Al garatge hi tinc caixes i caixes amb tot de papers arxivats: de quan estudiava, de quan feia de monitor del MIJAC Valldaura, de les mil i una animalades que hem fet amb la colla dels Snoopys, dels viatges que hem fet, dels anys de mestre treballats, records varis de dates assenyalades, diaris de moments històrics viscuts...
L’altre dia van venir el Guiu i el Joan a passar el dia a casa i vam acabar parlant dels divertits records de la joventut amb els comiats de solter i les colònies que havíem fet al Junior de Crist Rei... I amb tants anys, ens ballaven records i no sabíem ben bé com havia anat allò de Matamala 86... Al final vaig anar a buscar la caixa arxivadora corresponent i vam rellegir el diari de colònies (aquells diaris que fèiem amb la impremta de gelatina) i després, xerrant, xerrant, vam anar a parar a aquell viatge que vam fer l’any 1994, l’any abans de casar-nos amb l’Anna.
El Joan, l’Anna i jo vam fer l’Inter-Rail l’últim any que jo, per edat, el podia fer. Era un bitllet de tren obert per viatjar per Europa durant un mes i nosaltres vam decidir anar a Praha com a objectiu principal, visitant també altres ciutats europees com Bratislava o Viena. Amb la motxilla i la tenda de campanya, de tirats, gastant-nos el mínim de diners possibles (o sigui, menjant poc i malament i estalviant-nos totes les visites on s’hagués de pagar entrada).
Vaig buscar als meus arxius i vaig trobar àlbums de fotos, tiquets dels llocs visitats, les despeses que vam fer i... un divertit diari on anàvem apuntant les anècdotes del viatge i que vam rellegir entre rialles.
A part dels nostres evidents canvis físics, vam recordar com havíem comprat, escrit i enviat un fotimer de postals; com trucàvem a casa des de cabines telefòniques (no hi havia mòbils ni internet); com havíem d’anar a les oficines d’informació per saber horaris, preus i tot el que necessitéssim; com intentàvem entendre’ns amb gent que parlava llengües que desconeixíem (txec, eslovac, alemany...); com vam fer una pila de fotos que vam haver d’esperar a revelar quan vam arribar a casa per saber com havien quedat...
Mare de Déu, com han canviat les coses!! Quins records!
Està bé això de tenir vocació d’arxiver!
Mare meva Eladi, sort tenim de tu els de la colla snoopiera per tenir-ho tot ben ordenat! No hi ha com tenir la vocació, però també l'espai que ocupa aquest arxiu. No sé com ho faries si encara fóssiu al carrer del Cos!
ResponEliminaRoger, no sé si és una virtut o un trastorn obsessiu compulsiu, però sempre m'ha agradat guardar aquests records que penso que, anys a venir, em pot venir de gust tornar a mirar i recordar...
ResponEliminaI mentre tingui lloc...
;-)
Eladi