horaris, preus i tot el que necessitéssim; com intentàvem entendre’ns amb gent que parlava llengües que desconeixíem (txec, eslovac, alemany...); com vam fer una pila de fotos que vam haver d’esperar a revelar quan vam arribar a casa per saber com havien quedat...

Mare de Déu, com han canviat les coses!! Quins records!
Està bé això de tenir vocació d’arxiver!
 

"Ras i curt" (poema després de l'atemptat de BCN)

Il·lustració de Manel Fontdevila al diari ARA

Agafo la metralleta de monosíl·labs i disparo sota els efectes de l’atemptat de BCN...


RAS I CURT
Un crit. Un plor. La sang...
Un plany molt i molt gran.
Un “què?” i un trist “per què?”
i el cap que no sap res.

Uns ulls que són ben muts
i et dic “Eh, tu, tot bé?”.
I tu que no dius res.
I jo que no sé res.

La mà que va a la mà.
No puc. No vull. No sé.
Cap Déu no vol els fets
que veig amb els meus ulls.

No és tard! No! Mai no és tard
per dir ben fort que... prou!
Amb mots tan curts i durs
que fan més por que mal.

(Eladi Martínez)

"A primera hora" (poema)

Cada any a Calafell em planto davant del mar amb paper i boli per intentar escriure nous poemes amb el repte de dir el mateix de sempre amb noves paraules o de dir alguna cosa nova...
Aquest any no ha estat diferent i el primer matí vaig trobar aquesta nova manera de dir que m'encanta la platja i posar-m'hi al davant de bon matí quan no hi ha gairebé ningú...

A PRIMERA HORA

Ja no es truca a la porta,
ja no hi ha educació,
la confiança fa fàstic,
vinc sense haver avisat.

A una hora intempestiva
m’he plantat al davant
i sense cap preàmbul
he anat entrant a dins.

I ni una mala cara,
ni queixes, ni retrets.
La platja, a primera hora,
m’acull de molt bon grat.

La primera banyada:
mar plana, poca gent,
silenci, retrobades.
Quin petit gran plaer!

La primera pel·lícula del Roc

Potser només haurà estat flor d’un dia...
En part va ser perquè li vaig dir que havia d’intentar de fer alguna cosa creativa, perquè es passa el dia només com a consumidor passiu (de televisió, d’internet, de videojocs...)...
En part va ser perquè va veure que un amic seu havia fet unes minipel·liculetes amb una aplicació del mòbil que li van agradar molt...
El cas és que es va animar i es va posar a buscar imatges per crear una petita historieta i jo em vaig comprometre a ajudar-lo en l’edició i muntatge.
Vam passar un dia ben entretinguts i al final va acabar amb la primera pel·lícula de la seva nova productora: “Futbolin produccions”.
Jo trobo que per ser un primer intent d’un nen de 12 anys està molt bé: la selecció musical, el guió i el muntatge.
Què us sembla a vosaltres?

2 restaurants

Crec que mai no havia recomanat un restaurant però és que en poques setmanes he anat a dos restaurants molt peculiars que m'han encantat.
Sóc conscient que no és una recomanació que pugui satisfer tothom perquè no tothom busca el mateix quan va a un restaurant i per això he d'explicar el que em va agradar tant d'aquests dos perquè, curiosament, comparteixen unes quantes coses:

• Són petits.
• L'ambientació és molt casolana, et sents més com si fossis convidat a la casa d'algú que no pas com si fossis a un restaurant.
• Tenen una carta limitada.
• No tenen exquisideses ni virgueries culinàries (esferificacions, cruixents de reduccions d'essències de perfums d'alguna cosa...), però el menjar està boníssim.
• El tracte humà és familiar, cordial, càlid, personal i gairebé exquisit.
• El preu és molt bo. 

Aquí deixo les recomanacions i tan de bo a algú li siguin útils...

1.- LA BUFA (COLLSUSPINA)
(FITXA TÈCNICA)
Vam anar-hi com a recomanació del Marc i l'Annette que ens havien parlat d'un lloc acollidor on es menjava casolà però molt bé i a un bon preu. I tot va ser cert.
La decoració és molt acollidora en un menjador petit i el tracte excel·lent. Entre setmana tenen un menú de 12'00 i només 3 plats per a escollir, però tot estava deliciós i el tracte humà immillorable: amable, educat i discret, però molt atent.
Per repetir!

2.- CA LA BÒRNIA (CERCS)
(FITXA TÈCNICA)
Aquí vam anar-hi de casualitat total (volíem anar de picnic a La Baells; com que van pronosticar mal temps, vam encarregar a un restaurant de la carretera del Massís del Pedraforca; quan vam arribar-hi ens van dir que havien tingut una avaria elèctrica i no ens podien atendre; vam buscar restaurants de la Pobla de Lillet i de Cercs i vam anar al primer que ens van dir que ens podien atendre: Ca La Bòrnia).
Quan vam entrar va ser com si haguéssim fet un salt en el temps, cap als anys 70 (jo concretament vaig tenir la sensació de retornar a la casa dels meus besavis a Súria): petit, de mobiliari d'antiquari, amb unes ampolles velles en una rònega barra de bar i uns cartells que portaven moooolts anys penjats. Un biombo separava aquesta petita barra de bar del menjador i mentre esperàvem, l'Anna va tafanejar que en deien els de Trip Advisor i va descobrir crítiques molt positives que parlaven de l'extraordinària qualitat de la cuina i de la matèria primera, de l'excel·lent tracte humà i de la curiositat de fer "un salt en el temps" a partir de la decoració del local.
Tot va ser veritat: estovalles i tovallons de quadres vermells de la iaia, un ventilador dels anys 70, un lavabo amb una pica baixa com les d'abans, un trinxant amb gots i plats de modesta vaixella...però res no era decoració intencionada, sinó que segurament sempre havia estat allà d'aquella manera i encara funcionava.
El menjar: casolà, abundant i boníssim.
El preu: correctíssim (no va arribar als 15 euros per persona).
El tracte: familiar, proper i exquisit.
També per repetir.

 

"Errare humanum est" (un poema)

Em sembla que feia molts dies que no publicava un poema.
Aquest és de fa uns mesos i parla de les situacions d'ambient enrarit o "mal rotllo" que es poden produir entre companys de feina, dins de la família o en qualsevol situació en que intervenen persones humanes.
De com de difícil és sortir-se'n i... com de fàcil recaure-hi.

Espero que us agradi!

ERRARE HUMANUM EST
A vegades saps que no tens la raó
ni la té el teu oponent. No val la pena.
És estèril el combat, no et porta enlloc,
però rendir-se és una opció que no contemples.

I t’entestes en lluitar o potser t’enroques
i et capbusses en l’ambient que s’ha enrarit.
I ningú ja no somriu ni hi ha franquesa,
sense cap motiu de pes justificable.

Passen hores o setmanes. no és senzill
sortir eixut dels pous d’humana estupidesa.
Ningú vol fer el primer pas, ningú comença
fins que arriba un accident de la fortuna.

Un descuit, un cop d’atzar, la coincidència...
Un somriure que s’escapa, una topada,
un mirall on descobrim que és ben absurda
la galdosa situació que s’allargassa.

I de sobte es desfà el sucre dins la tassa,
s’evapora la tensió, se’ns difumina,
es relaxen les ganyotes disgustades
i s’eixamplen els pulmons. I hi ha vegades

que es segella la victòria de la treva
amb paraules, gestos, riures i mirades
que... tothom se’n farà creus quan, en dos dies,
perdin tot el seu efecte: quina pena!

"Juguem?" (relat de ficció)

JUGUEM?
(relat de ficció basat en fets reals hiperbolitzats)

El pare arriba a la platja feliç de gaudir d'un nou dia de vacances. S'ha llevat tard, ha esmorzat bé i ha baixat a la platja amb un llibre i la tovallola, disposat a escarxofar-se a la gandula i gaudir de la lectura mentre es torra al sol.
S'ha aplicat la crema solar, es posa les ulleres i agafa la novel·la. N'observa la portada i, paladejant aquell moment de petit plaer, es deixa caure sobre la gandula i fa un sospir de relaxació. Fa una mirada a la mar fantàstica i acluca els ulls deixant que la màgia d'aquell matí li entri per tots els sentits.
Quan els obre, veu al seu davant el Pius, el seu fill de 5 anys, amb una rialla pletòrica i la mirada posada sobre les raquetes que té a les mans.
Quan aconsegueix que la mirada del seu pare reposi al mateix lloc que la seva li dispara la frase temuda:

- Juguem?

El pare fa cara de pòquer i un esforç per contenir el que tots els porus del seu cos haguessin dit si no existissin tots els filtres d'educació, diplomàcia, empatia, paciència i obligacions familiars que ha posat davant del seu instint ("No em toquis els collons, ves a fer castells a la sorra i deixa'm llegir en pau i tranquil·litat").
En canvi pensa en el poc que veu el seu fill durant l'any, en les ganes que deu tenir de jugar amb ell i en la possibilitat que passin una estona divertida i entranyable de felicitat familiar i diu:

- I tant!

I lentament deixa el llibre sense estrenar, es treu les ulleres, agafa una raqueta i s'apropa a l'aigua per començar a jugar amb el seu fill.

- Comença, Pius!

I, és clar, el nen fa una sacada que no arriba ni de bon tros a la pala del seu pare. Aquest s'ajup i li torna la pilota.

- No passa res, Pius. Tornem-hi!

El nen fa una segona sacada que torna a quedar tan o més curta que la primera i fa cara de començar-se a frustrar. El pare, que per dins comença a esbufegar d'avorriment preveient com s'allunya l'estona de joc de l'ideal que se n'havia fet, el torna a animar.
El nen treu per tercera vegada, entre trist, desanimat i enfadat. No vol tornar-se a quedar curt i aquest cop li venta un ceballot a la pilota que l'envia a la quinta forca.
El pare, espantat perquè la pilota ha estat a punt d'impactar-li allà on fa més mal i atabalat perquè haurà de fer una bona caminada fins a recuperar-la, se'n va a buscar-la mentre li diu:

- No passa res, Pius. Ara trauré jo.

La pilota ha anat a parar entre les cames d'una iaia que pren el sol escamarlada. A mesura que s'hi apropa, el pare va rumiant com s'ho farà per recuperar-la amb el màxim de dignitat.
S'hi apropa discretament i intenta anar-la separant amb el peu, però té por de perdre l'equilibri i esclafar la senyora o d'omplir-li les cames de sorra involuntàriament i acaba mussitant "Perdoni" mentre s'ajup treballosament (cony de panxa!) i agafa la pilota.
La senyora obre els ulls just en el moment que un homenàs immens s'ajup cap a ella i té un esglai de mort, però a l'últim moment s'adona del que està passant i reprimeix l'esgarip que estava a punt de fer aparèixer tota la policia local de la vila.
Intercanvien uns somriures de compromís i separen els seus destins.

El pare arriba a la zona de joc i troba el Pius emmurriat, donant cops de pala a la sorra.

- Estàs a punt?

El nen contesta només amb una ganyota. El pare treu intentant que la pilota arribi al punt exacte i amb la força justa perquè el seu fill la pugui retornar còmodament i comenci una partida agradable. El nen veu arribar la pilota dolçament i li canvia la cara perquè creu que la tornarà bé. Mira fixament la trajectòria de la pilota, mou el braç instintivament i al darrer moment impacta amb massa força. La pilota s'enlaira molt per sobre del seu pare i després va caient perillosament cap on pren el sol aquella iaia...
Li cau a dos pams del cap i l'esquitxa de sorra.
La senyora s'incorpora enfurismada i escopint la sorra que li ha anat a parar a la boca...

- Ara la vas a buscar tu, eh, Pius?
- No vuuull -somica desesperat- sóc molt doleeent...
- No diguis això, Pius. Va, ves a buscar la pilota i demana-li perdó a aquella senyora...
- No, no i no -i se'n va corrent mar endins entre sanglots.

El pare busca temorosament la mirada de la iaia que l'està esperant desafiant i amb rostre seriós. Li fa una ganyota de disculpa a distància mentre s'encongeix d'espatlles.
Després d'aquest preàmbul s'hi acosta tímidament. Repeteix un "Perdoni... és el nen...", agafa la pilota d'una revolada i torna ràpidament a la seva zona segura.
Està disposat a guardar la pilota i les raquetes i començar la lectura de la seva novel·la, però, increïblement es troba el Pius, amb la raqueta preparada i dient-li:

- Seguim?

El pare ja no té cap ganes de seguir jugant, però no gosa rendir-se tan aviat.

- Seguim, però si la tornes a tirar tan lluny vas tu a buscar-la, eh?
- Sí, papa.

El pare sospira profundament disposat a treure per començar el joc. Amb l'adrenalina encara espurnejant i una mala llet creixent, no mesura prou bé la seva força i fa una sacada que és impossible de tornar pel nen que, enfadat i impertinent, li diu:

- Aquesta la vas a buscar tu, eh?
- Pius, jo he anat a buscar les teves. Ara ves-la a buscar tu. Si no, jo plego.

El nen, enfadat, va a buscar-la impetuosament donant cops de pala a la sorra. Quan la torna a tenir, li llença una forta sacada amb molt mala intenció.
La pilota passa molt a prop de la cara del pare, que té temps de girar-se i evitar l'impacte, però no d'evitar que granets de sorra se li fiquin dins dels ulls.
Enfadat i fregant-se els ulls que li couen, es gira tement el pitjor. La iaia el mira reprovant el que estan fent, però per sort la pilota no ha arribat als seus dominis. Aquest cop ha anat a l'aigua.
S'hi endinsa i quan està a punt d'agafar-la, una onada se l'emporta lluny del seu abast i així passa un parell de vegades més en que fa inútils exercicis d'abdominals mentre nota clavats al seu clatell els ulls de la iaia dels collons i la seva rialla sorneguera.

Finalment recupera la pilota i va de dret a la gandula per estirar-s'hi, passar del seu estimat fill i posar-se a llegir la novel·la.
Mentre s'hi va acostant, intenta respirar profundament per no enfadar-s'hi. Veu que ja ha deixat la pala a terra i hi deixa la seva i la pilota.

- Ara descansem una mica, eh?

El nen no diu res i sembla que s'allunya cap a l'aigua.
El pare aprofita la treva i, mentre va recuperant les pulsacions habituals, agafa les ulleres i el llibre. S'estira a la gandula i acluca els ulls, deixant-se acaronar pels rajos de sol.
Quan els obre, i just abans d'obrir la primera pàgina de la novel·la, veu com el Pius s'acosta amb pales i galledes regalimant d'aigua, mentre amb els ulls il·lusionats li diu:

- Juguem?

Empoderant-me...

Ara mateix a les escoles és una paraula molt de moda: hem d'EMPODERAR els nens, és a dir fer que siguin protagonistes del seu procés d'aprenentatge, que prenguin decisions, que intervinguin i siguin subjectes actius i no pas passius del seu procés educatiu...

I així és com em sento jo amb el MEU TEMPS durant els mesos d'estiu...

Com si després de 10 mesos sense poder intervenir ni decidir, escanyat pels horaris, les agendes, els rellotges i les obligacions (tant entre setmana com els caps de setmana), de cop i volta el destí em deixés EMPODERAR del meu temps, ser-ne protagonista, intervenir de manera activa, decidir què faig, quan ho faig i de quina manera...
I això inclou tant "fer coses" com "perdre el temps"... quin plaer!!!

Per exemple, llevar-se al matí i instal.lar-se al balcó, en pijama, a llegir una mica aprofitant la fresca o a badar...
O passar la tarda a la piscina amb un llibre que tens ganes de llegir, però tornar al vespre a casa sense haver-lo tret de la bossa, després d'haver xerrat amb uns i altres, d'haver jugat a ping-pong amb el Roc, d'haver-te banyat i fet un tip de riure amb l'Ona i fins i tot d'haver fet la primera partida de pàdel de la teva vida... i haver-la guanyat...
O arribar a casa al migdia després d'haver fet encàrrecs a Manresa al matí, estirar-te al llit per canviar-te i, quedar-te una estona adormit fins a l'hora de dinar...

Gaudir del meu temps...
Gaudir de la llibertat de decidir què faig en el meu temps...
El miratge de cada estiu, fins que l'1 de setembre sonen les campanades i el carruatge torna a ser una carbassa...

"Grita" (versió de 50 palos)

"Grita" és una cançó de Jarabe de Palo de l'any 1996, inclosa al seu disc de debut.
Sempre ha estat una gran cançó, però ara, amb la versió acústica que n'ha fet en el disc "50 palos" encara posa més de relleu la seva sensibilitat.
Aquest nou disc és una delícia i reinterpreta les seves cançons més conegudes de manera acústica, amb arranjaments fets per a piano, violoncel, contrabaix i percussions.
El vídeo també és deliciós i reflex de la màgica sensibilitat del Pau Donés: sensibilitat, senzillesa i bellesa per a una cançó que parla de manera molt simple del que és l'Amistat, així, en majúscules.

I que fantàstic que és tenir un amic que sàpigues que vetllarà per tu, que s'adonarà que no ho passes bé i que s'oferirà des de la prudència, però des de la preocupació...
Aquell que t'ofereix una mà per si la vols agafar, però està disposat a donar-te tot el braç, si et fa falta...
Aquell que ha rigut amb tu tantes vegades, però està disposat a plorar també amb tu, per després poder tornar a riure...
Aquell a qui pots cridar demanant ajuda o que et cridarà per evitar que caiguis més avall pel precipici...

Sóc un afortunat.
A vegades he estat jo qui ha ofert una mà. I a vegades, quan m'ha calgut, he trobat una mà que se m'oferia.
Per això m'emociona tant sentir aquesta cançó.

Gaudiu de la cançó, del vídeo i de la lletra!

GRITA (Jarabe de Palo)

Hace días que te observo

y he contado con los dedos

cuantas veces te has reído:

una mano me ha valido.

Hace días que me fijo,

no sé que guardas ahi dentro.

Y a juzgar por lo que veo

nada bueno, nada bueno

Si salgo corriendo,

tu me agarras por el cuello.

Y si no te escucho, grita

Te tiendo la mano,

tu agarra todo el brazo.

Y si quieres más pues, grita

Sé que tienes miedo

a reír y llorar luego,

a romper el hielo

que recubre tu silencio.

Suéltate ya y cuéntame

que aquí estamos para eso:

pa' lo bueno y pa' lo malo,

llora ahora y rie luego.

Si salgo corriendo,

tu me agarras por el cuello.

Y si no te escucho, grita.

Te tiendo la mano,

tu agarra todo el brazo.

Y si quieres más pues, grita

Hace tiempo alguien me dijo

cual era el mejor remedio

cuando sin motivo alguno

se te iba el mundo al suelo.

Y si quieres yo te explico

en que consiste el misterio

que no hay cielo, mar, ni tierra,

que la vida es un sueño

Si salgo corriendo,

tu me agarras por el cuello.

Y si no te escucho, grita.

Te tiendo la mano,

tu agarra todo el brazo.

Y si quieres más pues, grita.

Grita.

Grita.

Grita.

Si salgo corriendo,

tu me agarras por el cuello.

Y si no te escucho, grita.