"Errare humanum est" (un poema)

Em sembla que feia molts dies que no publicava un poema.
Aquest és de fa uns mesos i parla de les situacions d'ambient enrarit o "mal rotllo" que es poden produir entre companys de feina, dins de la família o en qualsevol situació en que intervenen persones humanes.
De com de difícil és sortir-se'n i... com de fàcil recaure-hi.

Espero que us agradi!

ERRARE HUMANUM EST
A vegades saps que no tens la raó
ni la té el teu oponent. No val la pena.
És estèril el combat, no et porta enlloc,
però rendir-se és una opció que no contemples.

I t’entestes en lluitar o potser t’enroques
i et capbusses en l’ambient que s’ha enrarit.
I ningú ja no somriu ni hi ha franquesa,
sense cap motiu de pes justificable.

Passen hores o setmanes. no és senzill
sortir eixut dels pous d’humana estupidesa.
Ningú vol fer el primer pas, ningú comença
fins que arriba un accident de la fortuna.

Un descuit, un cop d’atzar, la coincidència...
Un somriure que s’escapa, una topada,
un mirall on descobrim que és ben absurda
la galdosa situació que s’allargassa.

I de sobte es desfà el sucre dins la tassa,
s’evapora la tensió, se’ns difumina,
es relaxen les ganyotes disgustades
i s’eixamplen els pulmons. I hi ha vegades

que es segella la victòria de la treva
amb paraules, gestos, riures i mirades
que... tothom se’n farà creus quan, en dos dies,
perdin tot el seu efecte: quina pena!