(relat de ficció basat en fets reals hiperbolitzats)
El pare arriba a la platja feliç de gaudir d'un nou dia de vacances. S'ha llevat tard, ha esmorzat bé i ha baixat a la platja amb un llibre i la tovallola, disposat a escarxofar-se a la gandula i gaudir de la lectura mentre es torra al sol.
S'ha aplicat la crema solar, es posa les ulleres i agafa la novel·la. N'observa la portada i, paladejant aquell moment de petit plaer, es deixa caure sobre la gandula i fa un sospir de relaxació. Fa una mirada a la mar fantàstica i acluca els ulls deixant que la màgia d'aquell matí li entri per tots els sentits.
Quan els obre, veu al seu davant el Pius, el seu fill de 5 anys, amb una rialla pletòrica i la mirada posada sobre les raquetes que té a les mans.
Quan aconsegueix que la mirada del seu pare reposi al mateix lloc que la seva li dispara la frase temuda:
- Juguem?
El pare fa cara de pòquer i un esforç per contenir el que tots els porus del seu cos haguessin dit si no existissin tots els filtres d'educació, diplomàcia, empatia, paciència i obligacions familiars que ha posat davant del seu instint ("No em toquis els collons, ves a fer castells a la sorra i deixa'm llegir en pau i tranquil·litat").
En canvi pensa en el poc que veu el seu fill durant l'any, en les ganes que deu tenir de jugar amb ell i en la possibilitat que passin una estona divertida i entranyable de felicitat familiar i diu:
- I tant!
I lentament deixa el llibre sense estrenar, es treu les ulleres, agafa una raqueta i s'apropa a l'aigua per començar a jugar amb el seu fill.
- Comença, Pius!
I, és clar, el nen fa una sacada que no arriba ni de bon tros a la pala del seu pare. Aquest s'ajup i li torna la pilota.
- No passa res, Pius. Tornem-hi!
El nen fa una segona sacada que torna a quedar tan o més curta que la primera i fa cara de començar-se a frustrar. El pare, que per dins comença a esbufegar d'avorriment preveient com s'allunya l'estona de joc de l'ideal que se n'havia fet, el torna a animar.
El nen treu per tercera vegada, entre trist, desanimat i enfadat. No vol tornar-se a quedar curt i aquest cop li venta un ceballot a la pilota que l'envia a la quinta forca.
El pare, espantat perquè la pilota ha estat a punt d'impactar-li allà on fa més mal i atabalat perquè haurà de fer una bona caminada fins a recuperar-la, se'n va a buscar-la mentre li diu:
- No passa res, Pius. Ara trauré jo.
La pilota ha anat a parar entre les cames d'una iaia que pren el sol escamarlada. A mesura que s'hi apropa, el pare va rumiant com s'ho farà per recuperar-la amb el màxim de dignitat.
S'hi apropa discretament i intenta anar-la separant amb el peu, però té por de perdre l'equilibri i esclafar la senyora o d'omplir-li les cames de sorra involuntàriament i acaba mussitant "Perdoni" mentre s'ajup treballosament (cony de panxa!) i agafa la pilota.
La senyora obre els ulls just en el moment que un homenàs immens s'ajup cap a ella i té un esglai de mort, però a l'últim moment s'adona del que està passant i reprimeix l'esgarip que estava a punt de fer aparèixer tota la policia local de la vila.
Intercanvien uns somriures de compromís i separen els seus destins.
El pare arriba a la zona de joc i troba el Pius emmurriat, donant cops de pala a la sorra.
- Estàs a punt?
El nen contesta només amb una ganyota. El pare treu intentant que la pilota arribi al punt exacte i amb la força justa perquè el seu fill la pugui retornar còmodament i comenci una partida agradable. El nen veu arribar la pilota dolçament i li canvia la cara perquè creu que la tornarà bé. Mira fixament la trajectòria de la pilota, mou el braç instintivament i al darrer moment impacta amb massa força. La pilota s'enlaira molt per sobre del seu pare i després va caient perillosament cap on pren el sol aquella iaia...
Li cau a dos pams del cap i l'esquitxa de sorra.
La senyora s'incorpora enfurismada i escopint la sorra que li ha anat a parar a la boca...
- Ara la vas a buscar tu, eh, Pius?
- No vuuull -somica desesperat- sóc molt doleeent...
- No diguis això, Pius. Va, ves a buscar la pilota i demana-li perdó a aquella senyora...
- No, no i no -i se'n va corrent mar endins entre sanglots.
El pare busca temorosament la mirada de la iaia que l'està esperant desafiant i amb rostre seriós. Li fa una ganyota de disculpa a distància mentre s'encongeix d'espatlles.
Després d'aquest preàmbul s'hi acosta tímidament. Repeteix un "Perdoni... és el nen...", agafa la pilota d'una revolada i torna ràpidament a la seva zona segura.
Està disposat a guardar la pilota i les raquetes i començar la lectura de la seva novel·la, però, increïblement es troba el Pius, amb la raqueta preparada i dient-li:
- Seguim?
El pare ja no té cap ganes de seguir jugant, però no gosa rendir-se tan aviat.
- Seguim, però si la tornes a tirar tan lluny vas tu a buscar-la, eh?
- Sí, papa.
El pare sospira profundament disposat a treure per començar el joc. Amb l'adrenalina encara espurnejant i una mala llet creixent, no mesura prou bé la seva força i fa una sacada que és impossible de tornar pel nen que, enfadat i impertinent, li diu:
- Aquesta la vas a buscar tu, eh?
- Pius, jo he anat a buscar les teves. Ara ves-la a buscar tu. Si no, jo plego.
El nen, enfadat, va a buscar-la impetuosament donant cops de pala a la sorra. Quan la torna a tenir, li llença una forta sacada amb molt mala intenció.
La pilota passa molt a prop de la cara del pare, que té temps de girar-se i evitar l'impacte, però no d'evitar que granets de sorra se li fiquin dins dels ulls.
Enfadat i fregant-se els ulls que li couen, es gira tement el pitjor. La iaia el mira reprovant el que estan fent, però per sort la pilota no ha arribat als seus dominis. Aquest cop ha anat a l'aigua.
S'hi endinsa i quan està a punt d'agafar-la, una onada se l'emporta lluny del seu abast i així passa un parell de vegades més en que fa inútils exercicis d'abdominals mentre nota clavats al seu clatell els ulls de la iaia dels collons i la seva rialla sorneguera.
Finalment recupera la pilota i va de dret a la gandula per estirar-s'hi, passar del seu estimat fill i posar-se a llegir la novel·la.
Mentre s'hi va acostant, intenta respirar profundament per no enfadar-s'hi. Veu que ja ha deixat la pala a terra i hi deixa la seva i la pilota.
- Ara descansem una mica, eh?
El nen no diu res i sembla que s'allunya cap a l'aigua.
El pare aprofita la treva i, mentre va recuperant les pulsacions habituals, agafa les ulleres i el llibre. S'estira a la gandula i acluca els ulls, deixant-se acaronar pels rajos de sol.
Quan els obre, i just abans d'obrir la primera pàgina de la novel·la, veu com el Pius s'acosta amb pales i galledes regalimant d'aigua, mentre amb els ulls il·lusionats li diu:
- Juguem?
Tot i no tenir fills ja saps que tinc nebots, i la història m'és ben familiar! Bon estiu!
ResponEliminaP. d C.
Eladi has de fer un llibre recopilant aquests relats. Podria ser la sorpresa de Sant Jordu. M'he pixat de riure. I a mi em costa molt llegir.
ResponEliminaQuina sort escriure així
Roger,
ResponEliminaa part de ser-te familiar espero que t'hagi fet riure o somriure.
Bon estiu!
Eladi
Pablo,
ResponEliminam'agrada molt haver aconseguit fer-te fer un bon tip de riure. Aquest era l'objectiu!
Gràcies pels afalacs... si mai sóc un best-seller de Sant Jordi tu podràs dir que ja em coneixies... jejeje...
Eladi