"La sal de la vida" (un poema)

El passat 21 de març era el Dia de la Poesia, però hi havia altres notícies que havien de sortir abans que aquesta...
A més, no considero que el dia de la Poesia tingui data de caducitat i estaria molt bé que cada dia pogués ser el Dia de la Poesia... segurament ens aniria millor a tots...
Doncs aprofito aquesta coincidència tardana i us ensenyo aquest poema que tenia ganes d'exposar.
Com tantes vegades va venir d'una imatge fugaç... un dia d'aquells que em trobava tan a gust amb l'Anna i m'imaginava relaxadament a la platja amb el gust dels seus llavis salats... Em va cridar l'atenció aquesta visió "positiva" del gust salat, tants cops associat a visions "negatives" (les llàgrimes, experiències doloroses...). I vaig pensar que en una parella toca passar-les les dues i que en això consisteix la gràcia de les parelles que perduren, en saber compartir la sal, la dels moments bons i la dels dolents.
I va sortir aquest poema...

LA SAL DE LA VIDA
Estirat a la platja, amb els colzes clavats
a la sorra calenta i amb els ulls aclucats.
Deixo que el sol em llepi i respiro pausat,
sento que te m’acostes...què més puc demanar?

Neixen les pessigolles del contacte fugaç:
 contra els meus eixuts llavis, els teus llavis salats.
És un gust que m’agrada perquè és dolç i és salat.
És un gust que m’agrada... perquè sí, perquè ets tu.

Però recordo altres dies quan nedàvem plegats,
oceans de tristesa, de tenebra i dolor.
Com de fosca era l’aigua! Feia fred! Feia por!
Pell a pell naufragàvem, però no estàvem mai sols.

Jo no vaig mai deixar-te. Mai tu et vas allunyar.
Les onades trencaven sobre nostre. Espantats,
cara a cara ens miràvem i escopíem la sal
que ens omplia la boca de glopades de mar.

I així passa la vida, tot sovint gust de sal,
però plegats, recolzant-nos, quan fa sol i quan no.
Deu haver altres maneres d’explicar-ho millor,
però m’agrada la imatge de partir-nos la sal.