Sabina: versos i "Por delicadeza"

 El nou disc de Joaquín Sabina està molt bé... o per a mi està molt bé (que els gustos són molt personals).
M'encanten les lletres de poesia enginyosa, simbòlica i viscuda. I m'encanta la part musical que li ha dissenyat per a l'ocasió el nou productor d'aquest disc, el Leiva (de Pereza).

Si el poso al cotxe mentre condueixo, de tant en tant una frase brilla per sobre de les altres i em fa somriure... Admiro aquesta capacitat de descriure una cosa d'una manera nova i, a més a més fent-ho rimar... és un crack aquest Sabina...

Doncs bé, us deixo amb un recull de frases que m'han agradat d'algunes d'aquestes noves cançons i una cançó que exemplifica aquesta col.laboració en la seva màxima expressió: "Por delicadeza", una cançó cantada pels dos, amb una melancòlica harmònica que la gronxa...

Cuando te haya olvidado, aún te echaré de menos...

(Postdata)

El tren de ayer se aleja, el tiempo pasa,

la vida alrededor ya no es tan mía...

...me duele más la muerte de un amigo

que la que a mí me ronda...

(Lágrimas de mármol)

A años luz de la rutina

anidó una golondrina

en mi balcón...

(Leningrado)

Mientras subo del abismo,

mientras el miedo se enfría,

mientras solo soy yo mismo

de cara a la galeria...

(Sin pena ni gloria)

Me acusas de jugar siempre al empate.

Me acusas de no presentar batalla.

Me acusas de empezar cada combate

tirando la toalla...

(Por delicadeza)

   

I per als "malalts" d'històries sobre les cançons i els músics, us transcric l'explicació que va fer en Leiva a les seves xarxes socials de com s'havia gestat aquesta cançó... Jo ho he trobat apassionant!

Canción en el descuento. por Leiva :
Madrugada. Estudio casa Joaquín.
Disco terminado. Día de escucha, brindis, abrazos, bailes. Lo oímos en bucle durante horas. Entra solo.
Por primera vez creo que disfruto de una escucha sin pensar qué cambiaría. Mentira. Hablamos del orden y comentamos que la voz de Olga en "Quien más, quien menos" tiene que estar bien presente, como en los duetos de Gram Parsons y Emmylou Harris.

En medio de ese ambientillo bueno de abrazos por el trabajo terminado, Benja saca dos versos maravillosos del bolsillo. Siempre lleva algo encima.
Los lee en alto. Me encantan. Me caliento y quiero hacerlos. Ya.
Joaquín dice que el disco está terminado y que ni de coña. Que disfrutemos y no jodamos. Brindis.
Se pelean.
- La última que llega siempre es la buena..
- No es no, Benja.

Pruebo dos acordes y una melodia en lo que se van a mear. «Casan bien bonitos» pienso.
Tenemos algo.
1:30
Joaquín repite que el disco está terminado y también que eso que ha oído de lejos suena precioso.
Mientras se queja de los enredos clásicos de Benja, se le ocurren tres genialidades y terminamos la primera estrofa.

- ¿Vamos a por un estribillo?
- Que sí, que está ahí.

Benja lanza una idea celestial.
Tiramos del hilo y sale liquidillo. Trato de ir encontrando música a la velocidad que estos locos escriben.
Joaquín me grita al oído que le encanta la melodía pero que por-qué-no-esto-aquí.
Hace un giro hermoso en el "El árbol de Lucifer..."
Me lo tararea y retengo.
Suena a buen estribillo.
Tenemos algo. Brindis.
2:30

Pienso en el arranque de "Wall Of Red Wing" de Dylan. Armónica… ¿o está muy trillado?Justo Benja dice que una armónica le haría justicia. De repente creo en cosas hippies buenas.

- Hagamos segunda estrofa y lo tenemos.
Brindis.

Benja y Joaquín se matan por una palabra del último verso de la segunda estrofa. Esto pasa mucho, es genial verlo. Sin duda son tipos de palabra.
Tenemos algo.
3:15

Entra Jime y no da crédito.
- ¿Canción nueva?, ¿grabarla ahora?, ¿para este disco? Y se va..
Brindis.

Opino que falta un cierre potente. Un verso que resuma.

- ¿La tocamos de arriba y vemos como hila?
- Uhhh.. esto suena dentro del disco.
- Hijos puta (Joaquín).

Juanito el técnico nos ve muy pedos pero cree que hay que grabar el momento. Le digo que no tengo intro, riff, reintro, parte C..

- No me jodas, Lei.
- Va.

Joaquín quiere escuchar el reggae del disco de repente el cabrón, pero Benja le quiebra y ocurre el milagro. Se va dos minutos hablando solo y vuelve con el cierre:
"Ayer te quise por amor al arte, hoy por delicadeza”

Hay canción.
Brindis.
4:00

Les digo que se vayan y me dejen media horilla para grabar una acústica y poder cantar encima. Dejarla dibujada, vaya..
Joaquín dice que si lo consigo en mi estado llama al Circo del Sol.
Improviso un arranque-intro y lo dejo dibujado con dos acústicas. Una al lío, otra flotante y buscante.
Sin claqueta, con tempo de 4:30 am.

Joaquín tiene la voz mejor que a las 18.00 de la tarde y me pregunta por qué cojones no hemos grabado el disco entero a esta hora.
Se sienta, cierra los ojos, fuma y canta.
Una toma. Espectacular. Poderosa.
Benja y yo sabemos lo que acabamos de oír-ver. Ni lo hablamos.

- ¿Me quitas dos versos y los cantas tú, que te parece? (Esto se oye al final de la canción si ponéis la oreja). La segunda estrofa es tuya, Lei.

Yo me siento como si Cholo me dijera:
- Calienta.

Me levanto, cierro los ojos, canto.
Abro los ojos.
- ¿Cómo la llamamos?
- "Por delicadeza". Y va dentro de disco, cabrones.
5:30.

https://open.spotify.com/track/5swet7...

Nota: Lo que suena es lo que se grabó en ese preciso instante. Añadí una armónica y un bajo al terminar de cantar.

Feliç i orgullós de ser mestre

Dies enrere em va passar una cosa a l’escola d’aquelles que et fan marxar a casa amb un somriure i orgullós de la feina feta. No vull pas donar noms reals... li direm Joaquim...

El Joaquim és un nen de la meva classe i feia uns dies que tenia algunes reaccions estranyes que no havia tingut abans.

Un dia va deixar tot de preguntes d’un examen en blanc i es va com bloquejar... Li vam treure importància i li vam deixar acabar en una altra estona...

Un dia es va tancar en banda i no va voler copiar unes preguntes de la pissarra que tothom havia de copiar... Em vaig armar de paciència i li vaig dir que s’espavilés però que el dia següent ho havia de portar fet i no hi vaig voler donar més importància...

Però al cap d’uns dies va tornar a fer el mateix i allò no em va agradar... Una altra vegada es va negar a copiar la feina de la pissarra i era impossible dialogar amb ell. Boca tancada, mirada al terra i cap intenció d’interactuar amb mi... Li vaig parlar suau, li vaig parlar fort i al final em vaig enfadar perquè ja m’estava atipant d’aquella actitud i el vaig amenaçar que es quedaria sense pati i llavors faria la feina que no li donava la gana de fer mentre els seus companys jugaven. Ell es mantenia ferm sense badar boca i jo m’anava irritant davant d’aquella actitud...

I llavors vaig tenir un moment d’inspiració...

Potser hi havia un motiu... potser no en trauria res d’enfadar-me, castigar i anar pujant en aquella espiral de “a veure qui pot més”...

El vaig fer sortir al passadís i vaig canviar el to... Vam tenir una conversa semblant a aquesta:

-       Què et passa?

-       No em passa res.

-       No diguis que no et passa res perquè no m’ho crec. Abans no m’havies fet mai això i ara en pocs dies ho has fet més d’un cop. A tu et passa alguna cosa...

-       No em passa res.

-       Doncs per què fas això?

-       No ho sé.

Jo intuïa que podia passar alguna cosa a casa perquè algun dia havia captat algun comentari de situació excepcional, però no tenia més dades... I per no anar directe al que em pensava que era el motiu de la seva actitud, vaig començar per un altre cantó:

-       Estàs bé a la classe? Tens problemes amb algun company? Algú t’empipa o es riu de tu?

-       No, a la classe no em passa res...

Semblava que m’obria una mica la porta.

-       I a casa? Està tot bé?

I llavors se li van començar a entelar els ulls i em va explicar que tenia un familiar directe ingressat a l’hospital i que tenia por que es morís i va començar a plorar, alliberant-se d’aquell pes que duia a sobre... El vaig abraçar una mica, em vaig interessar pel que li passava, li vaig demanar si havia explicat als pares com se sentia (i més tard hi vaig parlar, és clar), el vaig tranquil.litzar, li vaig treure importància al que havia fet i li vaig dir que sempre que necessités explicar-me alguna cosa o no tingués ganes de treballar que m’ho expliqués, (però que no fes aquells “plantes”).

El vaig deixar anar a rentar-se la cara i vam tornar a entrar.

I va anar al seu lloc i es va posar a treballar.

I jo em vaig sentir molt bé, content d’haver tingut aquell moment d’inspiració i en comptes d’haver-lo castigat sense pati i haver-lo renyat, haver sortit a parlar amb ell i haver-li pogut oferir un punt de suport i l’oportunitat d’esbafar-se.

I vaig pensar quantes vegades no dec haver tingut aquest moment de pausa i inspiració... quantes vegades no em dec haver assabentat que un alumne ho passava malament... I quina feina tan maca que tinc que puc tractar amb infants i, molt més enllà d’ensenyar-los les normes d’accentuació i les taules de multiplicar, els puc ajudar a desenvolupar-se com a persones, a reconèixer i expressar les seves emocions...

I ja us ho he dit al començament: vaig marxar a casa feliç i orgullós...perquè en moments com aquests recordo perquè m’agrada tant la meva feina!

"La sal de la vida" (un poema)

El passat 21 de març era el Dia de la Poesia, però hi havia altres notícies que havien de sortir abans que aquesta...
A més, no considero que el dia de la Poesia tingui data de caducitat i estaria molt bé que cada dia pogués ser el Dia de la Poesia... segurament ens aniria millor a tots...
Doncs aprofito aquesta coincidència tardana i us ensenyo aquest poema que tenia ganes d'exposar.
Com tantes vegades va venir d'una imatge fugaç... un dia d'aquells que em trobava tan a gust amb l'Anna i m'imaginava relaxadament a la platja amb el gust dels seus llavis salats... Em va cridar l'atenció aquesta visió "positiva" del gust salat, tants cops associat a visions "negatives" (les llàgrimes, experiències doloroses...). I vaig pensar que en una parella toca passar-les les dues i que en això consisteix la gràcia de les parelles que perduren, en saber compartir la sal, la dels moments bons i la dels dolents.
I va sortir aquest poema...

LA SAL DE LA VIDA
Estirat a la platja, amb els colzes clavats
a la sorra calenta i amb els ulls aclucats.
Deixo que el sol em llepi i respiro pausat,
sento que te m’acostes...què més puc demanar?

Neixen les pessigolles del contacte fugaç:
 contra els meus eixuts llavis, els teus llavis salats.
És un gust que m’agrada perquè és dolç i és salat.
És un gust que m’agrada... perquè sí, perquè ets tu.

Però recordo altres dies quan nedàvem plegats,
oceans de tristesa, de tenebra i dolor.
Com de fosca era l’aigua! Feia fred! Feia por!
Pell a pell naufragàvem, però no estàvem mai sols.

Jo no vaig mai deixar-te. Mai tu et vas allunyar.
Les onades trencaven sobre nostre. Espantats,
cara a cara ens miràvem i escopíem la sal
que ens omplia la boca de glopades de mar.

I així passa la vida, tot sovint gust de sal,
però plegats, recolzant-nos, quan fa sol i quan no.
Deu haver altres maneres d’explicar-ho millor,
però m’agrada la imatge de partir-nos la sal.

Donant la cara pel "Cas Careta"

Si fa temps que seguiu aquest bloc ja sabeu què és el que jo anomeno el “Cas Careta”. Periodísticament i judicialment suposo que és el “Cas Jubany,” ja que va començar amb l’assassinat de l’Helena Jubany. Però per a mi és el “Cas Careta” ja que arrel de la mort de l’Helena Jubany, van detenir i empresonar la Montse Careta. I un cop a la presó i veient amb perplexitat el que li estava passant no va poder suportar-ho i es va acabar suïcidant.
I la Montse Careta era amiga meva i jo estic convençut que ella no va matar l’Helena Jubany i, per tant, sento que és profundament injust que acabés pagant amb la seva vida per aquests fets.
Això va passar l’any 2002.

Un cop morta la Montse, la seva família i la meva vam intentar donar continuïtat al procés judicial per aconseguir esbrinar qui havia matat l’Helena i poder demostrar que la Montse era innocent. Però la seva mort va semblar que deixava tothom tranquil i satisfet i el cas arxivat. Després d’uns mesos d’espernegades judicials, de perdre-hi diners i treure’n disgustos, vam veure que no hi havia res a fer i vam anar deixant de lluitar contra els molins de vent...
Però el gener del 2015 vaig veure el documental “Ciutat morta” i allò va remoure tots els records que tenia sobre el “Cas Careta” ("Ciutat morta", la justícia i el record d'un cas llunyà) i em vaig decidir a deixar-ne constància a aquest bloc en forma de 3 extenses notícies:

• Qui era la Montse Careta? (1a part)
• Montse Careta: què li va passar? (2a part)
• Montse Careta: per què? (3a part)

Fa uns mesos uns estudiants de periodisme van ensopegar amb aquest cas i el meu bloc i els va seduir per fer-ne el seu treball de final de grau en forma de reportatge novel.lat. Es van posar en contacte amb nosaltres i des de llavors estan recopilant tota la informació del cas per fer-ne un relat que deixi al descobert tots els punts foscos del procés i apunti a la més que probable innocència de la Montse Careta.
Tots els moviments i la investigació que estan realitzant aquests estudiants va suscitar l’interès d’alguns mitjans de comunicació. Primer se’n va fer una notícia al Regió7 i el dia 2 de març, l’Imma, la germana de la Montse, i aquests dos periodistes van ser entrevistats al programa “Els matins de TV3”.
L’emissió d’aquesta entrevista va suscitar que altres periodistes es posessin en contacte per fer-ne una nova notícia. I aquesta vegada, em van demanar la meva participació.

I amb molt de gust ho vaig fer i vam anar al Parc de l’Agulla on una periodista de l’ACN ens va fer un reportatge (text, imatges i vídeo) que ha tingut repercussió en alguns mitjans de comunicació (naciodigital.cat, Ràdio Manresa, Canal Taronja...)
Potser heu sentit la meva veu per la ràdio o m’heu vist a la tele o heu ensopegat amb el meu nom o la meva foto per internet, parlant d’aquest cas i us ha sobtat...
Doncs, sí, era jo... donant la cara pel “Cas Careta”.
Tan de bo serveixi per alguna cosa i algú que fa 15 anys no va parlar ara reuneixi el valor per fer-ho i aportar llum per descobrir l’enigma: qui va matar l’Helena Jubany?
 

Enllaç a la notícia de naciodigital.cat: CLICA AQUÍ

Ja és primavera!

Fa dies que les temperatures ho indiquen… però no és això.

Fa dies que el dia s’allarga... però no és això.

Els llibres diuen que comença amb l’equinocci del 20 de març, quan el Sol passa l’equador celeste i el dia i la nit tenen la mateixa durada... però no és això.

Alguns grans magatzems acostumen a anunciar-ho amb interessos comercials... però no és això.

Jo fa dies que sento que és primavera perquè hi ha malalties que tornen a amagar-se mica a mica i permeten que les coses es posin a lloc...

...perquè alguns somriures que havien estat hibernats per diversos motius han anat sortint dels seus caus i a hores d’ara ja campen per tot arreu sense cap precaució ni temor...

...perquè el neguit i la tristor ja han fet la major part del camí que havien de fer i mica a mica una nova normalitat es va instaurant a les nostres vides i recuperem aquest pocvalorat luxe de la normalitat...

...perquè la llum del sol ens dispara els nivells de serotonina, ens predisposa a la sensació de benestar i bon humor i ens fa disminuir la sensació de fatiga... I ens permet allargar les activitats a l’aire lliure i ens permet alliberar-nos de capes de roba i ens permet anticipar l’arribada de les vacances....

...però sobretot...

...perquè fa dies que un ocell canta de bon matí davant de la meva finestra. 

Canta i em mira i no s’espanta ni marxa.

Canta per a mi. 

Canta i pràcticament em somriu i aconsegueix que jo també somrigui i comenci els dies de bon humor. 

Fins i tot quan no el veig, continuo sentint-lo, com si estigués ja dintre meu. 

Li he agafat tan afecte que li he posat nom: es diu “Esperança”...

Sant Josep

Avui és Sant Josep.
Mai no he celebrat el dia de Sant Josep com a dia del pare, però si que tenia 2 Joseps a qui he estimat molt i procurava felicitar: el Xep i el Josep Vacas.

I avui no els tinc...

No els tinc?

Els tinc i no els tinc perquè no puc veure'ls ni tocar-los però de tant en tant quedem en algun replec de la memòria, en les ditades d'alguna fotografia, en la pàgina rebregada i tacada de tinta d'alguna agenda, en les notes d'una cançó que sobrevola l'habitació, en un somni estrany que no recordo ben bé com anava... en fi, segur que molts ja sabeu què vull dir i no ho entendreu pas millor si faig la notícia més llarga.
A vegades un fa veure que parla amb ells i els diu "Allà on sigueu...", però no són "allà", són "aquí": en tinc bocinets dins meu i per això segueixo pensant en ells... i ho faig amb agraïment i amb un somriure!
Per molts anys, nois!

Què diu l'agenda?

Fa dies que no tinc temps d'escriure a aquest bloc... Normalment quan passa això és que vaig de bòlit, sovint per pics de feina (final de trimestre escolar, edició i muntatge de LA CALDERINA...) o d'altres vegades perquè estic ocupat VIVINT noves experiències que m'absorbeixen (per bé o per mal). Aquestes experiències acaben ocupant un lloc a la meva agenda on s'hi reflecteixen coses importants que m'han anat passant a la vida.
I aquestes setmanes de març tenen unes quantes dates marcades de la meva història i, avui, en comptes de fer un article llarg i profund, em limito a exposar-les i recordar-les en veu alta:

2 de març (1969): vaig néixer jo... que no és poc...
 

6 de març (1998): em vaig comprar la guitarra Washburn, posant-hi molts més calers dels que era raonable i gràcies a l'ajuda d'uns quants mecenes que m'hi van ajudar. Però amb aquella guitarra vaig passr uns anys fantàstics amb els Nàufrags, composant i tocant en públic, sentint-me realitzat i reconegut i sent molt feliç. Indiscutiblement va ser una bona inversió!

7 de març (2005): va néixer el Roc i ja mai res va tornar a ser igual... Podria dir moltes coses i no m'acostaria a la realitat... Moments inimaginables, sensacions noves, alegries, llàgrimes d'emoció, pors, estrès, preocupacions, somriures, rialles, abraçades, pell, batecs, mirades i sospirs... Una aventura sempre oberta i sempre imprevisible...

8 de març (2017): Barça 6-1 PSG. Això acaba de passar però sortirà durant anys a la meva agenda...

10 de març (2016): l'any passat érem amb el Pablo gaudint del millor concert de les nostres vides, a la sala Apolo de Barcelona a la presentació del darrer disc del Ramon Mirabet... Brutal!

13 de març (1997): amb el Josep Vacas vam decidir formar un grup de música i dir-li Nàufrags i passar uns dels millors anys de les nostres vides...

16 de març (1995): va morir el meu avi Emili, una de les persones a qui més he admirat, respectat i estimat i la primera de les morts sentides que hauré d'anar vivint i encaixant mentre duri la meva partida...

I ja que avui és dia 16 em sembla bé aturar-me aquí.
Recordar. Respirar.
I continuar vivint i acumular experiències que pugui anar deixant apuntades a la meva agenda...

Nit històrica

Ahir vam viure una nit històrica...
El Barça va guanyar el PSG per 6-1 i es va classificar per als quarts de final de la Champions remuntant un 4-0 advers del partit d'anada, cosa que no havia aconseguit mai ningú. I això és el que ho fa històric: mai ningú no havia estat capaç de remuntar un 4-0 advers...
I el Roc ho va viure en primera persona i potser és la primera nit històrica que viu, d'aquelles que recordarà tota la vida...
D'aquí a molts anys, quan jo ja no hi sigui i algú en parli, ell somriurà i explicarà que ho recorda perfectament...

"A la primera part estàvem sopant a casa de la iaia Dolors i l'anàvem escoltant per la ràdio. A la mitja part el Barça ja guanyava 2-0 i hi havia esperances, tot i que era dificilíssim. Llavors vam marxar cap a casa a Calders.
Quan vam arribar-hi jo vaig pujar com un llamp a dalt i vaig anar directe a engegar la ràdio de la cuina sense obrir cap llum. Començava la segona part i de seguida vam fer un altre gol. 3-0 i quedava tota la segona part per fer-ne un altre o un parell i aconseguir el miracle!! El que s'havia d'aconseguir és que no ens en fessin cap!!
La meva germana va anar a dormir i jo em vaig quedar al menjador on el meu pare havia posat la tele i l'estava seguint. Normalment només em deixaven veure les primeres parts dels partits per no anar a dormir tard, però aquell cop ni jo no vaig demanar si em podia quedar ni ningú em va fer marxar a l'habitació... tothom tenia clar que allò podia ser una nit històrica.
Però llavors va fer un gol el PSG, el Cavani, i va semblar que ja no hi hauria res a fer.
El meu pare va començar a dir:
- Ves a dormir que és impossible que en 20 minuts facin 3 gols! 

(i aquí somriurà recordant-me com li deia)

Però jo em vaig quedar allà dret. No em movia. Anava guanyant temps. Ell ja no estava pendent del partit i anava amunt i avall. Cada cop que passava per allà em tornava a dir el mateix:
- Ves a dormir, que no remuntaran i demà no t'aguantaràs.

I llavors va arribar el minut 88 i el Neymar va fer un golàs de falta directa: 4-1. 
Per remuntar calien 2 gols més i el partit estava pràcticament acabat... però en un tres i no res, van xiular un penal a favor del Barça i el va xutar el Neymar (vaig haver d'aguantar el comentari de rigor de la meva mare: "Ara encara el fallarà" que, com sempre, em va posar histèric...)

(i aquí tornarà a somriure recordant quan li dèiem aquestes coses i ell explotava de manera irracional)

Però no el va fallar. Va tornar a marcar: 5-1!!
Però era pràcticament el minut 90...
Llavors van donar 5 minuts de temps afegit i de cop tothom va pensar "T'imagines si..." i van anar passant els minuts mica a mica i tot el camp estava embogit i pujava el porter, el Ter Stegen, a rematar les faltes i el temps s'anava exhaurint i llavors...al minut 95... el Neymar va fer una centrada i el Sergi Roberto va estirar la cama i amb la bota va desviar la pilota i...va...fer...el...gol!!! 
Goooooooooooooooooooooooooooooooool!!
6-1!!!
El Barça classificat!!!

I jo em vaig tirar a terra i em vaig posar a cridar i em vaig abraçar a la meva mare i em vaig tornar a posar a cridar (i em van dir que callés que la meva germana dormia)...
I llavors vaig anar cap al meu pare que jeia al sofà i li vaig dir:
- Què? Que era impossible, eh?
I ell somreia i em va voler abraçar i hi havia una mena d'alegria incrèdula que gairebé mai més l'he tornada a veure.
I me'n vaig anar a dormir al llit, molt tard i molt feliç pel que acabava de veure i viure: la meva primera nit històrica!"

Us deixo amb l'àudio de RAC1 que era el que vam escoltar aquella nit històrica:

Els millors concerts de la meva vida

Dies enrere vaig enganxar un programa de ràdio on trucava la gent i explicava quin havia estat el millor concert de la seva vida... Moltes de les experiències eren de concerts d'estrelles internacionals (Springsteen, U2...) o lligades a moments especials de les vides dels que ho explicaven...
Em va agradar escoltar les diferents anècdotes i després em vaig preguntar a mi mateix quins han estat els millors concerts de la meva vida...

Ara mateix diria que el millor ha estat el del Ramon Mirabet a la Sala Apolo de Barcelona (10-3-2016), el de presentació del seu darrer disc "Home is where the heart is"... Hi vaig anar amb el Pablo, vam sopar junts a Barcelona abans d'entrar al concert, vam disfrutar moltíssim, vam ballar moltíssim, vam cantar i cridar, vam comprar el disc i vam sortir amb un "subidon" molt guapo... Jo encara hi anava amb la mà enguixada i el recordo com una experiència molt intensa i molt guapa...

Altres concerts dels quals guardo molt bon record:

• Més d'un concert del Dani Flaco a la sala Voilà de Manresa, amb el Pablo (2012, 2013, 2014...), gaudint i cantant les seves cançons i rient dels comentaris del Pepo López i el mateix Flaco entre cançó i cançó. Hem passat molt bones estones als concerts del Dani Flaco...
•  El primer concert de Els Amics de les Arts, amb l'Anna, al Sielu de Manresa (novembre del 2010, després que en 2 concerts anteriors m'hagués quedat sense entrades). En tenia moltes ganes i m'ho vaig passar molt bé!
• El concert del Quimi Portet a l'Aula 2000 de Manresa, de la seva primera gira en solitari després de la dissolució de El Último de la Fila (devia ser el 1998 o 99). Sempre és un plaer gaudir dels directes del Quimi Portet i els seus músics, i veure com gaudeixen sobre l'escenari i encomanen la seva passió per la música. Vaig anar-hi amb el Josep Vacas i recordo especialment els llums de Nadal penjats dels micros i el fet totalment inaudit que el Quimi s'emportés tot el públic a la mitja part al Bar Stars a prendre alguna cosa...Mai no he vist res igual...
• Els fantàstics concerts dels primers Convidats (Només Jordi Ribot i Xavier Serrano) cada divendres al vespre al restaurant El Celler de la Baixada dels Drets de Manresa (devia ser cap al 1995, 1996...). Hi havia anat amb l'Anna, amb el Josep...i havia repetit moltes vegades perquè ens ho passàvem moolt bé. Les cançons acústiques i elegants, versions i temes propis, salpebrades amb els comentaris divertits dels dos artistes en interacció constant amb el públic... Hi havia tanta complicitat que no podíem parar de somriure... Quins records!

Aquests són dels que guardo millors records, pero hi ha hagut altres concerts on m'ho he passat molt bé: el del Quartet Mèlt (Kursaal de Manresa, 2016), el de Joan Rovira (Voilà de Manresa, 2015), algun del Damià Olivella amb la seva ànima de bluesman (Voilà de Manresa, 2015), algun dels Dire Straits o el Mark Knopfler en solitari a Barcelona, els de SAPO al voltant de l'any 2000 en diferents escenaris, algun de Sau, Lax'n'Busto o Sopa de Cabra en els anys d'explosió del rock català...

Finalment acabo amb unes anècdotes:

• el primer concert al que tinc constància d'haver assistit és el de Hombres G a la discoteca Kronos de Manresa (potser el 1988)...Quin debut!
• guardo un gran record de dos concert en que no hi he estat de públic, sinó dalt de l'escenari. L'actuació dels Nàufrags al Sielu de Manresa (9-7-1999) i el meu concert en solitari al Centre Cívic de Calders (23-1-2010). I amb aquestes 2 fotos acabo aquesta notícia:

El "cas Careta" es remou

2 de març de 2017.
Al programa "Els matins de TV3" la periodista Fina Brunet entrevista l'Imma Careta i els estudiants de periodisme Anna Prats i Yago García per tornar a posar sobre la taula tots els interrogants pendents del cas de la mort de l'Helena Jubany, que va acabar portant també la mort a la nostra amiga Montse Careta a la presó de Wad Rass on estava empresonada acusada de la mort de l'Helena.

Aquests fets van passar fa 15 anys, des de finals de l'any 2001 fins a principis del 2002:

• 2-12-2001: apareix morta l'Helena Jubany.
• 12-2-2002: detenen la Montse Careta i 2 dies després ingressa a la presó Wad Rass.
• 7-5-2002: la Montse Careta se suïcida a la presó

Un cop morta la Montse ràpidament tothom es va afanyar a tancar el cas i res vam poder fer els amics i la família per continuar lluitant per defensar la imatge de la Montse i demostrar la seva innocència.
Fa uns mesos aquests estudiants de periodisme es van posar en contacte amb nosaltres perquè els interessava el cas per fer un treball d'investigació de final de carrera que pretenen que acabi sent un llibre. Ells han tornat a picar portes i a demanar coses a la gent implicada fa 15 anys. I avui tots plegats han sortit a la tele per donar difusió a aquest cas obert...
Tan de bo serveix i per poder avançar en el cas i respondre interrogants que mai van ser contestats. El principal: qui va matar l'Helena Jubany?

Us deixo els enllaços a 3 notícies d'aquest bloc que explicaven detalladament aquest cas i el vídeo del programa d'avui (el fragment de 17 minuts comença a les 2'42 i acaba a les 2'59).

Qui era la Montse Careta? (1a part)
Montse Careta: què li va passar? (2a part)
Montse Careta: per què? (3a part)   VEURE VÍDEO