"Només respira"

He trobat aquest vídeo i l'he trobat molt interessant.
Hi surten una colla de nens i nenes explicant les sensacions que tenen en els instants previs a enfadar-se. Això els pot permetre identificar-los, anticipar-s'hi i preparar-se per gestionar-los. Especialment encertada em sembla la comparació amb un pot ple d'aigua amb purpurina...
I la solució és fàcil: atura't i... només respira.

Penso que s'hauria de difondre molt aquest vídeo i que pot ser molt útil a les criatures.

Dibuixar. Expressar. Educar.

L'altre dia em va passar una anècdota molt curiosa, interessant i reveladora mentre feia una classe de català a 5è.
Estàvem treballant la poesia i ens proposaven un fragment del poema "El temporal" de Miquel Costa i Llobera:

"...Damunt la costa deserta
llança l'àguila son crit;
i, pel vent espellifades,
passen negres nuvolades
com a robes esqueixades
del vel immens de la nit..."

Després de fer-ne la comprensió i prendre consciència de les imatges, el llenguatge, el ritme i les rimes del poema, l'exercici final era fer un dibuix. Un cop analitzats els elements que havien de sortir al dibuix (la nit, els núvols, la platja, el mar, una àguila...) no semblava que fos una tasca difícil i els vaig convidar a posar-s'hi.

Ràpidament vaig copsar que hi havia uns esbufecs i una incomoditat davant de la tasca que els demanava i alguns van començar a verbalitzar que "no sabien dibuixar" o a demanar-me models (com puc fer l'àguila? no sé fer una àguila...).

Llavors em va venir al cap una reflexió del Joan Turu i no em vaig poder estar d'aturar la feina i fer-los un discurs que venia a dir més o menys això...

No és veritat que no sabeu dibuixar.

El Joan Turu (un gran dibuixant al qual conec personalment) sempre explica que quan va a les escoles veu els nens petits sempre dibuixant i contents dels seus dibuixos. En canvi quan es troba amb nens més grans com vosaltres, la majoria dieu que no us agrada dibuixar i que no en sabeu.

I sabeu de qui és la culpa?

De nosaltres, dels mestres, que un mal dia us vam començar a dir que un dibuix no estava bé, que no s'assemblava al model que us havíem donat, que us havíeu passat de la ratlla en pintar-lo... 

I això no està bé perquè dibuixar és una manera d'expressar-se i, per tant, cadascú dibuixa a la seva manera i no n'hi ha una de bona i una de dolenta.

O sigui que no digueu més que no sabeu dibuixar o que ho feu malament. El dibuix que feu és el vostre dibuix i, si no penséssiu que ho feu malament i dibuixéssiu sovint, segur que us agradaria la vostra manera de dibuixar.

O sigui que, almenys quan us toqui fer un dibuix a les meves hores, que ningú no digui que no sap dibuixar o que li queda malament, dibuixeu com vulgueu i com us surti i estarà bé.

Sabeu què? 

Quan vaig acabar el meu parlament alguns alumnes em van donar les gràcies i va haver-hi com un relaxament general i molts van començar a dibuixar...

Era un classe de català i no hauríem pas hagut de parlar de dibuix, però em va semblar que aquella xerrada havia estat molt interessant i necessària.

I dues coses per a tu, Joan, (que intentaré fer-te arribar aquesta anècdota):

1.- Gràcies per les teves reflexions que vaig conèixer fa molt temps i que comparteixo plenament.

2.- Espero haver remat en la mateixa direcció que tu i no haver-te malinterpretat posant en boca teva afirmacions inexactes.Si és així fes-m'ho notar per poder-ho esmenar.

Glops de felicitat

Que de cop i volta apareguin del no-res aquells amics que fa més de 3 anys que no veus perquè se'n van anar a viure a Àustria...
Que puguis abraçar-los i petonejar-los i posar-te a parlar amb ells i tinguis aquella magnífica sensació de proximitat, com si ahir haguéssim acabat de parlar i no ens hagués separat ni el temps ni l'espai...
Que passis uns moments amb ells i de cop et vinguin al cap tot de moments que vam compartir i se't quedi un somriure inesborrable que als altres els costi d'entendre...

Família nombrosa (18-11-12)
Herois anònims (30-6-13)
"Ciudad de vacaciones" (6-7-13)

Que et convidin a visitar-los a Àustria (com ja han fet altres vegades) i sàpigues que t'ho diuen de tot cor i tinguis ganes d'anar-hi i passar uns quants dies seguits amb ells i pensis que... per què no?... a veure si tot coincideix i podem fer-ho realitat...

Gràcies, Pietat, Arles, Natàlia, Gabriel i Aran, pel regal de la vostra visita sorpresa; per seguir estar tan a prop nostre malgrat el temps i la distància; pel regal sense data de caducitat de la vostra amistat...

Us estimem!

"Torna a brillar" (un poema)

TORNA A BRILLAR
Brilla, petit, al bell mig de l’abisme
i mentre brilla s’eixampla i esclata
i, encomanat per l’onada expansiva,
sento brillar la foscor que m’envolta.

Brilla amb un dring que ara és nou, però em recorda
drings d’altres temps. I no parlo de gaire.
I així, de cop, esdevé una drecera
per retornar a sensacions que enyorava.

Brilla i guareix, com si fos medecina
de benaurats secundaris efectes.
Que la receptin uns quants cops al dia
que la prendré sense queixes ni dubtes.

Brilla de nou. S’ha fet dur no tenir-lo.
Torno a estar en pau: quan ell brilla, jo brillo,
multiplicant el valor que teníem.
Torna a brillar. Parlo del teu somriure.

 (12-2-17)

Casa nostra, casa vostra (Manifest)

Hi ha coses que a vegades et sembla que les tens clares, però, per un motiu o altre, les vas deixant passar. I això m'ha passat amb el Manifest del col.lectiu "Casa nostra, casa vostra" a favor de l'acollida dels refugiats.
Sabia que hi havia una campanya de recollida de signatures, un macroconcert, una manifestació i, per naps o per cols, anaven passant els dies sense que fes un pas endavant per donar-hi suport.
Fa uns dies, vaig trobar el moment i vaig entrar a la plana-web. Vaig llegir el manifest detingudament i no vaig trobar cap raó per no signar-lo. Al moment d'adherir-m'hi hi havia 55.058 signatures de suport i... em van semblar molt poques.
Però estic segur que hi ha molta més gent que hi està d'acord i que voldria donar-hi suport. Potser els passa com a mi, que no troben el moment d'aturar-se, buscar la plana, llegir-ho...
Jo avui dissabte no puc anar a la manifestació però hi dono tot el meu suport.

I he pensat que una humil manera de col.laborar era posar aquesta informació més a l'abast.
Aquí teniu el manifest i, al final, un link per anar a parar a la pàgina i poder-hi afegir la signatura.

CASA NOSTRA, CASA VOSTRA - MANIFEST

Catalunya ha estat sempre terra d’inclusió, però no podem oblidar que en molts moments també hem estat rebuts en altres terres. A Catalunya convivim amb persones de la resta de l’Estat, persones de totes les cultures, de tots els països i de totes les creences.

Més de 290 milions de persones han hagut de desplaçar-se forçosament de casa seva per conflictes armats, vulneracions dels drets humans, canvi climàtic i pobresa. Des de l’any 2000, i per culpa de les polítiques europees de blindatge de les seves fronteres, més de 32.000 persones han perdut la vida intentant creuar el Mar Mediterrani, que s’ha convertit en un immens cementiri . L’any 2016 ha estat un dels més mortífers.

Els estats membres de la Unió Europea, lluny d’oferir una solució a la situació, han restringit encara més el pas de les persones fins a tancar les fronteres i Europa s'ha consolidat com una gran fortalesa. N’entren amb comptagotes i qui ho aconsegueix ho fa jugant-s’hi la vida i buidant-se les butxaques en favor de les xarxes de tràfic de persones. Un cop arriben als nostres pobles i ciutats, corren el perill dels CIE, l’exclusió i el racisme. Aquestes polítiques de la UE incentiven la mortalitat i esborren del mapa les vies segures i legals. Per molt que s’apliquin mesures per frenar la immigració, les persones continuaran intentant arribar perquè els motius que les empenyen a fugir són molt més forts que els murs que es puguin trobar pel camí.

El 2015, l’Estat espanyol es va comprometre a rebre 10.772 persones refugiades en un termini de dos anys. Malgrat les pèssimes condicions en què es troben aquestes persones, aquest compromís s’està incomplint a hores d’ara. D’aquesta manera, el govern espanyol, conjuntament amb altres estats europeus, vulneren sistemàticament el Dret internacional així com els compromisos adquirits amb la signatura de la Declaració Universal dels Drets Humans o la carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea (UE), entre d’altres. L’acord entre UE i Turquia n’és un exemple flagrant.

Les competències en polítiques d’asil són estatals, però creiem que Catalunya i les seves institucions han de donar una resposta més clara i contundent davant el desplaçament forçat de persones més gran des de la II Guerra Mundial. Catalunya té competències en polítiques d’acollida i podria aplicar mesures per millorar-les i enfortir-les des d’ara mateix.

Per tot això, davant la inacció de l’Estat espanyol, fem una CRIDA A LES INSTITUCIONS CATALANES A:

1.     Actuar definitivament davant d’aquesta situació tal com reclama la ciutadania perquè Catalunya sigui terra d’acollida.
2.     Garantir la inclusió i el desenvolupament social digne de les persones migrades a Catalunya i comprometre’s a aplicar mesures contra el racisme, la xenofòbia, la LGTBIfòbia i la violència masclista.
3.     Defensar el dret a la lliure circulació de les persones, tal com queda recollit a l’article 13 de la Declaració Universal dels Drets Humans.
4.     Treballar per eradicar les causes d'injustícia, violència estructural, guerra i vulneració dels drets humans en origen que són l’arrel dels moviments forçats o no desitjats de població. I en aquest sentit, fomentar la cultura de pau. Demanem que s’assumeixin compromisos immediats.

I ANIMEM LA CIUTADANIA a organitzar-se, mobilitzar-se i fer sentir la seva veu per tal d’aconseguir una conscienciació col·lectiva que afavoreixi el canvi d’actitud de les institucions en relació amb l’anomenada “crisi migratòria” que actualment viu la Mediterrània.

*Aquest darrer punt està literalment extret d’una declaració del Parlament de Catalunya l’any 1995 en el context de la guerra dels Balcans.

VES A LA PÀGINA, INFORMA'T I, SI HO VEUS CLAR, SIGNA

Nou concert de Cèlia Vila

El 13 de gener us vaig anunciar un concert de la Cèlia Vila dins del concurs Llumplugged, organitzat per la sala Voilà de Manresa. Van actuar-hi vuit artistes i quatre van passar a les semifinals...
Doncs la Cèlia Vila és una d'aquestes artistes i aquest divendres 17 de febrer a les 23:00 h. ens tornarà a regalar la seva veu i les seves interpretacions, aspirant a sortir escollida per actuar a la finalíssima del diumenge 19.

A mi m'agrada molt com canta la Cèlia... I no sóc pas l'únic... Som molts els que trobem que té una veu preciosa i una gran solvència interpretant un bonic i variat repertori de versions de diferents estils... Penso que té possibilitats de classificar-se per aquesta final i fins i tot de guanyar-la, però tampoc no crec que hagi de ser aquest l'objectiu... L'objectiu ha de ser cantar tan bé com sap i fer-nos passar una vetllada fantàstica, com ja ha fet altres vegades... Després... que el destí decideixi si pot passar o no a la final.
Hi ha una part de vot popular per decidir qui passa a la final. I per això i per tal que se senti recolzada per un bon nombre de públic conegut és pel que anirem a sentir-la i us animo a que sigueu molts més qui també feu cap al Voilà aquest divendres.
Us garanteixo que us ho passareu bé!

Ànims, Cèlia! 

Fes-ho tan bé com tu ho saps fer! 

Passa-t'ho bé dalt de l'escenari i ens ho faràs passar bé a tots!

No sé si funcionarà aquest enllaç, però aquí podríeu escoltar una fantàstica versió: "Put your records on" de Corinne Bailey Rae. CLICA AQUÍ

 

"Aniversari" (Sílvia Soler)

Fa pocs dies vaig llegir aquest article de la Sílvia Soler al diari ARA. Em va agradar molt i vaig pensar que seria adequat per avui, 14 de febrer, el dia que el Xep, el Josep Alarcón, el meu sogre, hauria fet 77 anys.
Hi pensem molts dies, però com diu l'article, en dies especials com els de l'aniversari, encara hi pensem més...

Petons de colors!!

"Arriba l’aniversari i penses: ja fa tants anys que no hi és. El pare o la germana o l’amic, els que han marxat i ens han deixat aquí, enyorant-los. És inevitable repassar tot el que ha passat des que no hi són -tot el que ells s’han perdut-. I fas aquell exercici tan masoquista de pensar: que contenta que estaria si... quin fart de plorar s’hauria fet amb... com riuria... què en pensaria de...?

El sentiment de recança és poderós, tant si pensem en l’actualitat -la crisi dels refugiats, Trump, el referèndum-, com en la intimitat -li cauria bé la meva parella?, quina mena d’àvia hauria estat?, si pogués explicar-li això que em passa-, com si ens deixem temptar per la banalitat -com m’agradaria comentar junts aquest programa, quina sorpresa s’enduria amb aquesta xafarderia-. Tot.

Com va escriure C.S. Lewis en el meravellós llibre Un dol observat : “La seva absència és com el cel, s’estén per tot arreu”. No cal evitar-la ni anar-la a buscar. L’absència ens acompanya i només podem pair-la -i encara- a base de records. Ja ho sabem, ho hem llegit i potser dit mil vegades: una persona no mor del tot mentre hi hagi algú que la recordi. La meva mare ho creia cegament i, des que va morir el meu pare, cada 5 de març enviava un recordatori amb un poema als amics. Així assegurava que, almenys un cop l’any, hi pensaven. I pensar-lo era mantenir-lo viu.

Perquè recordar, ja ho sabem, és tornar a passar pel cor. Però, tot i així, l’absència costa d’empassar. La pregunta que torna, podríem dir que regurgita, és: de veritat que no hi és...? Podria acostumar-me a no veure’l, a no abraçar-la, a no parlar-hi sovint, però, ¿de veritat que no existeix ? “Em costa imaginar-te absent per sempre”, escrivia Miquel Martí i Pol.

Ens queden les fotografies, la veu enregistrada, potser algun llibre escrit. La seva roba, els seus objectes. Coses que l’han sobreviscut. Tot el que amb prou feines ens serveix per assegurar-nos que ell o ella va existir, que el nostre amor per ell o ella era cert, per més que no ens va servir per impedir que marxés. Saber-ho, admetre que estimar algú no el salva de la mort, que el nostre amor -per gran, intens, tendre i profund que sigui- no pot vèncer la mort, és, des del meu punt de vista, la lliçó més difícil que ens toca aprendre. Una tasca feixuga que, a la majoria, ens té ocupats tota la vida."
(Sílvia Soler)

El meu equip ideal

M'ha vingut al cap com una tonteria, un divertimento... Sabeu aquells equips ideals impossibles que fan agafant els millors futbolistes del món en cada posició? Doncs jo he pensat que m'agradaria fer un equip "ideal" de persones a les que admiro per les seves idees o per les produccions artístiques que em fan gaudir i reflexionar alhora...
I m'he posat a pensar noms i de seguida me n'han vingut més d'onze. He anat descartant i he pensant com organitzar l'alineació i...aquí teniu el meu equip.

 PORTER: 

Ramon Mirabet, que amb la seva veu càlida, la seva passió, autenticitat, sensibilitat i bon rotllo omplirà la porteria de precioses cançons i impedirà que encaixem cap gol.

DEFENSES:

Com a laterals, els magnífics poetes Miquel Martí i Pol i Joan Margarit, amb la seva poesia sensible, lúcida i a vegades crua i dolorosa. Sabran aturar les internades dels rivals i de tant en tant pujaran perillosament a l'atac i serviran precioses idees de gol.
A l'eix de la defensa dos centrals de gran categoria, Carles Capdevila (periodista, escriptor, articulista, tertulià, sempre divertit i sempre enginyós i sensible) i Albert Espinosa (escriptor, guionista i creador audiovisual dotat d'una gran imaginació, capacitat d'observació, sensibilitat i puresa d'esperit). Una perfecta combinació entre brillantor i sobrietat, imaginació i efectivitat, dotats de sensibilitat i creativitat per començar un joc brillant i elegant que despertarà somriures i aplaudiments i, al mateix temps, una garantia en la defensa de les idees pròpies.

MIGCAMPISTES: 

Un mig del camp amb Tatiana Sisquella (periodista, guionista i articulista brillant), Manel Fontdevila (ninotaire i dibuixant de còmic sagaç i compromès) i Joaquín Sabina (cantautor amb una capacitat sublim per fer cançons d'un gran simbolisme i sensibilitat) és un luxe. M'asseguren passió, intel.ligència, ironia i sensibilitat per desplegar un joc creatiu i imprevisible. Seran capaços de crear jugades impossibles que despertaran una admiració unànime allà on juguem. Faran jugar l'equip sempre a l'atac i amb un joc vistós i alegre. Insubstituïbles!

DAVANTERS: 

I en atac comptarem amb un trio incisiu i profund, valents i descarats, capaços d'aconseguir coses que d'entrada semblen impossibles i que ells acaben fent realitat: Òscar Camps (fundador d'Activa Open Arms que salva les vides dels refugiats a la Mediterrània), Pere Casaldàliga (bisbe de Saõ Felix do Araguaia, pobre entre els pobres i defensor coherent dels indígenes i els Drets Humans) i Francesco Tonucci (brillant pedagog i defensor radical dels Drets dels Infants).

Amb aquest equip aniria a la fi del món.
I vosaltres, a qui posaríeu al vostre equip ideal?

El drama dels refugiats

Em cau a les mans aquest vídeo d'UNICEF on l'Ahmed i en Harry ens expliquen les seves històries: reals, dramàtiques i increïblement paral.leles.
Al final del vídeo em suggereixen que per mostrar el meu suport als milions de nens refugiats vulnerables que necessiten la nostra ajuda, en faci la màxima difusió .
I això és el que faig!

"Humo" (Jarabe de Palo)

Avui un altre vídeo d'una nova cançó.
Pau Donés, cantant, compositor i ànima del grup Jarabe de Palo, ha vençut una primera batalla amb un càncer i ens regala una nova cançó molt dura, tant en l'estètica (tot fosc i una samarreta amb la seva data de naixement), com en la lletra: "Humo"
Sentint-la, el primer que he pensat és que havia recaigut i empitjorat de la seva malaltia, però després he vist que aquest mes de març estrena un nou disc anomenat "50 palos", celebrant els seus 50 anys i els 20 del grup, amb aquest nou disc i una nova gira. Així que espero que estigui millor i es recuperi totalment.

La meva simpatia, solidaritat i admiració per ell!

El 6F ens jutgen a tots

Fa molts dies que no publico cap notícia de caire polític. I no és pas que no hagin faltat motius (van detenir l'alcaldessa de Berga, van portar a declarar un regidor de Vic per haver dit que "per fer una truita s'han de trencar els ous", han portat a judici Francesc Homs, polèmiques per l'aprovació o no dels pressupostos...).
Però les persones devem estar formades per capes concèntriques de necessitats i/o interessos i fa temps que necessito parlar de les capes més properes a la meva pell i els meus sentiments. I temes molt transcendentals i que també m'interessen i em preocupen (com la crisi dels refugiats o el procés català) no havien trobat el seu espai.

Però aquest dilluns 6 de febrer, el 6F, comença el judici contra Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau, acusats de l'organització del procés participatiu del 9N. Se'ls acusa de desobediència als mandats del Tribunal Constitucional i de prevaricació i s'enfronten a unes peticions de penes de 10 anys d'inhabilitació.

Som molts els que considerem injust que es jutgi aquests polítics perquè considerem que haver permès posar unes urnes mai no hauria de ser un delicte. I per això, des de la societat civil, se'ls ha organitzat una campanya de suport. Es busca una mobilització massiva de suport a les 8'15 h, just al moment que estan convocats al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) i s'insta tothom a adherir-s'hi, si convé demanant un dia de lliure disposició a les feines.
Al moment d'escriure aquestes línies ja hi ha més de 30.000 persones inscrites i s'hi esperen més de 120 autocars i un gran nombre d'alcaldes per donar suport i demostrar que no només es jutgen aquestes 3 persones, sinó que sentim que ens jutgen a tots aquells que vam participar aquell 9N i que fins i tot es posa en perill el sentit de la democràcia.
Jo no hi aniré aquesta vegada, tot i que no descarto fer-ho més endavant, si torna a ser necessari fer demostracions de força i de múscul del procés que ens ha de dur a la independència de Catalunya. Però des d'aquí volia dedicar-hi unes línies i donar tot el meu suport a la causa i als 3 encausats que representen els més de 2 milions de persones que vam anar a votar amb un somriure i una il.lusió.
El somriure està una mica apedaçat, però la il.lusió i l'esperança es mantenen fermes.

El 9N jo vaig formar part de la Mesa Electoral de Calders com a voluntari (llegir notícia). Enxcara recordo amb emoció aquell dia i tinc molt clar que ho tornaria a fer!
No defallim!

"Lo niego todo" (Joaquín Sabina)

Joaquín Sabina treu nou disc al març, però ja ha presentat la primera cançó que dóna títol al disc: LO NIEGO TODO.
La trobo preciosa.
I el vídeo també.
Gaudiu-la. Una vegada. I una altra. I una altra...